30 de nov. 2011

L’IRAN CONTRA TOTS

L’IRAN CONTRA TOTS


El règim iranià ha decidit enfrontar-se a tothom, de moment només són amenaces però mentrestant els seus dirigents polítics i religiosos i els seus comandaments militars adverteixen als seus veïns que els atacaran si ells són atacats van construint un arsenal en què s’inclouen armes nuclears i míssils balístics de llarg abast.

IRAN CONTRA TURQUIA

El general Amir Alí Hayizadeh, cap de la secció aeroespacial de la Guàrdia Revolucionària iraniana ha amenaçat a Turquia amb atacar les instal•lacions de l’escut antimíssils de l’OTAN que hi ha a Turquia. “Ens estem preparant. Si detectem qualsevol amenaça contra l’Iran el nostre objectiu serà l’escut antimíssils de l’OTAN a Turquia i després atacarem altres objectius”. No queda clar que consideren els iranians una amenaça. Atacaran Turquia si l’escut antimíssils abat un míssil iranià que creua l’espai aeri turc?. Li estan dient a Turquia que no es defensi.

Per cert, no s’havien fet tan amics per anar a matar kurds?. I ara l’Iran amenaça Turquia.

Segons Hayizadeh l’escut antimíssils de l’OTAN és un truc per salvar Israel. Si fos així el sistema s’hauria instal•lat a Israel i no a Turquia. Israel ha desenvolupat el seu propi sistema antimíssils. A Iran li preocupa que hi hagi un sistema de defensa de l’OTAN que protegeix països als quals el règim iranià amenaça cada dia.

Hayizadeh afirma que “estem segurs que el sistema antimíssils està desplegat pels Estats Units per a beneficiar el règim sionista, però per enganyar al món, especialment al poble turc, que diuen que el sistema pertany a l’OTAN”. Segons aquest general iranià els turcs “hem comprés això i estem segurs que els musulmans turcs frenaran ells mateixos aquest complot” que segons el general Hayizadeh serveix per defensar Israel i els mateixos turcs “desmuntaran en peces aquest sistema antimíssils”. Delirant Iran. Aquest boig és el cap d’una unitat d’elit de l’exèrcit iranià. Els iranians s’oposen a la instal•lació d’aquest sistema antimíssils perquè creuen que s’ha instal•lat a Turquia per impedir els atacs des de l’Iran. Doncs, així és, però és que és l’Iran el país que ha amenaçat d’atacar Europa (i Israel), seria ridícul instal•lar l’escut antimíssils pensant en un atac des de Liechtenstein, el Vaticà o Andorra, amb tots els respectes per aquests tres països.

IRAN CONTRA LA GRAN BRETANYA

En un país com l’Iran ningú pixa sense el permís dels aiatol•làs un grup d’estudiants islàmics han assaltat l’Ambaixada de la Gran Bretanya a Teheran causant danys, destruint la bandera de la legació diplomàtica i rapinyant la documentació de la seu diplomàtica. La protesta va ser convocada per organitzacions ultres per protestar contra les mesures del govern britànic que va donar suport a sancions econòmiques. Els estudiants islàmics van assaltar l’Ambaixada britànica en presència de la policia.

L’any 1979 els estudiants islàmics, entre els que hi havia Mahmud Ahmadinejad, van assaltar l’Ambaixada dels Estats Units amb el suport del règim dels aiatol•làs, aquesta vegada li ha tocat el rebre als britànics. Els estudiants cridaven “anem a apoderar-nos de l’Ambaixada britànica”, “mort a Anglaterra”, "mort a Israel”, “mort als Estats Units”.

Recentment el Parlament iranià va ratificar una llei que reduïa les relacions amb la Gran Bretanya a nivell de l’encarregat de negocis, fet que suposa la retirada d’ambaixadors. Diria que els britànics després d’aquest atac contra la seva ambaixada decidiran trencar relacions amb el règim totalitari iranià. Un fet com aquest en altres èpoques hauria suposat la declaració de guerra ipso facto.

IRAN AMENAÇA ISRAEL

El ministre de defensa iranià i terrorista a temps parcial, el general Ahmed Vahidi va advertir que atacarien Israel amb 150000 míssils si Israel ataca l’Iran. El ministre terrorista iranià Vahidi està a la llista internacional de busca i captura per la seva responsabilitat en l’atac contra l’AMIA i l’Ambaixada iraniana a Buenos Aires fa 17 anys. Segons el ministre terrorista Vahidi davant de 50000 Basij, tropes paramilitars, al complex nuclear de Bushehr “Iran no és Iraq ni Afganistan, si els nord-americans cometen l’error d’atacar l’Iran, els ensenyarem com es lluita” i després va dir que “Israel ha de ser castigada pel que li ha fet als musulmans a Palestina i al Líban”. Va amenaçar d’atacar l’escut antimíssils emplaçat a Turquia si els Estats Units i Israel ataquen les instal•lacions nuclears iranianes.

IRAN ATACARÀ INSTAL•LACIONS NUCLEARS ISRAELIANES

Un altre general, Yadollah Javani, de la Guàrdia Revolucionària ha amenaçat que atacaran molts objectius a Israel incloent-t’hi les instal•lacions nuclears. Diversos oficials iranians han fet públiques amenaces contra Israel.

EXPLOSIÓ A ISPAHAN

S’ha produït una explosió en una instal•lació d’enriquiment d’urani a prop de Ispahan. Després de fer-se pública la notícia sobre aquesta explosió l’assumpte va ser tapat i no se sap que va succeir realment. Aquest fet s’ha produït dues setmanes més tard d’una altra explosió en una altra base militar iraniana en què van morir una vintena de membres de la Guàrdia Revolucionària quan estaven traslladant munició.

Sempre és trist que es produeixin morts però amb una mica de sort els iranians es faran volar a si mateixos i estalviaran la feina.

Conclusions

Si se’ls ataca això els donarà la legitimitat per atacar a tots els països que estan a l’abast dels seus míssils, i hi ha el perill que decideixin usar míssils amb ogives nuclears però res no garanteix que no ho facin igualment. Tot el temps que tinguin els permetrà armar-se més i millor, l’Iran és una amenaça creixent tal com creix el nombre dels seus míssils i l’abast.

L’Iran és un país medieval, per tant no podem tractar aquesta amenaça amb el raonament modern sinó amb el raonament que ells amb la seva mentalitat medieval podran entendre millor. Si l’Iran ha decidit amenaçar a tots els països que estan a l’abast dels seus míssils haurien d’atacar l’Iran fins a deixar-los militarment tan afeblits que no tornin a convertir-se en una amenaça.

El temps és fonamental. A l’Iran se l’hauria d’haver atacat fa temps, atacs centrats en el seu poder militar. Els dirigents iranians estan cada dia més bojos però són bojos molt perillosos.

Una referència a la situació social, política i militar del Món Àrab.

Estem veient com estan sent derrocats règims totalitaris als països àrabs, però els nous règims islamistes que estan apareixen com bolets a tot el món àrab poden començar a ser un problema. Convindria debilitar la capacitat militar de tots aquests països. O els debilitem o acabarem vestint gel•laba i pregant en direcció a La Meca.







IRÁN CONTRA TODOS

El régimen iraní ha decidido enfrentarse a todo el mundo, de momento sólo son amenazas pero mientras sus dirigentes políticos y religiosos y sus mandos militares advierten a sus vecinos que les atacarán si ellos son atacados van construyendo un arsenal en el que se incluyen armas nucleares y misiles balísticos de largo alcance.

IRÁN CONTRA TURQUÍA

El general Amir Alí Hayizadeh, jefe de la sección aeroespacial de la Guardia Revolucionaria iraní ha amenazado a Turquía de atacar las instalaciones del escudo antimisiles de la OTAN que hay en Turquía. "Nos estamos preparando. Si detectamos cualquier amenaza contra Irán nuestro objetivo será el escudo antimisiles de la OTAN en Turquía y luego atacaremos otros objetivos ". No queda claro que consideran los iraníes una amenaza. ¿Atacarán Turquía si el escudo antimisiles abate un misil iraní que cruza el espacio aéreo turco?. Le están diciendo a Turquía que no se defienda.

Por cierto, ¿no se habían hecho tan amigos para ir a matar kurdos?. Y ahora Irán amenaza Turquía.

Según Hayizadeh el escudo antimisiles de la OTAN es un truco para salvar a Israel. Si fuera así el sistema debería instalado en Israel y no en Turquía. Israel ha desarrollado su propio sistema antimisiles. En Irán le preocupa que haya un sistema de defensa de la OTAN que protege países a los que el régimen iraní amenaza cada día.

Hayizadeh afirma que "estamos seguros de que el sistema antimisiles está desplegado por Estados Unidos para beneficiar al régimen sionista, pero para engañar al mundo, especialmente al pueblo turco, que dicen que el sistema pertenece a la OTAN".Según este general iraní los turcos "han comprendido esto y estamos seguros de que los musulmanes turcos frenarán ellos mismos este complot" que según el general Hayizadeh sirve para defender Israel y los mismos turcos "desmontarán en piezas este sistema antimisiles". Delirante Irán. Este loco es el jefe de una unidad de élite del ejército iraní. Los iraníes se oponen a la instalación de este sistema antimisiles porque creen que se ha instalado en Turquía para impedir los ataques desde Irán. Pues, así es, pero es que es Irán el país que ha amenazado con atacar Europa (e Israel), sería ridículo instalar el escudo antimisiles pensando en un ataque desde Liechtenstein, el Vaticano o Andorra, con todos los respetos para estos tres países.

IRÁN CONTRA GRAN BRETAÑA

En un país como Irán nadie mea sin el permiso de los ayatolás un grupo de estudiantes islámicos asaltaron la Embajada de Gran Bretaña en Teherán causando daños, destruyendo la bandera de la legación diplomática y rapiña la documentación de la sede diplomática. La protesta fue convocada por organizaciones ultras para protestar contra las medidas del gobierno británico que apoyó a sanciones económicas. Los estudiantes islámicos asaltaron la Embajada británica en presencia de la policía.

En 1979 los estudiantes islámicos, entre los que había Mahmud Ahmadineyad, asaltaron la Embajada de Estados Unidos con el apoyo del régimen de los ayatolás, esta vez le ha tocado el recibir a los británicos. Los estudiantes gritaban "vamos a apoderarnos de la Embajada británica", "muerte a Inglaterra", "muerte a Israel ", " muerte a Estados Unidos ".

Recientemente el Parlamento iraní ratificó una ley que reducía las relaciones con Gran Bretaña a nivel del encargado de negocios, lo que supone la retirada de embajadores. Diría que los británicos después de este ataque contra su embajada decidirán romper relaciones con el régimen totalitario iraní. Un hecho como este en otras épocas habría supuesto la declaración de guerra ipso facto.

IRÁN AMENAZA ISRAEL

El ministro de defensa iraní y terrorista a tiempo parcial, el general Ahmed Vahidi advirtió que atacarían Israel con 150.000 misiles si Israel ataca Irán. El ministro terrorista iraní Vahidi está en la lista internacional de busca y captura por su responsabilidad en el ataque contra la AMIA y la Embajada iraní en Buenos Aires hace 17 años. Según el ministro terrorista Vahidi ante 50.000 Basij, tropas paramilitares, en el complejo nuclear de Bushehr "Irán no es Irak ni Afganistán, si los estadounidenses cometen el error de atacar Irán, les enseñaremos cómo se lucha" y después dijo que "Israel debe ser castigada por lo que le ha hecho a los musulmanes en Palestina y el Líbano". Amenazó con atacar el escudo antimisiles emplazado en Turquía si los Estados Unidos e Israel atacan las instalaciones nucleares iraníes.

IRÁN Atacará INSTALACIONES NUCLEARES ISRAELÍES

Otro general, Yadollah Javán, de la Guardia Revolucionaria ha amenazado que atacarán muchos objetivos en Israel incluyendo las instalaciones nucleares. Varios oficiales iraníes han hecho públicas amenazas contra Israel.

EXPLOSIÓN en Ispahán

Se ha producido una explosión en una instalación de enriquecimiento de uranio cerca de Ispahán. Tras hacerse pública la noticia sobre esta explosión el asunto fue tapado y no se sabe que sucedió realmente. Este hecho se ha producido dos semanas más tarde de otra explosión en otra base militar iraní en el que murieron una veintena de miembros de la Guardia Revolucionaria cuando estaban trasladando munición.

Siempre es triste que se produzcan muertes pero con un poco de suerte los iraníes se harán volar a sí mismos y ahorrarán el trabajo.

Conclusiones

Si se les ataca esto les dará la legitimidad para atacar a todos los países que están al alcance de sus misiles, y existe el peligro de que decidan usar misiles con ojivas nucleares pero nada garantiza que no lo hagan igualmente. Todo el tiempo que tengan les permitirá armarse más y mejor, Irán es una amenaza creciente como crece el número de sus misiles y su alcance.

Irán es un país medieval, por lo tanto no podemos tratar esta amenaza con el razonamiento moderno sino con el razonamiento que ellos con su mentalidad medieval podrán entender mejor. Si Irán ha decidido amenazar a todos los países que están al alcance de sus misiles deberían atacar a Irán hasta dejarlos militarmente tan debilitados que no vuelvan a convertirse en una amenaza.

El tiempo es fundamental. En Irán se le debería haber atacado hace tiempo, ataques centrados en su poder militar. Los dirigentes iraníes están cada día más locos pero son locos muy peligrosos.

Una referencia a la situación social, política y militar del Mundo Árabe.

Estamos viendo cómo están siendo derribados regímenes totalitarios en los países árabes, pero los nuevos regímenes islamistas que están apareciendo como setas en todo el mundo árabe pueden comenzar a ser un problema. Convendría debilitar la capacidad militar de todos estos países. O los debilitamos o acabaremos vistiendo chilaba y orando en dirección a La Meca.

Si vols ser president digues “Viva España”

Si vols ser president digues “Viva España”


Després del desastre electoral han sortit els ganivets al PSOE. José Bono creu que el pròxim secretari general del PSOE que sigui escollit ha de ser moderat, no dogmàtic i ha de sentir-se espanyol sense complexes que no li faci vergonya dir públicament “Viva España”. Ah, ah, ah, amb això ho arreglen tot els nacionalistes espanyols, s'embolicaran en l'estanquera i cridaran tota l'estona “viva Espanya”. Quina gent, quin nivell intel•lectual, quina camarilla. Bono ha criticat que el PSC hagi mostrat un excés de catalanisme, en especial es refereix a Carme Chacón de la que Bono posa en dubte la seva espanyolitat. Ai, pobra Carme Chacón, ella fent el paperot espanyolista a totes hores, defensant la “bona feina” que va fer el TC amb l'Estatut mentre ordenava posar-se ferms als generalots, però no li serveix de res. Que es pensava?. Segurament ella se sent més espanyola que l'estanquera però està marcada per tota la vida amb la marca del lloc de naixement, un país de gent sospitosa de cometre el delicte ser catalana a Espanya. Ni en el seu partit al que ha servit submisa i fidel se'n refien. Espanya no oblidem-ho mai és Castella, i Castella és cosa de castellans, els indígenes de les colònies són això, indígenes, i on s'ha vist que un indígena governi l'Imperi?.

Diu Bono: “Jo voldria que el secretari general del meu partit no li faci vergonya quan acabi el Congrés cridar “viva España” perquè aquest no és un crit ni de la dreta ni del franquisme. Espanya és mare, no és madrastra”.

Doncs amb una mare com Espanya de vegades és desitjable ser orfe. És patètic l'intent dels nacionalistes espanyols de voler presentar Espanya com la mare dels diversos territoris quan alguns dels territoris tenen una història molt més antiga que Espanya, que amb prou feina té cinc segles, acceptant que Espanya nasqués com a Estat, cosa que no és cert, amb el casament dels Reis Catòlics. Catalunya neix al voltant del 988, la data en què el comte de Barcelona decideix no renovar el seu jurament davant del seu senyor l'Emperador franc per l'incompliment de l'obligació d'ajudar al seu vassall, el comte de Barcelona. Catalunya va anar constituint les seves institucions al llarg dels segles fins que va culminar amb la Generalitat, fundada el 1359, un segle abans ja hi havia Corts (Parlament) que derivava de les Assemblees de Pau i treva, any 1010. I Espanya?. Espanya neix, com he dit cap al segle XV, encara que no com un Estat unitari, en realitat era una unió de diversos territoris cadascun amb les seves pròpies institucions, lleis, costums, etc. Olivares intentar fer una unificació fiscal, militar i política que va fracassar però la si que ho aconsegueix Felip V a principis del XVIII. Per tant, podríem dir que basant-nos en el concepte d'Estat que tenen Bono i els nacionalistes espanyols Espanya només té 300 anys, encara no. Difícilment Espanya amb només 297 anys pot ser mare d'una Catalunya que ja té 1023 anys d'història. Però Espanya s'ha comportat com una madrastra grollera, malcriada i violenta.

No pertanyo al PSC i en conseqüència no sé quines són les seves regles internes. Però porten molt de temps dient que no són el PSOE, i seria bo escoltar-los dir que pertanyen al Partit Socialista Obrer Espanyol, seria la contestació que jo donaria a algú que com vostè em preguntava, “es pot presidir el partit socialista sense formar part d'ell?”. Evidentment que no. El PSC forma part del PSOE?. Jo sempre he cregut que si, però algun dels seus militants s'han esforçat molt en els últims anys a demostrar que no”.

El PSC va cometre un greu error, va apropar-se al PSOE i el PSOE se l'ha cruspit, ara no saben si són els catalans del PSOE o els espanyols del PSC, el PSC no sap si és espanyol o català. El PSC ha perdut el nord, i els convindria decidir que són.

Ja sabia que Bono era un jacobí espanyol recalcitrant, aquestes declaracions no han canviat ni un bri el que ja pensava. Això hauria de servir de lliçó a aquests catalans que militen en partits espanyols i profundament espanyolistes que ells sempre seran els tontos útils mentre siguin útils, però els seus companys no se'n refien d'ells per moltes manifestacions espanyolistes públiques que facin, encara que arribin a maleir la seva terra.





Vídeo: BONO DEMANA MÉS "VIVA ESPAÑA"





Vídeo: CLATELLOT DE BONO AL PSC







Si quieres ser presidente di "Viva España"

Tras el desastre electoral han salido los cuchillos en el PSOE.José Bono cree que el próximo secretario general del PSOE que sea elegido debe ser moderado, no dogmático y debe sentirse español sin complejos que no le dé vergüenza decir públicamente "Viva España". Ah, ah, ah, con eso lo arreglan todo los nacionalistas españoles, se envolverán en la estanquera y gritarán todo el tiempo "viva España". Qué gente, qué nivel intelectual, qué camarilla. Bono ha criticado que el PSC haya mostrado un exceso de catalanismo, en especial se refiere a Carme Chacón de la que Bono pone en duda su españolidad.Ay, pobre Carme Chacón, ella haciendo el papelón españolista a todas horas, defendiendo la "buena labor" que hizo el TC con el Estatuto mientras ordenaba ponerse firmes a generalots, pero no le sirve de nada. Que se pensaba?. Seguramente ella se siente más española que la estanquera pero está marcada para toda la vida con la marca del lugar de nacimiento, un país de gente sospechosa de cometer el delito fue catalana en España.Ni en su partido en el que ha servido sumisa y fiel se fían.España no olvidemos esto nunca es Castilla, y Castilla es cosa de castellanos, los indígenas de las colonias son eso, indígenas, y donde se ha visto que un indígena gobierne el Imperio?.

Dice Bono: "Yo quisiera que el secretario general de mi partido no le dé vergüenza cuando acabe el Congreso llamar" viva España "porque este no es un grito ni la derecha ni del franquismo. España es madre, no es madrastra ".

Pues con una madre como España a veces es deseable ser huérfano. Es patético el intento de los nacionalistas españoles de querer presentar a España como la madre de los diversos territorios cuando algunos de los territorios tienen una historia mucho más antigua que España, que apenas tiene cinco siglos, aceptando que España naciera como Estado, lo que no es cierto, con la boda de los Reyes Católicos. Cataluña nace alrededor del 988, la fecha en que el conde de Barcelona decide no renovar su juramento ante su señor el emperador franco por el incumplimiento de la obligación de ayudar a su vasallo, el conde de Barcelona. Cataluña fue constituyendo sus instituciones a lo largo de los siglos hasta que culminó con la Generalitat, fundada en 1359, un siglo antes ya había Cortes (Parlamento) que derivaba de las Asambleas de Paz y tregua, año 1010. Y España?. España nace, como he dicho hacia el siglo XV, aunque no como un Estado unitario, en realidad era una unión de varios territorios cada uno con sus propias instituciones, leyes, costumbres, etc. Olivares intentar hacer una unificación fiscal, militar y política que fracasó pero si que lo consigue Felipe V a principios del XVIII. Por lo tanto, podríamos decir que basándonos en el concepto de Estado que tienen Bono y los nacionalistas españoles España sólo tiene 300 años, todavía no.Difícilmente España con sólo 297 años puede ser madre de una Cataluña que ya tiene 1023 años de historia. Pero España se ha comportado como una madrastra grosera, malcriada y violenta.

"No pertenezco al PSC y en consecuencia no sé cuáles son sus reglas internas. Pero llevan mucho tiempo diciendo que no son el PSOE, y sería bueno escucharlos decir que pertenecen al Partido Socialista Obrero Español, sería la contestación que yo daría a alguien que como usted me preguntaba, "se puede presidir el partido socialista sin formar parte de él? ".Evidentemente que no. El PSC forma parte del PSOE?. Yo siempre he creído que sí, pero alguno de sus militantes se han esforzado mucho en los últimos años a demostrar que no ".

El PSC cometió un grave error, acercarse al PSOE y el PSOE se lo ha zampado, ahora no saben si son los catalanes del PSOE o los españoles del PSC, el PSC no sabe si es español o catalán. El PSC ha perdido el norte, y les convendría decidir que son.

Ya sabía que Bono era un jacobino español recalcitrante, estas declaraciones no han cambiado ni un ápice lo que ya pensaba. Esto debería servir de lección a estos catalanes que militan en partidos españoles y profundamente españolistas que ellos siempre serán los tontos útiles mientras sean útiles, pero sus compañeros no se fían de ellos por muchas manifestaciones españolistas públicas que hagan, aunque lleguen a maldecir su tierra.

27 de nov. 2011

Música és... diuen

Música és... diuen


Segons alguns diccionaris la música és l'”art que s'expressa per mitjà de l'ordenació dels sons en el temps” i també una “sèrie de sons que per la seva harmonia o disharmonia afecten l'orella d'una manera agradable”.

La música que a mi m'agrada és molt variada, des de música antiga a música actual, encara que hi ha algunes coses que s'escolten a la ràdio que estan molt lluny d'encaixar en “sons [...] que afecten l'orella d'una manera agradable”, per exemple els esgarips de gat escanyat d'algunes d'aquestes presumptes cantants amb molts mitjans tecnològics però poca o inexistents qualitats vocals.

Se'n recorden de la lambada?. Si, aquella tonada suggerent que es ballava arrambant-se molt, apart de les polèmiques per les connotacions sexuals del ball, en el seu moment també hi va haver polèmica per la paternitat del ritme d'aquest tema brasiler però que, si no me'n recordo malament era reclamada aquesta paternitat per Colòmbia o Veneçuela. També cal dir que en algun país de Centreamèrica la lambada va ser considerada immoral.

Suposo que alguna vegada han escoltat un reggaeton, els seus temes amb música i lletres menys pensades que els comentaris de Belén Esteban. N'hi ha dos clars exponents d'aquest lamentable estil musical. Mentre un demanava benzina, “dame más gasolina”, o alguna cosa així, en un altre es repetia constantment “papichulo”. Per si aquests dos temes no fossin prou lamentables hi havia gent que se'ls posava de politó al mòbil, així sotmetien a tot el seu voltant al suplici d'un individu demanant més benzina, o una noia dient papichulo. Cada estil musical té una estètica peculiar. Ell solen semblar una barreja de pinxos barats i rapper de pa sucat amb oli, elles solen semblar meuques. Algú li hauria de donar la benzina que demana i una capsa de mistos.
Després hi ha tots aquests jovenets que es presenten la fàbrica de turmentadors d'oïdes delicades que va ser Operación Triunfo, que va llançar a la fama a molts aspirants a cantants, de la majoria dels quals no se n'ha tornat a saber res mai més.

Tinguem una mica de respecte per la música i per a qui li agrada la música en un ampli sentit del terme.



Vídeo: La Factoria & Lorna - Papi Chulo


Vídeo: Daddy Yankee - Gasolina


Vídeo: Kaoma - Lambada La Original Video Clip Musical (Llorando Se fue) 1989 OFICIAL


Vídeo: La canción Lambada








Música es ... dicen

Según algunos diccionarios la música es el "arte que se expresa mediante la ordenación de los sonidos en el tiempo" y también una "serie de sonidos que por su armonía o desarmonía afectan el oído de una manera agradable" .

La música que me gusta es muy variada, desde música antigua a música actual, aunque hay algunas cosas que se escuchan en la radio que están muy lejos de encajar en "sonidos [...] que afectan la oreja de una manera agradable ", por ejemplo los alaridos de gato estrangulado de algunas de estas presuntas cantantes con muchos medios tecnológicos pero pocas o inexistentes cualidades vocales.

¿Se acuerdan de la lambada?. Si, esa tonada sugerente que se bailaba arrimándose mucho, aparte de las polémicas por las connotaciones sexuales del baile, en su momento también hubo polémica por la paternidad del ritmo de este tema brasileño pero que, si no me ' n recuerdo mal era reclamada esta paternidad por Colombia o Venezuela. También hay que decir que en algún país de Centroamérica la lambada fue considerada inmoral.

Supongo que alguna vez han escuchado un reggaeton, sus temas con música y letras menos pensadas que los comentarios de Belén Esteban. Hay dos claros exponentes de este lamentable estilo musical. Mientras un pedía gasolina, "dame más gasolina", o algo así, en otro se repetía constantemente "papichulo". Por si estos dos temas no son suficientemente lamentables había gente que se les ponía de pulido en el móvil, así sometían a todo su alrededor al suplicio de un individuo pidiendo más gasolina, o una chica diciendo papichulo. Cada estilo musical tiene una estética peculiar. Él suelen parecer una mezcla de pinchos baratos y rapper de poca monta, ellas suelen parecer putas. Alguien le debería dar la gasolina que demanda y una caja de cerillas.

Después están todos esos jovencitos que se presentan la fábrica de atormentadores de oídos delicados que fue Operación Triunfo, que lanzó a la fama a muchos aspirantes a cantantes, de la mayoría de los cuales no se ha vuelto a saber nada nunca más.

Tengamos un poco de respeto por la música y para quien le gusta la música en un amplio sentido del término.

Alicia vs Jorge: duel a PP corral

Alicia vs Jorge: duel a PP corral


Les declaracions de Sánchez Camacho són del mes d'abril i defensava reclamar a l'Estat el pagament de 1450 milions d'euros que l'Estat havia de pagar segons els acords de finançament en concepte de fons de competitivitat, Sánchez Camacho es plantejava fins i tot fer la reclamació per la via judicial. Les paraules de la líder del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, aquell abril de 2011 van ser “hem actuat amb responsabilitat i de manera coherent, ho hem demanat al Senat, ho demanarem al Congrés, i si cal anar i utilitzar mecanismes judicials també ho farem”. “Només” són 1450 milions, un 6,71% de la quantitat que l'Estat ens roba – 21600 milions – i que estalviarien haver de fer moltes de les retallades, per no dir que probablement no caldria fer-ne cap.

Cada dia 60 milions d'euros se'n van de Catalunya per no tornar mai més, això fa aproximadament 21600 milions d'euros anuals. Aquesta sagnia impositiva, aquest espoli fiscal, té conseqüències

Però quan Sánchez Camacho va dir aquelles paraules era en període de la preprecampanya de les eleccions municipals catalanes, després hi han hagut les eleccions generals que el Partit Popular ha guanyat aconseguint majoria absoluta, i un altre dirigent del PP, Jorge Fernández Díaz ha dit la setmana després de la contesa electoral que “Anticipar la liquidació ni de broma. Seriosament no està ningú per anticipar res, una cosa és complir, complir en els terminis, però anticipar els terminis no és complir els terminis”.

En aquestes circumstàncies la senyora Sánchez Camacho que té certa dèria a adjudicar-se una representativitat que no té i que va dir que arribaria fins i tot als tribunals per exigir el pagament avançat dels 1450 milions d'euros hauria de fer el que va dir o dimitir. Sé que no farà cap de les dues coses. No dimitirà perquè la dimissió no està incorporat a l'ADN dels pepers, i tampoc recorrerà a les instàncies judicials com va prometre que faria perquè si ho fa li donaran un clatellot des de la direcció del seu partit. No em sorprendria que la senyora Sánchez Camacho digués que ella no va dir el que va dir, és una altra de les seves qualitats, negar haver dit el que ha dit o haver fet el que ha fet. Per si de cas, i per si a ella li falta la memòria sempre se li pot fer memòria fent-li escoltar les seves paraules.
La meva proposta és que mentre duri la crisi que cada Comunitat Autònoma intenti viure dels seus propis recursos, no pot ser que per treure de la crisi a determinades Comunitats Autònomes ens haguem d’empobrir tots, i a sobre que en algunes d’aquestes Comunitats Autònomes els seus governs es facin els fatxendes dient que ells, a diferència dels catalans, no fan retallades. Si aquestes CCAA haguessin de viure sense els mal anomenats fons de solidaritat interterritorial segurament haurien de fer les retallades que ens està tocant fer a nosaltres mentre ells continuen vivint com si no passés res i encara tenen la barra de dir-ho.




Vídeo: SÁNCHEZ CAMACHO I FERNÁNDEZ DÍAZ NO ES POSEN D'ACORD PER RECLAMAR ELS 1450 MILIONS D'EUROS







Alicia vs Jorge: duelo en PP corral

Las declaraciones de Sánchez Camacho son del mes de abril y defendía reclamar al Estado el pago de 1450 millones de euros que el Estado debía pagar según los acuerdos de financiación en concepto de fondo de competitividad, Sánchez Camacho se planteaba incluso hacer la reclamación por la vía judicial. Las palabras de la líder del PP en Cataluña, Alicia Sánchez Camacho, aquel abril de 2011 fueron "hemos actuado con responsabilidad y de manera coherente, lo hemos pedido al Senado, lo pediremos al Congreso, y si hay que ir y utilizar mecanismos judiciales también lo haremos ". "Sólo" son 1450 millones, un 6,71% de la cantidad que el Estado nos roba - 21600 millones - y que ahorrarían tener que hacer muchos de los recortes, por no decir que probablemente no habría que hacer ninguno.

Cada día 60 millones de euros se van de Cataluña para no volver nunca más, esto hace aproximadamente 21.600 millones de euros anuales. Esta sangría impositiva, este expolio fiscal, tiene consecuencias.

Pero cuando Sánchez Camacho dijo aquellas palabras era en periodo de preprecampanya de las elecciones municipales catalanas, después ha habido las elecciones generales que el Partido Popular ha ganado consiguiendo mayoría absoluta, y otro dirigente del PP, Jorge Fernández Díaz ha dicho la semana después de la contienda electoral que "Anticipar la liquidación ni en broma. En serio no está nadie para anticipar nada, una cosa es cumplir, cumplir en los plazos, pero anticipar los plazos no es cumplir los plazos ".

En estas circunstancias la señora Sánchez Camacho que tiene cierta manía a adjudicarse una representatividad que no tiene y que dijo que llegaría incluso a los tribunales para exigir el pago adelantado de los 1450 millones de euros debería hacer lo que dijo o dimitir. Sé que no hará ninguna de las dos cosas. No dimitirá porque la dimisión no está incorporado en el ADN de los peperos, y tampoco recurrirá a las instancias judiciales como prometió que haría porque si lo hace le darán una colleja desde la dirección de su partido. No me sorprendería que la señora Sánchez Camacho dijera que ella no dijo lo que dijo, es otra de sus cualidades, negó haber dicho lo que ha dicho o haber hecho lo que ha hecho. Por si acaso, y por si a ella le falta la memoria siempre se le puede hacer memoria haciéndole escuchar sus palabras. Comunidad Autónoma intente vivir de sus propios recursos, no puede ser que para sacar de la crisis a determinadas Comunidades Autónomas nos tengamos que empobrecer todos,y encima que en algunas de estas Comunidades Autónomas sus gobiernos se hagan los chulos diciendo que ellos, a diferencia de los catalanes, no hacen recortes. Si estas CCAA tuvieran quevivir sin los mal llamados fondos de solidaridad interterritorial seguramente deberían hacer los recortes que nos está tocando hacer a nosotros mientras ellos siguen viviendo como si no pasara nada y todavía tienen la desfachatez de decirlo.

25 de nov. 2011

Bono, tot per i per a la Pàtria, la seva

Bono, tot per i per a la Pàtria, la seva


Una cosa que té José Bono és que almenys és honest i diu el que pensa, d'altres pensen igual que ell, ho diuen i després es fan enrere i neguen que ho són encara que les seves paraules deixin clar que si que ho són. Que Bono és un nacionalista espanyol exacerbat, un ultranacionalista espanyol, no es pot negar. Recentment ha dit “Crec que hem d'apostar a la gran, és a dir, per Espanya, i no apostar a la xica que són els territoris que integren Espanya. Aquesta és per a mi la clau per damunt de qualsevol altra consideració”. Aquest és el problema, ell és castellà manxec, i pensa com un castellà imperialista, estendre el poder de Castella més enllà del seu territori, no és que pensi en gran, pensa en engrandir-se encara que sigui esclafant els altres i negant-los el seu dret a existir. El menyspreu que demostra quan parla de territoris, com si en aquests “territoris” no hi visqués ningú és una mostra de la típica prepotència castellana i d'uns aires de superioritat d'un Estat que pretenen ser cada vegada més gran va veient com cada vegada és més petit. El gran fracàs d'Espanya com Estat és no haver sabut entendre ni respectar la diversitat de pobles que el conformaven, un fracàs del qual és responsable un nacionalisme castellà que els fa creure als castellans que estan pel damunt de tots els altres pobles i que aquests han de convertir-se o morir. La frase final és un exemple, “per damunt de qualsevol altra consideració”. La mentalitat d'Olivares de reduir a tots els pobles a “les lleis i els costums de Castella” sembla ser el leitmotiv del nacionalisme castellà (espanyol).
Vídeo: Bono, tot per i per a la Pàtria, la seva


Bono, todo por y para la Patria, la suya

Algo que tiene José Bono es que al menos es honesto y dice lo que piensa, otros piensan igual que él, lo dicen y luego se echan atrás y niegan que lo son aunque sus palabras dejen claro que sí lo son. Que Bono es un nacionalista español exacerbado, un ultranacionalista español, no se puede negar. Recientemente ha dicho "Creo que debemos apostar a la grande, es decir, por España, y no apostar a la chica que son los territorios que integran España. Esta es para mí la clave por encima de cualquier otra consideración ". Este es el problema, él escastellano manchego, y piensa como un castellano imperialista, extender el poder de Castilla más allá de su territorio, no es que piense en grande, piensa en agrandarse aunque sea aplastando a los demás y negándoles su derecho a existir. El desprecio que demuestra cuando habla de territorios, como si en estos"territorios" no viviera nadie es una muestra de la típica prepotencia castellana y de unos aires de superioridad de un Estado que pretendiendo ser cada vez más grande va viendo como cada vez es más pequeño. El gran fracaso de España como Estado es no haber sabido entender ni respetar la diversidad de pueblos que lo conformaban, un fracaso del que es responsable un nacionalismo castellano que les hace creer a los castellanos que están por encima de todos los demás pueblos y que estos deben convertirse o morir. La frase final es un ejemplo, "por encima de cualquier otra consideración". La mentalidad de Olivares de reducir a todos los pueblos a "las leyes y las costumbres de Castilla" parece ser el leitmotiv del nacionalismo castellano (español).

22 de nov. 2011

Tomaqueres i olé

Tomaqueres i olé


Espanya promociona els seus productes a Alemanya amb els “typical spanish” de sempre. Aquesta camarilla no aprèn. L'Estat espanyol ha llançat una campanya per promoure a Alemanya el consum de productes hortofructícoles espanyols després que arran del brot d'e.coli que va posar en dubte la salubritat dels productes espanyols. Fins aquí tot normal. En aquesta campanya es mostren imatges de tomaqueres, platges, bols d'ensalada, gent jove passant-s'ho bé i, a veure si ho endevineu... doncs si, una noia ballant flamenc. Espanya continua presentant-se davant el món amb els mateixos estereotips dissenyats durant la dictadura franquista per qui llavors era ministre d'informació i turisme del règim, Manuel Fraga, amb el lema “Spain is different”. Encara avui dia Espanya continua sent un país de boina, sangria i paella de deficient qualitat, platja, toros i flamenc. I després pretenen que se'ls prenguin seriosament quan surten fora de les seves fronteres. Hi ha moltes maneres en què Espanya podia promoure el consum dels seus productes i han anat a escollir la pitjor i la més tòpica. Ja ho diuen que Franco ho va deixar tot “atado y bien atado”, començant pels tòpics amb els que es presenten davant el món.



Vídeo: DEC BBDO - Necesito frutas y verduras cada día - ALEMANIA





Tomateras y olé

España promociona sus productos en Alemania con los "typicalspanish" de siempre. Esta camarilla no aprende. El Estadoespañol ha lanzado una campaña para promover en Alemania el consumo de productos hortofrutícolas españoles después de que a raíz del brote de e. Coli que puso en duda la salubridad de los productos españoles. Hasta aquí todo normal. En estacampaña se muestran imágenes de tomateras, playas, cuencosde ensalada, gente joven pasándoselo bien y, a ver si loadivináis ... pues si, una chica bailando flamenco. España siguepresentándose ante el mundo con los mismos estereotiposdiseñados durante la dictadura franquista por el entoncesministro de información y turismo del régimen, Manuel Fraga,con el lema "Spain is different". Aún hoy España sigue siendo un país de boina, sangría y paella de deficiente calidad, playa, toros y flamenco. Y después pretenden que se les tomen en seriocuando salen fuera de sus fronteras. Hay muchas maneras en que España podía promover el consumo de sus productos y han ido a escoger la peor y la más tòpica. Ya dicen que Franco lo dejó todo "atado y bien atado", empezando por los tópicos con los que se presentan ante el mundo.

21 de nov. 2011

Del Cu-cut a Charlie Hebdo

Del Cu-cut a Charlie Hebdo



(Quan les caricatures enfurismen als intransigents)


El Cu-cut era una publicació satírica catalana d’inicis del segle XX. Els militars espanyols eren representats com una camarilla de borratxos, ineptes i estúpids. Aquells militars que al llarg de tot el segle anterior havien anat de derrota en derrota fins a la derrota final, s’havien aficionat als cops d’Estat i havien anat derivant del liberalisme i progressisme cap a un conservadorisme a ultrança.


Incís: Els liberals del segle XIX no tenen res en comú amb el que avui entenem per liberals. Exagerant una mica podríem dir que els liberals del XIX haurien estat al centre esquerra i ara estan a la extrema dreta. Només cal veure que defensen els liberals d’ara, només són liberals en matèria econòmica, és a dir, són partidaris del campi qui pugui en matèria econòmica però en altres aspectes, especialment en matèria de drets socials són ultraconservadors.


A aquells militars espanyols les vinyetes d’El Cu-cut els representaven, com ja he dit, com una camarilla d’estúpids, borratxos i ineptes, i veure’s retratats així no els agradava gens ni mica. Un grup de militars de la guarnició de Barcelona van prendre la decisió que era preferible fer callar al crític a canviar el seu comportament. Van assaltar les redaccions d’El Cu-cut i la Veu de Catalunya, i van destrossar-ho tot. No només no va haver càstig als brètols sinó que l’Exèrcit va aconseguir imposar que el Congrés dels Diputats aprovessin la llei de jurisdiccions. Aquesta llei posava en mans dels tribunals militars les ofenses a la Pàtria (Espanya) i l’Exèrcit. I era l’Exèrcit el que decidia que els ofenia.


Fa uns quants dies el setmanari satíric francès va patir l’atac amb còctels Molotov que van deixar la redacció destruïda. Charlie Hebdo havia publicat una portada dedicada a la implantació de la xara a Tunísia canviant la seva capçalera habitual “Charlie Hebdo” per “Sharia Hebdo”. L’atemptat se’l va atribuir un grup islamista desconegut.





No és la primera vegada que els islamistes amenacen a o atempten contra qui els critica. Només cal veure la que van organitzar els islamistes arran de la publicació de les vinyetes de Mahoma o ja fa molts anys la fàtua que condemnava a mort a Salman Rushdie, pels versos satànics.






Poc més de cent anys separen l’assalt a les redaccions d’aquestes dues publicacions satíriques. També altres publicacions satíriques han estat víctima de la intolerància del poder polític, militar o religiós, de vegades no li ha calgut a l’Estat enviar a una colla de brètols uniformats sinó que amb una sentència se segrestin els exemplars per una caricatura sobre els membres de la Casa Reial espanyola.




Vídeo: El Cu cut











Del Cu-cut a Charlie Hebdo


(Cuando las caricaturas enfurecen a los intransigentes)


El Cu-cut era una publicación satírica catalana de inicios del siglo XX. Los militares españoles eran representados como una camarilla de borrachos, ineptos y estúpidos. Aquellos militares que a lo largo de todo el siglo anterior habían ido de derrota en derrota hasta la derrota final, se habían aficionado a los golpes de Estado y habían ido derivando del liberalismo y progresismo hacia un conservadurismo a ultranza.


Inciso: Los liberales del siglo XIX no tienen nada en común con lo que hoy entendemos por liberales. Exagerando un poco podríamos decir que los liberales del XIX habrían sido el centro izquierda y ahora están en la extrema derecha. Sólo hay que ver que defienden los liberales de ahora, sólo son liberales en materia económica, es decir, son partidarios del sálvese quien pueda en materia económica pero en otros aspectos, especialmente en materia de derechos sociales son ultraconservadores.


A aquellos militares españoles las viñetas de El Cu-cut los representaban, como ya he dicho, como una camarilla de estúpidos, borrachos e ineptos, y verse retratados así no les gustaba nada. Un grupo de militares de la guarnición de Barcelona tomaron la decisión que era preferible callar al crítico a cambiar su comportamiento. Asaltaron las redacciones de El Cu-cut y la Veu de Catalunya, y destrozaron todo. No sólo no hubo castigo a los gamberros sino que el Ejército logró imponer que el Congreso de los Diputados aprobaran la ley de jurisdicciones. Esta ley ponía en manos de los tribunales militares las ofensas a la Patria (España) y el Ejército. Y era el Ejército el que decidía que los ofendía.


Hace unos días el semanario satírico francés sufrió el ataque con cócteles molotov que dejaron la redacción destruida. Charlie Hebdo había publicado una portada dedicada a la implantación de la sharia en Túnez cambiando su cabecera habitual "Charlie Hebdo" por "Sharia Hebdo". El atentado se atribuyó un grupo islamista desconocido.


No es la primera vez que los islamistas amenazan ao atentan contra quien los critica. Sólo hay que ver la que organizaron los islamistas a raíz de la publicación de las viñetas de Mahoma o ya hace muchos años la fatua que condenaba a muerte a Salman Rushdie, por los versos satánicos.


Poco más de cien años separan el asalto a las redacciones de estas dos publicaciones satíricas. También otras publicaciones satíricas han sido víctima de la intolerancia del poder político, militar o religioso, a veces no le ha hecho falta al Estado envió a un grupo de gamberros uniformados sino que con una sentencia se secuestren los ejemplares por una caricatura sobre los miembros de la Casa Real española.

Chacón te por a debatre

Chacón te por a debatre


Ahir (divendres) a la nit s'havia de celebrar un debat entre els cinc candidats per Barcelona a les eleccions generals a 8TV, debat moderat per Josep Cuní. Havien de debatre Carme Chacón (PSC), Joan Coscubiela (IC), Alfred Bosch (ERC), Josep Antoni Duran i Lleida (CiU) i Jorge Fernández Díaz (PP), els caps de llista per Barcelona de cadascun dels partits. Finalment Carme Chacón va decidir que no anava, va voler enviar al número dos de la seva llista, cosa que no va ser acceptada per en Cuní.

Carme Chacón, candidata pel PSC i ministra de defensa del govern espanyol (PSOE) ha tingut por, potser a perdre més vots si durant el debat no demostrava ser capaç de confrontar els programes i idees dels altres candidats, però negant-se a participar en el debat pot haver perdut la poca credibilitat que encara podia tenir.

La senyora Chacón que en els seus cartells electorals parlava de fer un esforç no va voler fer l'esforç de participar en un debat amb els altres candidats, ella, probablement, té el cap en objectius més elevats, sembla que se li han pujat els fums dels tancs de l'exèrcit del qual ella és (encara) ministra o veient-se en tan alta responsabilitat ha oblidat que si ella és diputada és perquè va haver-hi gent que a Barcelona la van votar i dels quals ella s'en ha oblidat.






Chacón tiene miedo a debatir

Ayer (viernes) por la noche se iba a celebrar un debate entre loscinco candidatos por Barcelona en las elecciones generales en8TV, debate moderado por Josep Cuní. Tenían que debatirCarme Chacón (PSC), Joan Coscubiela (IC), Alfred Bosch(ERC), Josep Antoni Duran Lleida (CiU) y Jorge Fernández Díaz(PP), los cabezas de lista por Barcelona de cada partido.Finalmente Carme Chacón decidió que no iba, quiso enviar alnúmero dos de su lista, lo que no fue aceptada por en Cuní.

Carme Chacón, candidata por el PSC y ministra de defensa del gobierno español (PSOE) ha tenido miedo, quizá a perder más votos si durante el debate no demostraba ser capaz deconfrontar los programas e ideas de los otros candidatos, peronegándose a participar en el debate puede haber perdido la poca credibilidad que aún podía tener.

La señora Chacón que en sus carteles electorales hablaba de hacer un esfuerzo no quiso hacer el esfuerzo de participar en un debate con los otros candidatos, ella, probablemente, tiene la cabeza en objetivos más elevados, parece que se le han subido los humos de los tanques del ejército del que ella es (todavía) ministra o viéndose en tan alta responsabilidad ha olvidado que si ella es diputada es porque hubo gente que en Barcelona la votaron y de los que ella se ha olvidado.

20 de nov. 2011

UNA CAMPANYA ELECTORAL ENSOPIDA

UNA CAMPANYA ELECTORAL ENSOPIDA


Part del que diré ja ho he dit altres vegades. Generalment les campanyes electorals acostumen a ser ensopides i inútils. Una campanya electoral hauria de servir per donar a conèixer els candidats i els programes electorals, és a dir, que pensen fer si guanyen les eleccions. És evident que aquestes eleccions no han servit per conèixer els candidats perquè ja els coneixíem. Tampoc podem dir que aquesta campanya hagi servit per conèixer el programa electoral, alguns o no en tenien cap programa electoral o preferien amagar-lo, no fos que encara perdessin les eleccions si la gent sabés que tenen intenció de fer-

Aquesta campanya ha fet més mal que bé. L'altre dia era la presidenta de Castella La Mancha, secretària general del PP – i no sé quants càrrecs (amb els seus corresponents sous) més – María Dolores de Cospedal la que aconseguia fer el ridícul davant dels assistents al míting del seu partit a Catalunya dient “bon dia a totolom”, mira que és fàcil dir “tothom” i aquesta gent vinguda de l'Altiplà castellà els fas dir dues paraules en català i la llengua se'ls entortolliga. Deixem a “lady totolom” i passem al líder del partit i cap de llista per Madrid al Congrés dels Diputats, Mariano Rajoy. Se'n recorden quan Rodríguez Zapatero va prometre que donaria suport a l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya”?. Si, allò de “apoyaré”. Doncs Rajoy sembla que “zapateja” amb Catalunya perquè ha dit “i jo garanteixo que donaré suport a Catalunya si nosaltres guanyem...”. Com Zapatero, oi?.

Un altre dirigent del PP, Vicente Tirado, en un míting a Ciudad Real ha dit: “Zapatero i Rubalcaba han de ser el passat, perquè el futur es diu Rubalcaba, no, el futur no es diu Rubalcaba, el futur es diu Mariano Rajoy...”. Lapsus?. Ni els del PP creuen en Rajoy encara que no tenen més remei que fer que creuen en ell i els pensaments els traeixen?. No ho sé, però sembla que la campanya fa estralls entre els dirigents del PP, i encara no governen. A aquest pas no arribaran a final de legislatura, de la seva, és clar.

José Ramón Bauzá demostra amb la següent dissertació que té un gran futur a la política, parla molt però no diu res: “Sabemos que es lo que hay que hacer, y lo vamos a hacer, y por eso hacemos lo que hemos dicho que íbamos a hacer, y por eso seguiremos haciendo aquello que nos toca hacer a pesar de que algunos no se crean que vamos a hacer lo que hemos dicho que íbamos a hacer”. Sabem per les seves paraules que faran alguna cosa, ens ho garanteixen i asseguren, però, que és el que pensen fer?. No tinc ni idea, sospito que ells tampoc saben que faran, però està tan ben dit.

Tampoc els mitjans de comunicació poden quedar al marge dels efectes secundaris de la campanya electoral, al locutor d'Onda Cero Radio que llegeix el recull de la premsa del dia sembla que la campanya l'ha deixat molt tocat: “El Periódico: PSC y PSOE afrontan el 20-N en clave sucesoria. Rajón, Chacón recibe hoy a Rubalcaba”. Ja sabem quin partit li agrada a Onda Cero però a l'hora de llegir els titulars sembla que els traeixen els seus pensaments.

Amb aquesta gent no es pot anar enlloc, quina camarilla.





Vídeo: José Ramón Bauzá - Diu que sap el que s'ha de fer


Vídeo: VICENTE TIRADO, NO SAP QUI ÉS EL CANDIDAT DEL SEU PARTIT


Vídeo: MARIANO RAJOY "ZAPATEJA" AMB CATALUNYA


Vídeo: LECTURA CONFUSA DE DIARIS A ONDA CERO RADIO




UNA CAMPAÑA ELECTORAL AMODORRADA

Parte del que diré ya la he he otras veces. Generalmente las campañas electorales acostumbran a ser amodorradas e inútiles. Una campaña electoral debería servir por dar a conocer a los candidatos y los programas electorales, es decir, que piensan hacer si ganan las elecciones. Es evidente que estas elecciones no han servido por conocer a los candidatos porque ya los conocíamos. Tampoco podemos decir que esta campaña haya servido por conocer el programa electoral, algunos o no tenían ningún programa electoral o preferían esconderlo, no fuera que aún perdiesen las elecciones si la gente supiese que tienen intención de hacer-

Esta campaña ha hecho más mal que bien. El otro día era la presidenta de Castilla La Mancha, secretaria general del PP – y no sé cuantos cargos (con sus correspondientes sueldos) más – María Dolores de Cospedal la que conseguía hacer el ridículo delante de los asistentes al mitin de su partido a Cataluña diciendo “bon dia a totolom”, mira que es fácil decir “todo el mundo” y esta gente venida de la Altiplanicie castellana les haces decir dos palabras en catalán y la lengua se traba. Dejemos a “lady totolom” y pasemos al líder del partido y ningún de lista por Madrid al Congreso de los Diputados, Mariano Rajoy. Se acuerdan cuando Rodríguez Zapatero prometió que daría apoyo al Estatuto que aprobase el Parlamento de Cataluña”?. Si, aquello de “apoyaré”. Pues Rajoy parece que “zapateja” con Cataluña porque ha dicho “y yo garantizo que daré apoyo a Cataluña si nosotros ganamos...”. Como Zapatero, ¿verdad?.

Otro dirigente del PP, Vicente Tirado, en un mitin a Ciudad Real ha dicho: “Zapatero y Rubalcaba deben ser el pasado, porque el futuro se dice Rubalcaba, no, el futuro no se dice Rubalcaba, el futuro se dice Mariano Rajoy...”. ¿Lapsus?. Ni los del PP creen en Rajoy aunque no tienen más remedio que hacer que creen en él y los pensamientos los traicionan?. No lo sé, pero parece que la campaña hace estragos entre los dirigentes del PP, y aún no gobiernen. A este paso no llegarán a final de legislatura, de la suya, está claro.

José Ramón Bauzá demuestra con la siguiente disertación que tiene un grande futuro a la política, habla mucho pero no dice nada: “Sabemos que es lo que hay que hacer, y lo vamos a hacer, y por eso hacemos lo que hemos dicho que íbamos a hacer, y por eso seguiremos haciendo aquello que nos toca hacer a pesar de que algunos no se crean que vamos a hacer lo que hemos dicho que íbamos a hacer”. Sabemos por sus palabras que harán algo, nos lo garantizan y aseguran, sin embargo, que es el que piensan hacer?. No tengo ni idea, sospecho que ellos tampoco saben que harán, pero está tan bien dedo.

Tampoco los medios de comunicación pueden quedar en el margen de los efectos secundarios de la campaña electoral, al locutor de Onda Cero Radio que lee el resumen de la prensa del día parece que la campaña la ha dejado muy tocado: “El Periódico: PSC y PSOE afrontan el 20-N en clave sucesoria. Rajón, Chacón recibe hoy a Rubalcaba”. Ya sabemos qué partido le gusta a Onda Cero pero a la hora de leer los titulares parece que les traicionan sus pensamientos.

Con esta gente no se puede ir ningún lugar, vaya camarilla.

18 de nov. 2011

El partidisme de la premsa

El partidisme de la premsa
Escoltava la tertúlia del programa El matí que emet Catalunya Ràdio ahir dijous en què intervenien Xavier Bru de Sala, Joan Major i Àlex Salmon. Àlex Salmon, director de El (in)Mundo va explicar les raons per les quals el diari que dirigeix dóna suport explícit al Partit Popular, ell explica que l'últim dijous de campanya electoral abans de les eleccions donen suport explícit des de l'editorial del seu diari obertament. Justifica que en les eleccions al Parlament de Catalunya de fa un any van donar suport al PP, CiU i Ciutadans. Segueix Salmon explicant que en el cas de les actuals eleccions ells donen suport al PP, partit al que consideren una bona opció però també a UPYD amb el propòsit d'aconseguir una tercera força potent.

Incís: Partit Popular y UPYD són dos partits ultranacionalistes espanyols, Ciutadans és un partit neolerrouxista que ha intentat diverses vegades coalitzar-se amb UPYD i UPYD se l'ha intentat empassar, fracassant tots els intents de concórrer junts a les eleccions per que ambdues forces competeixen per un mateix segment de votants.

Tornem a les paraules d'Àlex Salmon. Aquest diu que ells segueixen el model anglosaxó, un model que no és l'existent, segons ell a Espanya, per raons històriques, aquest model permet que un mitjà demani el vot obertament en un sentit o en un altre, és a dir, que fan campanya en favor d'un partit o candidat.

Incís: Sempre he dit que Pedrojota Ramírez, capitost de El (in)Mundo, aspirava a ser el William Randolph Hearst espanyol, és a dir, algú que com el magnat de la premsa americana immortalitzat per Orson Welles a Ciutadà Kane, posava i deposava alcaldes i governadors segons la seva voluntat, és a dir, feia política des dels seus mitjans, mitjançant la mentida, les mitges veritats, la tergiversació dels fets, la difamació o la lloança en funció de si el polític era dòcil a William Randolph Hearsts o no. Ramírez des dels seus mitjans ha provat de fer el mateix encara que sense aconseguir del tot els seus propòsits. Diu Salmon que a Espanya els diaris no es posicionen obertament demanant el vot. Això no és cert, tots veiem a quin partit dóna suport cada mitjà. Els diaris, i parlo dels diaris perquè és el format periodístic més antic dels quatre (premsa escrita, ràdio, televisió i premsa digital) tenen tots no només un biaix ideològic sinó que tots es posicionen cap a un partit polític o un altre. No cal que diguin “vota el partit X”, tots donen prioritat informativa al partit que prefereixen. I això no succeeix només en els països anglosaxons, ni és cosa d'ara, la premsa del XIX deia obertament no només a quin partit polític donava suport, de vegades, els diaris donaven suport a corrents determinades dins dels partits. Alguns diaris eren els òrgans de premsa dels partits o de faccions determinades d'aquests partits.









El partidismo de la prensa

Escuchaba la tertulia del programa La mañana que emite Catalunya Ràdio ayer jueves en que intervenían Xavier Bru de Sala, Juan Mayor y Àlex Salmon. Alex Salmon, director de El (in) Mundo explicó las razones por las que el diario que dirige da apoyo explícito al Partido Popular, él explica que el último jueves de campaña electoral antes de las elecciones dan apoyo explícito desde la editorial de su diario abiertamente. Justifica que en las elecciones al Parlamento de Cataluña de hace un año apoyaron al PP, CiU y Ciutadans. Sigue Salmon explicando que en el caso de las actuales elecciones ellos apoyan al PP, partido al que consideran una buena opción pero también a UPyD con el propósito de lograr una tercera fuerza potente.

Inciso: Partido Popular y UPyD son dos partidos ultranacionalistas españoles, Ciudadanos es un partido neolerrouxista que ha intentado varias veces coaligarse con UPyD y UPyD se le ha intentado tragar, fracasando todos los intentos de concurrir juntos a las elecciones para que ambas fuerzas compiten por un mismo segmento de votantes.

Volvemos a las palabras de Àlex Salmon. Este dice que ellos siguen el modelo anglosajón, un modelo que no es la existente, según él en España, por razones históricas, este modelo permite que un medio pida el voto abiertamente en un sentido o en otro, es decir, que hacen campaña en favor de un partido o candidato.

Inciso: Siempre he dicho que Pedrojota Ramírez, cabecilla de El (in) Mundo, aspiraba a ser el William Randolph Hearst español, es decir, alguien que como el magnate de la prensa americana inmortalizado por Orson Welles en Ciudadano Kane, ponía y deponía alcaldes y gobernadores según su voluntad, es decir, hacía política desde sus medios, mediante la mentira, las medias verdades, la tergiversación de los hechos, la difamación o la alabanza en función de si el político era dócil a William Randolph Hearst o no. Ramírez desde sus medios ha intentado hacer lo mismo aunque sin lograr del todo sus propósitos. Dice Salmon que en España los periódicos no se posicionan abiertamente pidiendo el voto. Esto no es cierto, todos vemos a qué partido apoya cada medio. Los diarios, y hablo de los diarios porque es el formato periodístico más antiguo de los cuatro (prensa escrita, radio, televisión y prensa digital) tienen todos no sólo un sesgo ideológico sino que todos se posicionan hacia un partido político u otro. No hace falta que digan "vota al partido X", todos dan prioridad informativa al partido que prefieren. Y esto no sucede sólo en los países anglosajones, ni es cosa de ahora, la prensa del XIX decía abiertamente no sólo a qué partido político apoyaba, a veces, los periódicos daban apoyo a corrientes determinadas dentro de los partidos. Algunos diarios eran los órganos de prensa de los partidos o de facciones determinadas de estos partidos.

La (re)caiguda de l'Imperi (Neo)Romà

La (re)caiguda de l'Imperi (Neo)Romà
Se'n recorden de com va acabar l'Imperi Romà?. No estic demanant-los les seves experiències personals i viscudes, només demano si conserven els seus records de l'època en què estudiaven. La caiguda de l'Imperi Romà va ser provocada per diverses causes: una crisi econòmica, uns governants cada vegada més inútils, el poder cada vegada més gran dels bàrbars sobre les estructures de poder de l'Imperi, etc. Ara patim una crisi econòmica i els nostres polítics són cada dia més inútils i incompetents. Com passava amb els últims emperadors de l'Imperi també els nostres governants estan en mans dels bàrbars. Els bàrbars de llavors posaven emperadors o els deposaven a plaer, com els bàrbars d'ara, que de moment han fet caure a dos petits emperadors, Berlusconi a Itàlia i Papandreu a Grècia. Els bàrbars de llavors eren peluts, no es rentaven gaire i eren molt bèsties, ho arreglaven o desarreglaven tot a cop d'espasa, els d'ara vesteixen amb roba de firma cara i han substituït l'espasa pel teclat d'un ordinador des del qual decideixen si l'economia fa llufa o es recupera, si un governant electe pot seguir o si ha de caure. Després de la caiguda de l'Imperi Roma, del vell Imperi Romà, va venir un període de foscor i barbàrie anomenat Edat Mitjana que només se salva per l'art i l'arquitectura, al meu parer, ja veurem si aquesta nova Edat Mitjana és tan duradora com l'anterior o ens en podem sortir sense prendre gaire mal.














La (re)caída del Imperio (Neo)Romano
¿Se acuerdan de cómo terminó el Imperio Romano?. No estoy pidiéndoles sus experiencias personales y vividas, sólo pregunto si conservan sus recuerdos de la época en que estudiaban. La caída del Imperio Romano fue provocada por diversas causas: una crisis económica, unos gobernantes cada vez más inútiles, el poder cada vez mayor de los bárbaros sobre las estructuras de poder del Imperio, etc. Ahora sufrimos una crisis económica y nuestros políticos son cada día más inútiles e incompetentes. Como ocurría con los últimos emperadores del Imperio también nuestros gobernantes están en manos de los bárbaros. Los bárbaros de entonces ponían emperadores o los deponían a placer, como los bárbaros de ahora, que de momento han hecho caer a dos pequeños emperadores, Berlusconi en Italia y Papandreu en Grecia. Los bárbaros de entonces eran peludos, no se lavaban mucho y eran muy bestias, lo arreglaban o desarreglaban todo a golpe de espada, los de ahora visten con ropa de firma cara y han sustituido la espada por el teclado de un ordenador desde del cual deciden si la economía hace leña o se recupera, si un gobernante electo puede seguir o si debe caer. Tras la caída del Imperio Romano, del viejo Imperio Romano, vino un período de oscuridad y barbarie llamado Edad Media que sólo se salva por el arte y la arquitectura, a mi juicio, ya veremos si esta nueva Edad Media es tan duradera como la anterior o nos podemos salir sin hacernos mucho daño.

Ja és Nadal... a la megafonia del centre comercial

Ja és Nadal... a la megafonia del centre comercial



Una tradicional nadala catalana deia així:


Ara ve Nadal,
ara ve Nadal
matarem el gall
i a la tia Pepa li darem un tall.
Però els temps canvien i la lletra podria ser la següent:


Ja és Nadal,
ja és Nadal
a la megafonia del centre comercial.

Avui he anat a comprar els queviures i altres productes de primera necessitat a un centre comercial com faig cada dijous, encara que no s'ho creguin, jo no visc de l'aire precisament. Només creuar les portes ha arribat a les meves oïdes una nadala interpretada per Sinatra, això ja m'ha fet sospitar que el Nadal està a prop, m'ho ha confirmat l'assortiment variat de torrons exposat i una mica més enllà que la secció de joguines havia crescut. Una cosa, però, ha fallat, encara no tenien galets de Nadal, i això és imperdonable. He dit que quan he entrat he escoltat una nadala cantada per Sinatra, durant tota l'estona que he necessitat per anar adquirint tot allò que necessito per omplir la nevera han anat sonant diverses nadales per la megafonia. Haig d'agrair que no hagin posat aquelles nadales cantades per veus agudes que no acabo de dilucidar si són de nens cantant o és que algú està escanyant gats.


Mentrestant a Barcelona, perdoneu-me el centralisme barceloní, els que sou dels altres municipis del nostre país, ja han començat a instal•lar les llums al carrer, sense encendre-les encara, i comencen a aparèixer els ornaments més o menys tradicionals de les dates nadalenques. Espero que aquest any no reapareguin els “pare Noel trepadors” que des de fa uns anys pengen dels balcons de les cases.










Ya es Navidad ... en la megafonía del centro comercial


Una tradicional villancico catalana decía así:


Ahora viene la Navidad,
ahora viene la Navidad
mataremos el gallo
y la tía Pepa le daremos un tajo.
Pero los tiempos cambian y la letra podría ser la siguiente:
Ya es Navidad,
ya es Navidad
la megafonía del centro comercial.
Hoy he ido a comprar los víveres y otros productos de primera necesidad a un centro comercial como hago cada jueves, aunque no lo crean, yo no vivo del aire precisamente. Sólo cruzarlas puertas ha llegado a mis oídos un villancico interpretada porSinatra, eso ya me ha hecho sospechar que la Navidad estácerca, me lo ha confirmado el surtido variado de turronesexpuesto y un poco más allá que la sección de juguetes habíacrecido. Algo, sin embargo, ha fallado, aunque no tenían pastade Navidad, y eso es imperdonable. He dicho que cuando he entrado he escuchado un villancico cantada por Sinatra, durantetodo el tiempo que he necesitado para ir adquiriendo todo lo que necesito para llenar la nevera han ido sonando varias villancicospor la megafonía. Debo agradecer que no hayan puesto esasvillancicos cantadas por voces agudas que no acabo dedilucidar si son de niños cantando o es que alguien estáestrangulando gatos.


Mientras en Barcelona, perdonadme el centralismo barcelonés,los que sois de los otros municipios de nuestro país, ya hanempezado a instalar las luces en la calle, sin encenderlastodavía, y empiezan a aparecer los adornos más o menostradicionales de las fechas navideñas. Espero que este año noreaparezcan los "Papá Noel trepadores" que desde hace unosaños cuelgan de los balcones de las casas.

16 de nov. 2011

Campanyes electorals

Campanyes electorals


Aquest diumenge anem a votar per escollir els nostres representants al Congrés dels Diputats i al Senat. Aquesta campanya ha estat molt ensopida, la xerrameca habitual, moltes ambigüitats i vaguetats, i cap proposta. S'han celebrat els mítings de sempre en què els candidats s'han dedicat a dir les tonteries de rigor mentre els corifeus els aplaudien enfervorits malgrat que els discursos tinguessin menys substància que els pensaments de Sergio Ramos, David Bisbal o Belén Esteban.

Hem escoltat a Cospedal desitjant “bon dia a totolom”, a Duran i Lleida tocant la bateria, Rajoy fent petons a nens, i fins i tot a la presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho sent confosa amb la candidata del PSC Carme Chacón. Aquest últim fet em produeix certa inquietud.

He vist la papereta del Senat per aquestes eleccions, ha quedat reduïda a la mida d'un DIN-A4, abans era un paperot immens amb un munt de partits de la majoria dels quals mai havíem sentit a parlar ni tornaríem a sentir parlar. Ara són una desena. N'hi ha els tradicionals i també d'altres que són partits protesta.

Si no hi ha un miracle ben gros aquestes eleccions les guanyarà el Partit Popular amb majoria absoluta. Preocupant és que en un sistema multipartidista els dos partits espanyols majoritaris hagin convertit en una lluita bipartidista, com si els altres partits no existissin. Una altra enganyifa és que presentin les eleccions com si estiguessim en un sistema presidencialista, i això no és cert. Al futur president del govern espanyol només l'hauran votat els madrilenys, i al seu principal oponent també.

Quan anem a votar escollim els diputats i senadors que ens representaran, seran ell en funció de les majories parlamentàries existents qui decideixin el pròxim president del govern d'entre ells, i aquest serà, si no es produeix un miracle, el candidat a diputat pel PP a la circumscripció de Madrid, un senyor al que només hauran votat els madrilenys. Repeteixo, les eleccions se'ns presenten com a presidencialistes i bipartidistes de facto, quan el sistema vigent no és ni presidencialista ni bipartidista.







Campañas electorales

Este domingo vamos a votar para elegir nuestros representantes en el Congreso de los Diputados y al Senado. Esta campaña ha sido muy aburrida, la palabrería habitual, muchas ambigüedades y vaguedades, y ninguna propuesta. Se han celebrado los mítines de siempre en que los candidatos se han dedicado a decir las tonterías de rigor mientras los corifeos los aplaudían enfervorizados pesar de que los discursos tuvieran menos sustancia que los pensamientos de Sergio Ramos, David Bisbal o Belén Esteban.

Hemos escuchado a Cospedal deseando "buenos días a totolom", a Duran i Lleida tocando la batería, Rajoy haciendo besos a niños, e incluso a la presidenta del PP en Cataluña, Alicia Sánchez Camacho siendo confundida con la candidata del PSC Carme Chacón . Este último hecho me produce cierta inquietud.

He visto la papeleta del Senado para estas elecciones, ha quedado reducida al tamaño de un DIN-A4, antes era un papelón inmenso con un montón de partidos de la mayoría de los cuales nunca habíamos oído hablar ni volveríamos a oír hablar. Ahora son una decena. Hay los tradicionales y también otros que son partidos protesta.

Si no hay un milagro bien grande estas elecciones las ganará el PP con mayoría absoluta. Preocupante es que en un sistema multipartidista los dos partidos españoles mayoritarios hayan convertido en una lucha bipartidista, como si los demás partidos no existieran. Otra engaño es que presenten las elecciones como si estuvieramos en un sistema presidencialista, y eso no es cierto. El futuro presidente del gobierno español sólo lo tendrán votado los madrileños, y su principal oponente también.

Cuando vamos a votar elegimos los diputados y senadores que nos representarán, serán él en función de las mayorías parlamentarias existentes que decidan el próximo presidente del gobierno de entre ellos, y este será, si no se produce un milagro, el candidato a diputado por el PP en la circunscripción de Madrid, un señor al que sólo tendrán votado los madrileños.Repito, las elecciones se nos presentan como presidencialistas y bipartidistas de facto, cuando el sistema vigente no es ni presidencialista ni bipartidista.