Espanya ens ha declarat la guerra?

Espanya ens ha declarat la guerra?
 

El passat 8 d’octubre dos F-18 de la Força Aèria Espanyola van sobrevolar el Ripollès realitzant vols rasants causant l’emprenyament general dels ripollesos. Incidents similars van produir-se al Berguedà. I el passat 25 d’octubre un vaixell de l’Armada espanyola va abordar els pesquers de Roses que sortien a feinejar per obligar-los a posar la bandera espanyola. El vaixell de l’Armada espanyola va interceptar els pesquers quan sortien del port de Roses i els van abordar per obligar-los a posar la bandera espanyola, el vaixell de guerra espanyol va impedir sortir a feinejar aquells pesquers que no disposaven de la “estanquera” a bord. A les 7 del matí el vaixell de guerra va interceptar els pesquers i va ordenar-los parar màquines, després han estat abordats, els mariners espanyols han informat els patrons dels pesquers catalans que havien de posar la bandera espanyola i que si no podien fer-ho perquè no en duien cap al vaixell havien de tornar a port.

Bloquejar un port amb un vaixell de guerra és un acte condemnable. S’hauria d’exigir que el govern espanyol expliqués aquest acte i els vols rasants sobre territori català. I haurien de rodolar caps dels responsables d’haver-ho ordenat.

Aquests incidents podrien tenir un propòsit d’intimidar-nos, jo crec que tenen aquest propòsit i que se’n podrien produir més incidents d’aquesta mena fins el dia de les eleccions.

Coincideixen aquests fets amb declaracions com les del tinent coronel Alamán, el general Pitarch o el vicepresident del Parlament Europeu, el peper Alejo Vidal-Quadras, així com alguns articles de la premsa ultradretana espanyola defensant l’ús de la força, inclosa alguna declaració de la dirigent ultranacionalista d’UPyD Rosa Díez.

Malgrat que afirmen que en el cas dels vols l’armament és simulat, això diuen ells, i s’ha sabut després, no té cap sentit que facin aquests vols sobre poblacions habitades, encara menys en les actuals circumstàncies. Aquests avions tenen la seva base a la base aèria de Saragossa. Aragó és prou gran perquè aquests avions realitzin aquests vols sobre gent que segurament ho gaudiran molt patriòticament, i així estalviaran combustible, i si no que aquests avions facin els seus vols rasants sobre el Ministeri de Defensa espanyol, així el ministre Morenés podrà gaudir del soroll dels avions.

L’Armada espanyola hauria de deixar de realitzar actes d’intimidació a la costa catalana abans que provoquin una tragèdia. O podrien anar a fer això mateix al port de Madrid, ara que Madrid vol ser el primer portde creuers d’Espanya.

 

 

 

 

 

¿España nos ha declarado la guerra?

 

El pasado 8 de octubre dos F-18 de la Fuerza Aérea Española sobrevolaron el Ripollès realizando vuelos rasantes causando el cabreo general de los ripolleses. Incidentes similares se produjeron en el Berguedà. Y el pasado 25 de octubre un barco de la Armada española abordó los pesqueros de Roses que salían a faenar para obligarles a poner la bandera española. El buque de la Armada española interceptó los pesqueros cuando salían del puerto de Roses y los abordaron para obligarles a poner la bandera española, el barco de guerra español impidió salir a faenar aquellos pesqueros que no disponían de la "estanquera" a bordo. A las 7 de la mañana el barco de guerra interceptó los pesqueros y les ordenó parar máquinas, después fueron abordados, los marineros españoles informaron a los patrones de los pesqueros catalanes que tenían que poner la bandera española y que si no podían hacerlo porque no llevaban ninguna en el barco debían volver a puerto.

Bloquear un puerto con un barco de guerra es un acto condenable. Se debería exigir que el gobierno español explicara este acto y los vuelos rasantes sobre territorio catalán. Y deberían rodar cabezas de los responsables de haberlo ordenado.

Estos incidentes podrían tener un propósito de intimidarnos, yo creo que tienen este propósito, y que se podrían producir más incidentes de este tipo hasta el día de las elecciones.

Coinciden estos hechos con declaraciones como las del teniente coronel Alamán, el general Pitarch o el vicepresidente del Parlamento Europeo, el pepero Alejo Vidal-Quadras, así como algunos artículos de la prensa ultraderechista española defendiendo el uso de la fuerza, incluida alguna declaración de la dirigente ultranacionalista de UPyD Rosa Díez.

A pesar de que afirman que en el caso de los vuelos del armamento es simulado, eso dicen ellos, y se ha sabido después, no tiene ningún sentido que hagan estos vuelos sobre poblaciones habitadas, aún menos en las actuales circunstancias. Estos aviones tienen su base en la base aérea de Zaragoza. Aragón es suficientemente grande para estos aviones realicen estos vuelos sobre gente que seguramente lo disfrutarán muy patrióticamente, y así ahorrarán combustible, y si no que estos aviones hagan sus vuelos rasantes sobre el Ministerio de Defensa español, así el ministro Morenés podrá disfrutar del ruido los aviones.

La Armada española debería dejar de realizar actos de intimidación en la costa catalana antes de que provoquen una tragedia. O podrían ir a hacer eso mismo en el puerto de Madrid, ahora que Madrid quiere ser el primer puerto de cruceros de España.

 

 

Telèfon vermell, volem cap a Teheran? (II)

Telèfon vermell, volem cap a Teheran? (II)

L’exèrcit nord-americà preocupat per si Israel decideix atacar l’Iran

Un alt comandament militar nord-americà ha declarat que els preocupa que Israel decideixi atacar les instal•lacions del programa nuclear iranià sense avisar-los prèviament. Abans Israel consultava, segons aquesta font, qualsevol acció però ara no estan tan segurs que els israelians ho facin. Aquesta mateixa font diu que en aquests moments els Estats Units no tenen intenció d’atacar l’Iran, de moment. Aquesta font diu que l’atac israelià contra les instal•lacions nuclears iranianes seria realitzat mitjançant avions i míssils balístics però adverteix que el sistema defensiu iranià suposa una amenaça per l’aviació israeliana en cas que es realitzés l’atac. Descarta l’ús d’avions no tripulats perquè aquests no poden carregar les bombes necessàries per destruir les instal•lacions i adverteix que la necessitat de reabastiment en vol faria que poguessin ser detectats fàcilment. També hi ha el fet que han de travessar l’espai aeri de diversos països que també els podrien detectar.

Els israelians no avisaran els Estats Units

Ni el primer ministre Binyamin Netanyahu ni el ministre de defensa Ehud Barak van comprometre’s a abissar al govern nord-americà si decideixen atacar les instal•lacions nuclears iranianes, en tot moment van respondre al secretari de defensa dels Estats Units Leon Panetta amb ambigüitats.

Barak havia demanat un augment del pressupost militar davant la possibilitat que hagin de fer front a un atac contra les instal•lacions iranianes en solitari.

Tinc la sensació que els israelians no es refien dels nord-americans per alguna raó, com si tinguessin por que els nord-americans anessin a trair-los. Els israelians saben que no han d’esperar que ningú els ajudi, que pot arribar el dia que ni tan sols puguin confiar en els seus aliats més pròxims. És molt probable que tinguin por que els Estats Units decideixin sacrificar Israel per mantenir les inestables aliances amb els països àrabs.

Un informe de la Nacions Unides sobre el programa nuclear iranià

L’Organització Internacional de l’Energia Atòmica farà públic aquest dilluns un informe sobre el programa nuclear iranià. Es pot llegir en les parts filtrades que l’Iran va construir un contenidor per realitzar experiments amb explosius de gran potència que, segons els experts, s’usen per detonar les ogives nuclears.

Iran celebra el 32 aniversari de l’assalt a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran

Fa 32 anys, un 4 de novembre de 1979, deu mesos després del triomf de la Revolució Islàmica, l’ambaixada dels Estats Units a Teheran va ser assaltada per estudiants islamistes amb el suport del règim dels aiatol•làs. Durant 444 dies 66 ciutadans nord-americans van ser retinguts pels islamistes. Els Estats Units van trencar relacions diplomàtiques amb el règim dels aiatol•làs.

Milers d’iranians van concentrar-se per celebrar aquest fet. Els manifestants van cridar consignes contra els Estats Units i Israel: “Mort als Estats Units” i “mort a Israel”. I van acusar als Estats Units de ser un país terrorista.

Analitzem els fets: A l’Iran ningú es manifesta si no és una manifestació organitzada pel règim com va quedar clar l’any 2009 quan la gent va sortir a protestar contra els frau electoral perpetrat pel règim que va permetre a Ahmadinejad continuar en el poder. El règim va esclafar les protestes sense contemplacions matant i empresonant als manifestants. Per tant, és evident que aquesta manifestació l’ha organitzat el règim igual que aquest règim va ser responsable de l’assalt a l’ambaixada nord-americana fa 32 anys. I afegir que el govern iranià responsable d’aquesta manifestació té molta barra acusant els Estats Units d’Estat terrorista quan hi ha un parell de ministres iranians i altres alts funcionaris del règim en llistes de busca i captura pels atemptats contra l’AMIA i l’ambaixada israeliana de Buenos Aires fa 17 anys, reclamats per la Justícia argentina.

El principal orador d’aquest acte, Said Jalili, va ser secretari del consell suprem de seguretat nacional de la revolució islàmica. Aquest individu reclama que les Nacions Unides “prenguin les mesures pertinents de càstig als Estats Units i als que estiguin implicats en dur a terme accions terroristes”. Podrien començar pel govern iranià, autor dels dos atemptats abans citats a Buenos Aires i principal suport econòmic i material d’organitzacions terroristes com Hezbolà (Líban) i Hamàs (Gaza).

Jalili atribueix a l’Iran haver estat l’inspirador de la primavera àrab. Si, van derrocar una dictadura per imposar una altra de caràcter islàmic, en això té raó, i veiem que els règims totalitaris militars de l’Orient Mitjà que han anat caient poden acabar convertint-se en règims totalitaris teocràtics.

Les relacions entre l’Iran i els Estats Units en aquests 32 anys mai han estat bones però últimament han empitjorat encara més. Els Estats Units acusen al règim iranià d’orquestrar atemptats als Estats Units contra l’ambaixador de l’Aràbia Saudita i contra l’ambaixada israeliana, acusacions que el règim iranià diu que són falses. Els Estats Units van detenir a un dels terroristes que va ser detingut quan intentava contactar amb un càrtel de drogues mexicà, els ZETAS, per sol•licitar la seva ajuda, però l’iranià detingut quan va contactar amb un agent de la DEA que es feia passar per narcotraficant. Els iranians acusen als Estats Units de planejar l’assassinat de funcionaris iranians.

El règim iranià ha advertit que si els ataquen respondran amb tot el seu poder militar. Suposo que els iranians amb el que adverteixen principalment és amb començar a llançar coets en totes direccions. Veig que l’Iran està fent el mateix que l’Iraq de Saddam Hussein que durant la guerra va dedicar-se a llançar míssils SCUD contra l’Aràbia Saudita i Israel. Els míssils iranians pel que hem anat sabent tenen molt més abast, alguns models arribarien quasi a Itàlia. Probablement els iranians el que estan dient és que si algú els ataca procuraran que tothom rebi les conseqüències. Ja fa temps que el règim iranià i les seves instal•lacions haurien d’haver estat esborrades del mapa, mentre més triguin a fer-ho, els iranians estaran en capacitat d’estendre la destrucció més lluny. A Hitler el podien haver aturat l’any 33 quan encara no tenia la maquinària de guerra preparada, van esperar fins el 39 i Europa i el món en van patir les conseqüències. Les armes de llavors eren petards de fira al costat de les que hi ha ara. El règim de bojos que hi ha a l’Iran ja ha anat advertint de la seva intenció d’utilitzar les armes que tingui al seu abast, si encara no ho han fet és perquè probablement encara no estan preparats.

La zona d’exclusió a l’Iraq expira

A fi d’any la zona d’exclusió aèria sobre l’Iraq expirarà. Aquesta clàusula va ser imposada pel regim iranià per impedir que Israel pogués atacar les instal•lacions nuclears iranianes travessant l’espai aeri iraquià. Quina baixada de pantalons davant el règim iranià. Segons l’acord entre el govern iraquià i el dels Estats Units, els Estats Units han d’impedir que es pugui usar l’espai iraquià per algun país per atacar altres. El que em crida l’atenció és que aquesta clàusula la imposés el règim iranià, una clàusula que els ha permès desenvolupar el seu programa armamentístic i nuclear sense el risc que el país al que amenacen amb utilitzar aquestes armes pugui fer res per impedir-ho. Ara és més fàcil entendre que els israelians mostrin tanta desconfiança vers els nord-americans.

Teléfono rojo, volamos hacia Teherán? (II)

El ejército estadounidense preocupado por si Israel decide atacar a Irán

Un alto mando militar estadounidense ha declarado que les preocupa que Israel decida atacar las instalaciones del programa nuclear iraní sin avisarles previamente. Antes Israel consultaba, según esta fuente, cualquier acción pero ahora no están tan seguros de que los israelíes lo hagan. Esta misma fuente dice que en estos momentos los Estados Unidos no tienen intención de atacar Irán, por el momento. Esta fuente dice que el ataque israelí contra las instalaciones nucleares iraníes sería realizado mediante aviones y misiles balísticos pero advierte que el sistema defensivo iraní supone una amenaza para la aviación israelí en caso de que se realizara el ataque.Descarta el uso de aviones no tripulados para que éstos no pueden cargar las bombas necesarias para destruir las instalaciones y advierte que la necesidad de reabastecimiento en vuelo haría que pudieran ser detectados fácilmente. También está el hecho de que deben atravesar el espacio aéreo de varios países que también podrían detectar.

Los israelíes no avisarán los Estados Unidos

Ni el primer ministro Binyamin Netanyahu ni el ministro de defensa Ehud Barak se comprometieron a avisar al gobierno norteamericano si deciden atacar las instalaciones nucleares iraníes, en todo momento respondieron al secretario de defensa de los Estados Unidos Leon Panetta con ambigüedades.

Barak había pedido un aumento del presupuesto militar ante la posibilidad de que tengan que hacer frente a un ataque contra las instalaciones iraníes en solitario.

Tengo la sensación de que los israelíes no se fían de los estadounidenses por alguna razón, como si tuvieran miedo de que los estadounidenses fueran a traicionarlos. Los israelíes saben que no deben esperar a que nadie les ayude, que puede llegar el día en que ni siquiera puedan confiar en sus aliados más cercanos. Es muy probable que tengan miedo de que los Estados Unidos decidan sacrificar Israel para mantener las inestables alianzas con los países árabes.

Un informe de la Naciones Unidas sobre el programa nuclear iraní

La Organización Internacional de la Energía Atómica hará público este lunes un informe sobre el programa nuclear iraní. Se puede leer en las partes filtradas que Irán construyó un contenedor para realizar experimentos con explosivos de gran potencia que, según los expertos, se usan para detonar las ojivas nucleares.

Irán celebra el 32 aniversario del asalto a la embajada de Estados Unidos en Teherán

Hace 32 años, un 4 de noviembre de 1979, diez meses después del triunfo de la Revolución Islámica, la embajada de Estados Unidos en Teherán fue asaltada por estudiantes islamistas con el apoyo del régimen de los ayatolás. Durante 444 días 66 ciudadanos estadounidenses fueron retenidos por los islamistas.Los Estados Unidos rompieron relaciones diplomáticas con el régimen de los ayatolás.

Miles de iraníes se concentraron para celebrar este hecho. Los manifestantes gritaron consignas contra Estados Unidos e Israel: "Muerte a Estados Unidos" y "muerte a Israel". Y acusaron a los Estados Unidos de ser un país terrorista.

Analizamos los hechos: En Irán nadie se manifiesta si no es una manifestación organizada por el régimen como quedó claro en 2009 cuando la gente salió a protestar contra los fraude electoral perpetrado por el régimen que permitió a Ahmadineyad continuar en el poder . El régimen aplastó las protestas sin contemplaciones matando y encarcelando a los manifestantes.Por tanto, es evidente que esta manifestación la ha organizado el régimen al igual que este régimen fue responsable del asalto a la embajada estadounidense hace 32 años. Y añadió que el gobierno iraní responsable de esta manifestación tiene mucha cara acusando a los Estados Unidos de Estado terrorista cuando hay un par de ministros iraníes y otros altos funcionarios del régimen en listas de búsqueda y captura por los atentados contra la AMIA y la la embajada israelí de Buenos Aires hace 17 años, reclamados por la Justicia argentina.

El principal orador de este acto, Said Jalili, fue secretario del consejo supremo de seguridad nacional de la revolución islámica. Este individuo reclama que las Naciones Unidas "tomen las medidas pertinentes de castigo a los Estados Unidos y los que estén implicados en llevar a cabo acciones terroristas".Podrían empezar por el gobierno iraní, autor de los dos atentados antes citados en Buenos Aires y principal apoyo económico y material de organizaciones terroristas como Hezbolá (Líbano) y Hamas (Gaza).

Jalili atribuye a Irán haber sido el inspirador de la primavera árabe. Si derribaron una dictadura para imponer otra de carácter islámico, en eso tiene razón, y vemos que los regímenes totalitarios militares de Oriente Medio que han ido cayendo pueden acabar convirtiéndose en regímenes totalitarios teocráticos.

Las relaciones entre Irán y Estados Unidos en estos 32 años nunca han sido buenas pero últimamente han empeorado aún más. Los Estados Unidos acusan al régimen iraní de orquestar atentados en Estados Unidos contra el embajador de Arabia Saudí y contra la embajada israelí, acusaciones que el régimen iraní dice que son falsas. Los Estados Unidos detuvieron a uno de los terroristas que fue detenido cuando intentaba contactar con un cártel de drogas mexicano, Los Zetas, para solicitar su ayuda, pero el iraní detenido cuando contactó con un agente de la DEA que se hacía pasar por narcotraficante. Los iraníes acusan a los Estados Unidos de planear el asesinato de funcionarios iraníes.

El régimen iraní ha advertido de que si los atacan responderán con todo su poderío militar. Supongo que los iraníes con lo que advierten principalmente es con empezar a lanzar cohetes en todas direcciones. Veo que Irán está haciendo lo mismo que el Irak de Sadam Husein que durante la guerra se dedicó a lanzar misiles SCUD contra Arabia Saudí e Israel. Los misiles iraníes por lo que hemos ido sabiendo tienen mucho más alcance, algunos modelos llegarían casi a Italia. Probablemente los iraníes lo que están diciendo es que si alguien los ataca procurarán que todos reciba las consecuencias. Ya hace tiempo que el régimen iraní y sus instalaciones deberían haber sido borradas del mapa, mientras más tarden en hacerlo, los iraníes estarán en capacidad de extender la destrucción más lejos. A Hitler lo podían haber parado el año 33 cuando aún no tenía la maquinaria de guerra preparada, esperaron hasta el 39 y Europa y el mundo sufrieron las consecuencias. Las armas de entonces eran petardos de feria comparadas a las que hay ahora. El régimen de locos que hay en Irán ya ha ido advirtiendo de su intención de utilizar las armas que tenga a su alcance, si aún no lo han hecho es porque probablemente todavía no están preparados.

La zona de exclusión en Irak expira

A fin de año la zona de exclusión aérea sobre Irak expirará. Esta cláusula fue impuesta por el régimen iraní para impedir que Israel pudiera atacar las instalaciones nucleares iraníes atravesando el espacio aéreo iraquí. ¿Qué bajada de pantalones ante el régimen iraní. Según el acuerdo entre el gobierno iraquí y el de Estados Unidos, los Estados Unidos deben impedir que se pueda usar el espacio iraquí por algún país para atacar otros. Lo que me llama la atención es que esta cláusula la impusiera el régimen iraní, una cláusula que les ha permitido desarrollar su programa armamentístico y nuclear sin el riesgo de que el país al que amenazan con utilizar estas armas pueda hacer nada para impedirlo . Ahora es más fácil entender que los israelíes muestren tanta desconfianza hacia los norteamericanos.

Telèfon vermell, volem cap a Teheran?

Telèfon vermell, volem cap a Teheran?



Segons Barak encara no s'ha decidit atacar l'Iran

El ministre Ehud Barak ha declarat que el govern encara no ha decidit atacar l'Iran. Segons Barak “el programa nuclear iranià ha estat debatut públicament durant anys a Israel. Hi ha infinits reportatges i debats públics. Nosaltres no amaguem el que pensem. No obstant existeixen qüestions operacionals que no les discutirem públicament perquè es tornaria impossible realitzar-les”.

Barak acusa l'Iran de representar una amenaça per a l'estabilitat de l'Orient Mitja i del Món i creu que s'ha de pressionar l'Iran diplomàticament i mitjançant sancions.

Després ha aparegut un rumor que afirma que el primer ministre Netanyahu i el ministre de defensa Barak intentaven convèncer a la resta de ministres d'aprovar l'atac a l'Iran. Es plantejarien la possibilitat d'atacar les instal•lacions nuclears iranianes per liquidar el programa nuclear de la República Islàmica de l'Iran.

The Guardian es fa ressò dels preparatius de la Gran Bretanya per realitzar un atac a l'Iran. Vaixells de la Royal Navy i de l'Armada dels Estats Units podrien realitzar un atac contra instal•lacions claus del programa nuclear iranià.

Netanyahu ha ordenat una investigació per conèixer qui ha filtrat a la premsa les converses entre el gabinet de govern i els caps militars israelians. Sembla que l'origen de la filtració estaria en algú que no comparteix l'opinió majoritària favorable a atacar l'Iran i que va filtrar aquesta decisió quan el pla va passar de la fase de discussió a la de planificació.

Una enquesta elaborada entre els israelians preguntant-los si s'ha d'atacar l'Iran ha donat que el 41% dels israelians són favorables i el 39 s'hi oposen.

Israel ha realitzat unes maniobres a vàries ciutats israelianes per simular l'atac amb coets contra els centres de les ciutats israelianes. Diria que hi ha ciutats que no els cal fer simulacres perquè pateixen aquests atacs tots els dies.

Israel ha provat un nou míssil amb un abast de 6000 quilòmetres i amb la capacitat de portar una ogiva nuclear.

També han realitzat un assaig per provar la capacitat de realitzar un bombardeig a llarga distància practicant el reabastiment en vol.

Totes aquestes informacions i preparatius han començat a posar nerviosos els dirigents iranians que s'han dedicat a amenaçar de les conseqüències que tindria un atac contra l'Iran, suposo que deuen estar amenaçant d'atacar tots els seus veïns.

Crec que tard o d'hora o li foten un míssil pel cul al Hitler iranià (Ahmadinejad) abans que enforteixi la seva capacitat militar o hi haurà una guerra. Els anys 80 Israel va bombardejar les instal•lacions iraquianes en què Saddam estava iniciant el seu programa nuclear, l'any 2007 van fer el mateix amb les instal•lacions nuclears sirianes. Segurament ni al dictador iraquià ni al sirià els va fer gràcia però amb aquells dos atacs la capacitat bèl•lica nuclear de les dues dictadures baasistes va quedar destruïda.

Teléfono rojo, ¿volamos hacia Teherán?


Según Barak aún no se ha decidido atacar a Irán

El ministro Ehud Barak ha declarado que el gobierno aún no ha decidido atacar a Irán. Según Barak "el programa nuclear iraní ha sido debatido públicamente durante años en Israel. Hay infinitos reportajes y debates públicos. Nosotros no escondemos lo que pensamos. No obstante existen cuestiones operacionales que no las discutiremos públicamente porque se volvería imposible realizarlas ".

Barak acusa a Irán de representar una amenaza para la estabilidad del Oriente Medio y del Mundo y cree que se debe presionar a Irán diplomáticamente y mediante sanciones.

Después ha aparecido un rumor que afirma que el primer ministro Netanyahu y el ministro de defensa Barak intentaban convencer al resto de ministros de aprobar el ataque a Irán. Se plantearían la posibilidad de atacar las instalaciones nucleares iraníes para liquidar el programa nuclear de la República Islámica de Irán.

The Guardian se hace eco de los preparativos de la Gran Bretaña para realizar un ataque a Irán. Barcos de la Royal Navy y de la Armada de los Estados Unidos podrían realizar un ataque contra instalaciones claves del programa nuclear iraní.

Netanyahu ha ordenado una investigación para conocer quién ha filtrado a la prensa las conversaciones entre el gabinete de gobierno y los jefes militares israelíes. Parece que el origen de la filtración estaría en alguien que no comparte la opinión mayoritaria favorable a atacar Irán y que filtró esta decisión cuando el plan pasó de la fase de discusión en la de planificación.

Una encuesta elaborada entre los israelíes preguntándoles si hay que atacar Irán ha dado que el 41% de los israelíes son favorables y el 39 se oponen.

Israel ha realizado unas maniobras en varias ciudades israelíes para simular el ataque con cohetes contra los centros de las ciudades israelíes. Diría que hay ciudades que no hay que hacer simulacros para que sufren estos ataques todos los días.

Israel ha probado un nuevo misil con un alcance de 6000 kilómetros y con la capacidad de llevar una ojiva nuclear.

También han realizado un ensayo para probar la capacidad de realizar un bombardeo a larga distancia practicando el reabastecimiento en vuelo.

Todas estas informaciones y preparativos han comenzado a poner nerviosos a los dirigentes iraníes que se han dedicado a amenazar de las consecuencias que tendría un ataque contra Irán, supongo que deben de estar amenazando con atacar todos sus vecinos.

Creo que tarde o temprano o le meten un misil por el culo a Hitler iraní (Ahmadineyad) antes de que fortalezca su capacidad militar o habrá una guerra. Los años 80 Israel bombardeó las instalaciones iraquíes en que Sadam estaba iniciando su programa nuclear, en 2007 hicieron lo mismo con las instalaciones nucleares sirias. Seguramente ni el dictador iraquí ni el sirio les hizo gracia pero con esos dos ataques la capacidad bélica nuclear de las dos dictaduras baazistas quedó destruida.

Preocupació per la possibilitat que Israel ataqui les centrals nuclears iranianes

Preocupació per la possibilitat que Israel ataqui les centrals nuclears iranianes

El govern australià va transmetre al dels Estats Units la seva preocupació per la possibilitat que Israel destruís les centrals nuclears iranianes perquè no els agradaria veure's arrossegats a un conflicte nuclear però també mostren la seva preocupació per la continuació del programa nuclear iranià. El govern australià considera que les ambicions iranianes dels iranians formen part d'una estratègia dissuasiva del govern iranià, és a dir, que els iranians volen tenir armes nuclears per evitar un possible atac, encara que l'atac podria ser degut per la intenció de l'Iran de tenir armes nuclears amb les que els seus veïns i la resta del món se sentirien intimidats. És per això què, per exemple l'Aràbia Saudita, entre d'altres Estats àrabs, hagi demanat als Estats Units que destruïssin el programa nuclear iranià. Traduint: els iranians volen tenir armes nuclears amb l'excusa que d'aquesta manera ningú s'atreviria a atacar-los, i altres països – entre ells els seus veïns àrabs – demanen que s'ataqui l'Iran per acabar amb aquest programa nuclear. Això és un cercle viciós. Iran ha adquirit míssils nord coreans – ja vaig parlar d'aquest assumpte – que poden arribar fins a ciutats europees. Estats Units creu que Israel podria atacar unilateralment les centrals nuclears iranianes unilateralment per acabar amb el programa nuclear iranià però creuen que no ho faran aviat.

Preocupación por la posibilidad de que Israel ataque a las centrales nucleares iraníes

El gobierno australiano transmitió al de Estados Unidos su preocupación por la posibilidad de que Israel destruyera las centrales nucleares iraníes para que no les gustaría verse arrastrados a un conflicto nuclear pero también muestran su preocupación por la continuación del programa nuclear iraní. El gobierno australiano considera que las ambiciones iraníes de los iraníes forman parte de una estrategia disuasiva del gobierno iraní, es decir, que los iraníes quieren tener armas nucleares para evitar un posible ataque, aunque el ataque podría ser debido por la intención de Irán de tener armas nucleares con las que sus vecinos y el resto del mundo se sentirían intimidados. Es por ello que, por ejemplo Arabia Saudí, entre otros Estados árabes, haya pedido a Estados Unidos que destruyeran el programa nuclear iraní. Traduciendo: los iraníes quieren tener armas nucleares con la excusa de que de esta manera nadie se atrevería a atacarlos, y otros países - entre ellos sus vecinos árabes - piden que se ataque Irán para acabar con este programa nuclear. Esto es un círculo vicioso. Irán ha adquirido misiles coreanos - ya hablé de este asunto - que pueden llegar hasta ciudades europeas. Estados Unidos cree que Israel podría atacar unilateralmente las centrales nucleares iraníes unilateralmente para acabar con el programa nuclear iraní pero creen que no lo harán pronto.

Les guerres mèdiques del segle XXI

Les guerres mèdiques del segle XXI

Les guerres mèdiques no són, encara que algú s'ho pugui pensar, unes guerres en què hi participessin metges, sinó que fa referència a les guerres que durant el segle V abans de Crist enfrontà l'Imperi persa amb les ciutats Estat gregues. Els grecs anomenaven medes als perses encara que Mèdia només era una de les moltes províncies de l'Imperi persa. Pérsia és el nom antic de l'actual Iran.
Des de fa alguns anys l'Iran modern intenta desenvolupar un programa nuclear que preocupa a molts països. Algú dirà que tots els països tenen dret a desenvolupar un programa nuclear perquè altres ho tenen. Posats a emprar el mateix nivell de demagògia tots tenim dret a robar i a matar perquè hi ha altra gent que ho fa. I aquest és el problema. És cert que molts països han desenvolupat programes nuclears per produir energia, per exemple la majoria dels països europeus tenen centrals nuclears, i també alguns altres països en desenvolupament. També hi ha països que han desenvolupat un programa nuclear de caràcter militar, fins i tot n'hi ha que com els Estats Units va bombardejar les ciutats nipones d'Hiroshima i Nagasaki. L'Índia i el Pakistan són dos països que han desenvolupat el seu programa nuclear militar, dos països que es toquen i que fa més de 60 anys que es diuen el nom del porc i han tingut algunes escaramusses armades. Tampoc és tan rar que dos països que són veïns es estomaquin, rar seria que es estomaquessin els groenlandesos amb els neozelandesos, no creieu?. El problema de l'Iran es que les coses no estan gens clares en el seu programa nuclear i les declaracions del president del país no són per estar tranquils. Han construït un complex nuclear que els pot permetre preparar l'urani tant per l'ús civil com pel militar, aquest punt pot semblar una bajanada, però és important, si realment volien tenir un programa nuclear civil per produir energia podien haver escollit un sistema diferent, però d'aquesta manera emmascaren un programa militar sota un civil. Israel, principalment ha estat des de fa mesos sabotejant aquest programa. Com que l'Iran per les restriccions que tenen han d'adquirir equips al mercat negre els serveis d'intel·ligència han aconseguit que molts dels equips que adquireix l'Iran siguin defectuosos. Els equips informàtics d'aquesta central nuclear iraniana, així com el 60% dels ordinadors iranians van ser infectats per un virus molt sofisticat creat per sabotejar els sistemes informàtics, cosa que ha endarrerit una mica més tot el programa. Un altre fet que fa sospita i que no permet estar tranquils és el projecte de desenvolupament de nous míssils per part d'Iran. L'Iran intenta desenvolupar míssils amb prou abast per arribar a Israel. Aquests míssils poden portar un cap amb explosius, com la majoria dels míssils, però també pot portar un cap amb armes químiques, biològiques o nuclears. És a dir, poden llençar qualsevol cosa. Si sumem un programa nuclear i un programa de míssils capaços d'arribar a territori israelià haurem d'entendre que als israelians la cosa els preocupi. I ara direu que això no vol dir res, que aquesta preocupació és exagerada, que no hem de pensar que perquè desenvolupin un míssil capaç d'arribar a Israel i pretenguin desenvolupar un programa nuclear vulguin destruir Israel. Aquí us equivoqueu. Ahmadinejad en els seus discursos de psicòpata aprofita dia si i dia també a Israel amb la destrucció total, amb l'apocalipsi. I a Israel ja no estan per orgues, no es prenen les amenaces a broma ni les consideren una exageració, quan algú els amenaça fan el que calgui per impedir que aquest pugui complir les seves amenaces.
Israel
Netanyahu va dir-li a Joe Biden que “cal una amenaça militar veraç contra l'Iran per
a que aquest país es replantegi el seu projecte nuclear”. Estats Units en aquests moments té massa embolics a Afganistan i l'Iraq i han respost que “no hi haurà una acció militar contra l'Iran fins que l'exèrcit d'Estats Units abandoni l'Iraq i l'Afganistan” cosa que es tradueix com que “Israel s'ha quedat sol davant dels iranians”, quina novetat, i que “si Israel decideix atacar l'Iran en els propers dos anys ho haurà de fer per la seva compta”. És a dir, que el seu principal aliat se'n despreocupa, tampoc és nou que Estats Units donin l'esquena a Israel, d'aquesta manera els israelians ja saben que només depèn d'ells.
Netanyahu dirigint-se a una assemblea de les comunitats jueves dels Estats Units va advertir que “el principal perill pel món és la possibilitat d'un Iran atòmic, els iranians donen suport al terrorisme al Líban i Gaza, s'enfronten als Estats Units a l'Iran i Afganistan, i la seva influència creix inclús a l'Amèrica llatina. Tot això ho han fet sense armes nuclears, imaginin-se que ocorreria si les tinguessin”. Esperem no haver d'imaginar-ho. És cert, Ahmadinejad està guanyant influència en alguns països de llatinoamèrica amb dirigents populistes i amb tendències autoritàries.
Turquia considera l'Iran nuclear una amenaça per a la seva pròpia seguretat
Aquesta és una entrevista a Tacam Ildem que publicà el Periódico de Catalunya el dia 12 de novembre:
El Periódico de Catalunya
Internacional
Divendres, 12 de novembre de 2010
Tacam Ildem – Director general de seguretat internacional de Turquia
“Un Iran nuclear seria una amenaça a la seguretat de Turquia”
Montserrat Radigales
Barcelona
Fins fa poc, l'ambaixador Tacan Ildem era el representant de Turquia a l'OTAN. Ara està al capdavant del departament de Seguretat Internacional al Ministeri d'Exteriors turc. Recentment va participar a Barcelona en un seminari del Cidob sobre Seguretat i Defensa al Mediterrani. No vol parlar de política interna.
MR:A Occident hi ha la sensació que Turquia ha fet un gir en la seva política exterior. ¿És cert?.
TI: No és cert. Però Turquia està en una cruïlla de regions, té una ubicació geoestratègica peculiar i coneix la realitat d'aquestes regions. El que passa és que expressem els nostres punts de vista amb més contundència. Alguns ho veuen com un canvi d'orientació de la nostra política exterior, però no és així. Està orientada a Occident.
MR: ¿La tradicional aliança estratègica amb Israel està definitivament trencada o encara es pot arreglar?.

TI: Des de l'establiment de l'Estat d'Israel hem tingut molt bona relació amb ells. En la vida de les nacions sempre hi a moments difícils; això no vol dir que no es pugui arreglar. Però no crec que cap país del món es quedés de braços plegats davant un incident com el que vam patir amb la flotilla a Gaza en què van morir nou ciutadans turcs innocents. Turquia demana a Israel una disculpa i compensació a les famílies de les víctimes.
MR: Però la relació ja cada cop pitjor abans de la flotilla. Hi va haver l'incident de Davos, la humiliació d'un diplomàtic turc a Jerusalem...
TI: Si, la relació s'havia anat deteriorant. Però miri també com estan les relacions d'altres països amb l'actual Govern d'Israel.
MR: Doncs a Occident hi ha molta gent a qui la preocupa l'acostament de Turquia a Síria i l'Iran.

TI: De vegades nosaltres, els occidentals, traiem conclusions massa ràpid. El que ha fet Turquia, juntament amb el Brasil, amb l'Iran és facilitar que la comunitat internacional porti per la via diplomàtica la qüestió del programa nuclear. La declaració de Teheran del 17 de maig va ser important perquè eral la primera vegada que l'Iran acceptava alguna cosa: la sortida de 1200 quilos d'urani enriquit a canvi de 120 quilos d'urani altament enriquit.
MR: Perdoni, però l'Iran ja havia acceptat abans un acord semblant en una negociació a Ginebra i després va fer marxa enrere.
TI: No es van concretar els detalls. De vegades no entenem la dimensió psicològica. El poble iranià és molt orgullós i el programa nuclear és una qüestió molt sensible perquè és molt apreciat tant pel lideratge del país com per l'oposició. Nosaltres no vam votar a favor de les sancions per no perdre la credibilitat amb els nostres interlocutors. No creiem en les sancions, com tampoc creiem en una solució militar que crearia una inestabilitat a la regió de proporcions immenses. Però això no significa que ens posem de part de l'Iran. Tenim l'Iran al costat mateix de casa, i no volem que tinguin armes nuclears. Un Iran nuclear seria una amenaça a la seguretat de Turquia.
MR:¿Turquia serà algun dia membre de la Unió Europea?
TI: Ho hauria de ser en un termini realista i acceptable. Si complim els criteris, no se'ns haurien de posar altres addicionals. La pertinença de Turquia a la UE és en interès de Turquia però també de la UE; si la UE vol jugar un paper global, Turquia és un valor afegit. I això em remet a la primera pregunta que m'ha fet. Turquia no ha girat l'esquena ni a Europa ni a Occident.
Vull ressaltar el següent fragment: “No creiem en les sancions, com tampoc creiem en una solució militar que crearia una inestabilitat a la regió de proporcions immenses. Però això no significa que ens posem de part de l'Iran. Tenim l'Iran al costat mateix de casa, i no volem que tinguin armes nuclears. Un Iran nuclear seria una amenaça a la seguretat de Turquia”. És a dir, Turquia considera que si l'Iran aconsegueix tenir armament nuclear es pot convertir en una amenaça per a la seguretat de Turquia. I no crec que sigui l'únic país de la zona que pugui sentir-se amenaçat per un Iran amb
armes nuclears que podria obtenir tot el que necessita mitjançant la coacció. I res no garanteix que algunes armes no acabin en mans dels aliats terroristes de l'Iran. També s'ha de dir que alhora els palestins tenen molt a perdre si l'Iran bombardegés Israel perquè ningú garanteix que els míssils no els caiguin al damunt del cap a ells. Un Iran nuclear és una amenaça per tot l'Orient Mitjà i per extensió per Europa.

Las guerras médicas del siglo XXI

Las guerras médicas no son, aunque alguien lo pueda pensar, unas guerras en las que participaran médicos, sino que hace referencia a las guerras que durante el siglo V antes de Cristo enfrentó el Imperio persa con las ciudades Estado griegas. Los griegos llamaban medos a los persas aunque Media sólo era una de las muchas provincias del Imperio persa. Persia es el nombre antiguo del actual Irán. Desde hace algunos años Irán moderno intenta desarrollar un programa nuclear que preocupa a muchos países. Alguien dirá que todos los países tienen derecho a desarrollar un programa nuclear para que otros lo tienen. Puestos a utilizar el mismo nivel de demagogia todos tenemos derecho a robar ya matar porque hay otra gente que lo hace. Y este es el problema. Es cierto que muchos países han desarrollado programas nucleares para producir energía, por ejemplo la mayoría de los países europeos tienen centrales nucleares, y también algunos otros países en desarrollo. También hay países que han desarrollado un programa nuclear de carácter militar, incluso los hay que como Estados Unidos bombardeó las ciudades niponas de Hiroshima y Nagasaki. India y Pakistán son dos países que han desarrollado su programa nuclear militar, dos países que se tocan y que hace más de 60 años que se enfrentan y han tenido algunas escaramuzas armadas. Tampoco es tan raro que dos países que son vecinos se peleen, raro sería que se peleasen los groenlandeses con los neozelandeses, ¿no creéis?. El problema de Irán es que las cosas no están nada claras en su programa nuclear y las declaraciones del presidente del país no son para estar tranquilos. Han construido un complejo nuclear que les puede permitir preparar el uranio tanto para el uso civil como por el militar, este punto puede parecer una tontería, pero es importante, si realmente querían tener un programa nuclear civil para producir energía podían haber escogido un sistema diferente, pero de esta manera enmascaran un programa militar bajo un civil. Israel, principalmente ha sido desde hace meses saboteando este programa. Como Irán por las restricciones que tienen deben adquirir equipos en el mercado negro los servicios de inteligencia han conseguido que muchos de los equipos que adquiere Irán sean defectuosos. Los equipos informáticos de esta central nuclear iraní, así como el 60% de los ordenadores iraníes fueron infectados por un virus muy sofisticado creado para sabotear los sistemas informáticos, lo que ha retrasado un poco más todo el programa. Otro hecho que hace sospecha y que no permite estar tranquilos es el proyecto de desarrollo de nuevos misiles por parte de Irán. Irán intenta desarrollar misiles con suficiente alcance para llegar a Israel. Estos misiles pueden llevar una cabeza con explosivos, como la mayoría de los misiles, pero también puede llevar una cabeza con armas químicas, biológicas o nucleares. Es decir, pueden tirar cualquier cosa. Si sumamos un programa nuclear y un programa de misiles capaces de llegar a territorio israelí deberemos entender que a los israelíes les preocupe. Y ahora diréis que esto no quiere decir nada, que esta preocupación es exagerada, que no debemos pensar que para que desarrollen un misil capaz de llegar a Israel y pretendan desarrollar un programa nuclear quieran destruir Israel. Aquí os equivocáis. Ahmadineyad en sus discursos de psicópata aprovecha día si y día también a amenazar a Israel con la destrucción total, con el apocalipsis. Y en Israel ya no andan con chiquitas, no se toman las amenazas a broma ni las consideran una exageración, cuando alguien los amenaza hacen lo que sea necesario para impedir que éste pueda cumplir sus amenazas. Israel Netanyahu le dijo a Joe Biden que "hay una amenaza militar veraz contra Irán para que este país se replantee su proyecto nuclear". Estados Unidos en estos momentos tiene demasiado líos en Afganistán e Irak y han respondido que "no habrá una acción militar contra Irán hasta que el ejército de Estados Unidos abandone Irak y Afganistán" lo que se traduce como que "Israel se ha quedado solo ante los iraníes", qué novedad, y que "si Israel decide atacar a Irán en los próximos dos años deberán hacerlo por su cuenta". Es decir, que su principal aliado se despreocupa, tampoco es nuevo que Estados Unidos den la espalda a Israel, de esta manera los israelíes ya saben que sólo depende de ellos. Netanyahu dirigiéndose a una asamblea de las comunidades judías de los Estados Unidos advirtió que "el principal peligro para el mundo es la posibilidad de un Irán atómico, los iraníes apoyan el terrorismo en el Líbano y Gaza, se enfrentan a los Estados Unidos a Irán y Afganistán, y su influencia crece incluso en América latina. Todo esto lo han hecho sin armas nucleares, imagínense que ocurriría si las tuvieran ". Esperamos no tener que imaginarlo. Es cierto, Ahmadineyad está ganando influencia en algunos países de Latinoamérica con dirigentes populistas y con tendencias autoritarias. Turquía considera Irán nuclear una amenaza para su propia seguridad

Esta es una entrevista a Tacam Ildem que publicó el Periódico de Cataluña el día 12 de noviembre: El Periódico de Catalunya Internacional Viernes, 12 de noviembre de 2010 Tacam Ildem - Director general de seguridad internacional de Turquía

"Un Irán nuclear sería una amenaza a la seguridad de Turquía"

Montserrat Radigales
Barcelona

Hasta hace poco, el embajador Tacaná Ildem era el representante de Turquía en la OTAN. Ahora está al frente del departamento de Seguridad Internacional en el Ministerio de Exteriores turco. Recientemente participó en Barcelona en un seminario del Cidob sobre Seguridad y Defensa en el Mediterráneo. No quiere hablar de política interna.

MR: En Occidente existe la sensación de que Turquía ha dado un giro en su política exterior. ¿Es cierto?.
TI: No es cierto. Pero Turquía está en una encrucijada de regiones, tiene una ubicación geoestratégica peculiar y conoce la realidad de estas regiones. Lo que pasa es que expresamos nuestros puntos de vista con más contundencia. Algunos lo ven como un cambio de orientación de nuestra política exterior, pero no es así. Está orientada a Occidente.

MR: ¿La tradicional alianza estratégica con Israel está definitivamente rota o todavía se puede arreglar?.

TI: Desde el establecimiento del Estado de Israel hemos tenido muy buena relación con ellos. En la vida de las naciones siempre a momentos difíciles, eso no quiere decir que no se pueda arreglar. Pero no creo que ningún país del mundo se quedara de brazos cruzados ante un incidente como el que sufrimos con la flotilla en Gaza en el que murieron nueve ciudadanos turcos inocentes. Turquía pide a Israel una disculpa y compensación a las familias de las víctimas.

MR: Pero la relación ya cada vez peor antes de la flotilla. Hubo el incidente de Davos, la humillación de un diplomático turco en Jerusalén ...

TI: Si, la relación se había ido deteriorando. Pero mire también como están las relaciones de otros países con el actual Gobierno de Israel.

MR: Pues en Occidente hay mucha gente a la que le preocupa el acercamiento de Turquía a Siria e Irán.

TI: A veces nosotros, los occidentales, sacamos conclusiones demasiado rápido. Lo que ha hecho Turquía, junto con Brasil, con Irán es facilitar que la comunidad internacional lleve por la vía diplomática la cuestión del programa nuclear. La declaración de Teherán del 17 de mayo fue importante porque eral la primera vez que Irán aceptaba algo: la salida de 1200 kilos de uranio enriquecido a cambio de 120 kilos de uranio altamente enriquecido.

MR: Perdone, pero Irán ya había aceptado antes un acuerdo similar en una negociación en Ginebra y luego dio marcha atrás.

TI: No se concretaron los detalles. A veces no entendemos la dimensión psicológica. El pueblo iraní es muy orgulloso y el programa nuclear es una cuestión muy sensible porque es muy apreciado tanto por el liderazgo del país como por la oposición. Nosotros no votamos a favor de las sanciones por no perder la credibilidad con nuestros interlocutores. No creemos en las sanciones, como tampoco creemos en una solución militar que crearía una inestabilidad en la región de proporciones inmensas. Pero eso no significa que nos pongamos de parte de Irán. Tenemos Irán al lado de casa, y no queremos que tengan armas nucleares. Un Irán nuclear sería una amenaza a la seguridad de Turquía.

MR: ¿Turquía será algún día miembro de la Unión Europea?

TI: Debería ser en un plazo realista y aceptable. Si cumplimos los criterios, no se nos deberían poner otros adicionales. La pertenencia de Turquía a la UE es en interés de Turquía pero también de la UE, si la UE quiere jugar un papel global, Turquía es un valor añadido. Y eso me remite a la primera pregunta que me ha hecho. Turquía no ha dado la espalda ni en Europa ni en Occidente.

Quiero resaltar el siguiente fragmento: "No creemos en las sanciones, como tampoco creemos en una solución militar que crearía una inestabilidad en la región de proporciones inmensas. Pero eso no significa que nos pongamos de parte de Irán. Tenemos Irán al lado de casa, y no queremos que tengan armas nucleares. Un Irán nuclear sería una amenaza a la seguridad de Turquía ". Es decir, Turquía considera que si Irán consigue tener armamento nuclear se puede convertir en una amenaza para la seguridad de Turquía. Y no creo que sea el único país de la zona que pueda sentirse amenazado por un Irán con armas nucleares que podría obtener todo lo que necesita mediante la coacción. Y nada garantiza que algunas armas no acaben en manos de los aliados terroristas de Irán. También hay que decir que a la vez los palestinos tienen mucho que perder si Irán bombardeara Israel para que nadie garantiza que los misiles no les caigan encima de la cabeza a ellos. Un Irán nuclear es una amenaza para todo el Oriente Medio y por extensión por Europa.

"Missió humanitària"

"Missió humanitària"

Eufemismes

Rar és el dia que no llegim a la premsa que a Iraq o Afganistan moren centenars de persones. Molts cops es tracta de civils del país que són víctimes o dels “errors” de les tropes que formen part de la coalició internacional o dels atemptats dels insurgents o dels talibans. Les cometes que he posat a la paraula error no són gratuïtes. La gent comença a prendre consciència del que succeeix allà quan són soldats de la pròpia nacionalitat els que moren. Els governs dels països que tenen tropes allà parlen eufemísticament d'operació o missió humanitària però a hores d'ara qui encara s'empassi que a l'Iraq i l'Afganistan hi ha en marxa una operació humanitària és que encara creu en els reis mags, el pare Noel i el ratolí Pérez. Allà hi ha una guerra molt crua que enfronta a diversos bàndols que moltes vegades no se sap que és el que volen.

“Ens han enganyat”

Fa pocs dies van matar un soldat espanyol en una d'aquestes “missions humanitàries”, crec que Espanya ja en porta quasi un centenar de soldats morts en aquestes “missions humanitàries”, els Estats Units han vist com quasi cinc mil dels seus soldats tornaven morts, víctimes d'enfrontament amb talibans i insurgents diversos tant a Iraq com a Afganistan. Cada cop se sent més dir a les famílies allò que als seus fills els han enganyat, crec que va ser l'àvia d'aquest soldat espanyol la que ho va dir fa uns dies però no ha sigut l'única. L'engany principal és que els prometen aventures i experiències que mai oblidaran. No les oblidaran mai sempre que tornin vius, i molts no les oblidaran mai perquè tornaran amb seqüeles físiques i/o psíquiques per tota la resta de la seva vida.

Les coses pel seu nom

A Iraq i Afganistan no van a repartir caramels als nens, potser també ho fan però no és aquesta la tasca per la qual s'envia a un soldat a un lloc, van a una guerra, una guerra en la que han de matar i en la que poden morir. El més sorprenent és que acabada la guerra oficial tant a l'Iraq com a l'Afganistan, el nombre de morts s'ha disparat. Es produeixen ara més morts que oficialment és un període de pau i que els soldats “fan tasques humanitàries” que no pas durant la guerra.

Afganistan

Els polítics haurien de tenir l'obligació d'estudiar història. Afganistan és un país que ha derrotat i humiliat a tots els imperis que s'han volgut ficar allà. Van sortir-ne escaldats els britànics que en el segle XIX eren els amos de mig món i que tenien l'Índia com a joia de la Corona britànica, van sortir escaldats els soviètics que amb tota la seva potència i tecnologia no van poder derrotar a diversos senyors de la guerra afganesos, i ara és la coalició internacional encapçalada pels Estats Units la que no sap com pacificar aquell territori però mentrestant es dediquen a sacrificar els seus soldats en una “missió humanitària” que ningú sap amb precisió quants morts ha provocat a hores d'ara. I si algú es pensa que ha servit per imposar la democràcia és que la seva ingenuïtat és enorme, Afganistan i l'Iraq continuen sent països tan democràtics com ho eren abans, és a dir, res.

"Misión humanitaria"

Eufemismos

Raro es el día que no leemos a la prensa que en Iraq o Afganistán mueren cientos de personas. Muchas veces se trata de civiles del país que son víctimas o de los “errores” de las tropas que forman parte de la coalición internacional o de los atentados de los insurgentes o de los talibanes. Las comillas que he puesto a la palabra error no son gratuitas. La gente empieza a tomar conciencia de lo que sucede allí cuando son soldados de la propia nacionalidad los que mueren. Los gobiernos de los países que tienen tropas allí hablan eufemísticamente de operación o misión humanitaria pero en estos momentos quien aún se trague que en Iraq y el Afganistán hay en marcha una operación humanitaria es que aún cree en los reyes magos, papá Noel y el ratoncito Pérez. Allí hay una guerra muy cruda que enfrenta a varios bandos que muchas veces no se sabe que es lo que quieren.

“Nos han engañado”

Hace pocos días mataron a un soldado español en una de estas “misiones humanitarias”, creo que España ya lleva casi un centenar de soldados muertos en estas “misiones humanitarias”, los Estados Unidos han visto como casi cinco mil de sus soldados volvían muertos, víctimas de enfrentamiento con talibanes e insurgentes diversos tanto en Iraq como Afganistán. Cada vez se escucha más decir a las familias que a sus hijos los han engañado, creo que fue la abuela de este soldado español la que lo dijo hace unos días pero no ha sido el única. El engaño principal es que les prometen aventuras y experiencias que nunca olvidarán. No las olvidarán nunca siempre que vuelvan vivos, y muchos no las olvidarán nunca porque volverán con secuelas físicas y/o psíquicas por todo el resto de su vida.

Las cosas por su nombre

En Iraq y Afganistán no van a repartir caramelos a los niños, quizá también lo hacen pero no es esta la tarea para la que se envía a un soldado a un lugar, van a una guerra, una guerra en la que deben matar y en la que pueden morir. Lo más sorprendente es que acabada la guerra oficial tanto en Iraq como el Afganistán, el número de muertos se ha disparado. Se producen ahora más muertos que oficialmente es un período de paz y que los soldados “hacen tareas humanitarias” que no durante la guerra.

Afganistán

Los políticos deberían tener la obligación de estudiar historia. Afganistán es un país que ha derrotado y humillado a todos los imperios que se han querido meter allí. Salieron escaldados los británicos que en el siglo XIX eran los amos de medio mundo y que tenían la India como joya de la Corona británica, salieron escaldados los soviéticos que con toda su potencia y tecnología no pudieron derrotar a varios señores de la guerra afganos, y ahora es la coalición internacional encabezada por los Estados Unidos la que no sabe como pacificar aquel territorio pero mientras tanto se dedican a sacrificar sus soldados en una “misión humanitaria” que nadie sabe con precisión cuantos muertes ha provocado en estos momentos. Y si alguien se piensa que ha servido para imponer la democracia es que su ingenuidad es enorme, Afganistán e Iraq continúan siendo países tan democráticos como lo eran antes, es decir, nada.