27 de set. 2009

Tornaran els documents dels particulars

Tornaran els documents dels particulars

Quan les tropes del general Franco van entrar a Catalunya van decidir passar a nomenar-se a si mateixes com exèrcit d'ocupació. Aquest canvi de nom deixava clar quina era la seva intenció. Per Catalunya com a país va suposar la pèrdua dels drets dels seus ciutadans i la supressió de les seves institucions. A la repressió contra les persones i les institucions va seguir el saqueig. Van fer allò que fan tots els exèrcits d'ocupació robar tot el que van poder, començant pels arxius d'institucions públiques i privades, acabant pels arxius de persones particulars. Molts d'aquells documents van servir per enviar a la presó a molts ciutadans, a molts els va acabar portant davant de l'escamot d'afusellament. I tots aquells documents van emmagatzemar-se a la ciutat de Salamanca, en un lloc que ells anomenaven arxiu però que era el magatzem on els lladres van ficar el botí de guerra.

Trista i vergonyants van ser les declaracions d'algú que passava per intel·lectual que va oposar-se al retorn dels documents amb un argument tan ranci com qualificar un robatori a ma armada d'un exèrcit gens honorable com era l'exèrcit espanyol de "dret de conquesta".

Restaurada la democràcia des de la Generalitat de Catalunya va reclamar-se el retorn dels documents. L'Estat va negar-se durant trenta anys. Cap dels tres partits que han tingut en les seves mans el govern volia fer-se responsable de retornar els documents als seus legítims propietaris.

Quan Zapatero va guanyar les eleccions en la seva primera legislatura va redactar una llei per la que s'aprovava el retorn dels documents propietat de la Generalitat de Catalunya. De seguida la caverna mediàtica va començar a udolar “els catalans volen robar-nos”, el PP treia la seva gent al carrer, intentava paralitzar el retorn dels documents per tots els mitjans possibles. L'alcalde de Salamanca, com bon peper de pro, va muntar el número canviant el nom del carrer on hi ha l'Arxiu de la Guerra Civil pel de “Calle del Expolio”. Aquell bon alcalde feixista del PP s'ha destacat diverses vegades per fer declaracions lloant el franquisme de manera que tampoc ens hem d'estranyar que per exemple el dia que les furgonetes van anar a recollir les caixes tanqués el carrer per impedir-ne l'accés i convoqués a la població salmantina a “defensar l'arxiu”. Les furgonetes però van ser carregades i quan van arribar a Madrid un jutge va paralitzar el trasllat fins que prengués una decisió. Reconec que tenia la sensació que els tribunals farien tornar les caixes cap a Salamanca, no crec que jo fos l'únic amb aquesta sensació, però finalment van poder arribar a Barcelona, concretament a Sant Cugat.

Des del moment en què va decidir-se el Govern espanyol a tornar els documents van produir-se dilacions, van al·legar que necessitaven temps per microfilmar els documents. Els havien tingut emmagatzemats setanta anys i ara se'n recordaven que els havien de microfilmar?. Finalment van sortir de Salamanca entre les ires de la caverna mediàtica acusant els catalans de robar uns documents a Espanya, documents que eren de la Generalitat de Catalunya i que havien sigut robats setanta anys abans per l'exèrcit d'ocupació espanyol.

Però no tot va tornar, ara diuen que cap al gener o febrer del 2010 arribaran els documents que restaven encara en mans dels lladres. Aquests documents que tornen ara són documents de persones particulars i institucions privades entre les que cal destacar la família Rovira i Virgili i els Cambó. Els documents arribaran a Catalunya, a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat. Un cop estiguin a Catalunya s'iniciarà el procés de retorn als seus legítims propietaris.

Tornarem a sentir els udols de la caverna mediàtica i del PP?

Regresarán los documentos de los particulares

Cuando las tropas del general Franco entraron en Catalunya decidieron pasar a denominarse a si mismas como ejército de ocupación. Este cambio de nombre dejaba claro cuál era su intención. Para Catalunya como país supuso la pérdida de los derechos de sus ciudadanos y la supresión de sus instituciones. A la represión contra las personas y las instituciones siguió el saqueo. hicieron aquello que hacen todos los ejércitos de ocupación robar todo lo que pudieron, comenzando por los archivos de instituciones públicas y privadas, acabando por los archivos de personas particulares. Muchos de aquellos documentos sirvieron para enviar a la prisión a muchos ciudadanos, a muchos les acabó llevando ante el pelotón de fusilamiento. Y todos aquellos documentos almacenaron en la ciudad de Salamanca, en un lugar que ellos nombraban a archivo pero que era el almacén donde les ladrones metieron el botín de guerra.

Triste y vergonzantes fueron las declaraciones de alguien que pasaba por intelectual que se opuso al retorno de los documentos con un argumento tan rancio como calificar un robo a mano armada de un ejército nada honorable como era el ejército español de "derecho de conquista".

Restaurada la democracia desde la Generalitat de Catalunya reclamó el retorno de los documentos. El Estado negó durante treinta años. Ninguno de los tres partidos que han tenido en sus manos el gobierno quería hacerse responsable de retornar los documentos a sus legítimos propietarios.

Cuando Zapatero ganó las elecciones en su primera legislatura redactó una ley por la que se aprobaba el retorno de los documentos propiedad de la Generalitat de Catalunya. En seguida la caverna mediática comenzó a aullar “los catalanes quieren robarnos”, el PP sacaba su gente a la calle, intentaba paralizar el retorno de los documentos por todos los medios posibles. El alcalde de Salamanca, como buen pepero de pro, montó el número cambiando el nombre de la calle donde hay el Archivo de la Guerra Civil por el de “Calle del Expolio”. Aquel buen alcalde fascista del PP se ha destacado diversas veces por hacer declaraciones loando el franquismo de manera que tampoco nos debemos extrañar que por ejemplo el día que las furgonetas fueron a recoger las cajas cerrase la calle para impedir el acceso y convocase a la población salmantina a “defender el archivo”. Las furgonetas pero fueron cargadas y cuando llegaron a Madrid un juez paralizó el traslado hasta que tomase una decisión. Reconozco que tenía la sensación de que los tribunales harían regresar las cajas hacia en Salamanca, no creo que yo fuese el único con esta sensación, pero después pudieron llegar a Barcelona, concretamente a Sant Cugat.

Desde el momento en el que decidió el Gobierno español a retornar los documentos se produjeron dilaciones, alegaron que necesitaban tiempo por microfilmar los documentos. Les habían tenido almacenados setenta años y ¿ahora se acordaban que los debían microfilmar?. Posteriormente salieron de Salamanca entre las iras de la caverna mediática acusando los catalanes de robar unos documentos en España, documentos que eran de la Generalitat de Catalunya y que habían sido robados setenta años antes por el ejército de ocupación español.

Pero no todo regresó, ahora dicen que hacia enero o febrero de 2010 llegarán los documentos que restaban aún en manos de los ladrones. Estos documentos que regresan ahora son documentos de personas particulares e instituciones privadas entre las que hay que destacar la familia Rovira y Virgili y los Cambó. Los documentos llegarán a Catalunya, al Archivo Nacional de Catalunya en Sant Cugat. Una vez estén en Catalunya se iniciará el proceso de retorno a sus legítimos propietarios.

¿Volveremos a escuchar los aullidos de la caverna mediática y del PP?

4 comentaris:

Patric ha dit...

Realment és una mala experiència la viscuda per vostès, però em consta que quan hi ha confrontacions on entren els militars sense una conducció política o una conducció política dictadorial, els arxius corren perill. Per això és bo sempre tenir un suport microfilmat de les coses importants crec jo. Cal tenir en compte que a vegades les microfilmats són de tan mala qualitat que més que una protecció o suport semblen un sabotatge.

Jaume C. i B. ha dit...

Quan va iniciar-se la guerra civil ningú podia imaginar que acabaria com va acabar. Tampoc podia imaginar ningú que els militars li robessin els seus documents personals. I alguna cosa falla en l'Estat espanyol que hagi trigat 70 anys a tornar el producte d'un saqueig i que hi hagi un partit que consideri que els lladres són les persones i institucions que volen recuperar aquests documents. Ningú va microfilmar els seus documents personals fa 70 anys perquè ningú podia pensar que gent que se'n deia d'ordre fossin en realitat una colla de lladregots.

Patric ha dit...

Entenc, m'has explicat que vostès tenen un costum o tradició i és la de guardar documents de tot tipus ... llibres, documents sobre la història de les famílies o on es registren esdeveniments, altres materials s'especialitzen en coses com l'excursionisme per exemple , així. M'has dit que les persones a les quals els van robar els documents eren periodistes, advocats, artistes. I que altres documents robats pertanyien a institucions públiques, partits polítics, associacions culturals. Havien actes, llistes de persones, i podrien haver hagut títols de propietat. Creus que la intenció era esborrar el passat de les famílies i les institucions de Catalunya.

Entenc la vostra indignació davant la resistència dels diferents governs espanyols a tornar el que els pertany a vostès i que va ser producte d'un robatori o saqueig en el vostre territori per l'exèrcit d'ocupació espanyol durant un estat d'excepció.

Jaume C. i B. ha dit...

Podem entendre que no els tornessin durant la dictadura però un Estat que diu ser democràtic no pot ser còmplice d'un robatori. Franco va morir fa 34 anys, diuen que a Espanya hi ha democràcia però és una democràcia molt feble que permet que els actes del franquisme quedin impunes. Un exemple és aquest cas, des de Catalunya s'està reclamant el retorn d'aquests documents però l'Estat ha anat donant llargues al·legant que això trencaria la unitat d'arxiu. Com va demostrar una comissió d'experts no existia cap arxiu. Les caixes estaven emmagatzemades i només s'hi podia accedir amb autoritzacions especials.

Article annex: COMUNICAT: Als setanta anys de la darrera tramesa de documents a Salamanca i la situació avui
Dissabte, 4.7.2009. 18:03h

El dia 5 de juliol fa setanta anys que els tres darrers vagons de càrrega sortien de Barcelona amb destinació Salamanca la darrera part dels documents acumulats als magatzems de Barcelona provinents de tot Catalunya, fruit dels espolis repressius. El dia 3 havia sortit el vagó J 13850 amb 10.400 KG que contenia 235 sacs, 79 fardells, trenta paquets de documents, 210 fitxers i una estàtua. El dia 5 van ser tres vagons: El RF 10292 amb 12.076 Kg de pes que contenia 945 paquets de documents i 19 caixes de llibres entre els que hi havia la Biblioteca de Rovira i Virgili i Josep Xirau. El JI 17106 amb 17.106 Kg de pes que contenia 242 sacs i 249 paquets de documents. El JF 9047 amb 10.630 Kg de pes que contenia 333 sacs i 124 paquets de documents. Un darrer viatge amb gairebé quaranta tones de documents de les 160 requisades a Catalunya.

Des de la Comissió de la Dignitat fem una crida al ministeri de Cultura i el Departament de Cultura a accelerar les tasques de digitalització dels documents, per tal que dins d'aquest anys es faci el trasllat a Catalunya de tota la documentació, llibres , revistes, cartells, banderes i altres objectes requisats a Particulars, partits, sindicats i entitats de tota mena que ara fa setanta anys van ser espoliades. No té cap justificació el retard del trasllat quan la llei de retorn va ser aprovada el 2005, ara fa setanta anys. Han de posar tots els mitjans necessaris per a recuperar els dos anys en què el ministeri va obstaculitzar les tasques d'identificació que va ser causa d'aquest retard.

També exigim que es transfereixi als Ajuntaments la documentació municipal requisada i la del Departament de Justícia la Generalitat que va ser transferida el 1939 de Salamanca a la Causa General. L'aprovació de la Llei de Retorn no va suposar la restitució sinó que és el retorn efectiu a Catalunya dels documents dels particulars que farà justícia a les víctimes d'aquell acte criminal contra les persones i el nostre patrimoni documental. Que ells i els seus hereus ho pugui veure aviat.