31 d’ag. 2012

Independències

Independències 

Així comença la declaració d’independència de l’Estat d’Israel un 15 de maig de 1948: “Eretz-Israel [(en hebreu) ​​- la Terrad'Israel, Palestina] va ser el bressol del poble jueu. Aquí la seva identitatespiritual, religiosa i política es va formar. Aquí va aconseguir per primeravegada la seva sobirania, creant valors culturals de significat nacional iuniversal, i va llegar al món l'etern Llibre dels Llibres. Després d'haverestat exiliat per la força de les seves terres, el poble li va guardarfidelitat durant tota la seva Dispersió i mai va cessar de pregar i esperar elseu retorn a ella per a la restauració de la seva llibertat política” i acaba dient “per tant nosaltres, membres del Consell del Poble, els representants dela comunitat jueva d’Eretz-Israel i del moviment sionista, estem reunits aquíel dia de l’acabament del mandat britànic sobre Eretz-Israel i, en virtut delnostre natural i històric dret i en la força de la resolució de l’AssembleaGeneral de les Nacions Unides, declarem l’establiment d’un Estat jueu aEretz-Israel, que es coneix com l’Estat d’Israel”. Els romans van esclafar la revolta jueva l’any 70 i van condemnar els jueus a la diàspora, és a dir, a una dispersió arreu del món. Els romans probablement esperaven que la dispersió acabaria abocant els jueus a la desaparició com a poble, fons per la desaparició física dels seus membres o fos per la pèrdua de la consciència que com a poble tenien a mesura que fossin assimilats per altres pobles. Res d’això va succeir. Fins el segle XIX les diverses comunitats jueves havien patit les més diverses sorts. Alguns grups van integrar-se en la societat tot i que mantenint la seva consciència que formaven part del poble jueu, i altres grups vivien marginats. Les situacions que vivien eren ben diverses depenent del país on vivien. Mentre en uns països sobrevivien com bonament podien i havien de patir el pogroms promoguts per les autoritats locals (i de vegades per les autoritats religioses cristianes), en altres realitzaven grans contribucions al coneixement. Des del moment que van ser expulsats pels romans de la província romana de Palestina el desig del retorn va anar passant de generació en generació. És la figura del periodista jueu hongarès Theodor Herzl plasmada en un petit llibre titulat “L’Estat jueu: Assaig d’una solució moderna de laqüestió jueva”, o simplement “L’Estat jueu”, publicat el 1896 i on Herzl posava les bases per fer realitat una promesa que durant 19 segles havia mantingut viu el desig de tornar: “L’any pròxim a Jerusalem”. Milers de persones van començar a traslladar-se a Palestina quan encara era part de l’Imperi Otomà, i després protectorat britànic. Els britànics van posar grans entrebancs a la immigració jueva per no molestar els àrabs, però cap barrera pot aturar un poble que vol tornar a la seva terra. Els dos fragments de la declaració d’independència de l’Estat d’Israel està signada per grans personalitats que van saber dirigir el seu poble per construir un Estat, per constituir-lo, per proclamar-lo, per mantenir-lo i per defensar-lo. Gent que estava disposada a perdre alguna cosa més que el càrrec o un sou, i això és el que trobo a faltar entre els dirigents del meu país. Ens cal un David Ben Gurion que surti al balcó del Palau de la Generalitat i anunciï que Catalunya s’ha declarat independent. M’avergonyeix veure el president del meu país arrossegant-se per demanar a l’Estat espanyol que li presti uns diners que prèviament han sortit de les butxaques dels propis catalans. Nosaltres no hem hagut de marxar del nostre país, no hem estat sobrevivint pel món esperant poder tornar al nostre país durant 20 segles, tampoc hem de crear una administració partint del no res perquè ja tenim unes institucions. No estem com estava Israel en temps de Herzl, llavors Israel només era una idea, i no estem com Israel retornant a la terra dels nostres avantpassats i havent de construir un Estat abans de poder-lo proclamar, perquè l’Estat el tenim construït, només ens cal proclamar-lo. No tenim cinc, deu o quinze Estats volent passar-nos a ganivet, l’Estat espanyol en aquests moments, ni que alguns sonats ho desitgessin, no podria atacar Catalunya sense arriscar-se a quedar marginat internacionalment, fora de les institucions europees, probablement de Nacions Unides, i malgrat que hi hagi algú, no fa tants dies que un polític del PP, Agustín Conde, justificava l’ús de la força contra Catalunya (i Euskadi), això no és més que el lladruc d’un gos que sap que ja només pot lladrar.

La declaració d’independència dels Estats Units comença: “Quan en el curs dels esdeveniments humans, es fa necessari per a un pobledissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre i prendre entre lesnacions de la Terra el lloc, separat i igual, al que les lleis de lanaturalesa, i del Déu d’aquesta naturalesa, li donen dret, un just respecte aljudici de la humanitat li obliga a declarar les causes que l’impulsen a laseparació”. I una mica més endavant afirma: "Però quan una llarga sèrie d’abusosi usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designide sotmetre al poble a un despotisme absolut, té el dret, té el deure, dederrocar aquest govern i establir noves garanties per a la seva futuraseguretat. Tal ha estat el pacient patiment d’aquestes colònies; tal és ara lanecessitat que les obliga a reformar el seu anterior sistema de govern. Lahistòria de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetitsgreuges i usurpacions, encaminats tots directament cap a l’establiment d’unatirania absoluta sobre aquests Estats”. I van partir peres, els Estats Units, llavors una colònia va independitzar-se de la Gran Bretanya. Avui els Estats Units són una de les grans potències, van passar de ser una colònia que formava part de l’Imperi Britànic a acabar convertint-se ells en un Imperi. Avui dia, l’antiga colònia i la seva antiga metròpoli mantenen excel·lents relacions i una forta aliança i es parlen en termes d’igualtat.

Podria succeir que d’aquí a vint anys Catalunya i Espanya siguin capaços d’entendre’s com ho solen haver de fer dos Estats que comparteixen frontera i que poden tenir interessos comuns?. Hauria de ser així un cop desapareguda aquesta relació actual entre dominador i dominat i establerta una relació entre iguals, però estem parlant de l’Estat espanyol.

La independència es proclama, no es demana. El temor a una resposta violenta per part de l’Estat espanyol existeix, només cal veure quina ha estat l’actitud del Regne d’Espanya quan ha hagut d’enfrontar-se a una colònia que s’ha volgut independitzar, però també s’ha de dir que ha estat una reacció d’impotència que no ha pogut impedir la independència de la colònia. I llavors el Regne d’Espanya tenia carta blanca per actuar amb tota la brutalitat i salvatgisme que li permetés el seu poder militar, ara, i això ho sap, o ha hauria de saber el diputat peper Agustín Conde que des del seu càrrec de president de la comissió de Defensa del Congrés dels Diputats del Regne d’Espanya va justificar l’ús de la força “convèncer” bascos i catalans que siguin submisos súbdits de l’Imperi. Per molt que alguns diaris de l’Altiplà castellà invocant el passat imperial i el dret diví a governar-nos i decideixin enviar l’exèrcit, la policia, la guàrdia civil i al “sursum corda” a posar ordre a les colònies basca i catalana i fer entrar en “hiberi cogitatio” els indígenes, els temps han canviat, ells haurien de saber que l’ús de la força ja no és factible, a no ser, és clar, que vulguin que els facin fora de la UE amb una puntada de peu al cul.

Però tornem a casa nostra perquè la independència de Catalunya no depèn del Regne d’Espanya, si els catalans decidim que volem proclamar Catalunya un Estat independent. I per això cal uns líders polítics que tinguin el valor de fer-ho. El president Artur Mas i els altres diputats de totes i cadascuna de les formacions tenen l’oportunitat de ser els representants del poble en un Parlament amb les seves atribucions cada dia més minvades o passar a formar part de la Història convertint-se en els pares de la pàtria. Que vol ser vostè, senyor Mas, quan passin uns anys, una mena de governador d’un país que ha anat declinant mica a mica, veient com la seva autoritat minva cada vegada que un jutge d’un tribunal espanyol deroga les lleis aprovades pel Parlament i el govern de Catalunya, o vol ser el nostre George Washington o David Ben Gurion?.

 

 

 

 

 

 

Independencias 

Así comienza la declaración de independencia del Estado de Israel un 15 de mayo de 1948: "Eretz-Israel [(en hebreo) - la Tierra deIsrael, Palestina] fue la cuna del pueblo judío. Aquí su identidad espiritual,religiosa y política se formó. Aquí logró por primera vez su soberanía, creandovalores culturales de significado nacional y universal, y legó al mundo eleterno Libro de los Libros. Después de haber sido exiliado por la fuerza de sustierras, el pueblo le guardó fidelidad durante toda su Dispersión y jamás cesóde orar y esperar su regreso a ella para la restauración de su libertadpolítica" y termina diciendo "por lo tanto nosotros, miembros delConsejo del Pueblo, los representantes de la comunidad judía de Eretz-Israel ydel movimiento sionista, estamos reunidos aquí el día de la finalización delmandato británico sobre Eretz-Israel y, en virtud de nuestro natural ehistórico derecho y en la fuerza de la resolución de la Asamblea General de lasNaciones Unidas, declaramos el establecimiento de un Estado judío enEretz-Israel, que se conoce como el Estado de Israel". Los romanos aplastaron la revuelta judía del año 70 y condenaron los judíos en la diáspora, es decir, a una dispersión en todo el mundo. Los romanos probablemente esperaban que la dispersión acabaría vertiendo los judíos a la desaparición como pueblo, fondos por la desaparición física de sus miembros o fuera por la pérdida de la conciencia que como pueblo tenían a medida que fueran asimilados por otros pueblos. Nada de eso sucedió. Hasta el siglo XIX las diversas comunidades judías habían sufrido las más diversas suertes. Algunos grupos integraron en la sociedad aunque manteniendo su conciencia que formaban parte del pueblo judío, y otros grupos vivían marginados. Las situaciones que vivían eran muy diversas dependiendo del país donde vivían. Mientras en unos países sobrevivían como buenamente podían y debían sufrir el pogromos promovidos por las autoridades locales (ya veces por las autoridades religiosas cristianas), en otros realizaban grandes contribuciones al conocimiento. Desde el momento que fueron expulsados ​​por los romanos de la provincia romana de Palestina el deseo del retorno fue pasando de generación en generación. Es la figura del periodista judío húngaro Theodor Herzl plasmada en un pequeño libro titulado "El Estado judío: Ensayo de una solución moderna de la cuestiónjudía", o simplemente "El Estado judío", publicado en 1896 y donde Herzl ponía las bases para hacer realidad una promesa que durante 19 siglos había mantenido vivo el deseo de volver: "El año próximo en Jerusalén". Miles de personas comenzaron a trasladarse a Palestina cuando aún era parte del Imperio Otomano, y luego protectorado británico. Los británicos pusieron grandes trabas a la inmigración judía para no molestar a los árabes, pero ninguna barrera puede detener un pueblo que quiere volver a su tierra. Los dos fragmentos de la declaración de independencia del Estado de Israel está firmada por grandes personalidades que supieron dirigir su pueblo para construir un Estado, para constituirlo, para proclamarlo, para mantenerlo y para defender del mismo. Gente que estaba dispuesta a perder algo más que el cargo o un sueldo, y eso es lo que echo de menos entre los dirigentes de mi país. Necesitamos un David Ben Gurion que salga al balcón del Palau de la Generalitat y anuncie que Cataluña ha declarado independiente. Me avergüenza ver al presidente de mi país arrastrándose para pedir al Estado español que le preste un dinero que previamente han salido de los bolsillos de los propios catalanes. Nosotros no hemos tenido que marchar de nuestro país, no hemos sido sobreviviendo por el mundo esperando poder volver a nuestro país durante 20 siglos, tampoco debemos crear una administración partiendo de la nada porque ya tenemos unas instituciones. No estamos como estaba Israel en tiempos de Herzl, entonces Israel sólo era una idea, y no estamos como Israel retornando a la tierra de nuestros antepasados ​​y teniendo que construir un Estado antes de poderlo proclamar, porque el Estado lo tenemos construido, sólo necesitamos proclamarlo. No tenemos cinco, diez o quince Estados queriendo pasarnos a cuchillo, España en estos momentos, ni que algunos sonados lo desearan, no podría atacar Cataluña sin arriesgarse a quedar marginado internacionalmente, fuera de las instituciones europeas, probablemente de Naciones Unidas, ya pesar de que haya alguien, no hace tantos días que un político del PP, Agustín Conde, justificaba el uso de la fuerza contra Cataluña (y Euskadi), esto no es más que el ladrido de un perro que sabe que ya sólo puede ladrar.

La declaración de independencia de los Estados Unidos comienza: "Cuando en el curso de los acontecimientos humanos se hacenecesario para un pueblo disolver los vínculos políticos que lo han ligado aotro y tomar entre las naciones de la Tierra el lugar, separado e igual, al quelas leyes de la naturaleza, y del Dios de esa naturaleza le dan derecho, unjusto respeto al juicio de la humanidad le obliga a declarar las causas que loimpulsan a la separación". Y un poco más adelante afirma: "Pero cuando unalarga serie de abusos y usurpaciones, dirigida invariablemente al mismoobjetivo, demuestra el designio de someter al pueblo a un despotismo absoluto,tiene el derecho, tiene el deber de derribar este gobierno y establecer nuevasgarantías para su futura seguridad. Tal ha sido el paciente sufrimiento deestas colonias, tal es ahora la necesidad que las obliga a reformar su anteriorsistema de gobierno. La historia del actual Rey de la Gran Bretaña es unahistoria de repetidos agravios y usurpaciones, encaminados todos directamentehacia el establecimiento de una tiranía absoluta sobre estos Estados". Y partieron peras, Estados Unidos, entonces una colonia independizarse de Gran Bretaña. Hoy los Estados Unidos son una de las grandes potencias, pasaron de ser una colonia que formaba parte del Imperio Británico a terminar convirtiéndose ellos en un Imperio. Hoy en día, la antigua colonia y su antigua metrópoli mantienen excelentes relaciones y una fuerte alianza y se hablan en términos de igualdad.

¿Podría suceder que dentro de veinte años Cataluña y España sean capaces de entenderse como lo suelen tener que hacer dos Estados que comparten frontera y que pueden tener intereses comunes?. Debería ser así una vez desaparecida esta relación actual entre dominador y dominado y establecida una relación entre iguales, pero estamos hablando de España.

La independencia se proclama, no se pide. El temor a una respuesta violenta por parte del Estado español existe, sólo hay que ver cuál ha sido la actitud del Reino de España cuando ha tenido que enfrentarse a una colonia que se ha querido independizar, pero también se 'debe decir que ha sido una reacción de impotencia que no ha podido impedir la independencia de la colonia. Y entonces el Reino de España tenía carta blanca para actuar con toda la brutalidad y salvajismo que le permitiera su poder militar, ahora, y esto lo sabe, o debe debería saber el diputado pepero Agustín Conde que desde su cargo de presidente de la comisión de Defensa del Congreso de los Diputados del Reino de España justificó el uso de la fuerza "convencer" vascos y catalanes que sean sumisos súbditos del Imperio. Por mucho que algunos diarios del Altiplano castellano invocando el pasado imperial y el derecho divino a gobernarnos y decidan enviar el ejército, la policía, la guardia civil y al "sursum corda" a poner orden en las colonias vasca y catalana y hacer entrar en "hiberi cogitatio" los indígenas, los tiempos han cambiado, ellos deberían saber que el uso de la fuerza ya no es factible, a no ser, claro, que quieran que les hagan fuera de la UE con una patada en el culo.

Pero volvamos a nuestra casa porque la independencia de Cataluña no depende del Reino de España, si los catalanes decidimos que queremos proclamar Cataluña un Estado independiente. Y para eso hay unos líderes políticos que tengan el valor de hacerlo. El presidente Artur Mas y los demás diputados de todas y cada una de las formaciones tienen la oportunidad de ser los representantes del pueblo en un Parlamento con sus atribuciones cada día más mermadas o pasar a formar parte de la Historia convirtiéndose en los padres de la patria. ¿Que quiere ser usted, señor Mas, cuando pasen unos años, una especie de gobernador de un país que ha ido declinando poco a poco, viendo cómo su autoridad disminuye cada vez que un juez de un tribunal español deroga las leyes aprobadas por parlamento y el gobierno de Cataluña, o quiere ser nuestro George Washington o David Ben Gurion?.

29 d’ag. 2012

El president Mas es deixa extorquir pel règim Rajoyista

El president Mas es deixa extorquir pel règim Rajoyista 

La situació és absurda. La Generalitat de Catalunya, el govern de Catalunya, s’ha vist obligada a demanar a l’Estat espanyol que li presti uns diners al govern espanyol que s’ha negat reiteradament a realitzar les transferències d’uns diners que l’Estat havia robat prèviament als ciutadans catalans. És a dir, el govern espanyol està “rescatant” el govern de la Generalitat amb uns diners que hauria d’haver traspassat perquè els acords que hi ha entre ambdós governs així ho indica, és el mateix govern que té compromeses i promeses inversions a Catalunya que no realitza perquè no li dóna la gana perjudicant greument l’economia catalana.

M’ha decebut el president de la Generalitat de Catalunya perquè s’ha deixat extorquir pel morós, sense paraula i espoliador govern espanyol, m’ha decebut que s’hagi sotmès al xantatge d’haver de demanar a aquella camarilla de barruts de l’Altiplà que li prestin uns diners que aquells desvergonyits ineptes han espoliat a tots els catalans. Però com pot acceptar el govern català que el govern espanyol li presti els diners dels ciutadans catalans que fa mesos haurien d’estar a la caixa de la Generalitat no com un prèstec (que voldran que es torni i amb unes condicions draconianes que poden significar, i de fet signifiquen, que la Generalitat ha estat intervinguda. L’Estat lladre i morós d’Espanya ha perpetrat un cop d’Estat a Catalunya.

16000 milions d’euros anuals que l’Estat espanyol roba a Catalunya, al voltant d’uns 4200 milions que l’Estat deu a Catalunya per diversos conceptes i que es nega a pagar, una inversió per construir una línia ferroviària al port que si no es fa podria posar en risc futures inversions al port de Barcelona i que (probablement) no es farà (mai). Són ells qui ens deuen diners, qui ens roba els nostres, qui ens presta els nostres diners i ho fan imposant condicions. Ja n’hi ha prou, senyor Mas, ja n’hi ha prou, el govern que vostè presideix no es pot deixar extorquir d’aquesta manera pel mateix govern que li deu milers de milions d’euros d’una banda i que roba encara molts més milions d’euros al país que vostè governa.

 

 

 

 

 

El presidente Mas se deja extorsionar por el régimen Rajoyista 

La situación es absurda. La Generalitat de Catalunya, el gobierno de Catalunya, se ha visto obligada a pedir a España que le preste un dinero al gobierno español que se ha negado reiteradamente a realizar las transferencias de dinero que el Estado había robado previamente a los ciudadanos catalanes. Es decir, el gobierno español está "rescatando" el gobierno de la Generalitat con un dinero que debería haber traspasado porque los acuerdos que existen entre ambos gobiernos así lo indica, es el mismo gobierno que tiene comprometidas y promesas inversiones en Catalunya que no realiza porque no le da la gana perjudicando gravemente la economía catalana.

Me ha decepcionado el presidente de la Generalitat de Catalunya porque se ha dejado extorsionar por moroso, sin palabra y expoliador gobierno español, me ha decepcionado que se haya sometido al chantaje de tener que pedir a aquella camarilla de caraduras del Altiplano que le presten un dinero que aquellos desvergonzados ineptos han expoliado a todos los catalanes. Pero como puede aceptar el gobierno catalán que el gobierno español le preste el dinero de los ciudadanos catalanes que hace meses deberían estar en la caja de la Generalitat no como un préstamo (que querrán que se vuelva y con unas condiciones draconianas que pueden significar, y de hecho significan que la Generalitat ha sido intervenida. El Estado ladrón y moroso de España ha perpetrado un golpe de Estado en Catalunya.

16000 millones de euros anuales que el Estado español roba a Catalunya, alrededor de unos 4.200 millones que el Estado debe a Catalunya por diversos conceptos y que se niega a pagar, una inversión para construir una línea ferroviaria en el puerto que si no se hace podría poner en riesgo futuras inversiones en el puerto de Barcelona y que (probablemente) no se hará (nunca). Son ellos quienes nos deben dinero, quién nos roban nuestros (dinero), quienes nos presta nuestro dinero y lo hacen imponiendo condiciones. Ya basta, señor Mas, ya basta, el gobierno que usted preside no se puede dejar extorsionar de esta manera por el mismo gobierno que le debe miles de millones de euros por un lado y que roba todavía muchos más millones de euros al país que usted gobierna.

11 de setembre

11 de setembre 

Altres 11 de setembre relacionats amb Catalunya:
11 de setembre de 813: Lluis el Piadós és coronat rei a Aquisgrà.
11 de setembre de 878: Guifré el Pilós fou investit comte de Barcelona, Osona, Girona i Besalú.
11 de setembre de 1714: Després de 14 mesos de setge, la ciutat de Barcelona cau en mans de les tropes borbòniques.
 
L’11 de setembre de 1714 la ciutat de Barcelona es rendia a les tropes de franco-castellanes Felip V després d’haver estat sotmesa a un llarg setge de 14 mesos. La rendició de Barcelona va suposar la fi de la guerra però no del patiment per a la població. Les noves autoritats de les forces d’ocupació van imposar un règim molt repressiu, van derogar les lleis de Catalunya i van suprimir les institucions pròpies del país. Els naturals del país van quedar marginats al seu país, tots els càrrecs funcionarials van ser ocupats per castellans. Van ser tancades les universitats catalanes, van obrir universitat a Cervera, ciutat que s’havia declarat partidària dels Borbònics.

Felip V va declarar Barcelona plaça militar, una situació que va perdurar fins la meitat del segle XIX i que va tenir unes conseqüències per a la ciutat de Barcelona que encara avui es perceben. Amb les elits polítiques empresonades, mortes o desterrades Catalunya havia estat escapçada. La marginació de la llengua a nivell oficial, les actes notarials, els contractes, els registres, etc. tot s’havia de fer en castellà, la llengua dels funcionaris castellans, no pas dels ciutadans de Catalunya.

Les noves autoritats van reedificar el Castell de Montjuïc al sud de la ciutat segons un esquema francès, per vigilar la ciutat des del cim de Montjuïc i poder esclafar qualsevol revolta que pogués produir-se. Al nord van edificar la Ciutadella. Barcelona encotillada per les muralles i sota l’amenaça dels canons, considerada plaça militar per les autoritats borbòniques. Aquells canons que més d’un cop van ferir la ciutat per a gaudi de personatges com Peces Barba o Manuel Azaña, i això que aquests eren els demòcrates d’Espanya, si això ho pensaven els demòcrates espanyols fa feredat pensar que ens desitjarien els que de demòcrates no tenien res.

Les muralles van ser derrocades a la segona meitat del segle XIX, i va iniciar-se un període de creixement i esplendor artístic i arquitectònic, la ciutat va créixer, va eixamplar-se cap a uns terrenys on durant segle i mig va estar terminantment prohibit edificar perquè la ciutat, recordem-ho, era plaça militar.

De les muralles de 1714 queda poc, fa uns anys al costat de la Estació de França van trobar les restes del baluard de Mar, però si que podem resseguir l’espai que ocupaven aquelles muralles. Les muralles ocupaven l’espai que avui serien el Passeig Picasso, Passeig Lluís Companys, Ronda Sant Pere, Ronda Universitat, Ronda Sant Pau, etc. El dos espais centrals de la commemoració de la Diada són el monument a Rafael de Casanova i el Fossar de les Moreres. El monument de Casanova està a uns metres del lloc on les cròniques diuen que va ser ferit en Rafael de Casanova, tampoc el monument està emplaçat en el mateix lloc on van erigir-lo en un primer moment, però si molt a prop. Aquest monument va ser desmuntat durant el franquisme que va prohibir la Diada, com tota manifestació pública del catalanisme política o cultural, però durant el franquisme el dia
11 de setembre apareixien cartells, pintades i alguna Senyera, i va produir-se algun mort. En algun moment en el lloc del monument hi va aparèixer una rèplica petita del monument amb una nota que deia “sóc petit però creixeré”, i va créixer, el monument va tornar i la Diada va tornar a reunir milers de persones.

He viscut a la zona des de molt petit, i recordo aquelles primeres Diades que solien acabar amb la policia postfranquista dissolen la manifestació de la tarda.

El Castell de Montjuïc ha deixat de ser l’amenaça per ser un espai més de la ciutat, ara caldrà que es posin d’acord les nostres autoritats per donar a aquest espai un ús que permeti obrir-lo als barcelonins.

De la Ciutadella han desaparegut la majoria dels seus edificis convertint-se en un parc. Va ser l’espai que va acollir l’Exposició de 1888. Del recinte original resten tres edificis:

-El Palau del Governador avui reconvertit en institut d’ESO. Qui ho havia de dir que des d’on es dirigia el terror contra la ciutat ara s’eduquin els joves barcelonins.

-La Capella castrense que continua tenint aquesta funció.

-El polvorí de la Ciutadella, el lloc que emmagatzemava la pólvora i les bales amb les que el poder dels Borbons imposaven la seva llei als barcelonins és avui la seu del Parlament de Catalunya, la institució on els nostres representants legislen i debaten. Un canvi radical, sens dubte.

Dins del Parc de la Ciutadella hi ha altres edificis que van ser edificats per a l’Exposició i que van passar per diverses vicissituds.

Caminant una mica des del Parc de la Ciutadella arribem a l’altra punt rellevant de la Diada, el Fossar de les Moreres, al costat de Santa Maria del Mar. El Fossar de les Moreres és actualment una plaça al costat de Santa Maria del Mar on hi ha un monument en memòria dels caiguts en la defensa de Barcelona l’any 1714, aquesta (ara) plaça era en aquell moment el cementiri parroquial i allà van enterrar-se els barcelonins morts durant el setge. Al mur i en una placa de la plaça podem llegir: “Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor”. El monument recorda els caiguts en diverses llengües i està rematat per un pebeter i una flama que crema en homenatge als morts durant el setge.

Sovint les notícies, especialment als mitjans espanyols, sol parlar-se de la celebració de la Diada, fet que demostra la seva ignorància sobre aquesta data. La Diada commemora la derrota de 1714 i tots els mals que van ser la tràgica conseqüència d’aquella derrota, i és el dia que els catalans reivindiquem les perdudes llibertats del nostre país enfront de la Corona Borbònica. No celebrem res, commemorem i reivindiquem, i ho fem perquè tenim memòria malgrat els esforços d’alguns per privar-nos d’aquesta memòria, de la nostra història i del nostre passat. Els pobles que no estan disposats a desaparèixer de la Història estan obligats a tenir memòria, si perden la memòria moren.





 




Vídeo: DIADA 11-S VIDEO 3 11 9 2008 4

Vídeo: DIADA 11-S VIDEO 3 11 9 2008 5




 

11 de septiembre 

Otros 11 de septiembre relacionados con Cataluña:
11 de septiembre de 813: Lluis el Piadoso es coronado rey en Aquisgrán.
11 de septiembre de 878: Wifredo el Velloso fue investido conde de Barcelona, ​​Osona, Girona y Besalú.
11 de septiembre de 1714: Después de 14 meses de asedio, la ciudad de Barcelona cae en manos de las tropas borbónicas. 

El 11 de septiembre de 1714 la ciudad de Barcelona se rendía a las tropas de franco-castellanas Felipe V después de haber sido sometida a un largo asedio de 14 meses. La rendición de Barcelona supuso el fin de la guerra pero no del sufrimiento para la población. Las nuevas autoridades de las fuerzas de ocupación impusieron un régimen muy represivo, derogaron las leyes de Cataluña y suprimieron las instituciones propias del país. Los naturales del país quedaron marginados en su país, todos los cargos funcionariales fueron ocupados por castellanos. Fueron cerradas las universidades catalanas, abrieron universidad en Cervera, ciudad que había declarado partidaria de los borbónicos.

Felipe V declaró Barcelona plaza militar, una situación que perduró hasta la mitad del siglo XIX y que tuvo unas consecuencias para la ciudad de Barcelona que todavía hoy se perciben. Con las élites políticas encarceladas, muertas o desterradas Cataluña había sido decapitada. La marginación de la lengua a nivel oficial, las actas notariales, los contratos, los registros, etc. todo se tenía que hacer en castellano, la lengua de los funcionarios castellanos, no de los ciudadanos de Cataluña.

Las nuevas autoridades reedificar el Castillo de Montjuïc al sur de la ciudad según un esquema francés, para vigilar la ciudad desde la cima de Montjuïc y poder aplastar cualquier rebelión que pudiera producirse. Al norte edificaron la Ciutadella. Barcelona encorsetada por las murallas y bajo la amenaza de los cañones, considerada plaza militar por las autoridades borbónicas. Aquellos cañones que más de una vez hirieron la ciudad para disfrute de personajes como Peces Barba o Manuel Azaña, y eso que estos eran los demócratas de España, si esto lo pensaban los demócratas españoles hace pavor pensar que nos desearían los que de demócratas no tenían nada.

Las murallas fueron derribadas en la segunda mitad del siglo XIX, y se inició un período de crecimiento y esplendor artístico y arquitectónico, la ciudad creció, ensancharse hacia unos terrenos donde durante siglo y medio estuvo terminantemente prohibido edificar porque la ciudad, recordémoslo, era plaza militar.

De las murallas de 1714 queda poco, hace unos años junto a la Estación de Francia hallaron los restos del baluarte de Mar, pero si que podemos seguir el espacio que ocupaban esas murallas. Las murallas ocupaban el espacio que hoy serían el Paseo Picasso, Paseo Lluís Companys, Ronda Sant Pere, Ronda Universitat, Ronda Sant Pau, etc. El dos espacios centrales de la conmemoración de la Diada son el monumento a Rafael de Casanova y el Fossar de les Moreres. El monumento de Casanova está a unos metros del lugar donde las crónicas dicen que fue herido en Rafael de Casanova, tampoco el monumento está emplazado en el mismo lugar donde erigieron en un primer momento, pero si muy cerca. Este monumento fue desmontado durante el franquismo que prohibió la Diada, como toda manifestación pública del catalanismo política o cultural, pero durante el franquismo el día

11 de septiembre aparecían carteles, pintadas y alguna Senyera, y producirse algún muerto. En algún momento en el lugar del monumento apareció una réplica pequeña del monumento con una nota que decía "soy pequeño pero creceré", y creció, el monumento volvió y la Diada volvió a reunir a miles de personas.

He vivido en la zona desde muy pequeño, y recuerdo aquellas primeras Jornadas que solían acabar con la policía posfranquista disuelven la manifestación de la tarde.

El Castillo de Montjuïc ha dejado de ser la amenaza por ser un espacio más de la ciudad, ahora será necesario que se pongan de acuerdo nuestras autoridades para dar a este espacio un uso que permita abrir a los barceloneses.

De la Ciutadella han desaparecido la mayoría de sus edificios convirtiéndose en un parque. Fue el espacio que acogió la Exposición de 1888. Del recinto original quedan tres edificios:

-El Palacio del Gobernador hoy reconvertido en instituto de ESO. Quién lo iba a decir que desde donde se dirigía el terror contra la ciudad ahora se eduquen a los jóvenes barceloneses.

-La Capilla Castrense que sigue teniendo esta función.

-El polvorín de la Ciudadela, el lugar que almacenaba la pólvora y las balas con las que el poder de los Borbones imponían su ley a los barceloneses es hoy la sede del Parlamento de Cataluña, la institución donde nuestros representantes legislan y debaten. Un cambio radical, sin duda.

Dentro del Parque de la Ciutadella hay otros edificios que fueron edificados para la Exposición y que pasaron por varias vicisitudes.

Caminando un poco desde el Parque de la Ciutadella llegamos al otro punto relevante de la Diada, el Fossar de les Moreres, junto a Santa María del Mar. El Fossar de les Moreres es actualmente una plaza al lado de Santa María del Mar donde hay un monumento en memoria de los caídos en la defensa de Barcelona en 1714, esta (ahora) plaza era en aquel momento el cementerio parroquial y allí enterrarse los barceloneses muertos durante el asedio. En el muro y en una placa de la plaza podemos leer: "En el foso de las Moreras no se entierra ningún traidor, hasta perdiendo nuestras banderas será la urna del honor". El monumento recuerda los caídos en varias lenguas y está rematado por un pebetero y una llama que arde en homenaje a los muertos durante el asedio.

A menudo las noticias, especialmente en los medios españoles, suele hablarse de la celebración de la Diada, lo que demuestra su ignorancia sobre esta fecha. La Diada conmemora la derrota de 1714 y todos los males que fueron la trágica consecuencia de aquella derrota, y es el día que los catalanes reivindicamos las perdidas libertades de nuestro país frente a la Corona Borbónica. No celebramos nada, conmemoramos y reivindicamos, y lo hacemos porque tenemos memoria pesar de los esfuerzos de algunos para privarnos de esta memoria, de nuestra historia y de nuestro pasado. Los pueblos que no están dispuestos a desaparecer de la Historia están obligados a tener memoria, si pierden la memoria mueren.

27 d’ag. 2012

La Espanya del Rajoyisme

La Espanya del Rajoyisme 

Pobre diputat del PP que “només” guanya 5100 € mensuals 

El diputat gallec del Partit Popular Guillermo Collarte va declarar a la Voz de Galicia  que “guanyo 5.100 euros al mes i les passo magres. Aquestes declaracions han indignat a molts gallecs i des del PP s’ha demanat perdó per aquestes declaracions del diputat Collarte pel malestar que aquestes paraules hagin pogut provocar a la ciutadania gallega. En un comunicat difós pel Partit Popular afirmen que “les manifestacions fetes pel diputat popular són desafortunades i entenem perfectament el malestar que ha pogut causar a la ciutadania gallega en general i a aquells que més dificultats pateixen en particular”. La direcció del PP considera que la decisió de demanar disculpes del diputat Collarte “és correcta” perquè “el que va dir no té sentit, està fora de lloc i és contrari al que defensa el PP de Galícia”. Deu fer un parell d’anys una altra dirigent del PP, Esperanza Aguirre, va queixar-se de les seves dificultats per arribar a final de mes malgrat cobrar més de 8000 € mensuals, llavors la resposta irònica d’alguns ciutadans va ser organitzar la campanya “1 € para Espe”. Collarte en aquesta mateixa entrevista va declarar que no tenia fusta de parlamentari i va afegir que “entre els 416 euros que em donen per ser regidor, que no m'arriben per a res, els 4.200 nets més o menys que guanyo com a diputat i els 290 que em donen pels triennis com a funcionari de la Xunta, en total guanyo uns 5.100 euros i les passo de tots els colors”. El diputat Collarte afirma que “reconec que sóc un privilegiat, però venint del nivell d'ingressos que tenia és un pal molt fort”. Si es considera mal pagat i creu que no té fusta de diputat sempre pot dimitir i tornar a les seves anteriors tasques. La notícia qualifica d’ingènues les declaracions del diputat Collarte però jo diria que el que són és una mostra d’insensibilitat del partit que governa Espanya i Galícia, un partit que a més de prendre mesures que estan portant a la misèria a milers de persones s’acompanyen amb un autoritarisme que intentar posar mordassa a qualsevol protesta legislant per convertir en delicte el que fins ara era el dret a la protesta. 

Un peper justifica l’ús de la força contra Catalunya i Euskadi 

Agustín Conde (Partit Popular), president de la Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats va advertir que el govern de Mariano Rajoy podria usar la força emparant-se en la Constitució per fer front als desafiaments que se li poguessin fer des de Catalunya i Euskadi, en especial si es pretengués a Catalunya i/o Euskadi exercitar el dret a l’autodeterminació que no està reconegut per la Constitució espanyola. Segons aquest diputat del PP les “amenaces” – independència? -  provinents de Catalunya i Euskadi “perjudiquen clarament Espanya” davant dels mercats. La proposta del pacte fiscal del govern català ni està sent considerada pel govern espanyol. És a dir, president Mas, no cal que perdi el temps presentant la proposta del pacte fiscal, deixem de perdre el temps, ja li han dit que ni pensen escoltar-lo, no cal que perdin el temps intentant negociar amb qui ja els han dit obertament que no hi ha res a negociar. Tirem pel dret. Les demostrades ineptituds del govern espanyol actual, i també de l’anterior, són el que perjudiquen Espanya, no només les ineptituds a l’hora de prendre mesures per corregir la situació, unes mesures presses fins ara que han empitjorat la situació de milers de persones, mesures presses a instàncies dels mercats i clarament perjudicials pels ciutadans. No són les reclamacions de Catalunya i Euskadi el que perjudica l’Estat espanyol, és l’Estat espanyol qui perjudica d’una banda a Catalunya i Euskadi, i de l’altra als propis ciutadans espanyols, és aquest Estat espanyol governat pel Partit Popular sotmès al dictat dels Mercats. Probablement el diputat del PP invoca l’article 8è de la Constitució aquell que autoritza/invoca l’exèrcit espanyol a intervenir per impedir el desmembrament, un article que només es pot justificar si el que pretenien evitar els redactors de la Constitució eren futurs processos secessionistes, no és un article pensat pel cas d’una invasió estrangera perquè se suposa que qualsevol país que sigui envaït té dret a defensar-se, però aquest article està escrit pensant en la possibilitat que en el futur altres territoris de l’Estat espanyol poguessin decidir trencar amb l’Estat. Els “pares de la Constitució” segurament sabien que la descomposició de l’Estat espanyol no havia conclòs però en lloc de trobar la manera d’arribar a un acord per evitar-ho de manera civilitzada van decidir incloure a la mateixa Constitució un article que autoritza l’ús de la força. La força és el recurs dels impotents.

 

 

 

 

 

 

La España del Rajoyismo 

Pobre diputado del PP que "sólo" gana € 5.100 mensuales

El diputado gallego del PP Guillermo Collarte declaró a la Voz de Galicia que "gano 5.100 euros al mes y las paso canutas. Estas declaraciones han indignado a muchos gallegos y desde el PP se ha pedido perdón por estas declaraciones del diputado Collarte por el malestar que estas palabras hayan podido provocar a la ciudadanía gallega. En un comunicado difundido por el Partido Popular afirman que "las manifestaciones hechas por el diputado popular son desafortunadas y entendemos perfectamente el malestar que ha podido causar a la ciudadanía gallega en general ya aquellos que más dificultades sufren en particular". La dirección del PP considera que la decisión de pedir disculpas del diputado Collarte "es correcta" porque "lo que dijo no tiene sentido, está fuera de lugar y es contrario a lo que defiende el PP de Galicia". Debe hacer un par de años otra dirigente del PP, Esperanza Aguirre, quejarse de sus dificultades para llegar a fin de mes a pesar cobrar más de 8000 € mensuales, entonces la respuesta irónica de algunos ciudadanos fue organizar la campaña "1 € para Espe". Collarte en esta misma entrevista declaró que no tenía madera de parlamentario y añadió que "entre los 416 euros que me dan para ser concejal, que no me llegan para nada, los 4.200 netos más o menos que gano como diputado y los 290 que me dan los trienios como funcionario de la Xunta, en total gano unos 5.100 euros y las paso de todos los colores ". El diputado Collarte afirma que "reconozco que soy un privilegiado, pero viniendo del nivel de ingresos que tenía es un palo muy fuerte". Si se considera mal pagado y cree que no tiene madera de diputado siempre puede dimitir y volver a sus anteriores tareas. La noticia califica de ingenuas las declaraciones del diputado Collarte pero yo diría que lo que son es una muestra de insensibilidad del partido que gobierna España y Galicia, un partido que además de tomar medidas que están llevando a la miseria a miles de personas acompañan con un autoritarismo que intentar poner mordaza a cualquier protesta legislando para convertir en delito el que hasta ahora era el derecho a la protesta.
 
Un pepero justifica el uso de la fuerza contra Cataluña y Euskadi

Agustín Conde (PP), presidente de la Comisión de Defensa del Congreso de los Diputados advirtió que el gobierno de Mariano Rajoy podría usar la fuerza amparándose en la Constitución para hacer frente a los desafíos que se le pudieran hacer desde Cataluña y Euskadi , en especial si se pretendiera en Cataluña y / o Euskadi ejercitar el derecho a la autodeterminación que no está reconocido por la Constitución española. Según este diputado del PP las "amenazas" - independencia? - Provenientes de Cataluña y Euskadi "perjudican claramente España" ante los mercados. La propuesta del pacto fiscal del gobierno catalán ni está siendo considerada por el gobierno español. Es decir, presidente Mas, no es necesario que pierda el tiempo presentando la propuesta del pacto fiscal, dejamos de perder el tiempo, ya le han dicho que ni piensan escucharle, no es necesario que pierdan el tiempo intentando negociar con quienes ya les han dicho abiertamente que no hay nada que negociar. Tiramos por el derecho. Las demostradas ineptitudes del gobierno español actual, y también de la anterior, son lo que perjudican España, no sólo las ineptitudes a la hora de tomar medidas para corregir la situación, unas medidas tomadas hasta ahora han empeorado la situación de miles de personas, medidas tomadas a instancias de los mercados y claramente perjudiciales para los ciudadanos. No son las reclamaciones de Cataluña y Euskadi lo que perjudica el Estado español, es el Estado español quien perjudica por un lado a Cataluña y Euskadi, y por otro a los propios ciudadanos españoles, es este Estado gobernado por el Partido Popular sometido al dictado de los mercados. Probablemente el diputado del PP invoca el artículo 8 º de la Constitución aquel que autoriza / invoca el ejército español a intervenir para impedir el desmembramiento, un artículo que sólo se puede justificar si lo que pretendían evitar los redactores de la Constitución eran futuros procesos secesionistas , no es un artículo pensado para el caso de una invasión extranjera porque se supone que cualquier país que sea invadido tiene derecho a defenderse, pero este artículo está escrito pensando en la posibilidad de que en el futuro otros territorios del Estado español pudieran decidió romper con el Estado. Los "padres de la Constitución" seguramente sabían que la descomposición del Estado español no había concluido pero en lugar de encontrar la manera de llegar a un acuerdo para evitarlo de manera civilizada decidieron incluir en la misma Constitución un artículo que autoriza el uso de la fuerza. La fuerza es el recurso de los impotentes.

26 d’ag. 2012

La Roja Coja

La Roja Coja 

“Vamos a luchar y defender los colores de España, en este caso con la Roja Coja”. Aquest desafortunat comentari no és obra d’un cretí insensible qualsevol, sinó d’un cretí insensible amb nom, cognom i càrrecs, ni més ni menys que el president del Comitè Paralímpic Espanyol i dirigent de la ONCE (Organización Nacional de Ciegos Españoles), Miguel Ángel Carballeda. I dirigint-se als atletes paralímpics espanyols, als quals havia qualificat de “Roja Coja” els va dir que “sois la firme plasmación que el verdadero fracaso en la vida es de quien no lo intenta”. És ben comprensible que en un país on el cap de l’Estat és capaç de simultaniejar la presidència d’una societat protectora d’animals amb la cacera d’animals també hi hagi representants de associacions de persones amb discapacitats físiques que facin befa de persones amb discapacitats físiques sense que se’ls caigui la cara de vergonya i sense que se li hagi exigit la dimissió ipso facto o l’hagi presentat ell voluntàriament.

 

 

 

La Roja Coja

"Vamos a luchar y defender los colores de España, en este caso con la Roja Coja ". Este desafortunado comentario no es obra de un cretino insensible cualquiera, sino de un cretino insensible con nombre, apellido y cargos, ni más ni menos que el presidente del Comité Paralímpico Español y dirigente de la ONCE (Organización Nacional de Ciegos Españoles), Miguel Ángel Carballeda. Y dirigiéndose a los atletas paralímpicos españoles, a los que había calificado de " Roja Coja" les dijo que " sois la firme plasmación que el verdadero fracaso en la vida es de quien no lo intenta". Es bien comprensible que en un país donde el jefe del Estado es capaz de simultanear la presidencia de una sociedad protectora de animales con la cacería de animales también haya representantes de asociaciones de personas con discapacidades físicas que hagan mofa de personas con discapacidades físicas sin que se les caiga la cara de vergüenza y sin que se le haya exigido la dimisión ipso facto o lo haya presentado él voluntariamente.

24 d’ag. 2012

Els toros són un assumpte d’Estat a Espanya

Els toros són un assumpte d’Estat a Espanya

Apunts històrics sobre la tauromàquia:

-Eren els primers anys del segle XIX i regnava a Espanya Ferran VII, rei pèssim, absolutista,  i retrògrad. Ferran VII era un Borbó i era rei, he dit dues obvietats, ho sé, com a “bon rei” i com “bon Borbó” reunia les qualitats que s’esperava d’ell, l’afició a matar el que es viu, fossin bèsties o humans. Ferran VII havia recuperat el poder prometent que se sotmetria a “la Pepa”, que és el malnom que rep la Constitució de 1812, no sigueu malpensats, però quan va veure`s ben afermat al poder va decidir passar-se a la Pepa pel folre i va tornar a actuar com un rei absolutista. A Ferran VII li agradaven els toros i li preocupava que allò que ell anomenava lliberals es confabulessin contra ell i decidissin derrocar-lo. Ferran VII va prendre la decisió de tancar les escoles d’enginyers que ell considerava focus de lliberals perillosos i va aprovar que s’obrissin escoles de tauromàquia.

-A la ciutat de Barcelona hi va haver un temps en què van coexistir tres places de toros: Monumental, Las Arenas i la de la Barceloneta. Actualment ja no hi ha corrides de toros a Barcelona, la Monumental era la única plaça de toros en actiu a Barcelona fins que va entrar en vigor la prohibició de celebrar corrides a Catalunya aprovada pel Parlament de Catalunya. Molt probablement es conservarà la façana d’aquesta plaça de toros pel seu valor arquitectònic però el seu interior es destinarà a una altra mena d’activitats. Això és el mateix que va passar amb Las Arenas, una plaça de toros que ja feia molts anys que no tenia cap activitat relacionada amb la tauromàquia i que ha estat sotmesa a un profund canvi salvant la façana de la plaça però construint un edifici que l’ha convertit en un centre comercial. Però és la plaça de la Barceloneta de la que us vull parlar. Aquesta plaça de toros ja no existeix, estava situada al lloc on fa uns 25 anys hi havia un dipòsit de gas, al costat de l’hospital del Mar, un dipòsit que va explotar. Aquesta plaça cap a l’any 1835 va ser el lloc on va començar una revolta que va tenir conseqüències molt importants per a la ciutat, unes bones, altres dolentes. Barcelona en aquella època era un barril de pólvora que podia explotar en qualsevol moment, una ciutat tancada per les muralles que envoltaven la ciutat, i amb dues fortaleses militars (Castell de Montjuïc i la Ciutadella) que garantien que la ciutat no es revoltés contra les autoritats. I qualsevol cosa podia encendre l’espurna. L’espurna va ser una mala corrida de toros, els aficionats van sortir de la plaça emprenyats com una mona i sense saber molt bé com ni perquè la violència va derivar en la crema d’esglésies i convents i altres actes de violència als que les autoritats militars van respondre bombardejant la ciutat. Algú s’imagina que després d’un partit Barça-Madrid els aficionats sortissin a cremar esglésies i convents?. Si, és veritat, algunes celebracions d’equips de futbol han acabat amb aldarulls, però no ha calgut bombardejar la ciutat. Les conseqüències negatives van ser els morts i els edificis destruïts, però cap a finals dels anys 50 del XIX, i aquestes són les conseqüències positives, les autoritats espanyoles van aixecar la condició de plaça militar que tenia Barcelona i es van enderrocar les muralles, això va permetre a Barcelona créixer cap al Pla de Barcelona, allò que ara anomenem l’Eixample. La plaça de toros de la Barceloneta va existir fins el començament del segle XX.

-El Parlament de Catalunya va aprovar la prohibició de les corrides de toros a instàncies d’una Iniciativa Legislativa Popular amb l’aval de 180000 signatures, no sense fortes polèmiques, especialment a Espanya, on alguns mitjans i partits polítics espanyolistes ho van convertir en una mena d’ultratge perpetrat pels malignes (amb banyes i cua) catalanistes. En tot moment aquests mitjans van voler veure intencions i interessos perversos darrera dels grups que van donar suport a la ILP.

Els toros, un assumpte d’Estat

Els toros són un assumpte d’Estat a Espanya, només cal veure com algun govern autonòmic ha volgut demanar la declaració de Bé Cultural Immaterial, fins i tot, hi ha hagut alguna proposta a nivell de les més altes institucions de l’Estat no només per protegir les corrides de toros allà on encara se celebren sinó també per reinstaurar la “fiesta nacional (espanyola)” allà on ja ha estat abolida. Hem vist com els mateixos magistrats que havien de sentenciar l’Estatut de Catalunya van presenciar una corrida de toros a la Maestranza de Sevilla abans de perpetrar la infame sentència contra l’Estatut. I hem vist com el cap de l’Estat, Joan Carles I, descendent de Ferran VII, i el ministre de Medi Ambient espanyol, Arias Cañete, preferien anar a veure una corrida de toros mentre mitja Espanya es cremava.

Toros a la TVE-PP

Televisió Espanyola, la televisió pública espanyola, transmetrà corrides de toros en horari infantil. Així els nens en lloc de veure a Bob Esponja (i altres dibuixos animats que hi ha ara el títol dels quals desconec, jo sóc de l’època dels Picapedra, ja tinc una certa edat) que els pot fer tornar gais, podran fer zapping entre la matança de toros de TVE i els crits siliconats i botulínics dels canals privats. Feia sis anys que TVE no emetia corrides de toros, però ha arribat el PP al poder i han recuperat les corrides de toros a la cadena pública. El 5 de setembre estrenaran aquesta nova etapa i ho justifica dient que “un festeig d’aquesta categoria ha de posar-se a disposició de tots els aficionats espanyols”.

L’Ens públic, que és com s’anomena a TVE encara que sembli que es refereixin a un monstre d’una pel·lícula de sèrie B, va arribar a un acord amb els toreros, els seus apoderats, el ramader Victoriano del Río i l’empresari val·lisoletà Antonio Matilla pel qual “tots cedeixen els seus drets i per tant la corporació només tindrà que abonar el cost del desplegament tècnic necessari per a la retransmissió de la corrida de toros”.

Hi ha dos fets que crec que justifiquen que la nova direcció de TVE hagi decidit transmetre corrides de toros:

A parer dels actuals governants espanyols poques coses representen les essències pàtries espanyoles més que les corrides de toros, malgrat que ja hi ha dos territoris heretges (Canàries (des de fa més de 20 anys) i Catalunya) on no es celebren corrides, ara la ciutat de Sant Sebastià (Donosti) s’ha unit a la heretgia antitaurina, i el govern espanyol encara que pretengui amagar-ho sap que cada dia hi més gent contrària als toros. Sovint les places de toros tenen una assistència escassa. I aquestes il·luminades i catòdiques ments han pensat que si la gent no vol anar a veure corrides de toros portaran les corrides de toros a les cases, encara que sigui per la tele.

Crec que TVE no té els drets ni del futbol, ni del campionat de motos, ni de la F1. Cert, podrien emetre competicions de petanca però no és gaire probable que atraguessin gaires televidents, i la mentalitat dels nous directius de l’Ens públic deuen, seguint instruccions del cabdill Rajoy o del ministre de cultura Wert, situar a la graella un espectacle que supura les més ràncies essències pàtries hispàniques com són els toros. La bèstia de quatre potes (toro) enfrontada a la bèstia bípeda (torero) per a gaudir d’altres bèsties bípedes que s’exciten veient la sang i el patiment de la pobra bestiola. Panem et circenses in Hispania.

 

 

 

Los toros son un asunto de Estado en España

Apuntes históricos sobre la tauromaquia:

-Eran los primeros años del siglo XIX y reinaba en España Fernando VII, rey pésimo, absolutista, y retrógrado. Fernando VII era un Borbón y era rey, he dicho dos obviedades, lo sé, como "buen rey" y como "buen Borbón" reunía las cualidades que se esperaba de él, la afición a matar lo que se vive, fueran bestias o humanos. Fernando VII había recuperado el poder prometiendo que se sometería a "la Pepa", que es el mote que recibe la Constitución de 1812, no seáis malpensados, pero cuando vio `s bien afianzado en el poder decidió pasarse a la Pepa por forro y volvió a actuar como un rey absolutista. A Fernando VII le gustaban los toros y le preocupaba que lo que él llamaba liberales se confabulan contra él y decidieran derrocarlo. Fernando VII tomó la decisión de cerrar las escuelas de ingenieros que él consideraba foco de liberales peligrosos y aprobó que se abrieran escuelas de tauromaquia.

-En la ciudad de Barcelona hubo un tiempo en que coexistieron tres plazas de toros: Monumental, Las Arenas y la de la Barceloneta. Actualmente ya no hay corridas de toros en Barcelona, ​​la Monumental era la única plaza de toros en activo en Barcelona hasta que entró en vigor la prohibición de celebrar corridas en Cataluña aprobada por el Parlamento de Cataluña. Muy probablemente se conservará la fachada de esta plaza de toros por su valor arquitectónico pero su interior se destinará a otro tipo de actividades. Esto es lo mismo que pasó con Las Arenas, una plaza de toros que ya hacía muchos años que no tenía ninguna actividad relacionada con la tauromaquia y que ha sido sometida a un profundo cambio salvando la fachada de la plaza pero construyendo un edificio que ha convertido en un centro comercial. Pero es la plaza de la Barceloneta de la que quiero hablar. Esta plaza de toros ya no existe, estaba situada en el lugar donde hace unos 25 años había un depósito de gas, junto al hospital del Mar, un depósito que explotó. Esta plaza hacia el año 1835 fue el lugar donde comenzó una revuelta que tuvo consecuencias muy importantes para la ciudad, unas buenas, otras malas. Barcelona en aquella época era un barril de pólvora que podía explotar en cualquier momento, una ciudad cerrada por las murallas que rodeaban la ciudad, y con dos fortalezas militares (Castillo de Montjuïc y la Ciutadella) que garantizaban que la ciudad no se sublevara contra las autoridades. Y cualquier cosa podía encender la chispa. La chispa fue una mala corrida de toros, los aficionados salieron de la plaza cabreados como una mona y sin saber muy bien cómo ni por qué la violencia derivó en la quema de iglesias y conventos y otros actos de violencia en los que las autoridades militares respondieron bombardeando la ciudad. Alguien se imagina que después de un partido Barça-Madrid los aficionados salieran a quemar iglesias y conventos?. Si, es verdad, algunas celebraciones de equipos de fútbol han acabado con disturbios, pero no ha sido necesario bombardear la ciudad. Las consecuencias negativas fueron los muertos y los edificios destruidos, pero hacia finales de los años 50 del XIX, y estas son las consecuencias positivas, las autoridades españolas levantaron la condición de plaza militar que tenía Barcelona y se derribaron las murallas, esto permitió a Barcelona crecer hacia el Pla de Barcelona, ​​lo que ahora llamamos el Eixample. La plaza de toros de la Barceloneta existió hasta el comienzo del siglo XX.

-El Parlamento de Cataluña aprobó la prohibición de las corridas de toros a instancias de una Iniciativa Legislativa Popular con el aval de 180.000 firmas, no sin fuertes polémicas, especialmente en España, donde algunos medios y partidos políticos españolistas lo convirtieron en una especie de ultraje perpetrado por malignos (con cuernos y cola) catalanistas. En todo momento estos medios quisieron ver intenciones e intereses perversos detrás de los grupos que apoyaron la ILP.
 
Los toros, un asunto de Estado

Los toros son un asunto de Estado en España, sólo hay que ver cómo algún gobierno autonómico ha querido pedir la declaración de Bien Cultural Inmaterial, incluso, ha habido alguna propuesta a nivel de las más altas instituciones del Estado no sólo para proteger las corridas de toros allí donde aún se celebran sino también para reinstaurar la "fiesta nacional (española)" allí donde ya ha sido abolida. Hemos visto cómo los mismos magistrados que debían sentenciar el Estatuto de Cataluña presenciaron una corrida de toros en la Maestranza de Sevilla antes de perpetrar la infame sentencia contra el Estatut. Y hemos visto cómo el jefe del Estado, Juan Carlos I, descendiente de Fernando VII, y el ministro de Medio Ambiente español, Arias Cañete, preferían ir a ver una corrida de toros mientras media España se quemaba.

Toros en la TVE-PP

Televisión Española, la televisión pública española, transmitirá corridas de toros en horario infantil. Así los niños en lugar de ver a Bob Esponja (y otros dibujos animados que hay ahora cuyo título desconozco, yo soy de la época de los Picapiedra, ya tengo una cierta edad) que les puede hacer volver gays, podrán hacer zapping entre la matanza de toros de TVE y los gritos siliconados y botulínica de los canales privados. Hacía seis años que TVE no emitía corridas de toros, pero ha llegado el PP al poder y han recuperado las corridas de toros en la cadena pública. El 5 de septiembre estrenarán esta nueva etapa y lo justifica diciendo que "un festejo de esta categoría debe ponerse a disposición de todos los aficionados españoles".

El Ente público, que es como se denomina en TVE aunque parezca que se refieran a un monstruo de una película de serie B, llegó a un acuerdo con los toreros, sus apoderados, el ganadero Victoriano del Río y el empresario vallisoletano Antonio Matilla por el que "todos ceden sus derechos y por lo tanto la corporación sólo tendrá que abonar el coste del despliegue técnico necesario para la retransmisión de la corrida de toros".

Hay dos hechos que creo que justifican que la nueva dirección de TVE haya decidido transmitir corridas de toros:

A juicio de los actuales gobernantes españoles pocas cosas representan las esencias patrias españolas más que las corridas de toros, a pesar de que ya hay dos territorios herejes (Canarias (desde hace más de 20 años) y Cataluña) donde no se celebran corridas, ahora la ciudad de San Sebastián (Donosti) se ha unido a la herejía antitaurina, y el gobierno español aunque pretenda esconderlo sabe que cada día más gente contraria a los toros. A menudo las plazas de toros tienen una asistencia escasa. Y estas iluminadas y catódicas mentes han pensado que si la gente no quiere ir a ver corridas de toros llevarán las corridas de toros en las casas, aunque sea por la tele.

Creo que TVE no tiene los derechos ni del fútbol, ​​ni del campeonato de motos, ni de la F1. Cierto, podrían emitir competiciones de petanca pero no es muy probable que atrajeran muchos televidentes, y la mentalidad de los nuevos directivos del Ente público deben, siguiendo instrucciones del caudillo Rajoy o del ministro de cultura Wert, situar a la parrilla un espectáculo que supura las más rancias esencias patrias hispánicas como son los toros. La bestia de cuatro patas (toro) enfrentada a la bestia bípeda (torero) para disfrutar de otras bestias bípedas que se excitan viendo la sangre y el sufrimiento de la pobre bicho. Panem et circenses in Hispania.

22 d’ag. 2012

Pere Navarro i la Diada

Pere Navarro i la Diada 

Pere Navarro no vol l’agència tributària pròpia, no vol la independència, no vol que canviï res de l’estatus quo de la relació entre Espanya i Catalunya, i això per a Catalunya és continuar amb una situació nefasta. El primer secretari del PSC ha declarat que “si la manifestació (de l’11 de setembre, la Diada) és per a la independència el PSC no s'hi pot sumar, perquè nosaltres som un partit federalista”. Navarro és una mena d’Indiana Jons a la recerca del federalista espanyol perdut, un ésser fantàstic com el ieti, els gamusins o el monstre del Llac Ness. Navarro afirma que Catalunya ha de llançar “un gran clam en defensa de les llibertats i un millor finançament” i diu que el Govern “ha de fer el que no va fer amb el pacte fiscal i sumar el màxim de forces”. Això seria correcte si a l’altra banda hi hagués un Estat que quan arriba a un acord el compleix, però tant l’anterior Govern socialista com l’actual del PP no destaquen precisament pel compliment dels acords. La submissió del PSC al PSOE desacredita el PSC, i el senyor Navarro, actualment primer secretari del PSC és partidari d’aquesta submissió al PSOE.

Al senyor Navarro no li agrada que la pròxima Diada serveixi per reivindicar la independència, quan donades les actuals circumstàncies si volem avançar haurem de fer avançant cap a l’Estat propi perquè no es pot negociar res amb un Estat que no ha complert cap dels anteriors acords, i que es tanca en banda a negociar res. Si els anteriors acords signats han estat incomplerts reiteradament per l’Estat i no volen negociar res en el futur, només tenim una sortida. Que la prudència (o la covardia) no ens facin traïdors. Si us plau, senyor Navarro, continuï buscant el seu federalista espanyol (i si és possible que tingui paraula), si en troba algun al PSOE comuniqui’ns-ho, anirem a fer fotos a aquest ésser fantàstic.

La Diada d’aquest any ha de servir per reivindicar la independència, i val més que trenquem amb Espanya abans que Espanya ens acabi trencant Catalunya.  Els pactes, fiscals o no, es fan amb gent que té paraula, i no és el cas dels polítics espanyols, és absurd voler arribar a un pacte amb gent que no ha acomplert altres acords. Seguir intentant arribar a un acord amb Espanya és una pèrdua de temps, i tenim pressa.











Pere Navarro y la Diada 

Pere Navarro no quiere la agencia tributaria propia, no quiere la independencia, no quiere que cambie nada del status quo de la relación entre España y Cataluña, y esto para Cataluña es continuar con una situación nefasta. El primer secretario del PSC ha declarado que "si la manifestación (del 11 de septiembre, la Diada) es para la independencia el PSC no se puede sumar, porque nosotros somos un partido federalista". Navarro es una especie de Indiana Jons en busca del federalista español perdido, un ser fantástico como el yeti, los gamusino o el monstruo del Lago Ness. Navarro afirma que Cataluña debe lanzar "un gran clamor en defensa de las libertades y una mejor financiación" y dice que el Gobierno "tiene que hacer lo que no hizo con el pacto fiscal y sumar el máximo de fuerzas". Esto sería correcto si al otro lado hubiera un Estado que cuando llega a un acuerdo lo cumple, pero tanto el anterior Gobierno socialista como el actual del PP no destacan precisamente por el cumplimiento de los acuerdos. La sumisión del PSC al PSOE desacredita el PSC, y el señor Navarro, actualmente primer secretario del PSC es partidario de esta sumisión al PSOE.

Al señor Navarro no le gusta que la próxima Diada sirva para reivindicar la independencia, cuando dadas las actuales circunstancias si queremos avanzar tendremos que hacer avanzando hacia el Estado propio porque no se puede negociar nada con un Estado que no ha cumplido ninguno de los anteriores acuerdos, y que se cierra en banda a negociar nada. Si los anteriores acuerdos firmados han sido incumplidos reiteradamente por el Estado y no quieren negociar nada en el futuro, sólo tenemos una salida. Que la prudencia (o la cobardía) no nos hagan traidores. Por favor, señor Navarro, continúe buscando su federalista español (y si es posible que tenga palabra), si encuentra alguno al PSOE comuníquenoslo, iremos a hacer fotos a este ser fantástico.

La Diada de este año debe servir para reivindicar la independencia, y vale más que rompamos con España antes de que España nos acabe rompiendo Cataluña. Los pactos, fiscales o no, se hacen con gente que tiene palabra, y no es el caso de los políticos españoles, es absurdo querer llegar a un pacto con gente que no ha cumplido otros acuerdos. Seguir intentando llegar a un acuerdo con España es una pérdida de tiempo, y tenemos prisa.