Hermann (Mons)Tertsch compara Dyango amb Hitler

Hermann (Mons)Tertsch compara Dyango amb Hitler

 

Hermann Tertsch, periodista espanyol, columnista de l’ABC, tertulià cavernari i fill d’un oficial de les SA continua desvariejant i escopint la seva bilis contra els catalans. Puc entendre que en Hermann (Mons)Tertsch, tan espanyol(ista) com és, pugui no agradar-li la possibilitat que el que ell creu que és una “regió d’Espanya” s’independitzi de la seva estimada Espanya, però hauria de pensar que dient les bestieses que diu dels catalans el més lògic és que ens vulguem allunyar d’ell i de la seva Espanya. Algú dirà que l’opinió que expressa Tertsch no és la majoritària a Espanya, haig de dir que els que opinen diferent de Tertsch potser existeixen però estan molt calladets, i mentre no parlin consideraré que si, que l’opinió de Tertsch és la majoritària, i en aquestes circumstàncies crec que hauríem de deixar de perdre el temps provant de negociar amb Espanya, negociacions que no porten enlloc, i que només ens perjudiquen.

Fa poques setmanes Tertsch va defensar l’afusellament del president Companys, assassinat per gent que tenia les mateixes idees que el pare de Tertsch. Em nego a acceptar que el fill d’un nazi que defensa l’assassinat del president del meu país tingui la poca vergonya d’acusar-nos de nazis als que volem que el nostre país, Catalunya, s’independitzi d’un país, el govern del qual va ser responsable d’assassinar el nostre president i l’exèrcit del qual ha bombardejat les nostres ciutats.

A Hermann (Mons)Tertsch el concert per la llibertat de dissabte se li va quedar travessat, 90.000 persones van omplir el Camp Nou assistint a un macroconcert per reivindicar la independència de Catalunya va ser excessiu per a un periodista conegut per les seves idees ultraespanyolistes, ultradretanes i profundament anticatalanes i racistes: “Quan tens a 90.000 persones disposades a sacrificar un dissabte en un camp de futbol per escoltar Dyango i Peret, però sobretot a Ramoncín i Paco Ibáñez, estàs a prop ja de la fase de reclutament de comandos suïcides per a la conquesta de l'harem particular de verges en el Més Enllà”. És a dir, segons en Hermann Tertsch assistir un dissabte a un concert ens converteix en terroristes suïcides, aneu amb compte, no aneu al concert d’Springsteen o dels Rolling Stones (també coneguts com Ses Satàniques Majestats), al dia següent, segons en Hermann (Mons)Tertsch, us voldríeu autoimmolar a la plaça major. Tertsch no és home d’una sola bajanada, i deixa anar una altra bajanada: “Comprar aquest CD equival a afaitar les cames i el pit i posar-se uns quants parells de calçotets. Al Pakistan passa sovint. Però a Barcelona això té doble mèrit per les moltes temptacions que ens distreuen al Primer Món”. Anar a escoltar a Dyango i Peret és segons Tertsch el primer pas per convertir-nos en terroristes suïcides, el segon és comprar el CD del concert, si fa no fa, això és com afaitar-se les cames i el pit i posar-se uns quants parells de calçotets, com al Pakistan. El desvari etílic de Tertsch no té límits quan afirma que “ja va passar, encara que a alguns molesti que es recordi. Alemanya era una societat molt desenvolupada en el primer terç del segle XX. Es va tornar boja, en determinat moment, per la seva obsessió per si mateixa. I va començar a fer coses rares com la del Camp Nou”. Si, Alemanya era una societat molt civilitzada, però no va ser un concert el que va fer-los arribar a l’extrem d’assassinar milions de persones sinó el discurs carregar d’odi, rancúnia i mentides d’un boig, i discursos d’aquesta mena són els que fan a Espanya alguns columnistes i tertulians espanyolistes que des de les seves columnes i des dels micròfons de les tertúlies escupen un odi contra tot el que és català, i un d’aquests tertulians i columnistes és Hermann Tertsch. En el seu desvari etílic carregat d’odi contra Catalunya es refereix als independentistes com “els fanatitzats 'gihadistes' de Junqueras acabin convençuts que estem al Pakistan”. Jo sóc independentista, Hermann, i estic convençut que estic a Catalunya, que vull que el meu país s’independitzi d’Espanya, i que estic fart que tu, i altres com tu, cada dia escopiu el vostre odi i rancúnia sobre el meu país, nosaltres no som nazis ni gihadistes, però tu, Hermann Tertsch si que parles com un nazi, no debades ets fill d’un nazi. Tertsch afirma que “l'agressivitat contra tot discrepant per part del ultranacionalisme deixa endevinar la inevitable deriva totalitària d'una Catalunya independent". Això ho diu un individu que com altres nacionalistes espanyols defensa l’enviament de l’exèrcit a Catalunya i la detenció i afusellament del president Mas, com va defensar Tertsch mentre recordava l’afusellament de Companys. Mentre aquí parlem de votar per decidir el nostre futur, els que volen segrestar les urnes, afusellar el president i aplicar el nou codi penal militar a Catalunya diuen que a Catalunya es viu una deriva totalitària, però no, els totalitaris, els feixistes, els nazis, els colpistes són ells, són Tertsch i Vidal-Quadras. I acaba Tertsch dient “Espanya ha d'aclarir a tots, fins al més equivocat, que això no passarà mai”. No t’ho pensis, Hermann, això passarà aviat, i si Espanya quedarà en evidència si realitza un acte de força contra el procés independentista català.

 

 

 

 

 

 

 

Hermann (Mons)Tertsch compara Dyango con Hitler

 

 

 

 

Hermann Tertsch, periodista español, columnista de ABC, tertuliano cavernario e hijo de un oficial de las SA continúa desvariando y escupiendo su bilis contra los catalanes. Puedo entender que a Hermann (Mons)Tertsch, tan español(ista) como es, pueda no gustarle la posibilidad de que lo que él cree que es una "región de España" se independice de su amada España, pero debería pensar que diciendo las tonterías que dice de los catalanes lo lógico es que nos queramos alejar de él y de su España. Alguien dirá que la opinión que expresa Tertsch no es la mayoritaria en España, debo decir que los que opinan diferente de Tertsch quizás existen pero están muy calladitos, y mientras no hablen consideraré que si, que la opinión de Tertsch es la mayoritaria, y en estas circunstancias creo que deberíamos dejar de perder el tiempo tratando de negociar con España, negociaciones que no llevan a ninguna parte, y que sólo nos perjudican.

Hace pocas semanas Tertsch defendió el fusilamiento del presidente Companys, asesinado por gente que tenía las mismas ideas que el padre de Tertsch. Me niego a aceptar que el hijo de un nazi que defiende el asesinato del presidente de mi país tenga la poca vergüenza de acusarnos de nazis a los que queremos que nuestro país, Catalunya, se independice de un país, cuyo gobierno fue responsable de asesinar a nuestro presidente y el ejército del cual ha bombardeado nuestras ciudades.

A Hermann (Mons)Tertsch el concierto por la libertad del sábado se le quedó atravesado, 90.000 personas llenaron el Camp Nou asistiendo a un macroconcierto para reivindicar la independencia de Catalunya fue excesivo para un periodista conocido por sus ideas ultraespañolistas, ultraderechistas y profundamente anticatalanas y racistas: "Cuando tienes a 90.000 personas dispuestas a sacrificar un sábado en un campo de fútbol para escuchar Dyango y Peret, pero sobre todo a Ramoncín y Paco Ibáñez, estás cerca ya de la fase de reclutamiento de comandos suicidas para a la conquista del harén particular de vírgenes en el Más Allá". Es decir, según en Hermann Tertsch asistir un sábado a un concierto nos convierte en terroristas suicidas, tened cuidado, no vayáis al concierto de Springsteen o los Rolling Stones (también conocidos como Sus Satánicas Majestades), al día siguiente, según en Hermann (Mons) Tertsch, os gustaría autoinmolaros en la plaza mayor. Tertsch no es hombre de una sola tontería, y suelta otra tontería: "Comprar este CD equivale a afeitar las piernas y el pecho y ponerse unos cuantos pares de calzoncillos. En Pakistán pasa a menudo. Pero en Barcelona eso tiene doble mérito por las muchas tentaciones que nos distraen al Primer Mundo". Ir a escuchar a Dyango y Peret es según Tertsch el primer paso para convertirnos en terroristas suicidas, el segundo es comprar el CD del concierto, más o menos, esto es como afeitarse las piernas y el pecho y ponerse unos cuantos pares de calzoncillos, como en Pakistán. El desvarío etílico de Tertsch no tiene límites cuando afirma que "ya pasó, aunque a algunos moleste que se recuerde. Alemania era una sociedad muy desarrollada en el primer tercio del siglo XX. Se volvió loca, en determinado momento, por su obsesión por sí misma. Y comenzó a hacer cosas raras como la del Camp Nou". Si, Alemania era una sociedad muy civilizada, pero no fue un concierto el que hizo llegar al extremo de asesinar millones de personas sino el discurso cargado de odio, rencor y mentiras de un loco, y discursos de este tipo son los que hacen en España algunos columnistas y tertulianos españolistas que desde sus columnas y desde los micrófonos de las tertulias escupen un odio contra todo lo que es catalán, y uno de esos tertulianos y columnistas es Hermann Tertsch. En su desvarío etílico cargado de odio contra Catalunya se refiere a los independentistas como "los fanatizados 'yihadistas' de Junqueras acaben convencidos de que estamos en Pakistán". Yo soy independentista, Hermann, y estoy convencido de que estoy en Catalunya, que quiero que mi país se independice de España, y que estoy harto de que tú, y otros como tú, cada día escupáis vuestro odio y rencor sobre mi país, nosotros no somos nazis ni yihadistas, pero tú, Hermann Tertsch si que hablas como un nazi, no en vano eres hijo de un nazi. Tertsch afirma que "la agresividad contra todo discrepante por parte del ultranacionalismo deja adivinar la inevitable deriva totalitaria de una Catalunya independiente". Esto lo dice un individuo que como otros nacionalistas españoles defiende el envío del ejército en Catalunya y la detención y fusilamiento del presidente Mas, como defendió Tertsch mientras recordaba el fusilamiento de Companys. Mientras aquí hablamos de votar para decidir nuestro futuro, los que quieren secuestrar las urnas, fusilar el presidente y aplicar el nuevo código penal militar en Catalunya dicen que en Catalunya se vive una deriva totalitaria, pero no, los totalitarios, los fascistas, los nazis, los golpistas son ellos, son Tertsch y Vidal-Quadras. Y acaba Tertsch diciendo "España debe aclarar a todos, hasta el más equivocado, que esto nunca ocurrirá". No te lo pienses, Hermann, esto pasará pronto, y España quedará en evidencia si realiza un acto de fuerza contra el proceso independentista catalán.

No me’ls crec, unionistes, no me’ls crec

No me’ls crec, unionistes, no me’ls crec

 

Els tres partits unionistes han estat incapaços de crear un discurs convincent i creïble. El discurs del PP és el discurs de la por, és a dir, si ens independitzem ens passaran coses molt lletges, i per si de cas ells ja adverteixen que ens enviaran la Legión, la cabra de la Legión i la Guàrdia Civil, és a dir, ens amenacen amb la violència si ens independitzem, una violència que Catalunya ja ha patit massa cops “formant part de la “Una, Grande y Libre””. En Rivera amenaça amb el conflicte ètnic, pretén emular Karadzik, si ens independitzem ells promouran el conflicte ètnic. I el PSC continua parlant de la quimera federalista, ens diuen que ells volen proposar que Espanya es converteixi en un Estat federal que assumeixi una riquesa cultural i lingüística i el respecte entre els pobles d’Espanya, però en Navarro encara no ha trobat cap federalista a Espanya, ni al PSOE ni al PP.

A l’altra banda de la frontera, al Regne d’Espanya no estan interessats en arribar a cap acord, Espanya no negocia, no ha negociat mai, Espanya prova d’imposar els seus desitjos, i fracassa.

Ara, però, fins i tot en el cas que el govern espanyol decidís oferir un acord als catalans, crec que els catalans els hauríem de dir que es fiquin l’acord pel cul. La història ens demostra que no és possible cap acord amb el Regne d’Espanya, és un Estat governat per gent que no compleix els acords, i res em fa creure que sobtadament decidiran complir.

No me’ls crec a cap dels tres, no em crec el que em puguin prometre perquè són gent sense paraula, no em crec les seves mentides perquè ja n’han dit massa mentides i no em crec les seves amenaces perquè ja sé que no les poden dur a la pràctica.

Vostès, senyora Sánchez Camacho i senyors Rivera i Navarro, no han estat capaços de construir un argumentari en positiu per convèncer-nos que ens quedem a la seva Espanya, vostès tampoc poden prometre res en nom dels seus amos de l’Altiplà castellà pels quals vostès només són uns carallots útils que fan molt soroll, és a dir, són útils perquè fan soroll, però no poden prometre’ns res, els seus amos no complirien deixant-los a tots tres amb les vergonyes a l’aire.

Llavors, que poden fer vostès per aturar la independència de Catalunya? Res, vostès mai han pogut fer res, i els seus amos de l’Altiplà castellà ara ja tampoc.

I si el discurs dels unionistes que tenim a casa nostra són motiu més que sobrat per accelerar el procés cap a la independència, el discurs dels amos espanyols dels unionistes són un argument per no perdre més temps, no tenim res a negociar amb aquesta gent que ja ens han demostrat que volen fer amb Catalunya. Respecto que la senyora Cospedal se senti molt espanyola però espero que ella respecti que jo no me’n senti, no debades ella és castellana i jo sóc català. La diferència és que jo no pretenc imposar a la senyora Cospedal un sentiment i ella si que pretén imposar-nos no només una espanyolitat que ni volem, ni desitgem, sinó que també ens volen imposar el seu concepte d’espanyolitat. L’egoisme i la prepotència del nacionalisme espanyol, del qual el partit de la senyora Cospedal n’és una bona mostra. Cospedal diu “hi ha alguns que s’excusen en nacionalismes i en egoismes constantment per a no fer el que han de fer”. Alguns s’escuden en nacionalismes i egoismes, diu, ah, i després diu: “I jo us dic que Castella La Manxa, que és el cor d’Espanya, i els castellano-manxecs ens sentim profundament orgullosos de ser espanyols, de ser el cor d’Espanya”. Cospedal és Espanya, el cor d’Espanya, però els nacionalistes egoistes són els altres, els que no volem ser espanyols. També m’agradaria saber si segons Cospedal Castella La Manxa és el cor d’Espanya, quin òrgan d’Espanya som nosaltres?

 

 

 

 

 

 

No me los creo, unionistas, no me los creo

 

Los tres partidos unionistas han sido incapaces de crear un discurso convincente y creíble. El discurso del PP es el discurso del miedo, es decir, si nos independizamos nos pasarán cosas muy feas, y por si acaso ellos ya advierten que nos enviarán la Legión, la cabra de la Legión y la Guardia Civil, es decir, nos amenazan con la violencia si nos independizamos, una violencia que Catalunya ya ha sufrido demasiadas veces "formando parte de la" Una, Grande y Libre"”. Rivera amenaza con el conflicto étnico, pretende emular a Karadzik, si nos independizamos ellos promoverán el conflicto étnico. Y el PSC sigue hablando de la quimera federalista, nos dicen que ellos quieren proponer que España se convierta en un Estado federal que asuma una riqueza cultural y lingüística y el respeto entre los pueblos de España, pero Navarro todavía no ha encontrado ningún federalista en España, ni en el PSOE ni el PP.

Al otro lado de la frontera, en el Reino de España no están interesados ​​en llegar a un acuerdo, España no negocia, no ha negociado nunca, España prueba de imponer sus deseos, y fracasa.

Ahora, sin embargo, incluso en el caso de que el gobierno español decidiera ofrecer un acuerdo a los catalanes, creo que los catalanes deberíamos decir que se metan el acuerdo por el culo. La historia nos demuestra que no es posible ningún acuerdo con el Reino de España, es un Estado gobernado por gente que no cumple los acuerdos, y nada me hace creer que de pronto decidirán cumplir.

No me creo a ninguno de los tres, no me creo lo que me puedan prometer porque son gente sin palabra, no me creo sus mentiras porque ya han dicho demasiadas mentiras y no me creo sus amenazas porque ya sé que no las pueden llevar a la práctica.

Ustedes, señora Sánchez Camacho y señores Rivera y Navarro, no han sido capaces de construir un argumentario en positivo para convencernos de que nos quedemos en su España, ustedes tampoco pueden prometer nada en nombre de sus dueños de la Meseta castellana para los cuales ustedes sólo son unos tontos útiles que hacen mucho ruido, es decir, son útiles porque hacen ruido, pero no pueden prometernos nada, sus dueños no cumplirían dejándoles a los tres con las vergüenzas al aire.

Entonces, ¿que pueden hacer ustedes para detener la independencia de Catalunya? Nada, ustedes nunca han podido hacer nada, y sus dueños de la Meseta castellana ahora ya tampoco.

Respeto que la señora Cospedal se sienta muy española pero espero que ella respete que yo no me sienta, no en vano ella es española y yo soy catalán. La diferencia es que yo no pretendo imponer a la señora Cospedal un sentimiento y ella sí que pretende imponernos no sólo una españolidad que ni queremos, ni deseamos, sino que también nos quieren imponer su concepto de españolidad. El egoísmo y la prepotencia del nacionalismo español, del que el partido de la señora Cospedal es una buena muestra. Y si el discurso de los unionistas que tenemos en casa son motivo más que sobrado para acelerar el proceso hacia la independencia, el discurso de los dueños españoles de los unionistas son un argumento para no perder más tiempo, no tenemos nada que negociar con esta gente que ya nos han demostrado que quieren hacer con Catalunya .Cospedal dice "hay algunos que se excusan en nacionalismos y en egoísmos constantemente para no hacer lo que tienen que hacer". Algunos se escudan en nacionalismos y egoísmos, dice, ah, y luego dice: "Y yo os digo que Castilla La Mancha, que es el corazón de España, y los castellano-manchegos nos sentimos profundamente orgullosos de ser españoles, de ser el corazón de España". Cospedal es España, el corazón de España, pero los nacionalistas egoístas son los otros, los que no queremos ser españoles. También me gustaría saber si según Cospedal Castilla La Mancha es el corazón de España, ¿qué órgano de España somos nosotros?

El nou codi penal militar atorga als militars poders arbitraris propis d’una dictadura

El nou codi penal militar atorga als militars poders arbitraris propis d’una dictadura

(Reedició de la llei de jurisdiccions)

 

El 25 de novembre de 1905 un grup de militars espanyols van assaltar les redaccions del setmanari satíric Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya, van destrossar-ho tot. El Cu-Cut! havia criticat amb mordacitat l’exèrcit, al que criticava que s’havia convertit en una institució anacrònica i inoperant, i també criticava el paper de l’exèrcit a Barcelona com a força repressora al servei del govern espanyol. I especialment es criticava als militars per la seva derrota a Cuba (1898). Militants de la Lliga Regionalista després d’un àpat al Frontón Colón on celebraven la victòria a les eleccions municipals van sortir cantant Els Segadors, quan van passar pel davant d’una seu del partit lerrouxista (Partit Radical) van ser tirotejats i alguns dels militants de la Lliga foren ferits.

El Cu-Cut! publicà un acudit de Joan Garcia Junceda queridiculitzava les victòries dels militars espanyols. Un militar espanyol que passa pel davant del Frontón Colón veu que hi ha molta gent que celebra alguna cosa:

-¿Que se celebra aquí, que hay tanta gente?

-El Banquet de la Victòria.

-¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos.

Els militars espanyols van sentir-se ofesos per aquesta vinyeta que els ridiculitzava i un grup de 300 oficials de l’exèrcit espanyolde la guarnició de Barcelona van assaltar les redaccions de el Cu-cut! i deldiari La Veu de Catalunya. El Govern espanyol no només no va emprendre cap acció contra els militars espanyols sinó que va suspendre la publicació de el Cu-cut!. L’editor va intentar publicar la revista amb un altre nom, fins i tot va aconseguir que la revista Garba en publiqués un número amb algunes seccions idèntiques a les del Cu-cut! però el governador civil de Barcelona, un dels molts “il·lustres” predecessors de Llanos de Luna va ordenar la suspensió d’aquesta revista. A Catalunya l’atac dels militars espanyols va provocar un moviment de suport a La Veu de Catalunya i al Cu-cut! que va ser el catalitzador de la creació de Solidaritat Catalana, la unió de les forces polítiques catalanes. A Espanya, però, els que van rebre tot el suport van ser els brètols uniformats que havien assaltat ambdues redaccions. El govern de Montero Ríos va provar de castigar els militars però va acabar dimitint per les pressions d’Alfons XIII. L’ascens a la presidència del govern espanyol de Segismundo Moret va suposar la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona i l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions. Aquesta llei donava a l’exèrcit el poder de jutjar les ofenses a la Pàtria, els atacs a la unitat de l’Estat espanyol i a l’Exèrcit, i què era una ofensa a la ofenses a la Pàtria, els atacs a la unitat de l’Estat espanyol i a l’Exèrcit ho decidia l’exèrcit. Per exemple: un cop aprovada la llei de jurisdiccions Josep Maria Folch i Torres i tres redactors del diari La Tralla van ser processats després de publicar un número extraordinari per commemorar la independència de Cuba.

Actualment el govern de l’Estat espanyol està redactant un nou codi penal militar que posa en mans dels militars el poder de jutjar a qui vulguin en cas que hi hagi un conflicte armat, però no queda clar que entenen ells per conflicte armat, qui el declara o quan. Catalunya organitza una votació, el govern espanyol decideix enviar l’exèrcit a Catalunya, és això el que ells consideren conflicte armat?. Segons El País “en cas de conflicte armat”, i com he dit, no queda clar qui l’ha de declarar, com, quan, ni què es considera conflicte armat qualsevol persona “'que perjudiqui la defensa d'Espanya o els seus aliats podrà ser acusada de traïció i condemnada, per un tribunal militar, a vint anys de presó; i qualsevol civil que desobeeixi un ban militar podrà ser condemnat a sis anys de presó”. Diguem-ho clarament, Espanya s’està convertint en una dictadura. Novament un govern que sap que se li està desfent el país a les mans recorre als tradicionals guardians de la Pàtria espanyola i els donen un poder arbitrari. Per cert, els vull recordar que això no els ha servit de res en el passat. Aquests imbècils s’han pensat que els mètodes del passat que ja van fracassar llavors els serviran per impedir que ens independitzem. Un problema antic que no solucionaran perquè recorren a mètodes vells que van fracassar un cop i un altre.

 

 

 

Vídeo: El Cu cut

 

 

Vídeo: 1905 O asalto a Cu-Cut e o coronel Maciá

 

 

 

 

El nuevo código penal militar otorga a los militares poderes arbitrarios propios de una dictadura

(Reedición de la ley de jurisdicciones)

 

El 25 de noviembre de 1905 un grupo de militares españoles asaltaron las redacciones del semanario satírico Cu-Cut! y del diario La Veu de Catalunya, destrozaron todo. El Cu-Cut! había criticado con mordacidad el ejército, en el que criticaba que se había convertido en una institución anacrónica e inoperante, y también criticaba el papel del ejército en Barcelona como fuerza represora al servicio del gobierno español. Y especialmente se criticaba a los militares por su derrota en Cuba (1898). Militantes de la Lliga Regionalista después de una comida en el Frontón Colón donde celebraban la victoria en las elecciones municipales salieron cantando Els Segadors, cuando pasaron por delante de una sede del partido lerrouxista (Partido Radical) fueron tiroteados y algunos de los militantes de la Lliga fueron heridos.

El Cu-Cut! publicó un chiste de Juan Garcia Junceda que ridiculizaba las victorias de los militares españoles. Un militar español que pasa por delante del Frontón Colón ve que hay mucha gente que celebra algo:

-¿Que se celebra aquí, que hay tanta gente?

 

-El Banquet de la Victòria.

-¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos.

Los militares españoles se sintieron ofendidos por esta viñeta que los ridiculizaba y un grupo de 300 oficiales del ejército español dela guarnición de Barcelona asaltaron las redacciones de Cu-cut! y del diario LaVoz de Catalunya. El Gobierno español no sólo no emprendió ninguna acción contra los militares españoles sino que suspendió la publicación del Cu-cut!. El editor intentó publicar la revista con otro nombre, incluso consiguió que la revista Garba en publicara un número con algunas secciones idénticas a las del Cu-cut! pero el gobernador civil de Barcelona, ​​uno de los muchos "ilustres" predecesores de Llanos de Luna ordenó la suspensión de esta revista. En Catalunya el ataque de los militares españoles provocó un movimiento de apoyo a La Voz de Catalunya y al Cu-cut! que fue el catalizador de la creación de Solidaritat Catalana, la unión de las fuerzas políticas catalanas. En España, sin embargo, los que recibieron todo el apoyo fueron los vándalos uniformados que habían asaltado ambas redacciones. El gobierno de Montero Ríos intentó castigar a los militares pero terminó dimitiendo por las presiones de Alfonso XIII. El ascenso a la presidencia del gobierno español de Segismundo Moret supuso la suspensión de las garantías constitucionales en Barcelona y la aprobación de la Ley de Jurisdicciones. Esta ley daba al ejército el poder de juzgar las ofensas a la Patria, los ataques a la unidad de España y al Ejército, y que era una ofensa a la ofensas a la Patria, los ataques a la unidad de el Estado español y el Ejército lo decidía el ejército. Por ejemplo: una vez aprobada la ley de jurisdicciones Josep Maria Folch i Torres y tres redactores del diario La Tralla fueron procesados ​​tras publicar un número extraordinario para conmemorar la independencia de Cuba.

Actualmente el gobierno del Estado español está redactando un nuevo código penal militar que pone en manos de los militares el poder de juzgar a quien quieran en caso de que haya un conflicto armado, pero no queda claro que entienden ellos por conflicto armado, quien lo declara o cuando. Catalunya organiza una votación, el gobierno español decide enviar al ejército a Catalunya, ¿es eso lo que ellos consideran conflicto armado?. Según El País "en caso de conflicto armado", y como he dicho, no queda claro quién debe declarar, como, cuando, ni qué se considera conflicto armado cualquier persona “que perjudique la defensa de España o sus aliados podrá ser acusada de traición y condenada, por un tribunal militar, a veinte años de prisión, y cualquier civil que desobedezca un bando militar podrá ser condenado a seis años de prisión". Digámoslo claramente, España se está convirtiendo en una dictadura. Nuevamente un gobierno que sabe que se le está deshaciendo el país en las manos recurre a los tradicionales guardianes de la Patria española y les dan un poder arbitrario. Por cierto, quiero recordar que esto no les ha servido de nada en el pasado. Estos imbéciles han pensado que los métodos del pasado que ya fracasaron entonces les servirán para impedir que nos independizamos. Un problema antiguo que no solucionarán porque recurren a métodos viejos que fracasaron una y otra vez.

La diputada que cobrava sobres de diner negre i tenia un fiscal de la seva confiança

La diputada que cobrava sobres de diner negre i tenia un fiscal de la seva confiança

 

Tu també, Alicia, filla meva? Ella va bramant i presentant-se com la salvadora dels equivocats catalans, la messies enviada a espanyolitzar catalans, i només fa un paperot ben patètic. Es presenta com una mena de Moisès que ve a alliberar-nos però vol que seguim sotmesos al faraó, ai, Alicia, que no has entès com anava això. Moisés va exigir al faraó que alliberés el seu poble, no va demanar pas, com tu pretens, que els posessin més cadenes. Si, Alicia, ja ho sé, el desert és molt gran, però almenys serem lliures, els catalans ja hem contribuït en excés amb la nostra suor i els nostres diners a les vostres dèries imperials.

L’han enxampat al restaurant La Camarga intentant treure a María Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol i Ferrusola, els draps bruts d’aquest, i amb tot el que ha bramat Alicia amenaçant de querellar-te contra qui faci pública la gravació de la seva conversa, aquells que hem escoltat la gravació que corre per la xarxa, malgrat les seves amenaces, sentim vergonya aliena de les bajanades que Alicia i la seva amiga arriben a dir.

La passada campanya electoral vas dedicar-se a acollonir els avis dels geriàtrics amenaçant-los que si Catalunya s’independitzava es quedarien sense pensions, encara formem part de la teva Espanya i és el Partit Popular, el partit del qual és dirigent Alicia Sánchez Camacho, el que està vol rebaixar de les pensions emprant tota mena d’eufemismes per no haver de dir que pensen rebaixar les pensions. També va provar d’acollonir els estudiants, i ves per on, aquest ministre boig és el que fa, i això, Alicia, ho fa un govern espanyol del PP. Això si, als estudiants no els han acollonit, els han fetemprenyar. I els estudiants van fer una demostració que va deixar el ministreamb un pam de nas. Va provar d’acollonir els agricultors dient-los que si Catalunya s’independitzava es quedarien sense les subvencions de la UE, i ves per on, aquestes s’han reduït però s’han reduït per a tots.

Durant la campanya, mentre es reunia amb la exparella de Jordi Pujol i Ferrusola i feia una campanya electoral basada en la por i les mentides encara no s’imaginava Alicia que s’acabaria sabent que ella també rebia diners dels famosos sobres d’en Bárcenas, diners d’origen tèrbol amb el que s’ha finançat el seu partit i s’han enriquit els dirigents del PP. Mentre les butxaques dels dirigents del PP i les arques del partit s’omplien de bitllets d’origen poc clar, el PP, ara al capdavant del govern d’Espanya, va fent retallades als serveis bàsics dels quals, ara més que mai, depenen moltes famílies, a la sanitat i a l’educació.

Alicia Sánchez Camacho l’any 2011 va ingressar 113.633,28 euros al marge del sou que legalment li corresponen pels càrrecs que ocupa. Llegeixo que el seu sou de senadora és d’uns 78.358 euros, als quals cal afegir diversos ingressos per ser membre del Grup Popular al Senat i com a presidenta del PP a Catalunya, un total 191.991,28 euros.

És evident que no són les pensions, ni les beques dels estudiants, ni les ajudes a l’agricultura el que a Alicia Sánchez Camacho li preocupa, és ella qui més té a perdre quan Catalunya s’independitzi. Us ho explicaré. Alicia Sánchez Camacho és diputada al Parlament de Catalunya i senadora, per la circumscripció de Barcelona, capital de Catalunya.

En el moment de la independència de Catalunya Alicia Sánchez Camacho haurà d’escollir si vol ser catalana o espanyola. Si escull ser espanyola no podrà ser senadora per Barcelona perquè Barcelona serà la capital d’un altre país, i no podrà ser diputada al Parlament de Catalunya perquè serà espanyola. Si escull ser catalana, podria ser diputada al Parlament de Catalunya, però no senadora. Si escull ser espanyola la seva carrera política s’haurà acabat, a no ser que decideixi traslladar la seva residència a les Espanyes. Resumint, després de la proclamació d’independència li convé més ser catalana i per això, és evident que és Alicia Sánchez Camacho qui té més a perdre amb la independència, el seu cas és el millor exemple per demostrar que per a un català ser espanyol és perjudicial.

Bramar sense pensar sol portar problemes. Us ho explicaré: Quan tot l’assumpte dels sobres va saltar a la premsa Sánchez Camacho va declarar que exigia que l’assumpte s’havia d’esclarir i comminava a arribar fins el fons. “El que m’interessa és la veritat de les coses i demostrar que aquest és un partit honrat, honest i treballador”. El temps ha demostrat que la veritat no ha estat mai la intenció de Sánchez Camacho i la campanya electoral passada va ser el millor exemple que Sánchez Camacho no té cap interès en la veritat, no és que empri la demagògia, o que exageri una mica, no, directament va mentir i d’una forma barroera i miserable. Però seria una mica ingenu creure que un polític que ha acceptat diners d’origen poc clar pugui dir la veritat.

I a Sánchez Camacho li perd la seva afició a fer declaracions sense pensar el que diu. Sánchez Camacho es vanta que a ella la informen dels casos de corrupció que s’investiguen a Catalunya,  en un moment de la gravació Sánchez Camacho fent referència a la investigació del Cas Pretòria i Cas Palau de la Música li explica a la seva amiga detalls sobre aquests dos assumptes, Sánchez Camacho li diu a María Victoria Álvarez: “Jo tinc un que em passa informació, total’operació de Pretòria, jo anava sabent a qui anaven a detenir abans que ningú,jo informava Rajoy” i del cas Palau li diu que “jo tinc un fiscal de confiançaque és el que està portant tot aquest assumpte del Palau. Lo bé que ens aniria,però ha de ser la fiscalia, fotre-li canya a CiU. Però la mala sort que tenimés que el Solaz aquest - jutge instructor 30 de Barcelona -, que és el queporta el cas Millet, el paio aquest no ficarà a ningú a la presó pel casaquest, i no es ficarà perquè aquest és d'Esquerra”. Sánchez Camacho té un fiscal de confiança, un fiscal que li envia informació sobre casos de corrupció que afecten altres partits a Sánchez Camacho, dirigent del Partit Popular, el partit més corrupte d’Espanya, el partit que governa amb majoria i incompetència absoluta el Regne d’Espanya, i malauradament tenen la Justícia al seu servei. En aquestes circumstàncies qui no ha de patir és el PP, ells tenen (almenys) un fiscal de la confiança d’Alicia Sánchez Camacho. Quants fiscals i jutges estan al servei del Partit Popular?

 

 

 

 

 

 

 

 

La diputada que cobraba en sobres de dinero negro y tenía un fiscal de su confianza

 

¿Tú también, Alicia, hija mía? Ella bramando y presentándose como la salvadora de los equivocados catalanes, la mesías enviada a españolizar catalanes, y sólo hace un papelón bien patético. Se presenta como una especie de Moisés que viene a liberarnos pero quiere que sigamos sometidos al faraón, ay, Alicia, que no has entendido cómo iba esto. Moisés exigió al faraón que liberara a su pueblo, no pidió, como tú pretendes, que los pusieran más cadenas. Si, Alicia, ya lo sé, el desierto es muy grande, pero al menos seremos libres, los catalanes ya hemos contribuido en exceso con nuestro sudor y nuestro dinero a vuestras obsesiones imperiales.

La han pillado en el restaurante La Camarga intentando sonsacar a María Victoria Álvarez, ex pareja de Jordi Pujol y Ferrusola, los trapos sucios de éste, y con todo lo que ha bramado Alicia amenazando con querellarse té contra quien haga pública la grabación de la su conversación, aquellos que hemos escuchado la grabación que corre por la red, a pesar de sus amenazas, sentimos vergüenza ajena de las tonterías que Alicia y su amiga llegan a decir.

La pasada campaña electoral se dedicó a acojonar los abuelos de los geriátricos amenazándoles que si Catalunya se independizaba se quedarían sin pensiones, aunque formamos parte de su España y es el Partido Popular, el partido del que es dirigente Alicia Sánchez Camacho , el que quiere rebajar las pensiones empleando todo tipo de eufemismos para no tener que decir que piensan rebajar las pensiones. También probó de acojonar los estudiantes, y mira por donde, este ministro loco es lo que hace, y esto, Alicia, lo hace un gobierno español del PP. Eso si, a los estudiantes no los han acojonado, los han hechocabrear. Y los estudiantes hicieron una demostración que dejó el ministro conun palmo de narices. Probó de acojonar los agricultores diciéndoles que si Catalunya se independizaba se quedarían sin las subvenciones de la UE, y mira por donde, éstas se han reducido pero se han reducido para todos.

Durante la campaña, mientras se reunía con la ex pareja de Jordi Pujol y Ferrusola y hacía una campaña electoral basada en el miedo y las mentiras aún no se imaginaba Alicia que se acabaría sabiendo que ella también recibía dinero de los famosos sobres de en Bárcenas , dinero de origen turbio con el que se ha financiado su partido y se han enriquecido los dirigentes del PP. Mientras los bolsillos de los dirigentes del PP y las arcas del partido llenaban de billetes de origen poco claro, el PP, ahora al frente del gobierno de España, haciendo recortes en los servicios básicos de los que, ahora más que nunca, dependen muchas familias, a la sanidad ya la educación.

Alicia Sánchez Camacho en el año 2011 ingresó 113.633,28 euros al margen del sueldo que legalmente le corresponden por los cargos que ocupa. Leo que su sueldo de senadora es de unos 78.358 euros, a los que hay que añadir varios ingresos por ser miembro del Grupo Popular en el Senado y como presidenta del PP en Catalunya, un total 191.991,28 euros.

Es evidente que no son las pensiones, ni las becas de los estudiantes, ni las ayudas a la agricultura lo que a Alicia Sánchez Camacho le preocupa, es ella quien más tiene que perder cuando Catalunya se independice. Os lo contaré. Alicia Sánchez Camacho es diputada en el Parlamento de Catalunya y senadora, por la circunscripción de Barcelona, ​​capital de Catalunya.

En el momento de la independencia de Catalunya Alicia Sánchez Camacho deberá elegir si quiere ser catalana o española. Si escoge ser española no podrá ser senadora por Barcelona porque Barcelona será la capital de otro país, y no podrá ser diputada en el Parlamento de Catalunya porque será española. Si escoge ser catalana, podría ser diputada en el Parlamento de Catalunya, pero no senadora. Si escoge ser española su carrera política habrá terminado, a menos que decida trasladar su residencia a las Españas. Resumiendo, tras la proclamación de independencia le conviene más ser catalana y por eso, es evidente que es Alicia Sánchez Camacho quien tiene más que perder con la independencia, su caso es el mejor ejemplo para demostrar que para un catalán ser español es perjudicial.

Bramó sin pensar suele llevar problemas. Os lo contaré: Cuando todo el asunto de los sobres saltó a la prensa Sánchez Camacho declaró que exigía que el asunto debía esclarecer y conminaba a llegar hasta el fondo. "Lo que me interesa es la verdad de las cosas y demostrar que este es un partido honrado, honesto y trabajador". El tiempo ha demostrado que la verdad no ha sido nunca la intención de Sánchez Camacho y la campaña electoral pasada fue el mejor ejemplo que Sánchez Camacho no tiene ningún interés en la verdad, no es que utilice la demagogia, o que exagere un poco, no, directamente mintió y de una forma burda y miserable. Pero sería un poco ingenuo creer que un político que ha aceptado dinero de origen poco claro pueda decir la verdad.

Y a Sánchez Camacho le pierde su afición a hacer declaraciones sin pensar lo que dice. Sánchez Camacho presume que a ella la informan de los casos de corrupción que se investigan en Catalunya, en un momento de la grabación Sánchez Camacho haciendo referencia a la investigación del Caso Pretoria y Caso Palau le cuenta a su amiga detalles sobre estos dos asuntos, Sánchez Camacho le dice a María Victoria Álvarez: "Yo tengo unoque me pasa información, toda la operación de Pretoria, yo iba sabiendo queiban a detener antes que nadie, yo informaba Rajoy" y del caso Palau le dice que "yo tengo un fiscal de confianza que es el que está llevando todoeste asunto del Palau. Lo bien que nos iría, pero debe ser la fiscalía, darlecaña a CiU. Pero la mala suerte que tenemos es que el Solaz este - juezinstructor 30 de Barcelona -, que es el que lleva el caso Millet, el tipo esteno meterá a nadie en la cárcel por el caso éste, y no se meterá porque este esde Esquerra". Sánchez Camacho tiene un fiscal de confianza, un fiscal que le envía información sobre casos de corrupción que afectan a otros partidos a Sánchez Camacho, dirigente del PP, el partido más corrupto de España, el partido que gobierna con mayoría e incompetencia absoluta el Reino de España, y desgraciadamente tienen la Justicia a su servicio. En estas circunstancias que no debe sufrir es el PP, ellos tienen (al menos) un fiscal de la confianza de Alicia Sánchez Camacho. ¿Cuántos fiscales y jueces están al servicio del PP?

Interlobotomia

Interlobotomia

 

Els del toro claven les banyes a la #MarcaEspaña

 

Aquesta gent és l’hòstia en vers, ells que són més espanyols que l’estanquera i que el cavall del Cid i quan ningú no mira serien capaços de vendre’s l’armadura del Cid. Luís Sans Huecas, director de línies de negoci d’Intereconomía, la cadena fatxa que té programes que ja s’han convertit en clàssics de la lobotomia televisiva com “el gato al agua” i “Punto Pelota”, si, on surt aquesta gent tan educada, tranquil·la i mesurada, doncs bé, en Luís Sans Huecas va decidir registrar el 23 de maig de 2013 la #MarcaEspaña” al Registre de Marques de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques.

La #MarcaEspaña va ser creada pel govern amb el propòsit de promoure Espanya en els àmbits econòmics, cultural, social, científic i tecnològic. El govern espanyol va cometre un error, no inscriure la #MarcaEspaña ells al Registre de Marques de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques, i si no són capaços de presentar les al·legacions pertinents l’intereconòmic Luís Sans Huecas serà el propietari d’una marca creada per l’Estat, i podrà beneficiar-se econòmicament. I aquests d’Intereconomía són els grans patriotes espanyols?

 

18 de juliol, una data que mai oblidaran els intereconòmics

 

El 18 de juliol és una data que posa catxondo a tot fatxa espanyol com Déu mana, i a Intereconomía són uns fatxes espanyols com Déu mana. Però aquest pròxim 18 de juliol els fatxes d’Intereconomía hauran de fer un “alzamiento” dels seus facciosos culs de la seu de la cadena i traslladar-se a una nau industrial de Leganés ja que els han desnonat per impagament. Es veu que la #MarcaEspaña encara no ha donat rendiments, potser haurien d’haver comprat accions de Bankia o de Viajes Marsans. Fa mesos que Intereconomía té greus dificultats econòmiques, es veu que cridar i insultar a tort i a dret no genera beneficis. Fa uns mesos pidolaven diners a l’audiència, “dasme argo, es más facir mentir e insurtar con la barriga llena”, però potser haurien aconseguit més diners tocant l’acordió al metro.

 

 

 

 

Interlobotomia

 

Los del toro clavan los cuernos a la #MarcaEspaña

 

Esta gente es la hostia en verso, ellos que son más españoles que la estanquera y que el caballo del Cid y cuando nadie mira serían capaces de venderse la armadura del Cid. Luís Sans Huecas, director de líneas de negocio de Intereconomía, la cadena facha que tiene programas que ya se han convertido en clásicos de la lobotomía televisiva como "el gato al agua" y "Punto Pelota", si, donde sale esta gente tan “educada”, “tranquila” y “mesurada”, pues bien, Luís Sans Huecas decidió registrar el 23 de mayo de 2013 la #MarcaEspaña en el Registro de Marcas de la Oficina Española de Patentes y Marcas.

La #MarcaEspaña fue creada por el gobierno con el propósito de promover España en los ámbitos económicos, cultural, social, científico y tecnológico. El gobierno español cometió un error, no inscribir la #MarcaEspaña ellos en el Registro de Marcas de la Oficina Española de Patentes y Marcas, y si no son capaces de presentar las alegaciones pertinentes el intereconómico Luís Sans Huecas será el propietario de una marca creada por el Estado, y podrá beneficiarse económicamente. ¿Y estos de Intereconomía son los grandes patriotas españoles?

 

18 de julio, una fecha que nunca olvidarán los intereconómicos

 

El 18 de julio es una fecha que pone cachondo a todo facha español como Dios manda, ya Intereconomía son unos fachas españoles como Dios manda. Pero este próximo 18 de julio los fachas de Intereconomía deberán hacer un "alzamiento" de sus facciosos culos de la sede de la cadena y trasladarse a una nave industrial de Leganés ya que los han desahuciado por impago. Se ve que la #MarcaEspaña todavía no ha dado rendimientos, quizás deberían haber comprado acciones de Bankia o de Viajes Marsans. Hace meses que Intereconomía tiene graves dificultades económicas, se ve que gritar e insultar a diestro y siniestro no genera beneficios. Hace unos meses mendigaron dinero a la audiencia, "dasme argo, es más facir mentir e insurtar con la barriga llena", pero quizás habrían logrado más dinero tocando el acordeón en elmetro.

 

 

Espanya, un Estat en fallida

Espanya, un Estat en fallida

 

 

 

Fallida econòmica:

L’Estat espanyol ha tingut més d’una vintena de fallides, de les que les més destacades són aquestes:

Felip II (1557, 1575 i 1597): Suspensió de pagaments.

 

Felip III (1607): Renegociació de pagaments.

Felip IV:  (1627): Renegociació de pagaments. (1647, 1652 1662): Suspensió de pagaments.

Carles II: (1666): Suspensió de pagaments.

Carles IV (1799): No paguen interessos. Ferran VII (1820): Dèficit.

Isabel II (1866): Fallida del deute.

Franco (1939): No paga deutes republicans.

I fixeu-vos que la majoria d’aquestes fallides econòmiques s’han produït en períodes on tenien colònies de les que en treien plata i or a cabassos, que abans que sortís de la mina ja s’havien gastat. Si el Regne d’Espanya fos una empresa és evident que els diversos consells d’administració que l’han dirigit han estat uns incompetents que tenien les butxaques foradades. La situació actual és de fallida econòmica malgrat les ingents quantitats de diners que Espanya extreu de la UE. Però si abans eren les aventures imperials les que malbarataven ingents quantitats d’or i plata procedents de les colònies, ara el Regne d’Espanya malbarata diners de la UE en trens d’alta velocitat sense passatgers, aeroports sense avions, en lloc d’invertir en la construcció d’una xarxa de transports que comuniqui els principals ports de mercaderies.

 

Fallida territorial:

1640: Portugal. 1713: Flandes, Nàpols, Sicília i Sardenya. 1811: Paraguai. 1816: Argentina. 1818: Xile. 1819: Colòmbia. 1821; Costa Rica, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà i Veneçuela. 1824: Perú. 1825: Bolívia, Uruguai. 1898: Cuba, Filipines i Puerto Rico. 1956: Marroc. 1968: Guinea espanyola. 1975: Sàhara espanyol. Catalunya ha iniciat el seu procés independentista, i l’independentisme a Euskadi creix; aquests dos processos podrien arrossegar d’altres dins del mateix Estat. Quan escolto a un espanyolista dir que Catalunya mai serà independent em fa riure que provin de negar un fet que ja s’ha produït altres cops, que llavors no van ser capaços d’impedir, malgrat el sobrevalorat poder militar espanyol d’altres èpoques. De fet, Espanya no va guanyar cap guerra contra potències estrangeres, les úniques guerres que ha vençut han estat aquelles que ha fet contra ella mateixa i contra el seu propi poble. I ara l’opció militar ja no és possible, un informe de FAES, la fundació del PP, reconeixia que l’Estat espanyol no té tropes suficients per ocupar militarment Catalunya ni incloent els efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Segons aquest informe necessitarien un mínim de 270000 soldats per poder ocupar Catalunya, i no tenen aquests soldats, i d’altra banda podrien trobar-se que mentre es dediquen a atacar Catalunya perdessin algun altre territori. Però la principal raó, apart de la mancança d’efectius per envair Catalunya, és que la UE, tot i que no li faci gràcia la independència de Catalunya, no acceptaria que un dels seus membres es dediqués a llançar bombes contra un territori que ara per ara forma part de la UE, i encara que la independència suposés l’expulsió de la UE, Catalunya és Europa, i a la UE no crec que li agradés veure a l’Europa Occidental un altre conflicte armat, clar, que ara que ho penso, si un generalot després d’uns quants cigalons ben carregats i les bravates colpistes de la caverna mediàtica exigint passar a ganivet a tots els catalans ressonant dins del seu crani buit decidís que això de Catalunya ho arregla ell a la forma tradicional espanyola és poc probable que els tancs arribessin a passejar-se per la Diagonal disparant a tort i a dret.

 

Fallida democràtica:

Mig centenar de cops d’Estat, diverses guerres civils (a més de la Guerra Civil (1936-39) incloc les guerres carlines  (1820-23, 1833-1839 i 1872-1876)), el cop d'Estat de Primo de Rivera (13 de setembre de 1923), la Sanjurjada (10 d'agost de 1932), cop d'estat de Franco i la seva camarilla del 18 de juliol de 1936 que va derivar en una guerra civil i cop d'Estat d'en Tejero del 23 de febrer de 1981. Van existir algunes trames colpistes més durant el segle XX, però la majoria dels cops d'Estat, la majoria del quasi mig centenar que s'han produït a Espanya van ser durant el segle XIX. I en aquesta llista podríem incloure el cop d'Estat que va derrocar el Govern de la Generalitat l'any 1934, ordenat per una coalició d’ultracatòlics, feixistes i corruptes espanyolistes, la CEDA, o la supressió de la Mancomunitat. L'Estat espanyol és també responsable de l'assassinat del President Companys (1940), cap electe del govern democràtic de Catalunya, assassinat pel règim feixista totalitari que va governar Espanya des de 1939 fins a 1975. Potser menys sanguinolent però en opinió meva també va ser un cop d'Estat perpetrat a toga calada pels taurins magistrats del Tribunal Constitucional, que en nom de la “indivisible unitat de la nació espanyola” van decidir passar pel damunt de la voluntat del Parlament de Catalunya que va aprovar el text del nou Estatut l'any 2005, del Congrés dels Diputats i el Senat que van passar el ribot a aquell text, del poble de Catalunya que va aprovar el text retallat per les Corts espanyoles, i que va ser sancionat pel monarca de tots els espanyols, doncs bé, els magistrats del Tribunal Constitucional van fer amb una sentència escrita en un llenguatge decimonònic el mateix que en altres èpoques havien fet els militars espanyols. Repeteixo, els magistrats del TC van decidir, com feien en altres èpoques els militars, que ells no estan subjectes ni a les lleis ni a la voluntat dels ciutadans, ni a les pròpies institucions de l'Estat, ells decideixen quines lleis s'apliquen, encara que sigui passant pel damunt de qui calgui.

 

Fallida institucional:

He parlat abans de la sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya, i caldria afegir totes les sentències posteriors contra lleis del Parlament de Catalunya, sentències dictades a instàncies del Partit Popular. Els Estats moderns destaquen per mantenir separats els tres poders bàsics de l’Estat: Executiu, Legislatiu i Judicial. A Espanya el Partit Popular ha confós la majoria absoluta que tenen al Congrés dels Diputats (Poder Legislatiu) amb una carta blanca al Govern (Poder Executiu) per poder exercir el poder absolut, i res millor que controlar el tercer poder (Judicial).  Més del 50% dels casos de corrupció política afecta a dirigents del PP, i no se n’escapa cap del cobrament de sobresous ni el president del partit, però aquest govern corrupte, incompetent i autoritari controla les dues instàncies que el podrien descavalcar legalment del poder, a les Corts tenen majoria absoluta, això faria impossible que una moció de censura triomfés, i tampoc no és gaire probable que la Justícia acabi condemnant els dirigents corruptes del PP, només cal veure que els jutges que han instruït casos contra el PP o han hagut de deixar-ho corre o han patit una campanya de desprestigi organitzada per la premsa afí al règim.

 

Un Estat en fallida que insisteix en cometre els mateixos errors. No ens equivoquem nosaltres, deixem de perdre el temps i proclamem la independència d’aquest Estat en fallida perpètua que és el Regne d’Espanya.

 

 

 

 

 

 

España, un Estado en quiebra

 

 

 

Quiebra económica:

El Estado español ha tenido más de una veintena de quiebras, de las que las más destacadas son las siguientes:

Felipe II (1557, 1575 y 1597): Suspensión de pagos.

Felipe III (1607): Renegociación de pagos.

Felipe IV: (1627): Renegociación de pagos. (1647, 1652 1662): Suspensión de pagos.

Carlos II: (1666): Suspensión de pagos.

Carlos IV (1799): No pagan intereses. Fernando VII (1820): Déficit.

Isabel II (1866): Quiebra de la deuda.

Franco (1939): No paga deudas republicanas.

Y fijaos que la mayoría de estas fallidas económicas han producido en períodos donde tenían colonias de las que sacaban plata y oro a espuertas, que antes de que saliera de la mina ya se habían gastado. Si el Reino de España fuera una empresa es evidente que los diversos consejos de administración que la han dirigido han sido unos incompetentes que tenían los bolsillos agujereados. La situación actual es de quiebra económica a pesar de las ingentes cantidades de dinero que España extrae de la UE. Pero si antes eran las aventuras imperiales las que derrochaban ingentes cantidades de oro y plata procedentes de las colonias, ahora el Reino de España derrocha dinero de la UE en trenes de alta velocidad sin pasajeros, aeropuertos sin aviones, en lugar de invertir en la construcción de una red de transportes que comunique los principales puertos de mercancías.

 

Quiebra territorial:

1640: Portugal. 1713: Flandes, Nápoles, Sicilia y Cerdeña. 1811: Paraguay. 1816: Argentina. 1818: Chile. 1819: Colombia. 1821; Costa Rica, Guatemala, Honduras, México, Nicaragua, Panamá y Venezuela. 1824: Perú. 1825: Bolivia, Uruguay. 1898: Cuba, Filipinas y Puerto Rico. 1956: Marruecos. 1968: Guinea española. 1975: Sahara español. Catalunya ha iniciado su proceso independentista, y el independentismo en Euskadi crece; estos dos procesos podrían arrastrar otros dentro del mismo Estado. Cuando escucho a un españolista decir que Catalunya nunca será independiente me da risa que prueben de negar un hecho que ya se ha producido otras veces, que entonces no fueron capaces de impedir, a pesar del sobrevalorado poder militar español de otras épocas. De hecho, España no ganó ninguna guerra contra potencias extranjeras, las únicas guerras que ha vencido han sido aquellas que ha hecho contra sí misma y contra su propio pueblo. Y ahora la opción militar ya no es posible, un informe de FAES, la fundación del PP, reconocía que el Estado español no tiene tropas suficientes para ocupar militarmente Catalunya ni incluyendo los efectivos de la Policía Nacional y la Guardia Civil. Según este informe necesitarían un mínimo de 270.000 soldados para poder ocupar Catalunya, y no tienen estos soldados, y por otra parte podrían encontrarse que mientras se dedican a atacar Catalunya perdieran algún otro territorio. Pero la principal razón, aparte de la carencia de efectivos para invadir Catalunya, es que la UE, aunque no le haga gracia la independencia de Catalunya, no aceptaría que uno de sus miembros se dedicara a lanzar bombas contra un territorio que por ahora forma parte de la UE, y aunque la independencia supusiera la expulsión de la UE, Catalunya es Europa, y a la UE no creo que le gustara ver en Europa Occidental otro conflicto armado, claro, ahora que lo pienso, si un generalote tras varios carajillos bien cargados y las bravatas golpistas de la caverna mediática exigiendo pasar a cuchillo a todos los catalanes resonando dentro de su cráneo vacío decidiera que eso de Catalunya lo arregla él a la forma tradicional española es poco probable que los tanques llegaran a pasearse por la Diagonal disparando a diestro y siniestro.

 

Quiebra democrática:

Medio centenar de golpes de Estado, varias guerras civiles (además de la Guerra Civil (1936-39) incluyo las guerras carlistas (1820-23, 1833/39 y 1872/76)), el golpe de Estado de Primo de Rivera (13 de septiembre de 1923), la Sanjurjada (10 de agosto de 1932), golpe de estado de Franco y su camarilla del 18 de julio de 1936 que derivó en una guerra civil y golpe de Estado de en Tejero del 23 de febrero de 1981. Existieron algunas tramas golpistas más durante el siglo XX, pero la mayoría de los golpes de Estado, la mayoría del casi medio centenar que se han producido en España fueron durante el siglo XIX. Y en esta lista podríamos incluir el golpe de Estado que derrocó al Gobierno de la Generalitat en 1934, ordenado por una coalición de ultracatólicos, fascistas y corruptos españolistas, la CEDA, o la supresión de la Mancomunidad. El Estado español es también responsable del asesinato del presidente Companys (1940), jefe electo del gobierno democrático de Catalunya, asesinado por el régimen fascista totalitario que gobernó España desde 1939 hasta 1975. Quizás menos sanguinolento pero en mi opinión también fue un golpe de Estado perpetrado a toga calada por taurinos magistrados del Tribunal Constitucional, que en nombre de la "indivisible unidad de la nación española" decidieron pasar por encima de la voluntad del Parlament de Catalunya que aprobó el texto del nuevo Estatuto en 2005, del Congreso de los Diputados y el Senado que pasaron el cepillo a aquel texto, del pueblo de Catalunya que aprobó el texto recortado por las Cortes españolas, y que fue sancionado por el monarca de todos los españoles, pues bien, los magistrados del Tribunal Constitucional hicieron con una sentencia escrita en un lenguaje decimonónico lo mismo que en otras épocas habían hecho los militares españoles. Repito, los magistrados del TC decidieron, como hacían en otras épocas los militares, que ellos no están sujetos ni a las leyes ni a la voluntad de los ciudadanos, ni a las propias instituciones del Estado, ellos deciden qué leyes se aplican , aunque sea pasando por encima de quien haga falta.

 

Quiebra institucional:

He hablado antes de la sentencia del TC contra el Estatuto de Catalunya, y habría que añadir todas las sentencias posteriores contra leyes del Parlament de Catalunya, sentencias dictadas a instancias del PP. Los Estados modernos destacan por mantener separados los tres poderes básicos del Estado: Ejecutivo, Legislativo y Judicial. En España el Partido Popular ha confundido la mayoría absoluta que tienen en el Congreso (Poder Legislativo) con una carta blanca al Gobierno (Poder Ejecutivo) para poder ejercer el poder absoluto, y nada mejor que controlar el tercer poder (Judicial). Más del 50% de los casos de corrupción política afecta a dirigentes del PP, y no se escapa ningno del cobro de sobresueldos ni el presidente del partido, pero este gobierno corrupto, incompetente y autoritario controla las dos instancias que lo podrían descabalgar legalmente del poder, en las Cortes tienen mayoría absoluta, esto haría imposible que una moción de censura triunfara, y tampoco es muy probable que la Justicia termine condenando los dirigentes corruptos del PP, sólo hay que ver que los jueces que han instruido casos contra el PP o han tenido que dejarlo correr o han sufrido una campaña de desprestigio organizada por la prensa afín al régimen.

 

Un Estado en quiebra que insiste en cometer los mismos errores. No nos equivoquemos nosotros, dejemos de perder el tiempo y proclamemos la independencia de ese Estado en quiebra perpetua que es el Reino de España.

ATLES / ATLAS

Atles

 

 

 

Tinc dos atles a casa, un és dels anys 60, l’altre el vaig comprar els anys 90, aquests dos atles actualment només són útils com a curiositat històrica perquè les fronteres han canviat totalment. Des de que jo vaig néixer han desaparegut del mapa la URSS, Txecoslovàquia i Iugoslàvia, i Espanya va perdre el Sàhara, bé, van sortir per cames. Algú em recordava fa un parell de dies que el Sàhara està ocupat pel Marroc, ben cert, però també és cert que el Sàhara, que era una província espanyola, tenia aquest estatus oficial, va independitzar-se de l’Estat espanyol, una altra cosa és que Marroc va aprofitar la situació política interna espanyola per posar-hi les seves urpes. El tema del Sàhara és un exemple de procés d’independència inconclús degut a que totes les parts implicades van fer allò que els pertocava amb el cul.

Des de l’any 1963, la data que va ser imprès aquest atles, les fronteres han canviat molt. Només a Europa han desaparegut, com abans he dit, la URSS, Txecoslovàquia i Iugoslàvia. De la desintegració de l’antiga Iugoslàvia va resultar la creació de set nous Estats a Europa (Bòsnia y Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, República de Macedònia, Montenegro, Sèrbia i Kosovo). De la desintegració de la URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques): Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna, Uzbekistan, Alt Karabagh, Abkhàzia, Ossètia del Sud i  Transnístria. Alguns d’aquests nous Estats no són part d’Europa sinó d’Àsia o estan entre ambdós continents, però formaven part de la URSS que tot i tenir la major part del seu territori a l’Àsia era considerat un Estat europeu. Però això és irrellevant.

De Txecoslovàquia van sorgir la República Txeca i Eslovàquia.

El que és rellevant és que tots aquests nous Estats sorgits de la desintegració d’uns altres Estats han nascut en un període de temps que va des de finals dels anys 80 i principis dels 90. A tot això cal afegir la reunificació d’Alemanya. Qui hagués dit l’any 1985 que la URSS, Iugoslàvia i Txecoslovàquia s’acabarien desintegrant en el termini dels cinc anys següents l’haurien tractat de ximple, si hagués dit que Alemanya tornaria a unir-se en un únic Estat, l’haurien tancat, però hauria tingut raó.

Un atles és una fotografia del passat, quan l’adquirim és molt probable que poc després hagi quedat obsolet pels canvis. L’Estat espanyol s’empara en la Constitució espanyola per negar el dret a l’autodeterminació de Catalunya, malgrat que l’Estat espanyol va signar aquest tractat l’any 1977, és a dir, que l’Estat va signar la Declaració Universal dels Drets dels Pobles un any abans d’aprovar la mateixa Constitució (1978) en què els espanyolistes s’emparen per negar que els catalans tinguem dret a independitzar-nos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Atlas

 

 

 

Tengo dos atlas en casa, uno es de los años 60, el otro lo compré en los años 90, estos dos atlas actualmente sólo son útiles como curiosidad histórica porque las fronteras han cambiado totalmente. Desde que nací han desaparecido del mapa la URSS, Checoslovaquia y Yugoslavia, y España perdió el Sahara, bueno, salieron por piernas. Alguien me recordaba hace un par de días que el Sahara está ocupado por Marruecos, es cierto, pero también es cierto que el Sahara, que era una provincia española, tenía este estatus oficial, independizarse de España, otra cosa es que Marruecos aprovechó la situación política interna española para poner sus garras allí. El tema del Sahara es un ejemplo de proceso de independencia inconcluso debido a que todas las partes implicadas hicieron lo que les correspondía con el culo.

Desde el año 1963, la fecha en que fue impreso este atlas, las fronteras han cambiado mucho. Sólo en Europa han desaparecido, como antes he dicho, la URSS, Checoslovaquia y Yugoslavia. La desintegración de la antigua Yugoslavia resultó la creación de siete nuevos Estados en Europa (Bosnia y Herzegovina, Croacia, Eslovenia, Macedonia, Montenegro, Serbia y Kosovo). La desintegración de la URSS (Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas): Armenia, Azerbaiyán, Bielorrusia, Estonia, Georgia, Kazajstán, Kirguistán, Letonia, Lituania, Moldavia, Rusia, Tayikistán, Turkmenistán, Ucrania, Uzbekistán, Alto Karabaj, Abjasia, Osetia del Sur y Transnistria. Algunos de estos nuevos Estados no son parte de Europa sino de Asia o están entre ambos continentes, pero formaban parte de la URSS que a pesar de tener la mayor parte de su territorio en Asia era considerado un Estado europeo. Pero esto es irrelevante.

De Checoslovaquia surgieron la República Checa y Eslovaquia.

Lo que es relevante es que todos estos nuevos Estados surgidos de la desintegración de otros Estados han nacido en un período de tiempo que va desde finales de los años 80 y principios de los 90. A todo esto hay que añadir la reunificación de Alemania. Quién hubiera dicho en 1985 que la URSS, Yugoslavia y Checoslovaquia acabarían desintegrando en el plazo de los cinco años siguientes lo habrían tratado de tonto, si hubiera dicho que Alemania volvería a unirse en un único Estado, lo habrían cerrado, pero habría tenido razón.

Un atlas es una fotografía del pasado, cuando la adquirimos es muy probable que poco después haya quedado obsoleto por los cambios. El Estado español se ampara en la Constitución española para negar el derecho a la autodeterminación de Catalunya, a pesar de que el Estado español firmó este tratado en 1977, es decir, que el Estado firmó la Declaración Universal los Derechos de los Pueblos un año antes de aprobar la misma Constitución (1978) en que los españolistas se amparan para negar que los catalanes tengamos derecho a independizarnos.