11 de maig 2012

Portades sense ètica


Portades sense ètica

El diari monàrquic falangista dirigit pel català renegat, botifler i ultraespanyolista, Paco Marhuenda va publicar una portada menyspreable. Res de nou, aquest diari segueix una llarga tradició de la premsa (diguem-ne) conservadora espanyola de linxar públicament els enemics ideològics. En aquest cas, dimecres La Razón va publicar a la primera plana les fotos amb els noms de cinc estudiants titllant-los d’agitadors socials afirmant que “els mals estudiants agiten la l'Educació”. Posar a la picota cinc estudiants que s’han destacat, segons sembla, per oposar-se a les mesures del Ministeri d’Educació és menyspreable.

Paco Marhuenda, director d’aquest pamflet ultradretà, destaca per haver-se convertit en el principal apologeta de l’inepte govern (amb tics autoritaris i excessos de prepotència) que presideix l’inoperant, ineficaç i (semi)desaparegut Mariano Rajoy.

I La Razón es fa la víctima

El senyor Marhuenda tampoc va ser un bon estudiant, quan estudiava periodisme segurament va oblidar-se d’assistir a classes de deontologia professional, o és probable que per treballar a segons quins diaris cavernaris de la Vila i Cort calgui passar-se l’ètica personal i professional pel folre o l’entrecuix. Si la primera plana de La (sin)Razón de dimecres era menyspreable. Una allau de crítiques per aquesta portada no ha fet que aquest diari demani disculpes por un linxament públic de cinc persones per oposar-se a les mesures de l’inepte govern del qual La Razón és òrgan de propaganda, la portada de dijous, el rotatiu monàrquic falangista va presentar-se als seus lectors com les víctimes del linxament per haver linxat mediàticament a cinc persones. I invoquen “el dret a la informació”. Si, també La Razón té dret a informar, i ja seria hora que ho fessin, però la primera plana de dimecres no és un exercici d’aquest dret, és un exemple de la falta d’ètica d’aquest diari. Fer propaganda d’un govern incompetent i linxar als que s’oposen no té res a veure amb el dret a la informació.

Recomano veure la pel·lícula “Primera plana”. Excel·lent comèdia sobre el funcionament d’un diari amb un director d’ètica dubtosa i un periodista amb una mica de consciència. Sabem que el director de La Razón en aquest cas s’assembla al del diari d’aquesta pel·lícula, encara que el director de ficció arriba a caure simpàtic perquè és de ficció, el senyor Marhuenda no cau simpàtic, no fa cap gràcia.

Espero que dilluns pròxim el senyor Marhuenda s’expliqui quan intervingui a la tertúlia de El Món a RAC 1 i que els altres tertulians li retreguin públicament la seva falta d’ètica.







Portadas sin ética

El diario monárquico falangista dirigido por el catalán renegado, botifler y ultraespañolista, Paco Marhuenda publicó una portada despreciable. Nada nuevo, este diario sigue una larga tradición de la prensa (digamos) conservadora española de linchar públicamente a los enemigos ideológicos. En este caso, el miércoles La Razón publicó en primera plana las fotos con los nombres de cinco estudiantes tildándolos de agitadores sociales afirmando que "los malos estudiantes agitan la la Educación".Poner en la picota cinco estudiantes que se han destacado, al parecer, por oponerse a las medidas del Ministerio de Educación es despreciable.
Paco Marhuenda, director de este panfleto ultraderechista, destaca por haberse convertido en el principal apologeta del inepto gobierno (con tics autoritarios y excesos de prepotencia) que preside el inoperante, ineficaz y (semi) desaparecido Mariano Rajoy.
Y La Razón se hace la víctima
El señor Marhuenda tampoco fue un buen estudiante, cuando estudiaba periodismo seguramente olvidó de asistir a clases de deontología profesional, o es probable que para trabajar en según qué periódicos cavernarios de la Villa y Corte haya pasarse la ética personal y profesional por el forro o la entrepierna. Si la primera plana de La (sin) Razón del miércoles era despreciable. Un alud de críticas por esta portada no ha hecho que este diario pida disculpas por un linchamiento público de cinco personas por oponerse a las medidas del inepto gobierno del que La Razón es órgano de propaganda, la portada del jueves, el rotativo monárquico falangista se presentó a sus lectores como las víctimas del linchamiento por haber linchado mediáticamente a cinco personas. Y invocan "el derecho a la información". Si, también La Razón tiene derecho a informar, y ya sería hora de que lo hicieran, pero la primera plana del miércoles no es un ejercicio de este derecho, es un ejemplo de la falta de ética de este diario. Hacer propaganda de un gobierno incompetente y linchar a los que se oponen no tiene nada que ver con el derecho a la información.
Recomiendo ver la película "Primera plana". Excelente comedia sobre el funcionamiento de un diario con un director de ética dudosa y un periodista con un poco de conciencia. Sabemos que el director de La Razón en este caso se asemeja al del diario de esta película, aunque el director de ficción llega a caer simpático porque es de ficción, el señor Marhuenda no cae simpático, no hace ninguna gracia.
Espero que el lunes próximo el señor Marhuenda explique cuando intervenga en la tertulia de El Món a RAC 1 y que los demás tertulianos le reprochen públicamente su falta de ética.

9 de maig 2012

Un elefant es balancejava


Un elefant es balancejava

El 25 de maig se celebrarà el partit de la final de la Copa del Rei que enfrontarà el Futbol Club Barcelona i l’Athletic de Bilbao a l’Estadi Vicente Calderón (Atlètic de Madrid) a Madrid. Aquesta Copa sol entregar-la el rei d’Espanya a l’equip guanyador, i veient com està el panorama el Borbó ha decidit no fer acte de presència i delegar en el seu fill, Felip. L’excusa del monarca espanyol és que encara està convalescent de la fractura de maluc que va fer-se a Botswana mentre caçava un innocent paquiderm. Podria ser que el monarca espanyol hagués estat informat que els aficionats de l’Athletic de Bilbao pensaven cantar la tonada infantil “un elefant es balancejava”. La lletra d’aquesta tonada diu: “Un elefant es balancejava / sobre la tela d'unaaranya / com veia que no queia / va anar a buscar un altre elefant.”. I així, sumant elefants que es gronxen de la tela d’una aranya fins arribar a un nombre infinit d’elefants. Aquest rei ho deu estar passant molt malament, per un elefant, un ós (i ves a saber quantes bestioles innocents més) que ha matat li estaran recordant tota la vida. Acabarà passant a la Història com Joan Carles I, l’elefanticida (o paquidermicida)?. Probablement li han amagat les escopetes i prefereix no assistir si no té res amb què disparar ni res contra que disparar.

L’any 2009 aquests dos mateixos equips van enfrontar-se i també van xiular l’himne i el rei, aquest any sembla que l’elefanticidi no quedarà sense càstig en forma d’irònica tonada infantil.







Un elefante se balanceaba

El 25 de mayo se celebrará el partido de la final de la Copa del Rey que enfrentará al Fútbol Club Barcelona y el Athletic de Bilbao en el Estadio Vicente Calderón (Atlético de Madrid) en Madrid. Esta Copa suele entregarse la el rey de España al equipo ganador, y viendo como está el panorama el Borbón ha decidido no hacer acto de presencia y delegó en su hijo, Felipe. La excusa del monarca español es que aún está convaleciente de la fractura de cadera que se hizo en Botswana mientras cazaba un inocente paquidermo. Podría ser que el monarca español hubiese sido informado de que los aficionados del Athletic de Bilbao pensaban cantar la canción infantil "un elefante se balanceaba". La letra de esta canción dice: "Un elefante se balanceaba / sobre la tela de una araña / como veía que no caía / fue a buscar otro elefante.". Y así, sumando elefantes que se balancean de la tela de una araña hasta llegar a un número infinito de elefantes. Este rey lo debe estar pasando muy mal, por un elefante, un oso (y vete a saber cuantos bichos inocentes más) que ha matado le estarán recordando toda la vida. ¿Acabará pasando a la Historia como Juan Carlos I, elelefanticida (o paquidermicida)?. Probablemente le han escondido las escopetas y prefiere no asistir si no tiene nada con que disparar ni nada contra que disparar.
En 2009 estos dos mismos equipos se enfrentaron y también silbaron el himno y el rey, este año parece que el elefanticidio no quedará sin castigo en forma de irónica canción infantil.

El problema espanyol (XII)


El problema espanyol (XII)

Que volen fer amb el nostre Ebre?

El Govern espanyol s’apropia de les competències sobre les conques hidrogràfiques que transcorrin per més d’una comunitat autònoma. Aquest seria el primer pas del Govern espanyol per apoderar-se de l’Ebre, o per ser exactes de l’aigua de l’Ebre, i desenterrar el pla hidrològic nacional d’Arias Cañete, que ocupa el mateix càrrec amb Rajoy que ocupava en el govern Aznar, i que durant el seu anterior període en aquest ministeri ja va dir que el transvasament es faria pels “mis (seus) "cañetes")”. No es va fer perquè van perdre les eleccions, ara, que el seu partit ha tornat a guanyar i a ell l’han tornat a nomenar ministre ja ha dit que continuarà la seva obra. Una reducció excessiva del cabal de l’Ebre deguda a un transvasament d’aigua cap a altres zones com pretenia Arias Cañete en el seu anterior mandat seria un desastre per a les Terres de l’Ebre, una nova forma d’espoli, en aquest cas, d’aigua. Aquesta aigua que el govern espanyol vol treure de l’Ebre no serà per regar camps de cols sinó camps de golf i complexos turístics o d’oci construït per algun amic del ministre del govern central, complexos que solen acabar arruïnant-se ells, els seus promotors, la zona on s’instal·len i si els és possible, altres zones de les que xuclen recursos vitals, com l’aigua. El Partit Popular canvia la llei per poder assumir el control dels rius i pretén desenterrar el Pla Hidrològic Nacional, que abans que el PP perdés les eleccions de 2004 preveia transvasar aigua de l’Ebre cap a la zona d’Alacant i Múrcia, una zona saturada d’aquesta mena de complexos, algun d’ells molt publicitat.

Espanya és una àncora que ens arrossega al fons del desastre

L’Estat espanyol s’ha convertit en una àncora que Catalunya porta lligada al coll i que amenaça d’arrossegar-nos a tots al fons del mar del desastre. Les agències de qualificació tenen una gran influència en els mercats, si consideren que un país és poc rendible li baixen la nota amb totes les conseqüències negatives que això pot tenir per aquest país. Aquestes agències consideren que una comunitat autònoma no pot tenir millor qualificació que l’Estat del qual forma part, i un municipi tampoc. L’agència de qualificació Standard & Poor’s considera que la ciutat de Barcelona podria mantenir el ràting AA però com que és part de l’Estat espanyol, i segons les seves normes una ciutat no pot tenir millor ràting que l’Estat del qual forma part. L’Estat espanyol té la qualificació del seu deute BBB, Catalunya sent una entitat de rang inferior segons S&P és BBB-. Aquesta àncora espanyola ens arrossega i ens ofega.

Sánchez Camacho continua defensant els interessos espanyols a Catalunya

La lideressa del Partit Popular espanyol continua defensant els interessos espanyols a Catalunya, és a dir, l’espoli i la submissió del nostre país al país del costat. Sánchez Camacho adverteix el president Mas “que no faci de TV3 una televisió independentista” que segons la lideressa pepera té “un discurs oficial” que amaga una “agenda separatista” que no té res a veure, segons Sánchez Camacho, amb la “Catalunya real”. També acusa a CiU d’” intentar reconvertir el projecte independentista a través d'un mecanisme que atregui més gent” per separar Catalunya d’Espanya per raons econòmiques sense aclarir quin serà el final d’aquest camí. La senyora Sánchez Camacho diu: “Nosaltres defensem un projecte comú (amb la resta d'Espanya)”. És a dir, la senyora Sánchez Camacho defensa l’espoli fiscal, els atacs a la llengua i que ens haguem de sentir dir el nom del porc i ens acusin d’insolidaris des de comunitats autònomes que es beneficien de l’espoli, i pretén que acceptem això i callem. No existeix cap projecte comú amb Espanya, Espanya té un projecte que es acabar fent-nos desaparèixer, i la senyora Sánchez Camacho col·labora de manera entusiasta, mentrestant cada dia se’n van a Espanya molts milions d’euros, es calcula que en època de bonança econòmica eren 60 milions diaris, ara són uns 47 milions diaris, i això és inacceptable. La senyora Sánchez Camacho afirma que els pepers “estem cansats de la Catalunya oficial” i que a TV3 “parlin sempre els mateixos i diguin sempre el mateix”. Ella sempre diu el mateix. Jo també estic cansat de veure com ella i el seu partit defensen els interessos espanyols i a sobre pretén fer-nos combregar amb la roda de molí que hem de ser solidaris amb Espanya, una Espanya que ens roba. Si a ella li agrada que li robin és el seu problema, a mi no. La senyora Sánchez Camacho no és ningú per parlar sobre com ha de funcionar una televisió pública considerant en què han convertit els pepers aquelles televisions públiques sota el seu control (Telemadrid i Canal 9). TV3 ha de mostrar la Catalunya real, no la realitat virtual que vol que mostri la senyora Sánchez Camacho.

Genitocràcia pepera d’Extremadura

Ja ho diuen que el més semblant a un nacionalista espanyol d’esquerres és un nacionalista espanyol de dretes, i els dos partits nacionalistes espanyols – PSOE i PP -  s’assemblen més del que ells mateixos volen reconèixer. Monago (PP), nou president de la Junta d’Extremadura sembla que no vol ser diferent del seu predecessor el socialista i nacionalista espanyol Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ambdós tenen el trist honor de presidir la comunitat autònoma més subsidiada i endarrerida de l’Estat, i ambdós intenten distreure el personal amb atacs a les institucions catalanes. Trist és que una comunitat autònoma econòmicament mantinguda i econòmicament insignificant com Extremadura necessiti que els seus màxims dirigents necessitin per aparèixer als papers posar a parir als catalans. Un altre detall és el baixíssim nivell intel·lectual de molts polítics espanyols i el llenguatge casernari de les declaracions d’alguns. Un exemple recent seria el del president de la Junta d’Extremadura, José AntonioMonago, que per protestar per les declaracions de l’alcalde de Barcelona,Xavier Trias, sobre com n’és de poc apropiat que enmig de la crisi econòmicaque vivim l’Estat es gasti diners que no té en la construcció de línies d’AVEque no van enlloc, i el president extremeny ha respost com un busca bregues detaverna que a veure si té collons de dir-li a la cara. Doncs miri, crec que liha dit a la cara i té raó l’alcalde Trias. Trias li ha respost que “si vol ve,i li explico, o vaig i li explico, però no és una qüestió d'atributs". Cert, no és un problema d’atributs ni apèndixs flàccids (però amb la possibilitat de tornar-se erèctils), i queda molt trist i vergonyant veure com la primera autoritat d’Extremadura creu que fent exhibicions retòriques de genitals  fa un servei a la regió que governa.

Monago acusa a Trias de ser un antic per haver criticat que es construeixi l’AVE fins a la frontera portuguesa i que passa per Extremadura quan Portugal a ajornat la construcció del tram portuguès de l’AVE perquè no tenen ni un cèntim. Novament estem parlant d’una via morta d’Alta Velocitat, com el corredor central. La ministra de Foment del Govern espanyol sembla entossudida a construir les vies mortes més cares d’Europa que no serviran de res mentre s’abandona a la seva sort la xarxa convencional, especialment la de Catalunya. Antiga és aquesta concepció de construir ferrocarrils per enriquir les empreses amigues del Govern central, i antic és el llenguatge casernari del president extremeny, tant de l’actual com d’Ibarra, tots dos, com cacics del segle XIX, cacics d’aquella Espanya profunda que situa els seus a prop de la mamella mentre l’Estat espolia les colònies. Espanya és una cosa antiga i antiquada, no pels segles que tingui com a país, no són gaires per molts que ells s’entossudeixin a fer-se una història que crea un passat inexacte i sovint irreal, Espanya és antiga i antiquada en la seva mentalitat, continuen actuant com un Imperi dedicat a explotar les seves colònies sense cap escrúpol moral i els seus dirigents es fan els fatxendes. El senyor Monago segurament deu voler l’AVE per poder viatjar a Madrid com a virrei de la regió extremenya, però aquesta línia que tindria raó de ser si connectés amb Lisboa, en les actuals circumstàncies té la mateixa raó de ser que la línia d’AVE Madrid-Toledo, ara clausurada perquè només viatjaven 9 persones cada dia.

Seriosament, un país amb una classe dirigent que es mou entre el messianisme (Sánchez Camacho) i la genitocràcia (José Antonio Monago), que molt sovint té (sempre retòricament parlant) els collons i el cony a la boca, que el cervell l’usa més aviat poc, i d’honestedat política va molt mancada, que no aprèn dels seus errors malgrat totes les hòsties que els han fotut, que fa el ridícul allà on van perquè es comporta con una colla de rústecs, començant per la màxima autoritat del país i acabant per més d’un president autonòmic que ha hagut de dimitir per corrupció, és un país del qual ens convé allunyar-nos, i fer-ho aviat. Amb aquesta gent del país del costat anem de cap al precipici.









El problema español (XII)

¿Que quieren hacer con nuestro Ebro?

El Gobierno español se apropia de las competencias sobre las cuencas hidrográficas que transcurran por más de una Comunidad Autónoma. Este sería el primer paso del Gobierno español para apoderarse del Ebro, o para ser exactos del agua del Ebro, y desenterrar el plan hidrológico nacional de Arias Cañete, que ocupa el mismo cargo con Rajoy que ocupaba en el gobierno Aznar, y que durante su anterior periodo en este ministerio ya dijo que el trasvase se haría por "mis (sus) "cañetes")". No se hizo porque perdieron las elecciones, ahora, que su partido ha vuelto a ganar ya él lo han vuelto a nombrar ministro ya ha dicho que continuará su obra. Una reducción excesiva del caudal del Ebro debida a un trasvase de agua hacia otras zonas como pretendía Arias Cañete en su anterior mandato sería un desastre para las Tierras del Ebro, una nueva forma de expolio, en este caso, de agua. Esta agua que el gobierno español quiere sacar del Ebro no será para regar campos de coles sino campos de golf y complejos turísticos o de ocio construido por algún amigo del ministro del gobierno central, complejos que suelen acabar arruinándose ellos, los sus promotores, la zona donde se instalan y si les es posible, otras zonas de las que chupan recursos vitales, como el agua. El Partido Popular cambia la ley para poder asumir el control de los ríos y pretende desenterrar el Plan Hidrológico Nacional, que antes de que el PP perdiera las elecciones de 2004 preveía trasvasar agua del Ebro hacia la zona de Alicante y Murcia, una zona saturada de este tipo de complejos, alguno de ellos muy publicitado.

España es un ancla que nos arrastra al fondo del desastre
El Estado español se ha convertido en un ancla que Cataluña lleva atada al cuello y que amenaza con arrastrarnos a todos al fondo del mar del desastre. Las agencias de calificación tienen una gran influencia en los mercados, si consideran que un país es poco rentable le bajan la nota con todas las consecuencias negativas que ello puede tener para este país. Estas agencias consideran que una comunidad autónoma no puede tener mejor calificación que el Estado del que forma parte, y un municipio tampoco. La agencia de calificación Standard & Poors considera que la ciudad de Barcelona podría mantener el rating AA pero como es parte del Estado español, y según sus normas una ciudad no puede tener mejor rating que el Estado del que forma parte . El Estado español tiene la calificación de su deuda BBB, Cataluña siendo una entidad de rango inferior según S & P es BBB-. Esta ancla española nos arrastra y nos ahoga.
Sánchez Camacho sigue defendiendo los intereses españoles en Cataluña
La lideresa del Partido Popular español sigue defendiendo los intereses españoles en Cataluña, es decir, el expolio y la sumisión de nuestro país en el país de al lado.Sánchez Camacho advierte el presidente Mas "que no haga de TV3 una televisión independentista" que según la lideresa pepera tiene "un discurso oficial" que esconde una "agenda separatista" que no tiene nada que ver, según Sánchez Camacho, con la "Cataluña real". También acusa a CiU de "intentar reconvertir el proyecto independentista a través de un mecanismo que atraiga más gente" para separar Cataluña de España por razones económicas sin aclarar cuál será el final de este camino. La señora Sánchez Camacho dice: "Nosotros defendemos un proyecto común (con el resto de España)". Es decir, la señora Sánchez Camacho defiende el expolio fiscal, los ataques a la lengua y que nos tengamos que oír llamar de todo y nos acusen de insolidarios desde comunidades autónomas que se benefician del expolio, y pretende que aceptamos ésto y callemos. No existe ningún proyecto común con España, España tiene un proyecto que se termina haciéndonos desaparecer, y la señora Sánchez Camacho colabora de manera entusiasta, mientras cada día se van a España muchos millones de euros, se calcula que en época de bonanza económica eran 60 millones diarios, ahora son unos 47 millones diarios, y eso es inaceptable. La señora Sánchez Camacho afirma que los peperos "estamos cansados ​​de la Cataluña oficial" y que en TV3 "hablen siempre los mismos y digan siempre lo mismo". Ella siempre dice lo mismo. Yo también estoy cansado de ver cómo ella y su partido defienden los intereses españoles y encima pretende hacernos comulgar con la rueda de molino que debemos ser solidarios con España, una España que nos roba. Si a ella le gusta que le roben es su problema, a mí no. La señora Sánchez Camacho no es nadie para hablar sobre cómo debe funcionar una televisión pública considerando en el que han convertido los peperos aquellas televisiones públicas bajo su control (Telemadrid y Canal 9). TV3 ha de mostrar la Cataluña real, no la realidad virtual que quiere que muestre la señora Sánchez Camacho.

Genitocracia pepera de Extremadura

Ya lo dicen que lo más parecido a un nacionalista español de izquierdas es un nacionalista español de derechas, y los dos partidos nacionalistas españoles - PSOE y PP - se parecen más de lo que ellos mismos quieren reconocer. Monago (PP), nuevo presidente de la Junta de Extremadura parece que no quiere ser diferente de su predecesor el socialista y nacionalista español Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ambos tienen el triste honor de presidir la comunidad autónoma más subsidiada y atrasada del Estado , y ambos intentan distraer al personal con ataques a las instituciones catalanas. Triste es que una comunidad autónoma económicamente mantenida y económicamente insignificante como Extremadura necesite que sus máximos dirigentes necesiten para aparecer en los papeles poner a parir a los catalanes. Otro detalle es el bajísimo nivel intelectual de muchos políticos españoles y el lenguaje cuartelero de las declaraciones de algunos. n ejemplo reciente sería el del presidente dela Junta de Extremadura, José Antonio Monago, que para protestar por lasdeclaraciones del alcalde de Barcelona, ​​Xavier Trias, acerca de lo pocoapropiado que en medio de la crisis económica que vivimos el Estado segaste dinero que no tiene en la construcción de líneas de AVE que no van aninguna, y el presidente extremeño ha respondido como un busca peleas detaberna que a ver si tiene cojones de decirle a la cara. Pues mire, creoque le ha dicho a la cara y tiene razón el alcalde Trias. Trias le harespondido que "si quiere viene, y le explico, o voy y le explico, pero noes una cuestión de atributos". Cierto, no es un problema de atributos ni apéndices flácidos (pero con la posibilidad de volver se eréctiles), y queda muy triste y vergonzante ver como la primera autoridad de Extremadura cree que haciendo exhibiciones retóricas de genitales hace un servicio a la región que gobierna.
Monago acusa a Trias de ser un antiguo por haber criticado que se construya el AVE hasta la frontera portuguesa y que pasa por Extremadura cuando Portugal a aplazado la construcción del tramo portugués del AVE porque no tienen ni un céntimo.Nuevamente estamos hablando de una vía muerta de Alta Velocidad, como el corredor central. La ministra de Fomento del Gobierno español parece empeñada en construir las vías muertas más caras de Europa que no servirán de nada mientras se abandona a su suerte la red convencional, especialmente la de Cataluña. Antigua es esta concepción de construir ferrocarriles para enriquecer las empresas amigas del Gobierno central, y antiguo es el lenguaje cuartelero del presidente extremeño, tanto del actual como de Ibarra, ambos, como caciques del siglo XIX, caciques de aquella España profunda que sitúa sus cerca de la mama mientras el Estado expolia las colonias. España es una cosa antigua y anticuada, no por los siglos que tenga como país, no son muchos por muchos que ellos se empeñen en hacerse una historia que crea un pasado inexacto ya menudo irreal, España es antigua y anticuada en sumentalidad, siguen actuando como un Imperio dedicado a explotar sus colonias sin ningún escrúpulo moral y sus dirigentes se hacen los chulos. El señor Monago seguramente querrá el AVE para poder viajar a Madrid como virrey de la región extremeña, pero esta línea que tendría razón de ser si conectara con Lisboa, en las actuales circunstancias tiene la misma razón de ser que la línea de AVE Madrid-Toledo, ahora clausurada porque sólo viajaban 9 personas cada día.
En serio, un país con una clase dirigente que se mueve entre el mesianismo (Sánchez Camacho) y la genitocracia (José Antonio Monago), que a menudo tiene (siempre retóricamente hablando) los cojones y el coño en la boca, que el cerebro del usa más bien poco, y de honestidad política muy falta, que no aprende de sus errores a pesar de todas las hostias que les han jodido, que hace el ridículo allí donde van porque se comporta como una pandilla de rústicos, empezando por la máxima autoridad del país y acabando por más de un presidente autonómico que ha tenido que dimitir por corrupción, es un país del que nos conviene alejarnos, y hacerlo pronto. Con esta gente del país del lado vamos de cabeza al precipicio.

6 de maig 2012

Joan Carles declarat persona non grata a Berga

Joan Carles declarat persona non grata a Berga



Des de l'època d'Anníbal mai un elefant havia fet tan de mal. Els elefants d'Anníbal van fer trontollar l'Imperi Romà, quasi el van derrotar, però l'Imperi va acabar vencent. Aquell elefant de Botswana que va caure abatut pel rei d'Espanya amb el seu darrer sospir sembla va maleir el Borbó que va trencar-se la cama, i des de llavors no aconsegueix aixecar el cap. S'h acabat el bròquil, ja només uns quants llepaculs monàrquics segueixen defensant un model d'Estat anacrònic, la Monarquia espanyola.


L'Ajuntament de Berga ha declarat de persona non grata al rei Joan Carles, moció aprovada amb els vots a favor de la CUP, l'abstenció de CiU i PSC i el vot en contra del PP. La CUP justifica aquesta moció dient que Joan Carles no és rei "com a resultat d'un procés democràtic, sinó com a conseqüència de l'herència dictada pel seu antecessor Francisco Franco" i denuncia que el regnat de Joan Carles I “entronca directament amb el del seu avantpassat Felip V de Borbó, responsable de la pèrdua de llibertats nacionals que encara a hores d'ara els Països Catalans no han recuperat". Critica del monarca espanyol "el seu comportament personal” que “s'ha vist marcat per tota mena d'escàndols i delictes”. Cal recordar que Joan Carles I va ser nomenat successor seu pel general Franco a títol de rei, aquest rei va jurar el seu nomenament davant les Corts franquistes i va jurar les Lleis Fonamentals del “Movimiento”. I va ser proclamat Rei d'Espanya a la mort del dictador. No és, per tant, un rei demòcrata, hereta el seu càrrec de Cap d'Estat de qui va trencar la legalitat anterior mitjançant un cop d'Estat, una Guerra Civil i una llarga dictadura.


El Ple de l'Ajuntament de Berga ha decidit també revocar la medalla d'or i el nomenament de fill predilecte de Berga que li va ser atorgat el 17 de juliol de 1962. L'Ajuntament berguedà enviarà la resolució reclamant a la Casa Reial espanyola exigint-los “que gestionin amb la Direcció General del Patrimoni de l'Estat el retorn immediat de la Medalla d'Or atorgada a Franco".


Visca el rei... però que visqui ben lluny de nosaltres (i dels elefants).






















Juan Carlos declarado persona non grata en Berga



Desde la época de Aníbal nunca un elefante había hecho tanto daño. Los elefantes de Aníbal hicieron tambalear el Imperio Romano, casi el derrotaron, pero el Imperio acabó venciendo. Ese elefante de Botswana que cayó abatido por el rey de España con su último suspiro parece maldijo el Borbón que se rompió la pierna, y desde entonces no consigue levantar cabeza. Se h terminado la broma, ya sólo unos cuantos lameculos monárquicos siguen defendiendo un modelo de Estado anacrónico, la Monarquía española.


El Ayuntamiento de Berga ha declarado de persona non grata al rey Juan Carlos, moción aprobada con los votos a favor de la CUP, la abstención de CiU y PSC y el voto en contra del PP. La CUP justifica esta moción diciendo que Juan Carlos no es rey "como resultado de un proceso democrático, sino como consecuencia de la herencia dictada por su antecesor Francisco Franco" y denuncia que el reinado de Juan Carlos I "entronca directamente con el de su antepasado Felipe V de Borbón, responsable de la pérdida de libertades nacionales que todavía a estas alturas los Países Catalanes no han recuperado". Critica del monarca español "su comportamiento personal" que "se ha visto marcado por toda tipo de escándalos y delitos". Hay que recordar que Juan Carlos I fue nombrado sucesor suyo por el general Franco a título de rey, este rey juró su nombramiento ante las Cortes franquistas y juró las Leyes Fundamentales del "Movimiento". Y fue proclamado Rey de España a la muerte del dictador. No es, por tanto, un rey demócrata, hereda su cargo de Jefe de Estado de quien rompió la legalidad anterior mediante un golpe de Estado, una Guerra Civil y una larga dictadura.


El Pleno del Ayuntamiento de Berga ha decidido también revocar la medalla de oro y el nombramiento de hijo predilecto de Berga que le fue otorgado el 17 de julio de 1962. El Ayuntamiento de Berga enviará la resolución reclamando a la Casa Real española exigiéndoles "que gestionen con la Dirección General del Patrimonio del Estado el retorno inmediato de la Medalla de Oro otorgada a Franco".


Viva el rey ... pero que viva bien lejos de nosotros (y de los elefantes).

Una plaça Sant Jaume plena d’estelades

Una plaça Sant Jaume plena d’estelades
Ahir a la tarda la plaça Sant Jaume va omplir-se d’estelades. Els presents vam ser convocats mitjançant  Twitter i Facebook. “No vull pagar”, “Independència” i “fora, fora la bandera espanyola” van ser els crits més escoltats.  Segons alguns mitjans allà hi havia prop de 2000 persones. Sol ser habitual que es minimitzi el nombre de participants. Han estat convidats l’impulsor de la campanya #novullpagar, Josep Casadellà, i la primera insubmisa fiscal, Marta Manlleu. 

A l’acte va ser llegit el manifest escrit per Lluís Solà: “De 1714 ençà, quan les tropes de Felip V van entrar a Catalunya, Espanya es va proposar d’ensorrar el nostre país. S’ho va proposar llavors i s’ho continua proposant ara. La voluntat d’extingir les nostres formes de vida ha estat constant. Més d’una vegada hem estat en perill de perdre el rumb. Però hem resistit i encara resistim. Som un país com els altres, i tenim dret a tenir els mateixos drets que els altres països. Els mateixos drets que Espanya, que França o Dinamarca. Tenim dret a què la nostra llengua, tantes vegades perseguida, sigui la llengua oficial de Catalunya, com l’espanyol ho és a Espanya o el francès a França. O és que hi ha països i llengües de primera i de segona categoria? És que Espanya o França volen ser bilingües? I quan tinguem llibertat per fer-ho, serem els primers a respectar les altres llengües que hi ha al nostre país. Les respectarem com mai no han respectat la nostra. Som una nació, i tenim el dret i el deure de mantenir els nostres costums, la nostra cultura, de fer respectar les nostres lleis i de distribuir i d’augmentar la nostra riquesa segons el que decideixin els ciutadans de Catalunya. Tenim el dret i el deure de decidir sobre les nostres coses com qualsevol altre país. Tenim el dret i el deure de ser lliures. Som un país com els altres i, tanmateix, ens continuen oprimint, trepitjant i menyspreant. Som un país amb una identitat pròpia, com tots els altres, amb un passat, un present i un futur, i ho volem fer saber al món. Volem aportar a Europa i al món el nostre gra d’humanitat, el nostre gra de solidaritat, les nostres idees, la nostra feina. Avui no som aquí per fer una manifestació més. Avui som aquí perquè ens volen deixar sense res, ens volen ensorrar definitivament. Ens volen convertir en un país sense decisió, irresponsable. Fa temps que ho intenten i ara ho tornen a intentar. Però el poble de Catalunya ha fet saber més d’una vegada que vol decidir, que és responsable i que ho vol ser. I estem cansats de veure com passa el temps i que els nostres polítics, els polítics que ens representen, no actuen amb fermesa i decisió. Estem cansats d’ambigüitats calculades, de grans paraules que no tenen cap efectivitat pràctica, que no signifiquen res ni porten enlloc, d’enganys i mitges tintes. Quan al nostre país li és negat tot, li és sostret tot, li és robat tot, cal restituir-li la dignitat i la llibertat. És que Espanya, França o Suècia acceptarien de ser tractades així?
 Ens diuen que tenim un govern, que hi ha gent que vetlla per nosaltres, pels nostres interessos, però ens preguntem: on són? Més aviat tenim la sensació d’estar sols, com un ramat que no té pastor, com un vaixell sense timó, i a desgrat que el nostre poble i la nostra gent lluita i es mou, sembla com si els qui han de prendre decisions ens volguessin aturar. No podem ni volem continuar més en el cercle de renúncies i d’empobriment del nostre país que ens prediquen. Sabem que això significa la ruïna definitiva. Ja no podem mirar més a una altra costat, ja no podem parar més l’altra galta.
S’han burlat de la veu del nostre poble, de l’expressada a les urnes en la votació de la modificació de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006 i de l’expressada a les manifestacions, a les campanyes, a les organitzacions civils, a les escoles, a les ciutats, als barris. I ningú no ha dit ni decidit res. Volem, exigim que els polítics, els nostres polítics, escoltin la veu d’aquest país. Demanem que els nostres dirigents prenguin decisions per tal que el nostre país sigui un país com els altres, lliure, respectat i respectable. La Independència no és cap somni ni cap capritx, no és per a unes quantes persones. És una necessitat vital per a totes les dones i homes de Catalunya. No volem ser un país vexat, un país sense decisió, un país irresponsable. Necessitem la Independència per poder tirar endavant tot el que ens afecta, tot el que ens correspon, els trens, les carreteres, els ports, els aeroports, les escoles, les universitats, les empreses, les botigues, la sanitat, el comerç, la justícia, la solidaritat entre la nostra gent, per preservar la cohesió social. Per poder decidir què volem i què no volem. Per decidir nosaltres sobre les nostres coses. No volem ser un país arruïnat moralment, culturalment ni econòmicament. Volem un país pròsper, socialment avançat. Un país digne i lliure per al nostres fills. Un país on la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre esperit tinguin un futur. Volem, necessitem un país respectat i lliure. Ara més que mai necessitem construir tots plegats una Catalunya independent entre els pobles independents. Això és el que volem. Això és el que necessitem.

Visca Catalunya lliure!

Lluís Solà, poeta.

#santjaumeplena

















Una plaza Sant Jaume llena de estelades

Ayer por la tarde la plaza Sant Jaume se llenó de estelades. Los presentes fuimos convocados mediante Twitter y Facebook. "No quiero pagar", "Independencia" y "fuera, fuera la bandera española" fueron los gritos más escuchados. Según algunos medios allí había cerca de 2000 personas. Suele ser habitual que se minimice el número de participantes. Han sido invitados el impulsor de la campaña #novullpagar, Josep Casadellà, y la primera insumisa fiscal, Marta Manlleu.

En el acto fue leído el manifiesto escrito por Lluís Solà: "De 1714 hasta ahora, cuando las tropas de Felipe V entraron en Cataluña, España se propuso derrumbar nuestro país. Se lo propuso entonces y lo sigue proponiendo ahora. La voluntad de extinguir nuestras formas de vida ha sido constante. Más de una vez hemos estado en peligro de perder el rumbo. Pero hemos resistido y aún resistimos. Somos un país como los demás, y tenemos derecho a tener los mismos derechos que los demás países. Los mismos derechos que España, que Francia o Dinamarca. Tenemos derecho a que nuestra lengua, tantas veces perseguida, sea la lengua oficial de Cataluña, como el español lo es en España o el francés en Francia. O es que hay países y lenguas de primera y de segunda categoría? Es que España o Francia quieren ser bilingües? Y cuando tengamos libertad para hacerlo, seremos los primeros en respetar las otras lenguas que hay en nuestro país. Las respetaremos como nunca han respetado la nuestra. Somos una nación, y tenemos el derecho y el deber de mantener nuestras costumbres, nuestra cultura, de hacer respetar nuestras leyes y de distribuir y de aumentar nuestra riqueza según lo decidan los ciudadanos de Cataluña. Tenemos el derecho y el deber de decidir sobre nuestras cosas como cualquier otro país. Tenemos el derecho y el deber de ser libres. Somos un país como los demás y, sin embargo, nos siguen oprimiendo, pisando y despreciando. Somos un país con una identidad propia, como todos los demás, con un pasado, un presente y un futuro, y lo queremos hacer saber al mundo. Queremos aportar a Europa y al mundo nuestro grano de humanidad, nuestro grano de solidaridad, nuestras ideas, nuestro trabajo. Hoy no estamos aquí para hacer una manifestación más. Hoy estamos aquí porque nos quieren dejar sin nada, nos quieren hundir definitivamente. Nos quieren convertir en un país sin decisión, irresponsable. Hace tiempo que lo intentan y ahora lo vuelven a intentar. Pero el pueblo de Cataluña ha hecho saber más de una vez que quiere decidir, que es responsable y que quiere serlo. Y estamos cansados ​​de ver como pasa el tiempo y que nuestros políticos, los políticos que nos representan, no actúan con firmeza y decisión. Estamos cansados ​​de ambigüedades calculadas, de grandes palabras que no tienen ninguna efectividad práctica, que no significan nada ni llevan a ninguna parte, de engaños y medias tintas. Cuando en nuestro país le es negado todo, le es sustraído todo, le es robado todo, hay que restituirle la dignidad y la libertad. Es que España, Francia o Suecia aceptarían ser tratados así?
 Nos dicen que tenemos un gobierno, que hay gente que vela por nosotros, por nuestros intereses, pero nos preguntamos: ¿dónde están? Más bien tenemos la sensación de estar solos, como un rebaño que no tiene pastor, como un barco sin timón, ya pesar de que nuestro pueblo y nuestra gente lucha y se mueve, parece como si quienes deben tomar decisiones nos quisieran detener. No podemos ni queremos continuar más en el círculo de renuncias y de empobrecimiento de nuestro país que nos predican. Sabemos que esto significa la ruina definitiva. Ya no podemos mirar más a otra lado, ya no podemos parar más la otra mejilla.
Se han burlado de la voz de nuestro pueblo, de la expresada en las urnas en la votación de la modificación del Estatuto de Autonomía del año 2006 y de la expresada en las manifestaciones, a las campañas, a las organizaciones civiles, en las escuelas, en las ciudades, los barrios. Y nadie ha dicho ni decidido nada. Queremos, exigimos que los políticos, nuestros políticos, escuchen la voz de este país. Pedimos que nuestros dirigentes tomen decisiones para que nuestro país sea un país como los demás, libre, respetado y respetable. La Independencia no es un sueño ni capricho, no es para unos pocas personas. Es una necesidad vital para todas las mujeres y hombres de Cataluña. No queremos ser un país vejado, un país sin decisión, un país irresponsable. Necesitamos la Independencia para poder sacar adelante todo lo que nos afecta, todo lo que nos corresponde, los trenes, las carreteras, los puertos, los aeropuertos, las escuelas, las universidades, las empresas, las tiendas, la sanidad, el comercio, la justicia, la solidaridad entre nuestra gente, para preservar la cohesión social. Para poder decidir qué queremos y qué no queremos. Para decidir nosotros sobre nuestras cosas. No queremos ser un país arruinado moralmente, culturalmente ni económicamente.Queremos un país próspero, socialmente avanzado. Un país digno y libre para nuestros hijos. Un país donde nuestra lengua, nuestra cultura y nuestro espíritu tengan un futuro.Queremos, necesitamos un país respetado y libre. Ahora más que nunca necesitamos construir todos juntos una Cataluña independiente entre los pueblos independientes.Esto es lo que queremos. Esto es lo que necesitamos.
Visca Catalunya lliure!
Lluís Solà, poeta.
# Santjaumeplena

5 de maig 2012

Les places de Barcelona


Les places de Barcelona

Hi ha dues places a Barcelona que han estat sempre polèmiques: la Plaça de les Glòries i la Plaça Lesseps. Qualsevol reforma urbanística sempre està exposada a les crítiques, especialment per part dels veïns, però aquestes dues places no aconsegueixen deixar content ningú.

Avui no parlaré de la plaça Lesseps però si de la plaça de les Glòries i de la plaça actualment coneguda amb el nom de plaça Joan Carles I.

La plaça de les Glòries

S’ha desmantellat el tambor de la plaça de les Glòries, ara queda pendent la resta de l’estructura, encara en ús. No hi ha un pla clar ni consensuat del Ple de l’Ajuntament. Els partits de l’oposició no volen avalar el nou projecte per a la plaça de les Glòries, uns 140.000 metres quadrats que inclouen el soterrament de la Gran Via, és a dir, el trànsit que ara circula per l’estructura elevada circularia per un túnel soterrani que passaria per sota de la plaça. Un altre idea era construir en aquell espai un edifici per instal·lar-hi el Parlament, actualment a l’edifici que havia estat el polvorí de la fortalesa de la Ciutadella. Crec que el Parlament ha d’estar a l’edifici que ara ocupa, encara que entenc que un Parlament del segle XXI té unes necessitats d’espai que l’actual edifici no permet, però continuo pensant que el Parlament ha de romandre on està i que si el Parlament té necessitats per encabir-hi serveis auxiliars si que podria buscar-se un altre edifici. L’arquitecte Daniel Mòdol que dirigia el projecte durant el mandat d’Hereu va ser contractat per l’alcalde Trias, però ha decidit presentar la seva dimissió. Deu estar fart que cada dia li facin canvis.

Plaça del Cinc d’Oros

El ple del districte de Gràcia ha demanat a la comissió del nomenclàtor de Barcelona que canviï el nom actual de la plaça Joan Carles I per l’antic de plaça Cinc d’Oros. Aquesta iniciativa va ser aprovada pels vots del PSC i ICV, CiU i ERC van abstenir-se. En aquesta plaça situada a la cruïlla de l’Avinguda Diagonal i el Passeig de Gràcia existeix un monument originalment erigit en honor a Francesc Pi i Margall, president de la Primera República i per això el líder del grup municipal d’ICV a l’Ajuntament de Barcelona creu que “és un contrasentit que ara es digui com el monarca”. El monument inaugurat el 12 d’abril de 1936 presenta un obelisc al capdamunt del qual hi havia originalment una escultura d’una dona nua que era una al·legoria de la República, aquesta escultura obra de Josep Viladomat està actualment a la plaça Llucmajor. Al peu del monument hi havia un medalló amb l’efígie de Pi i Margall. L’escultura va ser desmuntada i el medalló va ser retirat quan van entrar a la ciutat els feixistes. Del monument van ser retirats no fa tants anys tota la simbologia feixista amb que la dictadura l’havia bastit.





















Las plazas de Barcelona
Hay dos plazas en Barcelona que han sido siempre polémicas: la Plaza de las Glòries y la Plaza Lesseps. Cualquier reforma urbanística siempre está expuesta a las críticas, especialmente por parte de los vecinos, pero estas dos plazas no consiguen dejar contento a nadie.
Hoy no hablaré de la plaza Lesseps pero si de la plaza de las Glòries y de la plaza actualmente conocida con el nombre de plaza Juan Carlos I.
La plaza de las Glòries Se ha desmantelado el tambor de la plaza de las Glòries, ahora queda pendiente el resto de la estructura, aún en uso. No hay un plan claro ni consensuado del Pleno del Ayuntamiento. Los partidos de la oposición no quieren avalar el nuevo proyecto para la plaza de las Glòries, unos 140.000 metros cuadrados que incluyen el soterramiento de la Gran Vía, es decir, el tráfico que ahora circula por la estructura elevada circularía por un túnel subterráneo que pasaría por debajo de la plaza. Otro idea era construir en ese espacio un edificio para instalar en él el Parlamento, actualmente en el edificio que había sido el polvorín de la fortaleza de la Ciutadella. Creo que el Parlamento debe estar en el edificio que ahora ocupa, aunque entiendo que un Parlamento del siglo XXI tiene unas necesidades de espacio que el actual edificio no permite, pero sigo pensando que el Parlamento debe permanecer donde está y que si el Parlamento tiene necesidades para acomodar servicios auxiliares si que podría buscarse otro edificio.El arquitecto Daniel Mòdol que dirigía el proyecto durante el mandato de Hereu fue contratado por el alcalde Trias, pero ha decidido presentar su dimisión. Debe de estar harto de que cada día le hagan cambios.
Plaza del Cinco de Oros El pleno del distrito de Gràcia ha pedido a la comisión del nomenclátor de Barcelona que cambie el nombre actual de la plaza Juan Carlos I por el antiguo de plaza Cinco de Oros. Esta iniciativa fue aprobada por los votos del PSC e ICV, CiU y ERC se abstuvieron. En esta plaza situada en el cruce de la Avenida Diagonal y el Paseo de Gracia existe un monumento originalmente erigido en honor a Francesc Pi i Margall, presidente de la Primera República y por eso el líder del grupo municipal de ICV en el Ayuntamiento de Barcelona cree que "es un contrasentido que ahora se llame como el monarca". El monumento inaugurado el 12 de abril de 1936 presenta un obelisco en cuya cima había originalmente una escultura de una mujer desnuda que era una alegoría de la República, esta escultura obra de Josep Viladomat está actualmente en la plaza Llucmajor. Al pie del monumento había un medallón con la efigie de Pi y Margall. La escultura fue desmontada y el medallón fue retirado cuando entraron en la ciudad los fascistas. Del monumento fueron retirados no hace tantos años toda la simbología fascista con que la dictadura la había construido.

4 de maig 2012

El president Mas o the president More

El president Mas o the president More



La pàgina de la presidència de la Generalitat de Catalunya (www.president.cat) ha estat víctima de les retallades. Quan entrem en aquesta pàgina i escollim qualsevol idioma que no sigui el català la pàgina – originalment escrita en català - és automàticament traduïda pel traductor de Google a l'anglès i les altres llengües.


La versió en anglès converteix el president Mas en president More. La veritat és que tampoc és una traducció gaire encertada perquè “mas” no és “more” (més), sinó “farmhouse”.


A la galeria de presidents de la Generalitat de Catalunya apareixia a la versió traduïda a l'anglès pel traductor del Google apart del president Artur Mas, els presidents José Montilla, Pasqual Maragall, Jordi Pujol i, agafeu-vos fort, el president George Washington. Si, el president Josep Tarradellas es converteix per l'art de la màgia d'un traductor de Google potinejat en George Washington, que va ser president dels Estats Units, no pas de la Generalitat. Van presentar el nou web el 23 d'abril, ara les versions en altres llengües són traduccions automàtiques realitzades pel traductor del Google, abans els webs eren versions, no pas traduccions automàtiques. Sabent que hi ha cabrons que es dediquen a potinejar el traductor del Google l'elecció d'aquest sistema s'ha demostrat errònia.






















El presidente Mas o the president More


La página de la presidencia de la Generalitat de Cataluya (www.president.cat) ha sido víctima de los recortes. Cuando entramos en esta página y elegimos cualquier idioma que no sea el catalán la página - originalmente escrita en catalán - es automáticamente traducida por el traductor de Google al inglés y las otras lenguas.


La versión en inglés convierte el presidente Mas en president More. La verdad es que tampoco es una traducción muy acertada porque "Mas" no es "more" (más), sino "Farmhouse".


En la galería de presidentes de la Generalidad de Catalunya aparecía en la versión traducida al inglés por el traductor de Google aparte del presidente Artur Mas, los presidentes José Montilla, Pasqual Maragall, Jordi Pujol y, agarraos fuerte, el presidente George Washington . Si, el presidente JosepTarradellas se convierte por el arte de la magia de un traductor de Google trasteado en George Washington, que fue presidente de Estados Unidos, no de la Generalitat. Presentaron la nueva web el 23 de abril, ahora las versiones en otras lenguas son traducciones automáticas realizadas por el traductor de Google, antes las web seran versiones, no traducciones automáticas. Sabiendo que hay cabrones que se dedican a jugar el traductor de Google la elección de este sistema ha demostrado errónea.

I tot això, qui ho paga?

I tot això, qui ho paga?



El BCE (Banc Central Europeu) ha decidit organitzar una “festa rave” a Barcelona: Reunions, sopars, visites turístiques a les institucions de la ciutat, i tot això ben acompanyats i protegits per 7 o 8.000 policies (Mossos d'Esquadra, Policia Nacional espanyola i Guàrdia Civil), a les notícies sempre s'obliden de la Guàrdia Urbana, que malgrat que no els citin participen en tot aquest muntatge de seguretat. Tres helicòpters, un de cada cos implicat en l'operatiu, que tenen assignada una funció determinada. I pel que sembla hi ha un caça que sobrevola l'espai aeri barceloní, suposo que deu ser per si algú apareix amb un avió intentant estavellar-se contra l'hotel Arts mentre aquests “turistes” del BCE estan sopant.


Ahir a migdia quan provava de tornar cap a casa s'iniciava una manifestació dels estudiants universitaris que tenien previst apropar-se a l'Hotel Arts, de fet la intenció era arribar al Campus de la Pompeu Fabra, però finalment van acabar el seu recorregut al Passeig Lluis Companys. Protestaven contra aquests senyors que es reuneixen teòricament per prendre decisions que ens haurien de treure de la crisi, almenys des de la responsabilitat que a ells pertoca – als governs els pertoca la seva – per la pujada de les taxes universitàries.


Diuen que Josep Pla quan va visitar Nova York veient el malbaratament de llum d'aquella ciutat va preguntar: "Tot això qui ho paga?". Doncs, jo també em pregunto el mateix encara que conec la resposta. Tota aquesta festa la paguem vostès i jo.


Tot el dispositiu de seguretat policial ens ha costat 500.000 euros. I això per protegir a uns senyors que segurament han parlat molt, han menjat encara més, però quan se'n vagin tot seguirà igual o pitjor.




















Y todo esto ¿quién lo paga?


El BCE (Banco Central Europeo) ha decidido organizar una "fiesta rave" en Barcelona: Reuniones, cenas, visitas turísticas a las instituciones de la ciudad, y todo ello bien acompañados y protegidos por 7 u 8.000 policías (Mossos d'Esquadra, Policía Nacional española y Guardia Civil), en las noticias siempre se olvidan de la Guardia Urbana, que aunque no los citen participan en todo este montaje de seguridad. Tres helicópteros, uno de cada cuerpo implicado en el operativo, que tienen asignada una función determinada. Y al parecer hay un caza que sobrevuela el espacio aéreo barcelonés, supongo que será por si alguien aparece con un avión intentando estrellarse contra el hotel Arts mientras estos "turistas" del BCE están cenando.


Ayer a mediodía cuando intentaba volver a casa se iniciaba una manifestación de los estudiantes universitarios que tenían previsto acercarse en el Hotel Arts, de hecho la intención era llegar al Campus de la Pompeu Fabra, pero finalmente terminaron su recorrido en el Paseo Lluis Companys. Protestaban contra estos señores que se reúnen teóricamente para tomar decisiones que nos deberían sacar de la crisis, al menos desde la responsabilidad que a ellos corresponde - a los gobiernos les corresponde la suya - por la subida de las tasas universitarias.


Dicen que Josep Pla cuando visitó Nueva York viendo el derroche de luz de aquella ciudad preguntó: "Todo esto, ¿quien lo paga?".Pues, yo también me pregunto lo mismo aunque conozco la respuesta. Toda esta fiesta la pagamos ustedes y yo.


Todo el dispositivo de seguridad policial nos ha costado 500.000 euros. Y eso para proteger a unos señores que seguramente han hablado mucho, han comido aún más, pero cuando se vayan todo seguirá igual o peor.

2 de maig 2012

La primavera àrab és una gran enganyifa

La primavera àrab és una gran enganyifa


Els mitjans de comunicació han batejat amb el nom de “primavera àrab” les revoltes que van anar produint-se als països àrabs i que ha provocat el derrocament de Ben Alí i Mubarak, la mort de Gadafi, que el règim sirià trontolli i tracti de mantenir-se al poder bombardejant als seus compatriotes, etc. I aquest etcètera és llarg.

Segurament la premsa ha volgut nomenar primavera àrab a unes revoltes que van iniciar-se el mes de novembre (hivern) a Tunísia i es van anar estenent una vintena de països àrabs comparant aquestes revoltes amb la primavera de Praga (1966) o, potser la primavera dels pobles (segle XIX). Cal dir que totes aquestes primaveres van acabar en un bany de sang, igual que la primavera àrab, i no oblidem que les estacions duren tres mesos i aquesta primavera àrab ja fa any i mig que dura.

Alguns van creure que la caiguda dels vells tirans suposaria que aquests països es modernitzarien i democratitzarien. Santa innocència. De moment han caigut alguns dels tirans, això ha costat i segueix costant moltes vides, i tot el procés només haurà servit per canviar a dictadors amb gorra de plat per dictadors islamistes. Ja en algun d'aquests països els islamistes estan agafant el poder i imposant la llei islàmica.

Aquells que a casa nostra veien la primavera àrab amb simpatia, fins i tot, d'una manera estúpida i ingènua sentien admiració i ho veien quasi com un exemple a seguir espero que s'hagin tret la vena dels ulls abans que aquesta gent a la que tant admiren els acabi obligant a vestir amb gel•laba (ells) o burka (elles) i a resar en direcció a la Meca.

Les revoltes que s'han produït als països àrabs no estan servint, com alguns ingènuament creien, per implantar règims democràtics, ni tan sols unes democràcies de pa sucat amb oli, s'estan canviant règims autoritaris de caire militar per règims teocràtics. Per a aquest viatge no feien falta aquestes alforges plenes de morts.









La primavera árabe es una gran engañifa

Los medios de comunicación han bautizado con el nombre de "primavera árabe" las revueltas que fueron produciéndose en los países árabes y que ha provocado el derrocamiento de Ben Alí yMubarak, la muerte de Gadafi, que el régimen sirio se tambalee ytrate de mantenerse en el poder bombardeando a sus compatriotas, etc. Y este etcétera es largo.

Seguramente la prensa ha querido nombrar primavera árabe enunas revueltas que se iniciaron el mes de noviembre (invierno) en Túnez y se fueron extendiendo una veintena de países árabescomparando estas revueltas con la primavera de Praga (1966) o, quizás la primavera de los pueblos (siglo XIX). Hay que decir quetodas estas primaveras acabaron en un baño de sangre, al igual que la primavera árabe, y no olvidemos que las estaciones duran tres meses y esta primavera árabe ya hace año y medio que dura.

Algunos creyeron que la caída de los viejos tiranos supondría queestos países se modernizar y democratizar. Santa inocencia. De momento han caído algunos de los tiranos, esto ha costado y siguecostando muchas vidas, y todo el proceso sólo habrá servido para cambiar a dictadores con gorra de plato por dictadores islamistas.Ya en alguno de estos países los islamistas están tomando elpoder e imponiendo la ley islámica.

Aquellos que en nuestro país veían la primavera árabe consimpatía, incluso, de una manera estúpida e ingenua sentíanadmiración y lo veían casi como un ejemplo a seguir espero quehayan sacado la venda de los ojos antes de que esta gente a laque tanto admiran los acabe obligando a vestir con chilaba (ellos) o burka (ellas) y a rezar en dirección a la Meca.

Las revueltas que se han producido en los países árabes no están sirviendo, como algunos ingenuamente creían, para implantar regímenes democráticos, ni siquiera unas democracias de medio pelo, se están cambiando regímenes autoritarios de carácter militar por regímenes teocráticos. Para ese viaje no hacían falta esas alforjas llenas de muertos.







#novullpagar, que ho pagui Rajoy


#novullpagar, que ho pagui Rajoy

Comencem per una dada important. Per cada 100 kilòmetres d’autopista a Catalunya 67 són de peatge i 33 gratuïts, a Madrid només 4 de cada 100 kilòmetres són de peatge i 96 són de franc. A Andalusia només tenen 13 de cada de 100 kilòmetres de peatge, els 87 que resten són de franc. A Extremadura les autopistes de peatge no tenen ni un sol quilòmetre de peatge.

Exemples:
Badajoz - Alacant: 946 km à 0€
Salamanca  - Màlaga: 672 km à 0€
Alacant - Barcelona: 538 km à 49,40€

Les dades exactes potser no eren conegudes però hi havia una idea aproximada que això era així.

Fa un parell de setmanes van anunciar que les poques autopistes de la Comunitat de Madrid no eren rendibles i que esperaven que passessin a mans de la mateixa concessionària que gestiona les autopistes de peatge a Catalunya que per fer front a aquestes pèrdues veuria ampliada la concessió de les autopistes de Catalunya, és a dir, que els catalans seguiríem pagant durant uns quants anys més els nostres peatges perquè Abertis pogués cobrir les pèrdues que li suposaria gestionar les autopistes de la Comunitat de Madrid.

Que equivocat estava el filòsof Joan Pujols quan va dir que “arribarà un dia que els catalans, pel simple fet de ser-ho, anirem pel món i ho tindran tot pagat”. Mentre romanguem dins de l’Estat espanyol és evident que els catalans, pel fet de ser catalans, ens tocarà pagar-ho tot, lo nostre dues o tres vegades, i de pas allò que els correspondria pagar als espanyols. El fet que es plantegessin la possibilitat que els catalans haguéssim de pagar els peatges de Madrid mitjançant una ampliació del període de concessió de les autopistes d’aquí ja demostra que la poca vergonya d’aquella gent no té límits.

Segons la premsa la concessionària Abertis només reconeix que 2500 cotxes van passar pels peatges sense pagar, però la campanya a nivell mediàtic ha estat un èxit total ja que ha aconseguit que el hashtag #novullpagar fos el setè trending topic a nivell mundial.

Les concessionàries de les autopistes catalanes haurien d’enviar la factura a Rajoy, que s’ho descompti d’allò que deu a catalans i es nega a pagar, a hores d’ara la xifra ja és d’uns 2.400 milions d’euros. Els catalans hem pagat el pas pels peatges per endavant.











# Novullpagar, que lo pague Rajoy

Empecemos por un dato importante. Por cada 100 kilómetros de autopista en Cataluña 67 son de peaje y 33 gratuitos, en Madrid sólo 4 de cada 100 kilómetros son de peaje y 96 son gratis. En Andalucía sólo tienen 13 de cada de 100 kilómetros de peaje, los 87 que quedan son gratis. En Extremadura las autopistas de peaje no tienen ni un solo kilómetro de peaje.

Ejemplos:
Badajoz - Alicante: 946 km à 0€
Salamanca - Màlaga: 672 km à0€
Alicante - Barcelona: 538 km à 49,40€
Los datos exactos quizás no eran conocidas pero había una idea aproximada que eso era así.

Hace un par de semanas anunciaron que las pocas autopistas de la Comunidad de Madrid no eran rentables y que esperaban que pasaran a manos de la misma concesionaria que gestiona las autopistas de peaje en Cataluña que para hacer frente a estas pérdidas vería ampliada la concesión de las autopistas de Cataluña, es decir, que los catalanes seguiríamos pagando durante unos cuantos años más nuestros peajes para Abertis pudiera cubrir las pérdidas que le supondría gestionar las autopistas de la Comunidad de Madrid.

Que equivocado estaba el filósofo Joan Pujols cuando dijo que "llegará un día que los catalanes, por el simple hecho de serlo, iremos por el mundo y lo tendrán todo pagado". Mientras permanezcamos dentro del Estado español es evidente que los catalanes, por el hecho de ser catalanes, nos tocará pagarlo todo, lo nuestro dos o tres veces, y de paso lo que les correspondería pagar a los españoles. El hecho de que se plantearan la posibilidad de que los catalanes tuviéramos que pagar los peajes de Madrid mediante una ampliación del período de concesión de las autopistas de aquí ya demuestra que la poca vergüenza de aquella gente no tiene límites.

Según la prensa la concesionaria Abertis sólo reconoce que 2500 coches pasaron por los peajes sin pagar, pero la campaña a nivel mediático ha sido un éxito total ya que ha conseguido que el hashtag # novullpagar fuera el séptimo trending topic a nivel mundial.

Las concesionarias de las autopistas catalanas deberán enviar la factura a Rajoy, que se lo descuente de lo que debe a catalanes y se niega a pagar, a estas alturas la cifra ya es de unos 2.400 millones de euros . Los catalanes hemos pagado el paso por los peajes de antemano.