La primavera àrab és una gran enganyifa

La primavera àrab és una gran enganyifa


Els mitjans de comunicació han batejat amb el nom de “primavera àrab” les revoltes que van anar produint-se als països àrabs i que ha provocat el derrocament de Ben Alí i Mubarak, la mort de Gadafi, que el règim sirià trontolli i tracti de mantenir-se al poder bombardejant als seus compatriotes, etc. I aquest etcètera és llarg.

Segurament la premsa ha volgut nomenar primavera àrab a unes revoltes que van iniciar-se el mes de novembre (hivern) a Tunísia i es van anar estenent una vintena de països àrabs comparant aquestes revoltes amb la primavera de Praga (1966) o, potser la primavera dels pobles (segle XIX). Cal dir que totes aquestes primaveres van acabar en un bany de sang, igual que la primavera àrab, i no oblidem que les estacions duren tres mesos i aquesta primavera àrab ja fa any i mig que dura.

Alguns van creure que la caiguda dels vells tirans suposaria que aquests països es modernitzarien i democratitzarien. Santa innocència. De moment han caigut alguns dels tirans, això ha costat i segueix costant moltes vides, i tot el procés només haurà servit per canviar a dictadors amb gorra de plat per dictadors islamistes. Ja en algun d'aquests països els islamistes estan agafant el poder i imposant la llei islàmica.

Aquells que a casa nostra veien la primavera àrab amb simpatia, fins i tot, d'una manera estúpida i ingènua sentien admiració i ho veien quasi com un exemple a seguir espero que s'hagin tret la vena dels ulls abans que aquesta gent a la que tant admiren els acabi obligant a vestir amb gel•laba (ells) o burka (elles) i a resar en direcció a la Meca.

Les revoltes que s'han produït als països àrabs no estan servint, com alguns ingènuament creien, per implantar règims democràtics, ni tan sols unes democràcies de pa sucat amb oli, s'estan canviant règims autoritaris de caire militar per règims teocràtics. Per a aquest viatge no feien falta aquestes alforges plenes de morts.









La primavera árabe es una gran engañifa

Los medios de comunicación han bautizado con el nombre de "primavera árabe" las revueltas que fueron produciéndose en los países árabes y que ha provocado el derrocamiento de Ben Alí yMubarak, la muerte de Gadafi, que el régimen sirio se tambalee ytrate de mantenerse en el poder bombardeando a sus compatriotas, etc. Y este etcétera es largo.

Seguramente la prensa ha querido nombrar primavera árabe enunas revueltas que se iniciaron el mes de noviembre (invierno) en Túnez y se fueron extendiendo una veintena de países árabescomparando estas revueltas con la primavera de Praga (1966) o, quizás la primavera de los pueblos (siglo XIX). Hay que decir quetodas estas primaveras acabaron en un baño de sangre, al igual que la primavera árabe, y no olvidemos que las estaciones duran tres meses y esta primavera árabe ya hace año y medio que dura.

Algunos creyeron que la caída de los viejos tiranos supondría queestos países se modernizar y democratizar. Santa inocencia. De momento han caído algunos de los tiranos, esto ha costado y siguecostando muchas vidas, y todo el proceso sólo habrá servido para cambiar a dictadores con gorra de plato por dictadores islamistas.Ya en alguno de estos países los islamistas están tomando elpoder e imponiendo la ley islámica.

Aquellos que en nuestro país veían la primavera árabe consimpatía, incluso, de una manera estúpida e ingenua sentíanadmiración y lo veían casi como un ejemplo a seguir espero quehayan sacado la venda de los ojos antes de que esta gente a laque tanto admiran los acabe obligando a vestir con chilaba (ellos) o burka (ellas) y a rezar en dirección a la Meca.

Las revueltas que se han producido en los países árabes no están sirviendo, como algunos ingenuamente creían, para implantar regímenes democráticos, ni siquiera unas democracias de medio pelo, se están cambiando regímenes autoritarios de carácter militar por regímenes teocráticos. Para ese viaje no hacían falta esas alforjas llenas de muertos.

Dimitir o no dimitir

Dimitir o no dimitir

Karl-Theodor zu Guttemberg era el ministre de defensa alemany i un dels polítics més valorats d'Alemanya fins que va cometre l'error d'escriure la seva tesi doctoral plagiant diversos paràgrafs, un cop descobert el plagi, el ministre ha renunciat al doctorat i ha dimitit del càrrec. Això ha succeït a Alemanya. Mentrestant a Itàlia el primer ministre Silvio Berlusconi acusat de tota un ampli ventall de corrupteles i de l'escàndol de les "velines" no només no dimiteix del càrrec, ni tan sols es presenta al judici que se celebra contra ell. I a Espanya Francisco Camps es presentarà a les eleccions autonòmiques, i segurament serà votat pels seus conciutadans malgrat la seva imputació en un delicte de suborn de la trama Gürtel. No era gaire correcte plagiar paràgrafs sencers a la seva tesi doctoral, aquestes coses són mal vistes als països del centre i nord d'Europa, que tampoc són gaire tolerants amb els corruptes. La ministra d'Afers Exteriors francesa ha hagut de dimitir per la seva relació amb el règim ja caigut de Tunísia. I mentrestant Berlusconi lamentava la caiguda d'un home "tan savi" com Mubarak i fins no fa tants dies mostrava la seva preocupació per Gadafi, també a Espanya sembla que un tal Aznar deu lamentar que caigui Gadafi, que li va regalar un cavall fa uns anys. Però a Espanya i Itàlia, a diferència d'Alemanya i França, no dimiteix ni Déu.

Dimitir o no dimitir

Karl-Theodor zu Guttemberg era el ministro de defensa alemán y uno de los políticos más valorados de Alemania hasta que cometió el error de escribir su tesis doctoral plagiando varios párrafos, una vez descubierto el plagio, el ministro ha renunciado al doctorado y ha dimitido del cargo. Esto ha sucedido en Alemania. Mientras tanto en Italia el primer ministro Silvio Berlusconi acusado de toda una amplia gama de corruptelas y del escándalo de las "velina" no sólo no dimite del cargo, ni siquiera se presenta al juicio que se celebra contra él. Y en España Francisco Camps se presentará a las elecciones autonómicas, y seguramente será votado por sus conciudadanos a pesar de su imputación en un delito de cohecho de la trama Gürtel. No era muy correcto plagiar párrafos enteros a su tesis doctoral, estas cosas son mal vistas en los países del centro y norte de Europa, que tampoco son muy tolerantes con los corruptos. La ministra de Asuntos Exteriores francés ha tenido que dimitir por su relación con el régimen ya caído de Túnez. Y mientras Berlusconi lamentaba la caída de un hombre "tan sabio" como Mubarak y hasta no hace tantos días mostraba su preocupación por Gadafi, también en España parece que un tal Aznar debe lamentar que caiga Gadafi, que le regaló un caballo hace unos años . Pero en España e Italia, a diferencia de Alemania y Francia, no dimite ni Dios.