Una noia tunisiana condemnada a mort per un clergue islàmic per fer un topless per reivindicar els drets de les dones

Una noia tunisiana condemnada a mort per un clergue islàmic per fer un topless per reivindicar els drets de les dones

 

El clergue islàmic tunisià ha condemnat Amina, una noia tunisiana de 19, a rebre 10 fuetades en un lloc públic i a ser lapidada per indecència. El clergue islàmic vol castigar-la per la seva “indecència” i també com una advertència per evitar que el seu “mal exemple” s’estengui entre altres noies. Amina va penjar a les xarxes socials una fotografia seva en topless amb una frase en àrab reivindicant els drets de les dones.

Adel Almi va promulgar una fatwa declarant Amina culpable d’exhibir el seu cos en públic. Segons el clergue islàmic “Amina volia destacar i cridar l'atenció al posar despullada. Això reflecteix que la noia no té res a perdre i no és conscient del sagrat de la dona. Aquestes accions han de ser tractats per evitar possibles desastres”. Qui no és conscient de res és aquest clergue, no és conscient que el que és sagrada és la vida d’aquesta noia. Que la reprovessin podria ser comprensible però aquests tarats islàmics han decidit assassinar una noia de 19 anys per ensenyar els pits. Aquest psicòpata devot arriba a afirmar que la noia es mereixia 100 fuetades i “la lapidació fins a la mort”.

Quina mena de religió corrompuda i malalta és aquesta que ho arregla lapidant, fuetejant, penjant, amputant i decapitant?

S’han produït reaccions variades a favor i en contra d’Amina, des de gent que dóna suport a Amina fins a amenaces de mort contra la noia, però és la reacció de la família la que em sembla més vomitiva ja que donen suport a la sentència de mort: “Som una família musulmana i no podem acceptar aquestes pràctiques que han afectat greument no només a la nostra imatge, sinó la imatge de la dona tunisiana i la nostra religió, l'Islam”. Doncs mirin, si, la imatge de la família d’Amina ha quedat malmesa, quina mena de pares són aquests que volen que la seva filla sigui fuetejada i lapidada, i quina mena de religió és aquesta que s’empara en Déu per condemnar a mort a una noia.

 

 

 

Una chica tunecina condenada a muerte por un clérigo islámico para hacer un topless para reivindicar los derechos de las mujeres

 

El clérigo islámico tunecino ha condenado Amina, una chica tunecina de 19, a recibir 10 latigazos en un lugar público ya ser lapidada por indecencia. El clérigo islámico quiere castigarla por su "indecencia" y también como una advertencia para evitar que su "mal ejemplo" se extienda entre otras chicas. Amina colgó en las redes sociales una fotografía suya en topless con una frase en árabe reivindicando los derechos de las mujeres.

Adel Almi promulgó una fatwa declarando Amina culpable de exhibir su cuerpo en público. Según el clérigo islámico "Amina quería destacar y llamar la atención al posar desnuda. Esto refleja que la chica no tiene nada que perder y no es consciente de lo sagrado de la mujer. Estas acciones deben ser tratados para evitar posibles desastres ". Quien no es consciente de nada es este clérigo, no es consciente de que lo que es sagrada es la vida de esta chica. Que la reprueba podría ser comprensible pero estos tarados islámicos han decidido asesinar a una chica de 19 años para enseñar los pechos. Este psicópata devoto llega a afirmar que la chica se merecía 100 latigazos y "la lapidación hasta la muerte".

¿Qué clase de religión corrompida y enferma es esta que lo arregla lapidando, azotando, colgando, amputando y decapitando?

Se han producido reacciones variadas a favor y en contra de Amina, desde gente que apoya a Amina hasta amenazas de muerte contra la chica, pero es la reacción de la familia la que me parece más vomitiva ya que apoyan la sentencia de muerte: "Somos una familia musulmana y no podemos aceptar estas prácticas que han afectado gravemente no sólo a nuestra imagen, sino la imagen de la mujer tunecina y nuestra religión, el Islam". Pues miren, sí, la imagen de la familia de Amina ha quedado dañada, qué tipo de padres son estos que quieren que su hija sea azotada y lapidada, y qué tipo de religión es esa que se ampara en Dios para condenar a muerte a una chica.

La primavera àrab és una gran enganyifa

La primavera àrab és una gran enganyifa


Els mitjans de comunicació han batejat amb el nom de “primavera àrab” les revoltes que van anar produint-se als països àrabs i que ha provocat el derrocament de Ben Alí i Mubarak, la mort de Gadafi, que el règim sirià trontolli i tracti de mantenir-se al poder bombardejant als seus compatriotes, etc. I aquest etcètera és llarg.

Segurament la premsa ha volgut nomenar primavera àrab a unes revoltes que van iniciar-se el mes de novembre (hivern) a Tunísia i es van anar estenent una vintena de països àrabs comparant aquestes revoltes amb la primavera de Praga (1966) o, potser la primavera dels pobles (segle XIX). Cal dir que totes aquestes primaveres van acabar en un bany de sang, igual que la primavera àrab, i no oblidem que les estacions duren tres mesos i aquesta primavera àrab ja fa any i mig que dura.

Alguns van creure que la caiguda dels vells tirans suposaria que aquests països es modernitzarien i democratitzarien. Santa innocència. De moment han caigut alguns dels tirans, això ha costat i segueix costant moltes vides, i tot el procés només haurà servit per canviar a dictadors amb gorra de plat per dictadors islamistes. Ja en algun d'aquests països els islamistes estan agafant el poder i imposant la llei islàmica.

Aquells que a casa nostra veien la primavera àrab amb simpatia, fins i tot, d'una manera estúpida i ingènua sentien admiració i ho veien quasi com un exemple a seguir espero que s'hagin tret la vena dels ulls abans que aquesta gent a la que tant admiren els acabi obligant a vestir amb gel•laba (ells) o burka (elles) i a resar en direcció a la Meca.

Les revoltes que s'han produït als països àrabs no estan servint, com alguns ingènuament creien, per implantar règims democràtics, ni tan sols unes democràcies de pa sucat amb oli, s'estan canviant règims autoritaris de caire militar per règims teocràtics. Per a aquest viatge no feien falta aquestes alforges plenes de morts.









La primavera árabe es una gran engañifa

Los medios de comunicación han bautizado con el nombre de "primavera árabe" las revueltas que fueron produciéndose en los países árabes y que ha provocado el derrocamiento de Ben Alí yMubarak, la muerte de Gadafi, que el régimen sirio se tambalee ytrate de mantenerse en el poder bombardeando a sus compatriotas, etc. Y este etcétera es largo.

Seguramente la prensa ha querido nombrar primavera árabe enunas revueltas que se iniciaron el mes de noviembre (invierno) en Túnez y se fueron extendiendo una veintena de países árabescomparando estas revueltas con la primavera de Praga (1966) o, quizás la primavera de los pueblos (siglo XIX). Hay que decir quetodas estas primaveras acabaron en un baño de sangre, al igual que la primavera árabe, y no olvidemos que las estaciones duran tres meses y esta primavera árabe ya hace año y medio que dura.

Algunos creyeron que la caída de los viejos tiranos supondría queestos países se modernizar y democratizar. Santa inocencia. De momento han caído algunos de los tiranos, esto ha costado y siguecostando muchas vidas, y todo el proceso sólo habrá servido para cambiar a dictadores con gorra de plato por dictadores islamistas.Ya en alguno de estos países los islamistas están tomando elpoder e imponiendo la ley islámica.

Aquellos que en nuestro país veían la primavera árabe consimpatía, incluso, de una manera estúpida e ingenua sentíanadmiración y lo veían casi como un ejemplo a seguir espero quehayan sacado la venda de los ojos antes de que esta gente a laque tanto admiran los acabe obligando a vestir con chilaba (ellos) o burka (ellas) y a rezar en dirección a la Meca.

Las revueltas que se han producido en los países árabes no están sirviendo, como algunos ingenuamente creían, para implantar regímenes democráticos, ni siquiera unas democracias de medio pelo, se están cambiando regímenes autoritarios de carácter militar por regímenes teocráticos. Para ese viaje no hacían falta esas alforjas llenas de muertos.

La moral islamista i els mitjans de comunicació

La moral islamista i els mitjans de comunicació

Minnie Mouse amb vel integral?

Un jutge egipci ha decidit desestimar la denúncia que un islamista ultraconservador va presentar contra el copte Naguib Sauiris. El demandant islamista va considerar que la imatge de Minnie Mouse amb vel islàmic integral penjada al Twitter per Sauris era una ofensa a l'Islam, el jutge ha considerat que la demanda no tenia base legal i ha condemnat al demandant a pagar sis euros. Però el tema no està tancat perquè Sauiris que lidera un parit laic ha estat denunciat també per un diputat salafista.

El que és una ofensa és que en el nom de Déu es condemni a una dona a renunciar a la seva identitat com a persona i al dret a ser reconeguda per la resta de les persones, el que és una ofensa a Déu és que hi hagi uns bojos que decideixin autoimmolar-se en el seu nom matant a desenes, centenars o milers de persones innocents. És una ofensa que la religió sigui usada per atemorir i per justificar barbaritats.

El director d'un diari tunisià a la presó per immoral

Un jutge tunisià va decidir l'empresonament de tres periodistes del diari Atunia: el director, el cap de redacció i el redactor. La raó va ser la publicació en aquest diari tunisià de les fotos del jugador alemany d'origen tunisià Sami Khedira que apareixia a la portada de l'edició alemanya de la revista GQ abraçant la seva xicota, la model alemanya Lena Gercke que estava totalment despullada, i tapant-li els pits amb les mans. Finalment van quedar lliures el redactor i el cap de redacció però el director va ser enviat a la presó de Mornagia, i s'enfronta a una pena de sis mesos a cinc anys, i una multa de 60 a 600 euros per ofendre la moral i la decència pública.

Cal recordar que a Tunísia després del derrocament de Ben Alí van haver-hi unes eleccions en què van guanyar els islamistes.

Aquest diari tunisià publica una foto d'un jugador alemany d'origen tunisià que en realitat va publicar l'edició alemanya de la revista GQ. Acusen al director d'Atunia d'ofendre la moral i la decència pública. A la foto no es veu res malgrat que ella estigui nua. Estem en el segle XXI i ja no ens hauríem d'espantar de res però encara hi ha guardians de la moral que veuen actes immorals allà on no n'hi ha. Puritanisme hipòcrita i absurd que segurament aconseguirà l'efecte contrari al que pretenia aquest jutge tunisià. No seria la primera vegada que la portada d'una revista que només havien vist els seus lectors més habituals veia incrementat l'interés per veure-la per l'acció d'un guàrdia de la moral o un censor excessivament zelós de la seva feina que va donar una publicitat extra. A aquest pas, determinats mitjans desitjaran que els segrestin edicions judicialment, que els amenacin de mort o que els censurin si això fa pujar les vendes.

La moral islamista y los medios de comunicación

¿Minnie Mouse con velo integral?

Un juez egipcio ha decidido desestimar la denuncia que un islamista ultraconservador presentó contra el copto Naguib Sauiris.El demandante islamista consideró que la imagen de Minnie Mouse con velo islámico integral colgada en Twitter por Sawiris era una ofensa al Islam, el juez ha considerado que la demanda no tenía base legal y ha condenado al demandante a pagar seis euros. Pero el tema no está cerrado porque Sawiris que lidera un parido laico ha sido denunciado también por un diputado salafista.

Lo que es una ofensa es que en el nombre de Dios se condene a una mujer a renunciar a su identidad como persona y al derecho a ser reconocida por el resto de las personas, lo que es una ofensa a Dios es que haya unos locos que decidan autoinmolarse en su nombre matando a decenas, cientos o miles de personas inocentes. Es una ofensa que la religión sea usada para atemorizar y para justificar barbaridades.

El director de un diario tunecino en la cárcel por inmoral

Un juez tunecino decidió el encarcelamiento de tres periodistas del diario Atunia: el director, el jefe de redacción y el redactor. La razón fue la publicación en este diario tunecino de las fotos del jugador alemán de origen tunecino Sami Khedira que aparecía en la portada de la edición alemana de la revista GQ abrazando a su novia, la modelo alemana Lena Gercke que estaba totalmente desnuda , y tapándole los pechos con las manos. Finalmente quedaron libres el redactor y el jefe de redacción pero el director fue enviado a la cárcel de Mornagia, y se enfrenta a una pena de seis meses a cinco años, y una multa de 60 a 600 euros por ofender la moral y la decencia pública.

Hay que recordar que en Túnez después del derrocamiento de Ben Alí hubo unas elecciones en las que ganaron los islamistas.

Este diario tunecino publica una foto de un jugador alemán de origen tunecino que en realidad publicó la edición alemana de la revista GQ. Acusan al director de atunes de ofender la moral y la decencia pública. En la foto no se ve nada a pesar de que ella esté desnuda. Estamos en el siglo XXI y ya no nos deberíamos asustar de nada pero aún hay guardianes de la moral que ven actos inmorales allí donde no hay. Puritanismo hipócrita y absurdo que seguramente conseguirá el efecto contrario al que pretendía este juez tunecino. No sería la primera vez que la portada de una revista que sólo habían visto sus lectores más habituales veía incrementado el interés por verla por la acción de un guardia de la moral o un censor excesivamente celoso de su trabajo que dio una publicidad extra. A este paso, determinados medios desearán que les secuestren ediciones judicialmente, que los amenacen de muerte o que los censuren si esto hace subir las ventas.

Cauen els fills de puta (I)

Cauen els fills de puta (I)

El foc va començar a Tunísia i s'ha anat estenent per tota la ribera sud de la Mediterrània i l'Orient Mitjà. Els règim tunisià va caure, després va caure l'egipci, ara està caient el règim libi. En aquests últims anys hem vist com sàtrapes i tirans queien en desgràcia a ulls dels mateixos governs d'Estats democràtics que no fa tant els lloaven i protegien. Però caure en desgràcia a ulls d'Occident no vol dir necessàriament que aquests règims s'enfonsin. L'exemple més clar seria el règim teocràtic iranià que no cau i que reprimeix amb gran brutalitat qualsevol protesta com vam poder veure després de les eleccions de 2009. Veiem que s'han produït revoltes contra els seus règims a 13 països, que dos dels règims que podien semblar més forts han caigut, el règim libi intenta mantenir-se al poder encara que sigui damunt dels cadàvers dels seus propis ciutadans. Gadafi fa més de 40 anys que està al poder, es un personatge histriònic i estrambòtic que viu al marge de la realitat encara que sigui enviant els seus compatriotes directament al paradís abans d'hora. Va fer que la seva aviació bombardegés la població civil però ha començat a perdre el control de la situació. Dos pilots libis van fugir amb els avions. A Gadafi cada vegada li queden menys partidaris, per això ha contractat mercenaris que encara tenen menys escrúpols que el propi Gadafi. Líbia va camí d'una guerra civil. La revolta a Bahrain ha obligat a eliminar del calendari del campionat de Formula 1 el campionat de Bahrain, La situació no està per fer carreres però és curiós que les protestes contra el règim d'aquest país passin a segon terme als telenotícies i que es destaqui la suspensió d'un Gran Premi d'automobilisme pel damunt del fet que el règim d'aquell país pugui ser enderrocat pel seu poble. Estan bojos aquests periodistes, i nosaltres ens hem tornat insensibles. Els israelians no estan gaire tranquils tenint Egipte, Jordània, Iran, Iraq i Síria en ebullició, i el Líban, per descomptat, i amb el temor que la caiguda del règim de Mubarak a Egipte pogués suposar la seva substitució d'un règim islàmic. Tampoc és per està tranquil que pugui caure la monarquia jordana. Des del meu punt de vista el cas d'Iran és especialment preocupant. El règim té una oposició cada cop més forta, malgrat la dura repressió i els intents de silenciar-la. El règim podria creure que per distreure el personal una guerra no seria pas mala idea. És curiós que el règim iranià fortament discutit en el seu país malgrat la dura repressió contra el seu poble no deixi de llençar consignes cridant als ciutadans dels seus veïns a enderrocar els seus règims autoritaris. Fa uns quants mesos vaig titllar a Ahmadinejad de piròman d'Orient Mitjà quan va visitar el sud del Líban, ara és molt pitjor perquè va cridant a la insurrecció de les masses a altres països contra les tiranies que hi governen però reprimeix als seus contestataris amb gran duresa. És perillós anar abocant benzina als incendis quan aquests t'envolten però Ahmadinejad porta el bidó ple de benzina.
17/12 Tunísia
14/01 Jordània
25/01 Egipte
27/01 Iemen
5/02 Síria
12/02 Argélia
14/02 Bahrain i Iran
15/02 Iraq i Líbia
18/02 Kuwait
20/02 Marroc
27/02 Oman
Ben Alí (Tunísia) i Mubarak (Egipte) ja han caigut. Dels altres règims n'hi ha que s'han fet dimitir algun ministre i han promès reformes – altra cosa és que aquestes reformes arribin a fer-se -, i tenim el cas del règim libi, concretament el dictador Gadafi que ha anat perdent el control de bona part del seu país però que no deixa de fer proclames afirmant que el seu poble l'estima i que sense ell no és possible viure, i dóna les culpes a AlQaida d'estar al darrera. El règim de l'Iemen acusa a Israel de promoure les revoltes.

Nota: Va ser Ronald Reagan qui va respondre a un periodista que Saddam Hussein "és un fill de puta, però és el nostre fill de puta", llavors era encara un aliat dels Estats Units a la zona. Ja veiem com va acabar Saddam, quan va deixar de ser el fill de puta dels nord-americans i va convertir-se només en un fill de puta.

Caen los hijos de puta (I)

El fuego comenzó en Túnez y se ha ido extendiendo por toda la ribera sur del Mediterráneo y Oriente Medio. Los régimen tunecino cayó, después cayó el egipcio, ahora está cayendo el régimen libio. En estos últimos años hemos visto como sátrapas y tiranos caían en desgracia a ojos de los propios gobiernos de Estados democráticos que no hace tanto los alababan y protegían. Pero caer en desgracia a ojos de Occidente no quiere decir necesariamente que estos regímenes se hundan. El ejemplo más claro sería el régimen teocrático iraní que no cae y que reprime con gran brutalidad cualquier protesta como pudimos ver después de las elecciones de 2009. Vemos que se han producido revueltas contra sus regímenes en 13 países, que dos de los regímenes que podían parecer más fuertes han caído, el régimen libio intenta mantenerse en el poder aunque sea encima de los cadáveres de sus propios ciudadanos. Gadafi hace más de 40 años en el poder, es un personaje histriónico y estrambótico que vive al margen de la realidad aunque sea enviando sus compatriotas directamente al paraíso antes de tiempo. Hizo que su aviación bombardeara la población civil pero ha comenzado a perder el control de la situación. Dos pilotos libios huyeron con los aviones. A Gadafi cada vez le quedan menos partidarios, por eso ha contratado mercenarios que todavía tienen menos escrúpulos que el propio Gadafi. Libia camino de una guerra civil. La revuelta en Bahrein ha obligado a eliminar del calendario del campeonato de Formula 1 el campeonato de Bahréin, La situación no está para hacer carreras pero es curioso que las protestas contra el régimen de este país pasen a segundo término en los telediarios y que se destaque la suspensión de un Gran Premio de automovilismo por encima de que el régimen de ese país pueda ser derrocado por su pueblo. Están locos estos periodistas, y nosotros nos hemos vuelto insensibles. Los israelíes no están muy tranquilos teniendo Egipto, Jordania, Irán, Irak y Siria en ebullición, y el Líbano, por supuesto, y con el temor de que la caída del régimen de Mubarak en Egipto pudiera suponer su sustitución de un régimen islámico. Tampoco es por está tranquilo que pueda caer la monarquía jordana. Desde mi punto de vista el caso de Irán es especialmente preocupante. El régimen tiene una oposición cada vez más fuerte, a pesar de la dura represión y los intentos de silenciarla. El régimen podría creer que para distraer al personal una guerra no sería mala idea. Es curioso que el régimen iraní fuertemente discutido en su país a pesar de la dura represión contra su pueblo no deje de tirar consignas llamando a los ciudadanos de sus vecinos a derribar sus regímenes autoritarios. Hace unos meses me tildó a Ahmadineyad de pirómano de Oriente Medio cuando visitó el sur del Líbano, ahora es mucho peor porque llamando a la insurrección de las masas en otros países contra las tiranías que gobiernan pero reprime a sus contestatarios con gran dureza. Es peligroso ir vertiendo gasolina a los incendios cuando éstos te rodean pero Ahmadineyad lleva el bidón lleno de gasolina.
17/12 Túnez
14/01 Jordania
25/01 Egipto
27/01 Yemen
5/02 Siria
12/02 Argelia
14/02 Bahréin e Irán
15/02 Irak y Libia
18/02 Kuwait
20/02 Marruecos
27/02 Omán Ben Alí (Túnez) y Mubarak (Egipto) ya han caído. De los otros regímenes hay que se han hecho dimitir algún ministro y han prometido reformas - Otra cosa es que estas reformas lleguen a hacerse -, y tenemos el caso del régimen libio, concretamente el dictador Gadafi que ha ido perdiendo el control de buena parte de su país pero que no deja de hacer proclamas afirmando que su pueblo lo ama y que sin él no es posible vivir, y echa las culpas a AlQaida de estar detrás. El régimen del Yemen acusa a Israel de promover las revueltas.

Nota: Fue Ronald Reagan quien respondió a un periodista que Saddam Hussein "es un hijo de puta, pero es nuestro hijo de puta", entonces era todavía un aliado de Estados Unidos en la zona. Ya vemos como terminó Sadam, cuando dejó de ser el hijo de puta de los estadounidenses y se convirtió sólo en un hijo de puta.

Dimitir o no dimitir

Dimitir o no dimitir

Karl-Theodor zu Guttemberg era el ministre de defensa alemany i un dels polítics més valorats d'Alemanya fins que va cometre l'error d'escriure la seva tesi doctoral plagiant diversos paràgrafs, un cop descobert el plagi, el ministre ha renunciat al doctorat i ha dimitit del càrrec. Això ha succeït a Alemanya. Mentrestant a Itàlia el primer ministre Silvio Berlusconi acusat de tota un ampli ventall de corrupteles i de l'escàndol de les "velines" no només no dimiteix del càrrec, ni tan sols es presenta al judici que se celebra contra ell. I a Espanya Francisco Camps es presentarà a les eleccions autonòmiques, i segurament serà votat pels seus conciutadans malgrat la seva imputació en un delicte de suborn de la trama Gürtel. No era gaire correcte plagiar paràgrafs sencers a la seva tesi doctoral, aquestes coses són mal vistes als països del centre i nord d'Europa, que tampoc són gaire tolerants amb els corruptes. La ministra d'Afers Exteriors francesa ha hagut de dimitir per la seva relació amb el règim ja caigut de Tunísia. I mentrestant Berlusconi lamentava la caiguda d'un home "tan savi" com Mubarak i fins no fa tants dies mostrava la seva preocupació per Gadafi, també a Espanya sembla que un tal Aznar deu lamentar que caigui Gadafi, que li va regalar un cavall fa uns anys. Però a Espanya i Itàlia, a diferència d'Alemanya i França, no dimiteix ni Déu.

Dimitir o no dimitir

Karl-Theodor zu Guttemberg era el ministro de defensa alemán y uno de los políticos más valorados de Alemania hasta que cometió el error de escribir su tesis doctoral plagiando varios párrafos, una vez descubierto el plagio, el ministro ha renunciado al doctorado y ha dimitido del cargo. Esto ha sucedido en Alemania. Mientras tanto en Italia el primer ministro Silvio Berlusconi acusado de toda una amplia gama de corruptelas y del escándalo de las "velina" no sólo no dimite del cargo, ni siquiera se presenta al juicio que se celebra contra él. Y en España Francisco Camps se presentará a las elecciones autonómicas, y seguramente será votado por sus conciudadanos a pesar de su imputación en un delito de cohecho de la trama Gürtel. No era muy correcto plagiar párrafos enteros a su tesis doctoral, estas cosas son mal vistas en los países del centro y norte de Europa, que tampoco son muy tolerantes con los corruptos. La ministra de Asuntos Exteriores francés ha tenido que dimitir por su relación con el régimen ya caído de Túnez. Y mientras Berlusconi lamentaba la caída de un hombre "tan sabio" como Mubarak y hasta no hace tantos días mostraba su preocupación por Gadafi, también en España parece que un tal Aznar debe lamentar que caiga Gadafi, que le regaló un caballo hace unos años . Pero en España e Italia, a diferencia de Alemania y Francia, no dimite ni Dios.

Egipte en flames

Egipte en flames

Revoltes al nord d'Àfrica i Orient Mitjà

Primer va ser Tunísia, la gent va aixecar-se contra el règim dictatorial del país i després de greus incidents i morts el dictador va veure's obligat a fer les maletes i a tocar el dos, això si, les maletes no anaven buides, com altres dictadors es va garantir un bon coixí a càrrec de l'erari públic. Ja és habitual que els dictadors es garanteixin a ells mateixos una bona picossada. Tunísia és un país petit, i res podia fer pensar que el foc s'escampés més enllà dels seus límits o que algú encengués altres fogueres. Iemen o Jordània també van tenir el seu rampell “revolucionari”. El rei de Jordània va cessar el govern, una manera de parar el cop, no fos que li toqués el rebre a ell també.

A Síria va produir-se una crida per manifestar-se a Damasc “contra la monocràcia, la corrupció i la tirania” des de Facebook que va poder ser vista pels sirians malgrat els intents del règim d'impedir-ho. Ara poden haver evitat la revolta però potser la propera vegada no podran.

El foc va arribar a Gaza, un territori controlat amb mà fèrria pel grup terrorista Hamàs i on aquest grup va organitzar els actes de protesta. Puc entendre el cas de Tunísia, del Iemen i de Jordània, la revolta es fa contra els governants, però en el cas de Gaza és de mal gust que Hamàs que es qui governa aquest territori organitzi protestes sent ells el poder absolut en aquell territori. Ja sé que és divertit tirar pedres però fer-ho per simpatia amb la situació que es viu en altres països en què la gent demana el cap dels seus governants i que a Gaza siguin els governants del territori, governants autoritaris i terroristes és una manca de respecte pel que va succeir a Tunísia i pel que està succeint a Egipte.

Mubarak aferrat al poder

Els egipcis han decidit fer fora Hosni Mubarak, que ocupa el càrrec de dictador des de fa 30 anys, i ara en té 80. Egipte té uns 80 milions d'habitants. És un país fonamental per mantenir la pau a l'Orient Mitjà. Mubarak intenta aferrar-se al poder fins que se celebrin les eleccions – agost o setembre de 2011 – i segons ell guiar tot el procés, justament el que no vol l'oposició. Aquests dies hem vist a les imatges dels informatius els greus aldarulls que hi ha a El Caire on partidaris o detractors de Mubarak s'enfronten sense cap mirament. A Mubarak se li està demanant que abandoni el poder i surti d'Egipte però ell s'entossudeix a mantenir-se en el poder.

L'epicentre de les protestes és la plaça Tahrir de El Caire. El més sorprenent és l'actitud de l'exèrcit que intenta mantenir certa neutralitat i protegir els manifestants antiMubarak dels partidaris del dictador.

Pressions internacionals i reaccions del règim

Les pressions que rep Mubarak per des dels Estats Units no han estat ben rebudes per algun dirigent egipci proper a Mubarak que ho considera una ingerència, Ahmet Sakif li ha respost al govern nord-americà que "és inacceptable que un país amb 200 anys de vida -- Estats Units -- vulgui alliçonar als hereus de 7000 anys d'història". Té raó en part, els Estats Units no són precisament el millor exemple ja que és un país jove però els 7000 anys d'història d'Egipte no poden ser cap justificació per mantenir-se al poder indefinidament com està fent Mubarak. Menys raó té aquest representant egipci quan afirma que "qui va provocar els incidents a la plaça Tahrir han estat els que s'han revoltat contra el govern Mubarak". Dels incidents en tenen la culpa tots, però el principal responsable de tot és Hosni Mubarak per voler seguir en el poder quan se li està exigint que plegui. A Mubarak la cadena de televisió nord-americana ABC l'ha entrevistat i ha dit que ara no pot plegar perquè això el que faria seria portar el caos a Egipte. Aquest home no deu veure la televisió perquè si el que nosaltres veiem no és el caos m'agradaria saber que és.

La situació complicada dels mitjans informatius i els ciutadans estrangers

Clar, que les tasques informatives es troben en serioses dificultats per l'acció de grups que persegueixen als periodistes com els ha passat als reporters del programa “30 minuts” de TV3 que van ser retinguts i als quals se'ls ha dificultat la feina, per no dir que se'ls ha impossibilitat. El veterà reporter de La Vanguardia Tomàs Alcoberro va ser agredit. L'empresa de telefonia Vodafone va ser obligada a enviar SMS proMubarak.

Hi ha una caça de l'estranger al crit d'”espies” i “traïdors” per part de grups organitzats pel règims que des de fa dies “denuncia” que els manifestants són agents estrangers enviats per sembrar el caos i dominar Egipte. El diari Al Akhbar informava que la policia havia detingut desenes d'agents israelians. Crec que aquest mateix diari va ser el que va publicar aquella notícia del tauró que va atacar una dona alemanya al Mar Roig i que va dir que el tauró l'havia enviat el Mossad. Els periodistes cada vegada s'atreveixen menys a sortir al carrer i quan graven imatges ho fan amb el risc de ser linxats, inclús si ho fan des de l'habitació de l'hotel.

Mubarak és un home savi segons Berlusconi

Poc encertat ha estat Berlusconi quan ha afirmat que "espero que a Egipte hi hagi una transició cap a un sistema més democràtic sense ruptura amb el president Mubarak, que a Occident està considerat com l'home més savi i un punt de referència". Sembla que "l'home més savi" segons Berlusconi no acaba d'adonar-se que el seu temps com a "punt de referència" s'ha acabat i no escolta com el seu poble li crida des de la plaça Tahrir.

Iran intenta embolicar la troca

L'aiatolah Ali Khamenei intenta treure'n profit: "El que estem veient avui a Egipte és la resposta adequada a la gran traïció que el traïdorenc dictador del país va cometre contra el seu poble". I això ho diu el guia de la revolució islàmica iraniana, un país, l'Iran, que com tots sabem és una democràcia on es respecten els drets humans fil per randa. Això és evident que era un sarcasme, com ho és que Ali Khamenei acusi Mubarak de dictador, que ho és, com si el règim clerical que governa l'Iran fos un règim democràtic. Ho haurem de recordar la repressió contra l'oposició després de les eleccions que van celebrar-se a Iran?. Sembla que el règim iranià intenta pescar enmig de les aigües térboles d'Egipte fent crides a islamitzar aquest país, és a dir, a convertir Egipte en una República islàmica.

El règim iranià hauria d'anar amb peus de plom i no engrescar aixecaments en altres països perquè podrien acabar tenint-ne una dins de l'Iran. Un filòsof iranià, Ramin Jahanbegloo -- detingut l'any 2006 durant 4 mesos acusat de conspiració contra el règim islàmic -- ha advertit que les revoltes de Tunísia i Egipte podrien estrendre's a altres països de la zona, incloent l'Iran, encara que no creu que Ahmadineyad marxés.

Des del règim iranià s'acusa a Mubarak de ser un lacai del règim sionista. Aprofiten la més mínima oportunitat per anar atiant focs sense adonar-se que els focs a vegades es descontrolen i sense pensar que les revoltes que van començar a Tunísia, van continuar a Egipte, Iemen, a Jordània van impulsar al rei a cessar el govern, i algun altre país de la zona tem que comenci la revolta, també els acabi cremant a ells.

Mubarak

Aquesta tarda ha corregut el rumor que Mubarak havia entrat en raó i havia decidit plegar però poc després un comunicat negava aquest rumor. En aquest moment Mubarak continua tocant la lira mentre crema El Caire. No ho llegeixin en el sentit literal dels termes, només és una figura literària.

No ens podem prendre a broma el que està succeint al nord d'Àfrica i Orient Mitjà. Que s'aixequin els ciutadans d'aquests països contra els règims dictatorials que governen en tots aquests països és fàcil d'entendre, molts pobles han enderrocat els seus tirans però darrera de totes aquestes revoltes no se sap qui hi ha, això és un motiu que ens ha de preocupar, i també que aquestes revoltes presumptament populars s'estenguin per tot el nord d'Àfrica i Orient Mitjà. Un altre risc és que canviïn règims dictatorials militars per teocràcies islamistes, clar, que també podria succeir que alguna teocràcia islamista acabi sucumbint a aquestes revoltes i sigui substituïda per alguna cosa encara molt pitjor. El que sospito es que cap d'aquestes revoltes convertirà en democràcies a aquests països perquè l'Islam i la democràcia han demostrat ser incompatibles.

Egipto en llamas
Revueltas en el norte de África y Oriente Medio
Primero fue Túnez, la gente se levantó contra el régimen dictatorial del país y después de graves incidentes y muertes el dictador se vio obligado a hacer las maletas y largarse, eso si, las maletas no iban vacías, como otros dictadores se garantizó un buen colchón a cargo del erario público. Ya es habitual que los dictadores se garanticen a ellos mismos una buena pico. Túnez es un país pequeño, y nada podía hacer pensar que el fuego se extendiera más allá de sus límites o que alguien encendiera otros hogueras. Yemen o Jordania también tuvieron su arrebato "revolucionario". El rey de Jordania cesó el gobierno, una manera de parar el golpe, no fuera que le tocara el recibir a él también.
En Siria se produjo un llamamiento para manifestarse en Damasco "contra la monocracia, la corrupción y la tiranía" desde Facebook que pudo ser vista por los sirios a pesar de los intentos del régimen de impedirlo. Ahora pueden haber evitado la revuelta pero quizá la próxima vez no podrán.
El fuego llegó a Gaza, un territorio controlado con mano férrea por el grupo terrorista Hamás y donde este grupo organizó los actos de protesta. Puedo entender el caso de Túnez, del Yemen y de Jordania, la revuelta se hace contra los gobernantes, pero en el caso de Gaza es de mal gusto que Hamás que es quien gobierna este territorio organice protestas siendo ellos el poder absoluto en ese territorio. Ya sé que es divertido tirar piedras pero hacerlo por simpatía con la situación que se vive en otros países en que la gente pide la cabeza de sus gobernantes y que en Gaza sean los gobernantes del territorio, gobernantes autoritarios y terroristas es una falta de respeto por lo que sucedió en Túnez y por lo que está sucediendo en Egipto.
Mubarak aferrado al poder
Los egipcios han decidido echar Hosni Mubarak, que ocupa el cargo de dictador desde hace 30 años, y ahora tiene 80. Egipto tiene unos 80 millones de habitantes. Es un país fundamental para mantener la paz en Oriente Medio. Mubarak intenta aferrarse al poder hasta que se celebren las elecciones - agosto o septiembre de 2011 - y según él guiar todo el proceso, justamente lo que no quiere la oposición. Estos días hemos visto en las imágenes de los informativos los graves disturbios que hay en El Cairo donde partidarios o detractores de Mubarak se enfrentan sin ningún miramiento. A Mubarak se le está pidiendo que abandone el poder y salga de Egipto pero él se empeña en mantenerse en el poder.
El epicentro de las protestas es la plaza Tahrir de El Cairo. Lo más sorprendente es la actitud del ejército que intenta mantener cierta neutralidad y proteger los manifestantes antiMubarak los partidarios del dictador.
Presiones internacionales y reacciones del régimen
Las presiones que recibe Mubarak para desde Estados Unidos no han sido bien recibidas por algún dirigente egipcio cercano a Mubarak que lo considera una injerencia, Ahmet Sakif le respondió al gobierno estadounidense que "es inaceptable que un país con 200 años de vida - Estados Unidos - quiera aleccionar a los herederos de 7000 años de historia ". Tiene razón en parte, los Estados Unidos no son precisamente el mejor ejemplo ya que es un país joven pero los 7000 años de historia de Egipto no pueden ser justificación para mantenerse en el poder indefinidamente como está haciendo Mubarak. Menos razón tiene este representante egipcio cuando afirma que "quien provocó los incidentes en la plaza Tahrir han sido los que han sublevado contra el gobierno Mubarak". De los incidentes tienen la culpa todos, pero el principal responsable de todo es Hosni Mubarak por querer seguir en el poder cuando se le está exigiendo que lo deje. En Mubarak la cadena de televisión estadounidense ABC lo ha entrevistado y dijo que ahora no puede dejarlo porque eso lo que haría sería llevar el caos a Egipto. Este hombre no debe ver la televisión porque si lo que nosotros vemos no es el caos me gustaría saber que es.
La situación complicada de los medios informativos y los ciudadanos extranjeros
Claro, que las tareas informativas se encuentran en serias dificultades por la acción de grupos que persiguen a los periodistas como les ha pasado a los reporteros del programa "30 minutos" de TV3 que fueron retenidos y los que se les ha dificultado el trabajo, por no decir que se les ha imposibilitado. El veterano reportero de La Vanguardia Tomás Alcoberro fue agredido. La empresa de telefonía Vodafone fue obligada a enviar SMS proMubarak.
Hay una caza del extranjero al grito de "espías" y "traidores" por parte de grupos organizados por regímenes que desde hace días "denuncia" que los manifestantes son agentes extranjeros enviados para sembrar el caos y dominar Egipto. El diario Al Akhbar informaba que la policía había detenido a decenas de agentes israelíes. Creo que este mismo diario fue el que publicó esa noticia del tiburón que atacó una mujer alemana en el Mar Rojo y que dijo que el tiburón lo había enviado el Mossad. Los periodistas cada vez se atreven menos a salir a la calle y cuando graban imágenes lo hacen con el riesgo de ser linchados, incluso si lo hacen desde la habitación del hotel.
Mubarak es un hombre sabio según Berlusconi
Poco acertado ha sido Berlusconi cuando afirmó que "espero que en Egipto haya una transición hacia un sistema más democrático sin ruptura con el presidente Mubarak, que en Occidente está considerado como el hombre más sabio y un punto de referencia". Parece que "el hombre más sabio" según Berlusconi no acaba de darse cuenta de que su tiempo como "punto de referencia" se ha acabado y no escucha como su pueblo le llama desde la plaza Tahrir.
Irán intenta liarla
El aiatolah Alí Jamenei intenta sacar provecho: "Lo que estamos viendo hoy en Egipto es la respuesta adecuada a la gran traición que el traicionero dictador del país cometió contra su pueblo". Y eso lo dice el guía de la revolución islámica iraní, un país, Irán, que como todos sabemos es una democracia donde se respetan los derechos humanos con todo detalle. Esto es evidente que era un sarcasmo, como lo es que Alí Jamenei acuse Mubarak de dictador, que lo es, como si el régimen clerical que gobierna Irán fuera un régimen democrático. Tendremos que recordar la represión contra la oposición tras las elecciones que se celebraron en Irán?. Parece que el régimen iraní intenta pescar en medio de las aguas turbias de Egipto haciendo llamadas a islamizar este país, es decir, a convertir Egipto en una República islámica.
El régimen iraní debería ir con pies de plomo y no animar levantamientos en otros países porque podrían acabar teniendo una dentro de Irán. Un filósofo iraní, Ramin Jahanbegloo - detenido en 2006 durante 4 meses acusado de conspiración contra el régimen islámico - advirtió de que las revueltas de Túnez y Egipto podrían estender a otros países de la zona, incluyendo Irán, aunque no cree que Ahmadineyad se fuera.
Desde el régimen iraní acusa a Mubarak de ser un lacayo del régimen sionista. Aprovechan la más mínima oportunidad para ir atizando fuegos sin darse cuenta de que los fuegos a veces se descontrolan y sin pensar que las revueltas que comenzaron a Túnez, continuaron en Egipto, Yemen, en Jordania impulsaron al rey a cesar el gobierno, y algún otro país de la zona teme que comience la revuelta, también les acabe quemando a ellos.
Mubarak
Esta tarde ha corrido el rumor de que Mubarak había entrado en razón y había decidido plegar pero poco después un comunicado negaba este rumor. En este momento Mubarak sigue tocando la lira mientras arde El Cairo. No lo lean en el sentido literal de los términos, sólo es una figura literaria.
No podemos tomar a broma lo que está sucediendo en el norte de África y Oriente Medio. Que se levanten los ciudadanos de estos países contra los regímenes dictatoriales que gobiernan en todos estos países es fácil de entender, muchos pueblos han derribado sus tiranos pero detrás de todas estas revueltas no se sabe quién está, esto es un motivo que nos debe preocupar, y también que estas revueltas presuntamente populares se extiendan por todo el norte de África y Oriente Medio. Otro riesgo es que cambien regímenes dictatoriales militares por teocracias islamistas, claro, que también podría suceder que alguna teocracia islamista acabe sucumbiendo a estas revueltas y sea sustituida por algo mucho peor. Lo que sospecho es que ninguna de estas revueltas convertirá en democracias en estos países para que el Islam y la democracia han demostrado ser incompatibles.