Violència islamista a Líbia i Nigèria

Violència islamista a Líbia i Nigèria

Els islamistes radicals no tenen cap credibilitat, només cal veure que les principals víctimes de la seva barbàrie són altres grups musulmans. Només cal llegir les notícies sobre els atemptats que es produeixen a l'Iraq, Afganistan, Pakistan, Nigèria, etc. en què l'objectiu són les mesquites d'altres comunitats musulmanes.

Salafistes profanen cementiris de la SGM i de la comunitat sufí a Líbia

Els salafistes libis van dedicar-se a profanar els cementiris de la Segona Guerra Mundial i de la minoria sufí com a resposta a la crema d'Alcorans de fa unes setmanes a l'Afganistan. Els salafistes van entrar al cementiri i van arrencar i colpejar les làpides de 1214 tombes en què hi ha enterrats soldats de diverses nacionalitats morts en combat durant la Segona Guerra Mundial. Els bàrbars van destruir a cops una gran creu commemorativa i quan arrenquen una làpida amb l'estrella de David criden “comencem amb aquests i seguirem. Són gossos!”. Tampoc altres comunitats musulmanes com la sufí ha escapat de la barbàrie salafista que el passat 13 de gener va entrar en un cementiri sufí amb una excavadora i van desenterrar els cossos de 29 mestres il·lustres sufís. Els sufís són una branca mística de l'Islam, els salafistes consideren als sufís uns heretges. Els salafistes van enderrocar una escola i una biblioteca a Trípoli, i ara hi ha una mesquita salafista.

Moren dos hostatges segrestats per islamistes a Nigèria

Dos tècnics europeus que treballaven a Nigèria van ser segrestats el maig de 2011. El govern britànic va decidir donar llum verda a una operació de rescat després d'interceptar les trucades entre el grup dels segrestadors i un altre grup islamista més radical en què podien haver tractat la transferència dels hostatges d'un grup a l'altre. Chris McManus, britànic, i Franco Lamolinara, italià, els dos hostatges en mans dels islamistes nigerians van morir durant l'operació de rescat. El govern italià s'ha sentit ofès amb el govern britànic perquè no van ser avisats que s'havia autoritzat l'operació. L'autòpsia efectuada al cadàver de Lamolinara a Itàlia ha determinat que va morir per un tret al cap, encara que tenia tres trets més al cos, tots realitzats a molt curta distància. Això indica que els terroristes van executar els dos hostatges just abans o durant l'operació de rescat.

Vídeo: Els salafistes libis profanen les tombes de soldatsde la SGM i 29 mestres il•lustres sufís

Vídeo: Chris McManus (britànic) i Franco Lamolinara (italià)assassinats per un grup islamista a Nigèria

Violencia islamista en Libia y Nigeria Los islamistas radicales no tienen ninguna credibilidad, sólo hay que ver que las principales víctimas de su barbarie son otros grupos musulmanes. Basta leer las noticias sobre los atentados que se producen en Irak, Afganistán, Pakistán, Nigeria, etc. donde el objetivo son las mezquitas de otras comunidades musulmanas.
Salafistas profanan cementerios de la SGM y de la comunidad sufí en Libia Los salafistas libios dedicaron a profanar los cementerios de la Segunda Guerra Mundial y de la minoría sufí como respuesta a la quema de Coranes de hace unas semanas en Afganistán. Los salafistas entraron al cementerio y arrancaron y golpear las lápidas de 1214 tumbas en que están enterrados soldados de diversas nacionalidades muertos en combate durante la Segunda Guerra Mundial. Los bárbaros destruyeron a golpes una gran cruz conmemorativa y cuando arrancan una lápida con la estrella de David llaman "empezamos con estos y seguiremos. Son perros".Tampoco otras comunidades musulmanas como la sufí ha escapado de la barbarie salafista que el pasado 13 de enero entró en un cementerio sufí con una excavadora y desenterraron los cuerpos de 29 maestros ilustres sufíes. Los sufíes son una rama mística del Islam, los salafistas consideran a los sufíes unos herejes. Los salafistas derribaron una escuela y una biblioteca en Trípoli, y ahora hay una mezquita salafista.
Mueren dos rehenes secuestrados por islamistas en Nigeria Dos técnicos europeos que trabajaban en Nigeria fueron secuestrados en mayo de 2011. El gobierno británico decidió dar luz verde a una operación de rescate después de interceptar las llamadas entre el grupo de los secuestradores y otro grupo islamista más radical en que podían haber tratado la transferencia de los rehenes de un grupo a otro. Chris McManus, británico, y Franco Lamolinara, italiano, los dos rehenes en manos de los islamistas nigerianos murieron durante la operación de rescate. El gobierno italiano se ha sentido ofendido con el gobierno británico porque no fueron avisados ​​que se había autorizado la operación.La autopsia efectuada al cadáver de Lamolinara en Italia ha determinado que murió por un disparo en la cabeza, aunque tenía tres disparos más en el cuerpo, todos realizados a muy corta distancia. Esto indica que los terroristas ejecutaron los dos rehenes justo antes o durante la operación de rescate.

Gaddafi executat

Gaddafi executat

Gadafi va ser localitzat a Sirte, la ciutat on va néixer, i la ciutat on va morir. L'home que durant més de 40 anys havia tingut el poder absolut a Líbia sense, això si, cap càrrec oficial, només era el líder, va acabar acorralat i mort per una bala de nou mil•límetres. Va morir com proclamava en els seus discursos que volia morir, martiritzat, una dèria que molt estesa entre els dictadors àrabs i entre molts dels seus partidaris.

Ell i els seus partidaris van acabar encerclats fins el punt de no tenir cap possibilitat de fugir.

Aparentment va ser capturat viu però ferit, i van matar-lo quan intentava fugir. És una llàstima perquè hauria estat interessant asseure'l a la banqueta dels acusats i poder jutjar-lo pels seus crims.

Una versió dels fets explica que va ser detingut amb vida pels rebels libis, estava ferit, l'oficial que va dirigir els homes que van capturar Gaddafi va trucar per demanar instruccions sobre el que havia de fer amb el presoner. Després li va disparar.

Una altra versió explica que Gaddafi va ser capturat, va provar de fugir però el comboi va ser interceptat, Gaddafi va amagar-se en unes canonades i va anar morint-se per dessagnament mentre el transportaven en una furgoneta. Sembla que la versió més creïble és la primera, és a dir, el van executar.

Molt tirans acaben tenint una mort ignominiosa i merescuda, en vida terroritzen la seva gent que a la seva mort se sent alliberada, encara que després el tirà deposat acabi sent substituït per un altre tirà. Ja veurem qui acaba guanyant el poder a Líbia.

Hem vist a Saddam penjat, els Caucescu abans temuts executats i convertits en dues tristes i patètiques figures, Mubarak assistint al seu judici en un llit d’hospital. Hitler va suïcidar-se amb la seva dona i els seus cóssos cremats, Mussolini i la seva amant executats i penjats d'un arbre, imatges de Franco agonitzant patèticament poc abans de dinyar-la o a Pinochet emmalaltint o convertint-se en un corredor de fons de geriàtric depenent de si tenia un jutge a prop o no.

A Gaddafi se l'hauria d'haver jutjat però això hauria estat molt incòmode per a molts líders occidentals que van entrevistar-se amb ell, no per demanar una democratització a Líbia i el respecte als drets humans sinó per garantir que importants empreses tinguessin accés a recursos libis sense impediments. Occident continua fent un paper galdós donant suport a tirans tercermundistes als que després giren l'esquena per donar suport als que els volen derrocar del poder i que a canvi d'ajuda militar occidental es venen fins la camisa. Occident dona suport a tirans o els deposa segons li convé.

Gaddafi serà enterrat en un lloc desconegut per evitar que la seva tomba es converteixi en lloc de peregrinació dels seus partidaris.

Gadafi ejecutado

Gadafi fue localizado en Sirte, la ciudad donde nació, y la ciudad donde murió. El hombre que durante más de 40 años había tenido el poder absoluto en Libia sin, eso sí, ningún cargo oficial, sólo era el líder, acabó acorralado y muerto por una bala de nueve milímetros. Murió como proclamaba en sus discursos que quería morir, martirizado, una manía que muy extendida entre los dictadores árabes y entre muchos de sus partidarios.

Él y sus partidarios acabaron rodeados hasta el punto de no tener ninguna posibilidad de huir.

Aparentemente fue capturado vivo pero herido, y matarlo cuando intentaba huir. Es una lástima porque habría sido interesante sentarlo en el banquillo de los acusados y poder juzgarlo por sus crímenes.

Una versión de los hechos explica que fue detenido con vida por los rebeldes libios, estaba herido, el oficial que dirigió los hombres que capturaron Gadafi llamó para pedir instrucciones sobre lo que debía hacer con el prisionero. Luego le disparó.

Otra versión cuenta que Gadafi fue capturado, intentó huir pero el convoy fue interceptado, Gadafi esconderse en unas tuberías y fue muriendo por desangramiento mientras lo transportaban en una furgoneta. Parece que la versión más creíble es la primera, es decir, lo ejecutaron.

Muy tiranos acaban teniendo una muerte ignominiosa y merecida, en vida aterrorizan su gente que a su muerte se siente liberada, aunque después el tirano depuesto acabe siendo sustituido por otro tirano. Ya veremos quien acaba ganando el poder en Libia.

Hemos visto a Sadam ahorcado, los Caucescu antes temidos ejecutados y convertidos en dos tristes y patéticas figuras, Mubarak asistiendo a su juicio en una cama de hospital. Hitler se suicidó con su mujer y sus cuerpos quemados, Mussolini y su amante ejecutados y colgados de un árbol, imágenes de Franco agonizante patéticamente poco antes de palmarla o Pinochet enfermando o convirtiéndose en un corredor de fondo de geriátrico dependiendo de si tenía un juez cerca o no.

En Gadafi se le debería haber juzgado pero eso habría sido muy incómodo para muchos líderes occidentales que entrevistarse con él, no para pedir una democratización en Libia y el respeto a los derechos humanos sino para garantizar que importantes empresas tuvieran acceso recursos libios sin impedimentos.Occidente continúa haciendo un papel lamentable apoyando tiranos tercermundistas a los que después dan la espalda para apoyar a los que los quieren derribar del poder y que a cambio de ayuda militar occidental se venden hasta la camisa.Occidente apoya tiranos o depone según le conviene.

Gadafi será enterrado en un lugar desconocido para evitar que su tumba se convierta en lugar de peregrinación de sus partidarios.

Solidaritat entre dictadors

Solidaritat entre dictadors

El president veneçolà Hugo Chávez va pregar a la televisió per Gadafi: “Demano a Déu per la vida del nostre germà Muamar el Gadafi. L'estan caçant per matar-lo, no se sap per on està, crec que se'n va anar cap al desert”. També va enviar un missatge solidari a Bashar al Asad, el dictador sirià que està reprimint les revoltes del seu poble per mantenir-se al poder. Chávez qualifica tant a Gadafi com a Bashar de germans, deu ser la germandat dels tirans.


Segons Chávez, Gadafi, el dictador libi “està fent el que havia de fer: dirigir la resistència contra la invasió. Que més li queda a un home, a un líder davant d'un poble agredit, envaït?”. Crec que el poble libi no opina de Gadafi el mateix que Chávez.


Chávez comença a patir els mateixos problemes psicològics que afecten molts dictadors, veu conxorxes que potser existeixen o potser no, segurament existeixen perquè el règim de Chávez ha anat tornant-se cada cop més autoritari. Està enfrontat a tots els països democràtics i manté excel•lents relacions amb tots els règims abominables i totalitaris de l'Orient Mitjà. Fins i tot el seu llenguatge comença a assemblar-se al d'aquells dictadors.


Chávez ha anat fent-se lleis a mida per tal de mantenir-se al poder, ha eliminat qualsevol impediment legal per mantenir-se al poder indefinidament, i com succeeix als països que no sent una democràcia volen semblar una democràcia ha usat tots els mitjans al seu abast per anar sent reelegit. No ens deixem enganyar, una urna no fa una democràcia. Avui dia celebren eleccions fins i tot l'Iran i l'Aràbia Saudita, i això no vol dir que siguin democràcies, els seus sistemes electorals són un bluf.


Chávez va acusar a l'oposició veneçolana fregar-se les mans dient “el pròxim és Chávez” de desitjar-li la mateixa sort que Gadafi i que desitjaven veure els avions nord-americans bombardejant Veneçuela. Segons Chávez “aquí (a Veneçuela) no passarà això: aquí cada dia hi haurà més pau, més desenvolupament i més amor entre nosaltres”. Que bonic!. Tots els veneçolans s'estimaran gràcies a Chávez.


“És una burla afirmar que s'ha imposat des de l'ONU en embargament d'armes a Líbia quan la mateixa OTAN va introduir milers d'armes pesades per donar suport a la insurrecció violenta contra el govern legítim d'aquell país”. Com tots sabem Líbia era una democràcia i Gadafi no tenia ni un sol canó sinó que es dedicava a cultivar flors. A Chávez els sirians i els libis l'importen un rave, li preocupa la seguretat dels seus col•legues dictadors.

Vídeo: Presidente Chávez condecora a su homólogo sirio Bashar Al-Assad


Vídeo: Hugo Chávez habla de Gadafi.







Solidaridad entre dictadores

El presidente venezolano Hugo Chávez rogó a la televisión por Gadafi: "Pido a Dios por la vida de nuestro hermano Muamar el Gadafi. La están cazando para matarlo, no se sabe por dónde está, creo que se fue hacia el desierto ". También envió un mensaje solidario a Bashar al Asad, el dictador sirio que está reprimiendo las revueltas de su pueblo para mantenerse en el poder. Chávez califica tanto a Gadafi como Bashar de hermanos, debe ser la hermandad de los tiranos.


Según Chávez, Gadafi, el dictador libio "está haciendo lo que tenía que hacer: dirigir la resistencia contra la invasión. Que más le queda a un hombre, un líder ante un pueblo agredido, invadido? ".Creo que el pueblo libio no opina de Gadafi lo mismo que Chávez.


Chávez empieza a sufrir los mismos problemas psicológicos que afectan a muchos dictadores, ve componendas que quizás existen o quizás no, seguramente existen para que el régimen de Chávez ha ido volviéndose cada vez más autoritario. Está enfrentado a todos los países democráticos y mantiene excelentes relaciones con todos los regímenes abominables y totalitarios de Oriente Medio. Incluso su lenguaje comienza a parecerse al de aquellos dictadores.


Chávez ha ido haciéndose leyes a medida para mantenerse en el poder, ha eliminado cualquier impedimento legal para mantenerse en el poder indefinidamente, y como sucede en los países que no siendo una democracia quieren parecer una democracia ha usado todos los medios a su alcance para ir siendo reelegido. No nos dejemos engañar, una urna no hace una democracia. Hoy en día celebran elecciones incluso Irán y Arabia Saudí, y eso no quiere decir que sean democracias, sus sistemas electorales son un bluf.


Chávez acusó a la oposición venezolana frotarse las manos diciendo "el próximo es Chávez" de desearle la misma suerte que Gadafi y que deseaban ver los aviones estadounidenses bombardeando Venezuela. Según Chávez "aquí (en Venezuela) no pasará eso: aquí cada día habrá más paz, más desarrollo y más amor entre nosotros". Qué bonito!. Todos los venezolanos se estimarán gracias a Chávez.


"Es una burla afirmar que se ha impuesto desde la ONU en embargo de armas a Libia cuando la misma OTAN introdujo miles de armas pesadas para apoyar la insurrección violenta contra el gobierno legítimo de ese país". Como todos sabemos Libia era una democracia y Gadafi no tenía ni un solo cañón sino que se dedicaba a cultivar flores. En Chávez los sirios y los libios la importan un bledo, le preocupa la seguridad de sus colegas dictadores.

Chávez a la lluna de Líbia

Chávez a la lluna de Líbia

Que tenen a veure Hugo Chávez, l'arribada de l'home a la Lluna i la situació de Líbia?. Ens hauria de semblar que cap, però si pel mig està Hugo Chávez tot és possible per molt absurd i delirant que pugui semblar-nos.

Sabut és que Hugo Chávez no li té cap simpatia als Estats Units, segurament el seu antiamericanisme li fa que protagonitzi escenes increïbles com aquella en què es dirigia al llavors president dels Estats Units George Bush dient allò de “you are a donkey, mister danger”, també va protagonitzar aquella lamentable escena en què en una cimera va posar-se a discutir amb José Luís Rodríguez Zapatero sobre Aznar, ja veieu el nivell de la discusió, i el rei d'Espanya li va engegar el famós “perquè no et calles?”, i un altre trist espectacle protagonitzat pel president veneçolà va ser aquell dia que anava ordenant la confiscació d'edificis d'una plaça de Caracas. Les declaracions d'Hugo Chávez solen ser delirants. Doncs bé, ara s'ha apuntat a la tesi que nega l'arribada de l'home a la Lluna que va produir-se l'any 1969. Els arguments de Chávez es basen en tesi que podem trobar en algunes pàgines d'Internet i que han estat publicades a revistes de dubtosa seriositat o conspiranoïques. "Arribaria l'imperi ianqui a la Lluna? Hi ha investigacions que han sortit en revistes serioses que ho posen en dubte, perquè apareix la bandera dels Estats Units onejant, i algú es va preguntar ¿hi ha vent a la Lluna?". Ni a la Lluna hi ha vent, tret de l'anomenat vent solar, ni en alguns cervells hi ha neurones que funcionin. Aquestes tesis ja les coneixia, però em sorprén que el president d'un país, en aquest cas Veneçuela, es dediqui a empassar-se aquestes tesis conspiranoïques que neguen l'arribada de l'home a la Lluna. Ha pensat, Hugo Chávez, que si fos fals els soviètics no haurien trigat ni cinc minuts a dir que els nord-americans mentien. Els russos van seguir totes les passes dels nord-americans amb els que competien en la carrera espacial, un programa en què fins a aquell moment els soviètics havien anat pel davant. I finalment els americans van ser els primers que van posar un peu humà, en realitat van ser quatre, a la Lluna, els russos van centrar des d'aquell moment el seu objectiu principalment en Venus, i els nord-americans en Mart, això si, naus no tripulades.
Però el president veneçolà també diu que les imatges de la presa de la Plaça Verda de Tripoli són un muntatge realitzat a Qatar: "Jo no sortia de la meva sorpresa ahir, i crec que tothom, quan fins i tot un dels anomenats líders de les hordes aquelles que estan destrossant a Líbia va reconèixer que si, que la denúncia del medi rus era certa i que la presa de la Plaça Verda va ser un muntatge fet a Qatar on van participar actors professionals". Chávez en el seu deliri acusa als Estats Units i les potències europees de perpetrar una massacre contra els libis: “El drama de Líbia no acaba ni tan sols amb la caiguda del Govern de Gaddafi, comença, res més”. Cal dir, que Chávez és un dels pocs amics que li queden al dictador libi, Muammar El Gaddafi, ara en parador desconegut després de perdre el poder que va tenir durant 42 anys.

Vídeo: Hugo Chávez: "No me consta que Gadafi sea un asesino"


Vídeo: El Show de Chávez: "Bush es El Diablo"


Vídeo: King Juan Carlos to Chávez: "Shut up" (ENGLISH SUBTITLES)


Vídeo: HUGO CHÁVEZ


Vídeo: HUGO CHAVEZ EXPROPIA PROPIETATS PRIVADES A CARACAS


Vídeo: HUGO CHAVEZ AMENAZA CON NACIONALIZAR LA FILIAL DE BBVA EN VENEZUELA


Vídeo: MR BUSH, ERES UN BURRO, un cobarde, un asesino, un GENOCIST

MR BUSH, YOU ARE A DONKEY, A COWARD, AN ASSASIN... por SamoZaSrbe


Chávez en la luna de Libia

¿Que tienen que ver Hugo Chávez, la llegada del hombre a la Luna y la situación de Libia?. Nos debería parecer que ninguna, pero si por medio está Hugo Chávez todo es posible por muy absurdo y delirante que pueda parecernos.
Sabido es que Hugo Chávez no le tiene ninguna simpatía a los Estados Unidos, seguramente su antiamericanismo le hace que protagonice escenas increíbles como aquella en la que se dirigía al entonces presidente de Estados Unidos George Bush diciendo aquello de "you are a donkey , mister danger", también protagonizó aquella lamentable escena en la que en una cumbre puso a discutir con José Luis Rodríguez Zapatero sobre Aznar, ya veis el nivel de la discusión, y el rey de España le espetó el famoso"porque no te callas?", y otro triste espectáculo protagonizado por el presidente venezolano fue aquel día que iba ordenando la confiscación de edificios de una plaza de Caracas. Las declaraciones de Hugo Chávez suelen ser delirantes.
Pues bien, ahora se ha apuntado a la tesis que niega la llegada del hombre a la Luna que se produjo en 1969. Los argumentos de Chávez se basan en tesis que podemos encontrar en algunas páginas de Internet y que han sido publicadas en revistas de dudosa seriedad o conspiranoicas. "Llegaría el imperio yanqui a la Luna? Hay investigaciones que han salido en revistas serias que lo ponen en duda, porque aparece la bandera de Estados Unidos ondeando, y alguien se preguntó ¿hay viento en la Luna?". Ni en la Luna hay viento, salvo el llamado viento solar, ni en algunos cerebros hay neuronas que funcionen. Estas tesis ya las conocía, pero me sorprende que el presidente de un país, en este caso Venezuela, se dedique a tragar estas tesis conspiranoicas que niegan la llegada del hombre a la Luna. Ha pensado, Hugo Chávez, que si fuera falso los soviéticos no habrían tardado ni cinco minutos en que los estadounidenses mentían. Los rusos siguieron todos los pasos de los estadounidenses con los que competían en la carrera espacial, un programa en el que hasta ese momento los soviéticos habían ido por delante. Y finalmente los americanos fueron los primeros que pusieron un pie humano, en realidad fueron cuatro, en la Luna, los rusos centraron desde ese momento su objetivo principalmente en Venus, y los estadounidenses en Marte, esto si, naves no tripuladas.
Pero el presidente venezolano también dice que las imágenes de la toma de la Plaza Verde de Trípoli son un montaje realizado en Qatar: "Yo no salía de mi asombro ayer, y creo que todo el mundo, cuando incluso uno de los llamados líderes de las hordas aquellas que están destrozando a Libia reconoció que sí, que la denuncia del medio ruso era cierta y que la toma de la Plaza Verde fue un montaje hecho en Qatar donde participaron actores profesionales". Chávez en su delirio acusa a Estados Unidos y las potencias europeas de perpetrar una masacre contra los libios: "El drama de Libia no termina ni siquiera con la caída del Gobierno de Gadafi, comienza, nada más". Hay que decir, que Chávez es uno de los pocos amigos que le quedan al dictador libio, Muamar El Gadafi, ahora en paradero desconocido después de perder el poder que tuvo durante 42 años.

Orient Mitjà, la història interminable

Orient Mitjà, la història interminable

Israel i els conflictes interns dels altres

Conflictes inacabables

L'Orient Mitjà és una zona en permanent conflicte, no vull dir que no hi hagin guerres en altres llocs del Món, però si que és cert és que en aquesta zona sembla que el conflicte és una situació normal i la tranquil•litat una situació que cap generació que hagi habitat la zona ha conegut mai.

Creure que es tracta de conflictes interns és absurd, uns Estats es dediquen a potinejar en els assumptes interns d'altres, i malgrat el que algú pugui creure l'Estat que menys potineja els assumptes dels seus veïns és Israel encara que Israel aparegui en el centre de tots els conflictes.

Una solució que va convertir-se en problema

Arran que l'ONU aprovés la creació de dos Estats a l'Orient Mitjà, a l'antic protectorat britànic de Palestina van crear-se un Estat de Palestina pels àrabs i l'Estat d'Israel pels jueus. Els àrabs van refusar aquell Estat i els Estats àrabs van llançar-se sobre el petit Estat d'Israel convençuts que el destruirien però no va ser així.

Àrabs i jueus van enfrontar-se terriblement vàries vegades i els àrabs van ser derrotats. Els palestins que havien refusat l'oportunitat de tenir un Estat van convertir-se en l'excusa per mantenir un conflicte contra Israel, tots els Estats àrabs convertits en adalils de la causa palestina. Un fet que demostra que els palestins no són més que una excusa per mantenir viu el conflicte contra l'Estat d'Israel, una anomalia democràtica envoltada de règims autoritaris, és que aquests defensors dels palestins quan aquests s'han convertit en una nosa no han tingut cap escrúpol a l'hora d'esclafar-los i matar-los a milers.

Conflicte amb Síria

La situació siriana està molt embolicada, el règim de Bashar Al Asad està usant tots els mètodes que té al seu abast per esclafar la revolta del poble sirià que demana reformes. El pròxim mes de setembre els representants palestins volen demanar a les Nacions Unides el reconeixement de Palestina com Estat. El govern israelià tem que des de Síria intentin arribar a Palestina milers de palestins a través del Golan. Fa dos mesos van intentar fer una incursió que va acabar amb alguns morts. Però també es tem que Bashar intenti enviar les seves tropes a la zona del Golan amb el clar propòsit de provocar un enfrontament. Això seria un intent del règim de Bashar Al Asad d'intentar desviar l'atenció mediàtica del conflicte intern a una guerra amb Israel.

L'exèrcit israelià s'està entrenant aquests dies en tàctiques antiavalots davant la previsió que hagin d'enfrontar-se a les protestes dels palestins a Cisjordània i Jerusalem Est. S'estan preparant per emprar armes no letals, és a dir, que ho pensen tractar més com una qüestió d'ordre públic, i per tant una tasca que més aviat correspondria a la policia, que no com si fos una Intifada. Consideren que no caldrà enviar tancs ja que en aquests moments creuen que no hi ha a Cisjordània xarxes terroristes ni armes com durant la segona Intifada.

Es tem també que hi puguin haver problemes a Gaza i a la frontera del Líban. És a dir, mentre que Cisjordània consideren que les protestes es poden tractar com un problema d'ordre públic, a les fronteres amb el Líban, Síria i a Gaza si que temen els israelians que el pròxim setembre hi podrien haver enfrontaments armats. Gaza amb Hamàs, el Líban amb Hezbolà i Síria per un intent del règim sirià de desviar l'atenció de la repressió contra els seus ciutadans per una guerra contra Israel.

Tropes de reserva i unitats antiavalots israelianes han estat convocades a Judea i Samària (noms jueus de Cisjordània), i a les fronteres de Gaza, Síria i Líban davant el temor que diversos grups palestins intentin realitzar accions violentes mentre es discuteix a la seu de les Nacions Unides a Nova York el reconeixement de l'Estat palestí.

Barak, ministre de defensa israelià té l'esperança que els palestins optin per no actuar violentament. Realment en condicions normals hauria de ser contraproduent per la seva candidatura que iniciessin una campanya d'atacs terroristes contra Israel, però si fem una ullada als fets desenvolupats abans, durant i després de cada reunió en què Israel i els palestins havien de discutir sobre la pau entre ambdós països veiem que els palestins han sabotejat sempre aquestes discussions. Quan quasi tenien el seu Estat a les mans han decidit que era “més divertit” cometre atacs terroristes o llançar coets contra Israel. La responsabilitat no ha estat mai una qualitat dels dirigents palestins.

També haig de dir que el govern israelià hauria d'expressar una opinió comuna, no deu, mentre uns ministres mostren la seva preocupació per la possibilitat que el mes de setembre comenci un conflicte a les fronteres conflictives de Gaza, Cisjordània, Líban i Síria, d'altres minimitzen aquesta possibilitat.

Advertència als israelians que viatgin a la Gran Bretanya

Des de fa tres setmanes a la Gran Bretanya han anat iniciant-se diversos conflictes amb la crema de vehicles i edificis, i el saqueig de comerços. El ministeri d'exteriors israelià ha advertit als seus ciutadans que viatgin a la Gran Bretanya que evitin les zones en conflicte, i es mantinguin allunyats de les zones amb grans concentracions de joves, i recomana als israelians que segueixin les instruccions de la policia britànica.

Bashar i Gadafi usen armament pesat contra els seus pobles

Estem veient com l'armament que empren els dictadors sirià i libi contra els seus ciutadans revoltats és cada vegada més potent. He dit almenys un parell de vegades referint-me a Bashar, encara que és pot dir el mateix de Gadafi, que el dictador sirià està disposat a seguir governant encara que sigui al damunt de les calaveres dels seus conciutadans.

Bashar bombardeja Latakia

El poder brutal i repressiu de Bashar ha decidit atacar la ciutat portuària de Latakia, i ho ha fet també des del mar, i des de terra amb armament pesat. També van realitzar nombroses detencions entre la població civil de majoria sunnita. Les tropes de Bashar van atacar als assistents a l'enterrament d'una víctima dels atacs. Dilluns passat els atacs van causar 6 morts a Latakia i 18 a tot el país.

Amb la brutalitat dels atacs és estrany que s'estiguin produint tan poques víctimes, encara que des del començament de la revolta ja han mort més de 1700 persones a tot Síria.

Gadafi ataca els rebels amb míssils SCUD

Gadafi va atacar la ciutat petroliera i portuària de Brega amb un míssil SCUD per primera vegada des de que va iniciar-se la revolta a Líbia. Aquesta ciutat està en mans dels revoltats. Els SCUD són míssils de fabricació russa, van fer-se famosos pel seu ús per part de Saddam que va atacar Israel. Aquests míssils d'origen rus són una de les armes d'aquest tipus més estesa entre els règims totalitaris de l'Orient Mitjà. Els russos van fer un gran negoci venent aquests míssils a tots els sàtrapes àrabs, probablement sigui la segona arma preferida de qualsevol tirà o aspirant a tirà després del AK47. El míssil SCUD llançat per les tropes de Gadafi contra Brega va caure a prop de la ciutat però sense produir víctimes. L'OTAN creu que aquests míssils poden matar civils, no sé com hauran arribat a aquesta conclusió els experts de l'OTAN, però no canviaran capgirar el curs de la guerra ni que s'acabi abans. Saddam també va creure que amb els SCUD aconseguiria guanyar la guerra, anava errat. Gadafi no ha aprés de les lliçons de la història. Mentrestant els rebels segueixen acostant-se a Trípoli, capital de Líbia.

Hezbolà és el veritable problema del Líban

En aquestes dues notícies hi ha dos elements en comú: Hariri i Hezbolà. Hezbolà, o Partit de Déu, una organització terrorista xiïta libanesa que controla algunes zones del Líban sense que l'exèrcit libanès gosi enfrontar-se, i que a més és un dels partits principals del govern del Líban. Hezbolà rep l'ajut militar i financer de l'Iran i de Síria i és el braç executor d'aquests dos països al Líban. Un dels fets més rellevants és que com a braç executor de l'Iran i de Síria actua des del sud del Líban atacant el territori israelià i realitzant incursions. Això ha provocat que més d'una vegada el Tzáhal hagi atacat el sud del Líban. I el govern libanès hagi mostrat la seva perplexitat fingida i hipòcrita davant la comunitat internacional quan si de debò haguessin volgut evitar-ho ho haurien pogut fer anihilant a Hezbolà, però ara ja no poden, aquesta organització terrorista ha crescut tant que l'exèrcit libanès no té capacitat per enfrontar-se a Hezbolà a no ser que vulguin iniciar una guerra civil les conseqüències de la qual no ens podem ni arribar a imaginar. I es difícil que el govern libanès decideixi enviar l'exèrcit contra Hezbolà sent Hezbolà un dels partits que forma part del govern libanès.

Hariri demana confiscar armes il•legals a Hezbolà

Saad Hariri ha demanat que es confisqui a Hezbolà les armes il•legals i que els autors de l'assassinat del seu pare, l'exprimer ministre libanès Rafik Hariri, siguin entregats al Tribunal Especial del Líban. Rafik Hariri va ser assassinat amb un camió bomba per Hezbolà l'any 2005, el TEL va inculpar a quatre membres de la banda terrorista xiïta que encara estan lliures. Hezbolà es nega a entregar als quatre imputats per l'assassinat de Hariri i les armes i exigeix al govern libanès que trenqui el seu compromís amb el Tribunal Especial del Líban.

El TEL va donar 30 dies al govern libanès per posar en mans del Tribunal de l'Haia als quatre imputats, aquest termini va complir el dia 11 d'agost i no s'ha produït l'arrest encara.

Una investigació del TEL investiga els atemptats contra altres polítics libanesos i les vincula amb la de Hariri: L'assassinat de Georges Hui y les temptatives contra l'ex ministre de Defensa Elias Murr i el diputat Maruan.

Hi ha el temor que Hezbolà intenti desestabilitzar el país si els quatre assassins són detinguts, cosa a la que va comprometre's el govern libanès presidit per Nayib Mikati, considerat un home de palla d'Hezbolà, i que encara no ha fet cap intent de complir. El líder d'Hezbolà, el xeic Hasan Nasrallah va advertir que tallaria les mans a qualsevol que intentés detenir als autors de l'assassinat de Rafik Hariri. Suposo que Mikati no deu voler perdre les mans ni cap altra part del seu cos.

Com podem veure el poder d'Hezbolà és quasi absolut, controla el govern fet que permet que les seves accions terroristes quedin impunes i que Hezbolà pugui controlar parts importants del Líban des de les que pot cometre actes terroristes violant les fronteres amb Israel i provocant una virulenta resposta de l'exèrcit israelià.

Hezbolà introdueix armes que li entreguen Síria i l'Iran, que ja voldria tenir-les l'exèrcit libanès, i que enforteix cada dia més a Hezbolà enfront un Estat libanès que només fa de trista comparsa d'un grup terrorista islàmic com Hezbolà.

 

Oriente Medio, la historia interminable

Israel y los conflictos internos de los otros

Conflictos interminables

El Oriente Medio es una zona en permanente conflicto, no quiero decir que no haya guerras en otros lugares del Mundo, pero si que es cierto es que en esta zona parece que el conflicto es una situación normal y la tranquilidad una situación que ningún generación que haya habitado la zona ha conocido nunca.

Creer que se trata de conflictos internos es absurdo, unos Estados se dedican a jugar en los asuntos internos de otros, y pese a lo que alguien pueda creer el Estado que menos enredar los asuntos de sus vecinos es Israel aunque Israel aparezca en el centro de todos los conflictos.

Una solución que se convirtió en problema

A raíz de que la ONU aprobara la creación de dos Estados en Oriente Medio, en el antiguo protectorado británico de Palestina crearse un Estado de Palestina por los árabes y el Estado de Israel por los judíos. Los árabes rechazaron ese Estado y los Estados árabes se lanzaron sobre el pequeño Estado de Israel convencidos de que el destruirían pero no fue así.

Árabes y judíos se enfrentaron terriblemente varias veces y los árabes fueron derrotados. Los palestinos que habían rechazado la oportunidad de tener un Estado se convirtieron en la excusa para mantener un conflicto contra Israel, todos los Estados árabes convertidos en adalides de la causa palestina. Un hecho que demuestra que los palestinos no son más que una excusa para mantener vivo el conflicto contra el Estado de Israel, una anomalía democrática rodeada de regímenes autoritarios, es que estos defensores de los palestinos cuando estos se han convertido en un estorbo no han tenido ningún escrúpulo a la hora de aplastarlos y matarlos a miles.

Conflicto con Siria

La situación siria está muy envuelta, el régimen de Bashar Al Asad está usando todos los métodos que tiene a su alcance para aplastar la revuelta del pueblo sirio que pide reformas. El próximo mes de septiembre los representantes palestinos quieren pedir a las Naciones Unidas el reconocimiento de Palestina como Estado. El gobierno israelí teme que desde Siria intenten llegar a Palestina miles de palestinos a través del Golán. Hace dos meses intentaron hacer una incursión que acabó con algunos muertos. Pero también se teme que Bashar intente enviar sus tropas en la zona del Golán con el claro propósito de provocar un enfrentamiento. Esto sería un intento del régimen de Bashar Al Asad de intentar desviar la atención mediática del conflicto interno en una guerra con Israel.

El ejército israelí se está entrenando estos días en tácticas antidisturbios ante la previsión de que tengan que enfrentarse a las protestas de los palestinos en Cisjordania y Jerusalén Este. Se están preparando para emplear armas no letales, es decir, que lo piensan tratar más como una cuestión de orden público, y por tanto una tarea que más bien correspondería a la policía, que no como si fuera una Intifada. Consideran que no será necesario enviar tanques ya que en estos momentos creen que no hay en Cisjordania redes terroristas ni armas como durante la segunda Intifada.

Se teme también que pueda haber problemas en Gaza y la frontera del Líbano. Es decir, mientras que Cisjordania consideran que las protestas se pueden tratar como un problema de orden público, en las fronteras con el Líbano, Siria y en Gaza si que temen los israelíes que el próximo septiembre podrían haber enfrentamientos armados. Gaza con Hamás, el Líbano con Hezbolá y Siria por un intento del régimen sirio de desviar la atención de la represión contra sus ciudadanos por una guerra contra Israel.

Tropas de reserva y unidades antidisturbios israelíes han sido convocadas en Judea y Samaria (nombres judíos de Cisjordania), ya las fronteras de Gaza, Siria y Líbano ante el temor de que varios grupos palestinos intenten realizar acciones violentas mientras se discute en la sede de las Naciones Unidas en Nueva York el reconocimiento del Estado palestino.

Barak, ministro de defensa israelí tiene la esperanza de que los palestinos opten por no actuar violentamente. Realmente en condiciones normales debería ser contraproducente para su candidatura que iniciaran una campaña de ataques terroristas contra Israel, pero si echamos un vistazo a los hechos desarrollados antes, durante y después de cada reunión en la que Israel y los palestinos debían discutir sobre la paz entre ambos países vemos que los palestinos han saboteado siempre estas discusiones. Cuando casi tenían su Estado a las manos han decidido que era "más divertido" cometer ataques terroristas o lanzar cohetes contra Israel. La responsabilidad no ha sido nunca una calidad de los dirigentes palestinos.

También tengo que decir que el gobierno israelí debería expresar una opinión común, no debe, mientras unos ministros muestran su preocupación por la posibilidad de que el mes de septiembre comience un conflicto en las fronteras conflictivas de Gaza, Cisjordania, Líbano y Siria, otros minimizan esta posibilidad.

Advertencia a los israelíes que viajen a Gran Bretaña

Desde hace tres semanas en Gran Bretaña han ido iniciándose varios conflictos con la quema de vehículos y edificios, y el saqueo de comercios. El ministerio de exteriores israelí advirtió a sus ciudadanos que viajen a Gran Bretaña que eviten las zonas en conflicto, y se mantengan alejados de las zonas con grandes concentraciones de jóvenes, y recomienda a los israelíes que sigan las instrucciones de la policía británica.

Bashar y Gadafi usan armamento pesado contra sus pueblos

Estamos viendo como el armamento que utilizan los dictadores sirio y libio contra sus ciudadanos sublevados es cada vez más potente. He dicho al menos un par de veces refiriéndome a Bashar, aunque se puede decir lo mismo de Gadafi, que el dictador sirio está dispuesto a seguir gobernando aunque sea encima de las calaveras de sus conciudadanos.

Bashar bombardea Latakia

El poder brutal y represivo de Bashar ha decidido atacar la ciudad portuaria de Latakia, y lo ha hecho también desde el mar, y desde tierra con armamento pesado. También realizaron numerosas detenciones entre la población civil de mayoría suní. Las tropas de Bashar atacaron a los asistentes al entierro de una víctima de los ataques. El pasado lunes los ataques causaron 6 muertos en Latakia y 18 en todo el país.

Con la brutalidad de los ataques es de extrañar que se estén produciendo tan pocas víctimas, aunque desde el comienzo de la revuelta ya han muerto más de 1700 personas en todo Siria.

Gadafi ataca a los rebeldes con misiles SCUD

Gadafi atacó la ciudad petrolera y portuaria de Lidia con un misil SCUD por primera vez desde que se inició la revuelta en Libia. Esta ciudad está en manos de los sublevados. Los SCUD son misiles de fabricación rusa, se hicieron famosos por su uso por parte de Sadam que atacó Israel. Estos misiles de origen ruso son una de las armas de este tipo más extendida entre los regímenes totalitarios de Oriente Medio. Los rusos hicieron un gran negocio vendiendo estos misiles en todos los sátrapas árabes, probablemente sea la segunda arma preferida de cualquier tirano o aspirante a tirano tras el AK47. El misil SCUD lanzado por las tropas de Gadafi contra Lidia cayó cerca de la ciudad pero sin producir víctimas. La OTAN cree que estos misiles pueden matar civiles, no sé cómo habrán llegado a esta conclusión los expertos de la OTAN, pero no cambiarán cambiar el curso de la guerra ni que se acabe antes. Sadam también creyó que con los SCUD conseguiría ganar la guerra, estaba equivocado. Gadafi no ha aprendido de las lecciones de la historia. Mientras los rebeldes siguen acercándose a Trípoli, capital de Libia.

Hezbolá es el verdadero problema del Líbano

En estas dos noticias hay dos elementos en común: Hariri y Hezbolá. Hezbolá, o Partido de Dios, una organización terrorista chií libanesa que controla algunas zonas del Líbano sin que el ejército libanés se atreva enfrentarse, y que además es uno de los partidos principales del gobierno del Líbano. Hezbolá recibe la ayuda militar y financiero de Irán y de Siria y es el brazo ejecutor de estos dos países en el Líbano. Uno de los hechos más relevantes es que como brazo ejecutor de Irán y de Siria actúa desde el sur del Líbano atacando el territorio israelí y realizando incursiones. Esto ha provocado que más de una vez el Tzahal haya atacado el sur del Líbano. Y el gobierno libanés haya mostrado su perplejidad fingida e hipócrita ante la comunidad internacional cuando si de verdad hubieran querido evitarlo lo hubieran podido hacer aniquilando a Hezbolá, pero ahora ya no pueden, esta organización terrorista ha crecido tanto que el ejército libanés no tiene capacidad para enfrentarse a Hezbolá a no ser que quieran iniciar una guerra civil las consecuencias no podemos ni llegar a imaginar. Y es difícil que el gobierno libanés decida enviar el ejército contra Hezbolá siendo Hezbolá uno de los partidos que forma parte del gobierno libanés.

Hariri pide confiscar armas ilegales en Hezbolá

Saad Hariri ha pedido que se confisque a Hezbolá las armas ilegales y que los autores del asesinato de su padre, el ex primer ministro libanés Rafik Hariri, sean entregados al Tribunal Especial del Líbano. Rafik Hariri fue asesinado con un camión bomba para Hezbolá el año 2005, el TEL inculpó a cuatro miembros de la banda terrorista chií que todavía están libres. Hezbolá se niega a entregar a los cuatro imputados por el asesinato de Hariri y las armas y exige al gobierno libanés que rompa su compromiso con el Tribunal Especial del Líbano.

El TEL dio 30 días al gobierno libanés para poner en manos del Tribunal de La Haya a los cuatro imputados, este plazo cumplió el día 11 de agosto y no se ha producido el arresto todavía.

Una investigación del TEL investiga los atentados contra otros políticos libaneses y las vincula con la de Hariri: El asesinato de Georges Hoy y las tentativas contra el ex ministro de Defensa Elias Murr y el diputado Maruan.

Existe el temor de que Hezbolá intente desestabilizar el país si los cuatro asesinos son detenidos, a lo que se comprometió el gobierno libanés presidido por Nayib Mikati, considerado un hombre de paja de Hezbolá, y que aún no ha hecho ningún intento de cumplir . El líder de Hezbolá, el jeque Hasan Nasrallah advirtió que cortaría las manos a cualquiera que intentara detener a los autores del asesinato de Rafik Hariri. Supongo que Mikati no querrá perder las manos ni ninguna otra parte de su cuerpo.

Como podemos ver el poder de Hezbolá es casi absoluto, controla el gobierno que permite que sus acciones terroristas queden impunes y que Hezbolá pueda controlar partes importantes del Líbano desde las que puede cometer actos terroristas violando las fronteras con Israel y provocando una virulenta respuesta del ejército israelí.

Hezbolá introduce armas que le entregan Siria e Irán, que ya quisiera tenerlas el ejército libanés, y que fortalece cada día más a Hezbolá frente a un Estado libanés que sólo hace de triste comparsa de un grupo terrorista islámico como Hezbolá.

Orient Mitjà: Turquia, Síria, Líban, Israel, Palestina i Líbia

Orient Mitjà: Turquia, Síria, Líban, Israel, Palestina i Líbia

Destruït un oleoducte a Síria

L'explosió d'un oleoducte a Síria va causar un forat de 15 metres de diàmetre i el vessament de petroli a la zona de Tel Kalaj. Aquesta explosió va provocar que els habitants de la zona fugissin. Les autoritats sirianes consideren que es tracta d'un acte de sabotatge, reconeixen, però, que els terroristes, així els qualifica el governador de la província d'Homs, van cometre aquest acte de sabotatge en un moment en què no hi havia ningú a la zona. El governador creu que els sabotejadors han volgut causar un gran dany material a l'oleoducte però sembla que el que els sabotejadors no buscaven era matar ningú. S'han pres les mesures necessàries per impedir que la fuita de petroli arribi a l'aigua de l'embassament de Tal Hos.

Nota: Des que han començat les revoltes en els països àrabs diversos oleoductes de diversos països han explotat.

Negociacions amb els palestins

El president d'Israel, Shimon Peres ha mantingut discretes converses amb l'Autoritat Palestina en un intent de reactivar les negociacions de pau però també d'impedir que els palestins demanin a les Nacions Unides el reconeixement de Palestina com Estat.

Entre els temes que Peres ha tractat amb representant palestí està en el de les fronteres, per intentar anar més enllà de l'atzucac en què estan les negociacions per l'assumpte de les línies d'armistici de 1967. Entre les propostes considerades hi ha realitzar un intercanvi de territoris i també compensar els palestins pels assentaments.

Dimissió de la cúpula de l'exèrcit turc

La cúpula de l'exèrcit turc ha presentat la seva dimissió per mostrar el seu desacord amb el govern que presideix l'islamista Recep Tayip Erdogan presentant la seva carta al primer ministre i demanant passar a la reserva. L'exèrcit turc tutelava les institucions de govern per impedir que el país i especialment el govern caigués en mans dels islamistes i impedir que Turquia es converteixi en una República islàmica.

Yunis, assassinat per traïdor o per incompetent

El general Abdelfatah Yunis, cap de l'exèrcit libi va ser assassinat. Una font que prefereix mantenir-se en l'anonimat, va dir que el general Yunis va ser convocat per poder ser interrogat sobre assumptes militars, aparentment se sospitava que podria treballar per Gadafi. Altres fonts, però, diuen que es volia interrogar a Yunis sobre errors durant l'ofensiva de Brega en què va ordenar als seus homes avançar per un camp minat, un fet que va provocar moltes baixes. O era un agent de Gadafi o un estratega incompetent. Segons el CNT el capitost dels autors de la mort de Yunis ha estat detingut. Yunis havia estat el segon home del règim de Gadafi fins que va canviar-se de bàndol, passant-se als revoltats. L'autoria de la mort de Yunis i les raons no estan gaire clares.

El TEL fa públic el nom dels assassins de Hariri

El Tribunal Especial pel Líban ha fet públic el nom dels autors materials de l'assassinat de Rafic Hariri, ex primer ministre del Líban. Els autors són membres de l'organització terrorista libanesa xiïta Hezbolà. El jutge instructor Daniel Fransen ha aixecat el secret del sumari en el que a la identitat dels assassins fa referència. El fiscal del TEL, Daniel Bellmare, ha acusat a Salim Jamil Ayyash, Mustafa Amine Badreddine, Hussein Hassan Oneissi, Assad Hassan Sabra de l'atemptat amb cotxe bomba que el 14 de febrer de 2005 va matar a Rafic Hariri i 22 persones més.

El fiscal considera que el fet de publicar els noms dels quatre terroristes pot facilitar que siguin detingut aviat. És a dir, estan en llibertat. La resta de l'acusació i el sumari romandrà sota secret de sumari. Les autoritats libaneses van rebre l'acta d'acusació i les ordres d'arrest dels quatre terroristes abans citats.

El jutge Fransen va emetre una ordre internacional d'arrest contra els quatre acusats i ha autoritzat al fiscal que transfereixi tota la informació pertinent a la Interpol per a que emeti una “notificació vermella” contra els quatre terroristes d'Hezbolà. Des d'ara les autoritats libaneses estan obligades a informar al TEL sobre les gestions per detenir als quatre terroristes. Les autoritats libaneses tenen un problema molt gros, tenen l'ordre d'arrest contra quatre terroristes damunt la taula, quatre terroristes que són membres d'Hezbolà, organització terrorista islàmica xiïta que controla més territori libanés que el govern libanés, i que no crec que entregui als quatre individus, i un intent per part de les autoritats libaneses de capturar-los podria provocar una guerra oberta entre el govern libanés i Hezbolà.

Oriente Medio: Turquía, Siria, Líbano, Israel, Palestina y Libia

Destruido un oleoducto en Siria

La explosión de un oleoducto en Siria causó un agujero de 15 metros de diámetro y el derrame de petróleo en la zona de Tel Kalaj. Esta explosión provocó que los habitantes de la zona huyeran. Las autoridades sirias consideran que se trata de un acto de sabotaje, reconocen, sin embargo, que los terroristas, así los califica el gobernador de la provincia de Homs, cometieron este acto de sabotaje en un momento en que no había nadie en la zona. El gobernador cree que los saboteadores han querido causar un gran daño material al oleoducto pero parece que el que los saboteadores no buscaban era matar a nadie. Se han tomado las medidas necesarias para impedir que la fuga de petróleo llegue al agua del embalse de Tal Hos.

Nota: Desde que han empezado las revueltas en los países árabes varios oleoductos de varios países han explotado.

Negociaciones con los palestinos

El presidente de Israel, Shimon Peres ha mantenido discretas conversaciones con la Autoridad Palestina en un intento de reactivar las negociaciones de paz pero también de impedir que los palestinos pidan a las Naciones Unidas el reconocimiento de Palestina como Estado.

Entre los temas que Peres ha tratado con representante palestino está en el de las fronteras, para intentar ir más allá del callejón sin salida en que están las negociaciones por el asunto de las líneas de armisticio de 1967. Entre las propuestas consideradas hay realizar un intercambio de territorios y también compensar a los palestinos por los asentamientos.

Dimisión de la cúpula del ejército turco

La cúpula del ejército turco ha presentado su dimisión para mostrar su desacuerdo con el gobierno que preside el islamista Recep Tayip Erdogan presentando su carta al primer ministro y pidiendo pasar a la reserva. El ejército turco tutelaba las instituciones de gobierno para impedir que el país y especialmente el gobierno cayera en manos de los islamistas e impedir que Turquía se convierta en una República islámica.

Yunis, asesinado por traidor o por incompetente

El general Abdelfatah Yunis, jefe del ejército libio fue asesinado. Una fuente que prefiere mantenerse en el anonimato, dijo que el general Yunis fue convocado para ser interrogado sobre asuntos militares, aparentemente se sospechaba que podría trabajar para Gadafi. Otras fuentes, sin embargo, dicen que se quería interrogar a Yunis sobre errores durante la ofensiva de Lidia en el que ordenó a sus hombres avanzar por un campo minado, lo que provocó muchas bajas. O era un agente de Gadafi o un estratega incompetente. Según el CNT el cabecilla de los autores de la muerte de Yunis ha sido detenido. Yunis había sido el segundo hombre del régimen de Gadafi hasta que cambiarse de bando, pasando a los sublevados. La autoría de la muerte de Yunis y las razones no están muy claras.

El TEL hace público el nombre de los asesinos de Hariri

El Tribunal Especial para el Líbano ha hecho público el nombre de los autores materiales del asesinato de Rafic Hariri, ex primer ministro del Líbano. Los autores son miembros de la organización terrorista libanesa chií Hezbolá. El juez instructor Daniel Fransen ha levantado el secreto del sumario en el que la identidad de los asesinos se refiere. El fiscal del TEL, Daniel Bellmare, acusó a Salim Jamil Ayyash, Mustafa Amine Badreddine, Hussein Hassan Oneissi, Assad Hassan Sabra del atentado con coche bomba que el 14 de febrero de 2005 mató a Rafic Hariri y 22 personas más.

El fiscal considera que el hecho de publicar los nombres de los cuatro terroristas puede facilitar que sean detenido pronto. Es decir, están en libertad. El resto de la acusación y el sumario permanecerá bajo secreto de sumario. Las autoridades libanesas recibieron el acta de acusación y las órdenes de arresto de los cuatro terroristas antes citados.

El juez Fransen emitió una orden internacional de arresto contra los cuatro acusados y ha autorizado al fiscal que transfiera toda la información pertinente a la Interpol para que emita una "notificación roja" contra los cuatro terroristas de Hezbolá. Desde ahora las autoridades libanesas están obligadas a informar al TEL sobre las gestiones para detener a los cuatro terroristas. Las autoridades libanesas tienen un problema muy grande, tienen la orden de arresto contra cuatro terroristas sobre la mesa, cuatro terroristas que son miembros de Hezbolá, organización terrorista islámica chií que controla más territorio libanés que el gobierno libanés, y que no creo que entregue a los cuatro individuos, y un intento por parte de las autoridades libanesas de capturarlos podría provocar una guerra abierta entre el gobierno libanés y Hezbolá.

Les revoltes a Síria i Líbia

Les revoltes a Síria i Líbia

Els règims despòtics d’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica trontollen davant de les masses que protesten aïradament. Han caigut dos dels règims que semblaven més ferms, Egipte i Tunísia. Un altre règim que semblava inamovible, Síria, comença a reprimir les protestes d’una manera cada vegada més sagnant. El règim de Bahrein reprimeix les protestes amb l’ajut de l’exèrcit d’Aràbia Saudita, al Iemen també s’estan produint matances.

El règim libi començar a recular

A Líbia hi ha, diguem-ho clarament, una guerra civil que enfronta el règim de l’estrambòtic general Gadafi amb els revoltats. Sembla que Gadafi comença a sentir l’actuació de la coalició internacional que actua bombardejant des de l’aire. Han hagut de reconèixer que han estat derrotats a Ajdabiya. El règim, tot i reconèixer la derrota, ha denunciat que els bombardejos de l’aviació francesa “i las forces aliades dels croats” han comés “una horrible matança” a Ardabiya i els seus voltants. Segons les fonts militars líbies els bombardejos han causat centenars de morts entre els que hi ha moltes dones i nens. El llenguatge mai és innocent quan es tracta de propaganda bèl·lica, les fonts militars líbies es refereixen a “croats” per referir-se a les tropes de la coalició, això no és innocent ni gratuït, el règim espera que usant aquests termes medievals rebre recolzament dels seus veïns, però els seus veïns prou feina tenen per arreglar els seus problemes interns, és a dir, reprimir als seus pobles. Aquests tirans invoquen la guerra santa contra els infidels per mantenir-se en el poder, i en aquest cas és cert que hi ha una intervenció forana sota el paraigües de l’ONU encapçalada pels països occidentals, però el problema de Gadafi no són els avions de la coalició, són els seus compatriotes que estan farts d’ell i del règim que representa, i el problema de Líbia no és ni que la bombardegin els caces occidentals ni que el poble libi hagi dit prou a Gadafi, el veritable problema de Líbia és el dictador Gadafi. Ell ja pot anar fent crides a lluitar contra els croats, el seu poble ja no se l’escolta. Els bombardejos sobre Ajdabiya han causat la destrucció de les forces de Gadafi a la zona, les imatges satel·litari mostren els vehicles de les tropes de Gadafi destruïts i els cadàvers de molts partidaris del tirà. Els supervivents han fugit de la ciutat en direcció a Dega.

La Internacional tirana unida

Només faltava Hugo Chávez embolicant la troca en aquest assumpte. El cabdill veneçolà ha dit que va parlar amb el dictador siri Bashar al Assad, al que va qualificar d’”humanista”, socialista i persona que “no és cap extremista”, un “home amb una gran sensibilitat humana”. Collons!!!. Doncs Bashar està dissimulant molt bé el seu “humanisme” aquests dies – ell i el seu pare van oblidar el seu “humanisme” des de que van començar a governar Síria – o tenen una idea una mica peculiar sobre l’”humanisme”. El règim de l’humanista Bashar està reprimint les protestes amb tota la contundència que els és possible. Chávez acusa als revoltats libis d’estar armats i finançats des de l’estranger i infiltrats de terroristes i assassins. Chávez afirma que “no són conflictes socials, no; armats, com a Líbia, l'oposició a Líbia no és que camina desarmada,, són grups violents infiltrats per grups terroristes. Van prendre quarters, van assassinar soldats; oficial que agafaven l’afusellaven; soldats els van matar en massa, poble innocent" i “van traure i van portar metralladores, avions de combat, tancs de guerra, canons de llarg abast”. És a dir, que segons Chávez el règim libi no està reprimint al seu poble, segurament el poble libi encara estima al líder suprem, només que no ho saben, Gadafi també deu ser un “home humanitari” com Bashar. Chávez sembla que prefereix l’amistat de personatges tan sinistres com Ahmadineyad, Bashar o Gadafi abans que tenir una bona relació amb les democràcies. Ha signat tractats de cooperació amb els sàtrapes d’Orient Mitjà i el seu llenguatge caducat de cabdill salvapàtries llatinoamericà dels anys 70 es barreja amb el discurs antisemita i antiimperialista dels règims islamistes d’Iran i altes autocràcies de la zona com Síria i Líbia.

Iran i Hezbolà recolzen Síria

El règim libi va contractar mercenaris per reprimir el seu poble, Bahrein rep l’ajut de l’exèrcit saudita per reprimir el seu, Síria rep l’ajut d’Iran i del grup terrorista xita libanès Hezbolà per reprimir la revolta del poble siri. Suposo que Hezbolà deu estar ajudant a un dels seus principals protectors i subministradors d’armes. Segons han denunciat activistes siris contraris a Bashar que alguns oficials de les forces de seguretat que reprimeixen els manifestants parlaven farsi (també dita persa, la llengua de l’Iran), no àrab, això voldria dir que entre les forces repressores hi ha iranians. Segons aquestes fons és evident que el règim iranià ajuda al règim siri perquè “Síria és una adquisició d'Iran, i és clar que Iran està preocupat de perdre allà [a Síria] les seves inversions” i "per tant, Iran ha mostrat major implicació [a Síria] que en altres països àrabs".

La reprensió síria

El règim siri empra qualsevol mètode per reprimir les revoltes i ho fa sense que li tremoli el pols. Els manifestants reclamaven al règim de Bashar “llibertat i la fi de la corrupció” i van demanar que els Estats Units, França i les organitzacions internacionals de drets humans condemnin la violència del règim siri contra la població civil, mentrestant el règim ignora les reivindicacions i intenta dispersar els manifestants emprant gas lacrimògen, però els opositors al règim denuncien que van disparar-se ràfegues de metralladora contra els manifestants mentre l’aviació siriana els sobrevolava. El règim ha tractat de justificar les morts de divendres passat com l’obra d’uns provocadors disfressats d’agents de seguretat siris. Fa unes setmanes Bashar al Assad havia dit que “Síria no es veuria afectada pels disturbis que sacsegen al món àrab perquè les polítiques del règim estan en total sintonia amb el sentiment popular”. És evident que com endeví Bashar té poc futur i els seu futur com a dictador podria ser molt curt. El gran avantatge dels dictadors sobre els endevins és que si la caguen (els dictadors) no queda ningú per recordar-los que l’han cagat. I el règim de Bashar sembla que està disposat a mantenir-se en el poder costi el que costi, si cal usarà la força extrema per reprimir les revoltes.

Las revueltas en Siria y Libia

Los regímenes despóticos de Oriente Medio y el norte de África se tambalean ante las masas que protestan airadamente. Han caído dos de los regímenes que parecían más firmes, Egipto y Túnez. Otro régimen que parecía inamovible, Siria, comienza a reprimir las protestas de una manera cada vez más sangrienta. El régimen de Bahrein reprime las protestas con la ayuda del ejército de Arabia Saudí, el Yemen también se están produciendo matanzas.

El régimen libio empezó a retroceder

En Libia hay, digámoslo claramente, una guerra civil que enfrenta el régimen del estrambótico general Gadafi con los sublevados. Parece que Gadafi comienza a sentir la actuación de la coalición internacional que actúa bombardeando desde el aire. Han tenido que reconocer que han sido derrotados en Ajdabiya. El régimen, a pesar de reconocer la derrota, ha denunciado que los bombardeos de la aviación francesa "y las fuerzas aliadas de los cruzados" han cometido "una horrible matanza" en Ardabiya y sus alrededores. Según las fuentes militares libias los bombardeos han causado cientos de muertos entre los que hay muchas mujeres y niños. El lenguaje nunca es inocente cuando se trata de propaganda bélica, las fuentes militares libias se refieren a "cruzados" para referirse a las tropas de la coalición, esto no es inocente ni gratuito, el régimen espera que usando estos términos medievales recibir apoyo de sus vecinos, pero sus vecinos apenas tienen para arreglar sus problemas internos, es decir, reprimir a sus pueblos. Estos tiranos invocan la guerra santa contra los infieles para mantenerse en el poder, y en este caso es cierto que hay una intervención foránea bajo el paraguas de la ONU encabezada por los países occidentales, pero el problema de Gadafi no son los aviones de la coalición, son sus compatriotas que están hartos de él y del régimen que representa, y el problema de Libia no es ni que la reciba los cazas occidentales ni que el pueblo libio haya dicho basta a Gadafi, el verdadero problema de Libia es el dictador Gadafi. Él ya puede ir haciendo llamamientos a luchar contra los cruzados, su pueblo ya no se le escucha. Los bombardeos sobre Ajdabiya han causado la destrucción de las fuerzas de Gadafi en la zona, las imágenes satelital muestran los vehículos de las tropas de Gadafi destruidos y los cadáveres de muchos partidarios del tirano. Los supervivientes han huido de la ciudad en dirección a Deba.

La Internacional tirana unida

Sólo faltaba Hugo Chávez mareando la perdiz en este asunto. El caudillo venezolano dijo que habló con el dictador sirio Bashar al Assad, al que calificó de "humanista", socialista y persona que "no es ningún extremista", un "hombre con una gran sensibilidad humana". ¡Joder!. Pues Bashar está disimulando muy bien su "humanismo" estos días - él y su padre olvidaron su "humanismo" desde que empezaron a gobernar Siria - o tienen una idea un tanto peculiar sobre el "humanismo". El régimen del humanista Bashar está reprimiendo las protestas con toda la contundencia que les es posible. Chávez acusa a los sublevados libios de estar armados y financiados desde el extranjero y infiltrados de terroristas y asesinos. Chávez afirma que "no son conflictos sociales, no; armados, como Libia, la oposición en Libia no es que anda desarmada, son grupos violentos infiltrados por grupos terroristas. Tomaron cuarteles, asesinaron soldados; oficial que cogían lo fusilaban; soldados los mataron en masa, pueblo inocente" y "sacaron y llevaron ametralladoras, aviones de combate, tanques de guerra, cañones de largo alcance". Es decir, que según Chávez el régimen libio no está reprimiendo a su pueblo, seguramente el pueblo libio aún ama al líder supremo, sólo que no lo saben, Gadafi también debe ser un "hombre humanitario" como Bashar. Chávez parece que prefiere la amistad de personajes tan siniestros como Ahmadineyad, Bashar o Gadafi antes que tener una buena relación con las democracias. Ha firmado tratados de cooperación con los sátrapas de Oriente Medio y su lenguaje caducado de caudillo salvapatrias latinoamericano de los años 70 se mezcla con el discurso antisemita y anti-imperialista de los regímenes islamistas de Irán y altas autocracias de la zona como Siria y Libia.

Irán y Hezbolá apoyan Siria

El régimen libio contrató mercenarios para reprimir a su pueblo, Bahrein recibe la ayuda del ejército saudí para reprimir su, Siria recibe la ayuda de Irán y del grupo terrorista Chita libanés Hezbolá para reprimir la revuelta del pueblo sirio. Supongo que Hezbolá debe estar ayudando a uno de sus principales protectores y suministradores de armas. Según han denunciado activistas sirios contrarios a Bashar que algunos oficiales de las fuerzas de seguridad que reprimen a los manifestantes hablaban farsi (también llamada persa, la lengua de Irán), no árabe, eso querría decir que entre las fuerzas represoras hay iraníes. Según estas fuentes es evidente que el régimen iraní ayuda al régimen sirio para que "Siria es una adquisición de Irán, y está claro que Irán está preocupado de perder allí [en Siria] sus inversiones" y "por tanto, Irán ha mostrado mayor implicación [en Siria] que en otros países árabes".

La represión siria

El régimen sirio emplea cualquier método para reprimir las revueltas y lo hace sin que le tiemble el pulso. Los manifestantes reclamaban al régimen de Bashar "libertad y el fin de la corrupción" y pidieron que los Estados Unidos, Francia y las organizaciones internacionales de derechos humanos condenen la violencia del régimen sirio contra la población civil, mientras el régimen ignora las reivindicaciones y intenta dispersar a los manifestantes utilizando gas lacrimógeno, pero los opositores al régimen denuncian que dispararse ráfagas de ametralladora contra los manifestantes mientras la aviación siria los sobrevolaba. El régimen ha tratado de justificar las muertes del viernes pasado como la obra de unos provocadores disfrazados de agentes de seguridad sirios. Hace unas semanas Bashar al Assad había dicho que "Siria no se vería afectada por los disturbios que sacuden al mundo árabe para que las políticas del régimen están en total sintonía con el sentimiento popular". Es evidente que como adivino Bashar tiene poco futuro y su futuro como dictador podría ser muy corto. La gran ventaja de los dictadores sobre los adivinos es que si la cagan (los dictadores) no queda nadie para recordarles que la han cagado. Y el régimen de Bashar parece que está dispuesto a mantenerse en el poder a toda costa, si es necesario usará la fuerza extrema para reprimir las revueltas.