La Pasqua dels troglodites

La Pasqua dels troglodites 

Durant la Pasqua militar de l’any 2006, aquella que va celebrar-se durant la tramitació del malaguanyat Estatut de Catalunya de 2006, va sortir el tinent general Mena Aguado advertint que si això de Catalunya no s’aturava ho haurien d’arreglar ells com sempre havien fet, això si, sota el paraigua de la sagrada Constitució espanyola. Pocs dies després, 24 de gener de 2006, el New York Times va publicar l’article “Army Troglodytes in Spain” (Versió original):  

Troglodites a l’exèrcit espanyol

Un principi bàsic de la democràcia és que l'exèrcit no repta públicament la legitimitat del govern electe ni parla que les seves tropes aniran a la capital per a donar la volta a les decisions del Parlament. Però això és el que ha succeït dues vegades aquest mes a Espanya, la història de la qual en el segle XX ens obliga a prendre aquestes amenaces seriosament, fins i tot encara que les possibilitats que les paraules dels insubordinats portin a accions d'insubordinació sembla poc probable. La resposta del govern de centreesquerra del President, José Luis Rodríguez Sabater, ha sestat adequadament ferma, incloent el cessament i l'arrest d'un dels què ha perpetrat aquestes accions, un veterà general de l'exèrcit. Lamentablement, el partit de centredreta, el Partit Popular, el principal grup de l'oposició sembla més interessat a fabricar excuses per a aquests oficials que a defendre l'orde democràtic en el qual té un paper vital. El ràpid i suau canvi cap a la democràcia moderna després de la mort de Francisco Franco en 1975 fa fàcil oblidar els horrors de la guerra civil i la brutal dictadura que les van precedir. Aquests malsons van començar quan els oficials de l'ala dreta de l'exèrcit es van rebel·lar contra un govern d'esquerres a qui consideraven il·legítim i massa considerat cap a les regions separatistes. La societat espanyola, els polítics espanyols i –en la seva major part— els militars espanyols han recorregut un llarg camí des d'aquella era, moderant els seus punts de vista i aprofundint el seu compromís amb la democràcia. Però el Partit Popular està tenint difícil superar la seva derrota electoral fa dos anys, dies després dels atemptats terroristes dels trens de Madrid. Mai ha acceptat realment la legitimitat democràtica d'aquella votació. Ha arribat el moment que el Partit Popular miri endavant. La democràcia espanyola realment necessita i mereix un vigorós suport bipartidista. 

Els “Niños de la Maestranza” i la seva camarilla, és a dir, els magistrats del Tribunal Constitucional, van trigar quatre anys a destrossar allò de l’Estatut de 2006 que el ribot d’Alfonso Guerra no havia trinxat. Mentre el text de l’Estatut estava sent discutit els dirigents del Partit Popular, amb Rajoy al capdavant, es dedicaven a recollir signatures pels carrers dels dominis borbònics “contra Catalunya”. 

Set anys després d’aquella Pasqua (2006) militar que va donar uns minuts de glòria colpista al general Mena Aguado se celebra una altra Pasqua militar (2013) en un moment en què els militars espanyols estan nerviosos i el govern conservador de l’Estat també, i en presència d’un monarca Borbó en decadència física i institucional. Quan les estructures de l’Estat espanyol tremolen i es descomponen la resposta per part dels militars, l’única que saben donar, és amenaçar amb una intervenció, això si, emparats en alguns articles d’una Constitució espanyola que és un reflex del propi Estat, una Constitució que molts que la defensaven abans no la defensen o si la defensen o fan perquè creuen que podria ser pitjor, i que només té uns defensors incondicionals, aquells que són els hereus ideològics del règim anterior: El general Pitarch, el tinent coronel Alamán, alguns polítics espanyolistes i uns mitjans de comunicació cavernícoles que bramen com uns orcs sortits d’alguna cova de Mordor. 

El ministre de defensa espanyol, Pedro Morenés, amb interessos personals en la indústria de l’armament, va signar contractes amb aquesta indústria per valor de 18000 milions d’euros enmig d’una crisi que li ha servit al govern del qual és membre retallar en partides molt importants com són Sanitat i Educació. Aquest ministre va afirmar que “les Forces Armades i la Guàrdia Civil garanteixen la seguretat i la defensa d'Espanya, que són el fonament sobre el qual s'assenta el progrés estable i el desenvolupament sa de la nostra societat i dels principis que la regeixen: la llibertat, la justícia i la solidaritat. I anteposen el compliment del seu deure constitucional en defensa de la pàtria a qualsevol anhel o interès particular dels seus membres”. El segle XX ha estat el millor exemple que els militars espanyols sempre han imposat el seu interès particular al poble, s’han erigit en salvadors del poble encara que ho haguessin de fer esclafant el seu propi poble al que havien promès protegir. Només en el segle XX podem trobar quatre moments puntuals que demostren com els militars espanyols anteposen els seus propis interessos als dels seus compatriotes civils: La llei de jurisdiccions de 1906 imposada pels militars, la dictadura de Primo de Rivera, la dictadura del general Franco i l’intent de cop d’Estat de 1981. La història demostra que el pitjor enemic que ha tingut Espanya ha estat el seu propi exèrcit amb uns 26 cops d’Estat en dos segles.

 

 

 

 

La Pascua de los trogloditas 

Durante la Pascua militar del año 2006, aquella que se celebró durante la tramitación del malogrado Estatut de Catalunya de 2006, salió el teniente general Mena Aguado advirtiendo que si esto de Catalunya no se detenía lo tendrían que arreglar ellos como siempre habían hecho, eso sí, bajo el paraguas de la sagrada Constitución española. Pocos días después, 24 de enero de 2006, el New York Times publicó el artículo "Army Troglodytes in Spain" (Versión original): 

Trogloditas en el ejército español

Un principio básico de la democracia es que el ejército no reta públicamente la legitimidad del gobierno electo ni habla de que sus tropas marchen a la capital para dar la vuelta a las decisiones del Parlamento. Pero eso es lo que ha ocurrido dos veces este mes en España, cuya historia del siglo XX nos obliga a tomar esas amenazas en serio, incluso aunque las posibilidades de que las palabras de los insubordinados lleven a acciones de insubordinación parecen poco probables. La respuesta del gobierno de centro-izquierda del Presidente, José Luis Rodríguez Zapatero, ha sido adecuadamente firme, incluyendo el cese y el arresto de uno de los que ha perpetrado esas acciones, un veterano general del ejército. Lamentablemente, el partido de centro-derecha, el Partido Popular, el principal grupo de la oposición parece más interesado en fabricar excusas para esos oficiales que en defender el orden democrático en el cual tiene un papel vital.
El rápido y suave cambio hacia la democracia moderna tras la muerte de Francisco Franco en 1975 hace fácil olvidar los horrores de la guerra civil y la brutal dictadura que las precedieron. Esas pesadillas comenzaron cuando los oficiales del ala derecha del ejército se rebelaron contra un gobierno de izquierdas al que consideraban ilegítimo y demasiado considerado hacia las regiones separatistas. La sociedad española, los políticos españoles y –en su mayor parte— los militares españoles han recorrido un largo camino desde aquella era, moderando sus puntos de vista y profundizando su compromiso con el toma y daca de la democracia. Pero el Partido Popular está teniendo difícil superar su derrota electoral hace dos años, días después de los atentados terroristas de los trenes de Madrid. Nunca ha aceptado realmente la legitimidad democrática de aquella votacióin. Ha llegado el momento de que el Partido Popular se mire hacia adelante. La democracia española realmente necesita y merece un vigoroso apoyo bipartidista.

Los "Niños de la Maestranza" y su camarilla, es decir, los magistrados del Tribunal Constitucional, tardaron cuatro años en destrozar aquello del Estatut de 2006 que el cepillo de Alfonso Guerra no había destrozado. Mientras el texto del Estatut estaba siendo discutido los dirigentes del PP, con Rajoy a la cabeza, se dedicaban a recoger firmas por las calles de los dominios borbónicos "contra Catalunya". 

Siete años después de aquella Pascua (2006) militar que dio unos minutos de gloria golpista al general Mena Aguado se celebra otra Pascua militar (2013) en un momento en que los militares españoles están nerviosos y el gobierno conservador del Estado también, y en presencia de un monarca Borbón en decadencia física e institucional. Cuando las estructuras del Estado español tiemblan y se descomponen la respuesta por parte de los militares, la única que saben dar, es amenazar con una intervención, eso sí, amparados en algunos artículos de una Constitución española que es un reflejo del propio Estado, una Constitución que muchos que la defendían antes no la defienden o si la defienden o hacen porque creen que podría ser peor, y que sólo tiene unos defensores incondicionales, aquellos que son los herederos ideológicos del régimen anterior: El general Pitarch, el teniente coronel Alamán, algunos políticos españolistas y unos medios de comunicación cavernícolas que braman como unos orcos salidos de alguna cueva de Mordor. 

El ministro de defensa español, Pedro Morenés, con intereses personales en la industria del armamento, firmó contratos con esta industria por valor de 18000 millones de euros en medio de una crisis que le ha servido al gobierno del que es miembro recortar en partidas muy importantes como son Sanidad y Educación. Este ministro afirmó que "las Fuerzas Armadas y la Guardia Civil garantizan la seguridad y la defensa de España, que son el fundamento sobre el que se asienta el progreso estable y el desarrollo sano de nuestra sociedad y de los principios que la rigen : la libertad, la justicia y la solidaridad. Y anteponen el cumplimiento de su deber constitucional en defensa de la patria a cualquier anhelo o interés particular de sus miembros ". El siglo XX ha sido el mejor ejemplo de que los militares españoles siempre han impuesto su interés particular en el pueblo, se han erigido en salvadores del pueblo aunque lo tuvieran que hacer aplastando su propio pueblo al que habían prometido proteger. Sólo en el siglo XX podemos encontrar cuatro momentos puntuales que demuestran cómo los militares españoles anteponen sus propios intereses a los de sus compatriotas civiles: La ley de jurisdiccionesde 1906 impuesta por los militares, la dictadura de Primo de Rivera, la dictadura del general Franco () y el intento de golpe de Estado de 1981 La historia demuestra que el peor enemigo que ha tenido España ha sido su propio ejército con unos 26 golpes de Estado en dos siglos.

Així van parlar els troglodites un altre cop

Així van parlar els troglodites un altre cop 

Parlàvem ahir del coronel Alamán de l’exèrcit espanyol i de les seves declaracions obertament colpistes realitzades al diari digital ultradretà Alerta Digital, i vàrem comentar que només dos partits havien fet alguna declaració al respecte, tant SI com ERC condemnaven les paraules del coronel Alamán i les criticaven. ERC demanava la compareixença del ministre de defensa espanyol i el cessament en el càrrec del militar. En el moment d’escriure aquest article només PP i C’s han dit alguna cosa i com no podia ser d’una altra manera tots dos s’han posat del costat del militar colpista. No nego que al PP hi pugui haver algun demòcrata, segurament n’hi ha algun, o potser són una fantasia com els federalistes espanyols que busca Pere “Indiana Jons” Navarro.

En el cas de C’s sospito que el tema de la democràcia no forma part de la seva ideologia. Esperava que les paraules del militar colpista espanyol tinguessin una resposta contundent de tots els partits democràtics catalans i espanyols, en el moment d’escriure això no tinc notícia que ni PSOE, ni CiU, ni IU, ni UPyD, etc. hagin dit res en un sentit o en un altre, i qui calla, atorga, qui pretén ser neutral davant d’una agressió així es fa còmplice de l’agressor. De CiU espero una dura condemna i que doni suport a Esquerra en la petició de compareixença del ministre de Defensa, d’IU espero el mateix a més d’una condemna contundent a les paraules del ministre. No sé que puc esperar del PSOE considerant que va ser durant el govern del PSOE que el general Mena va advertir que si s’aprovava l’Estatut de Catalunya els militars haurien de fer alguna cosa. Al general Mena li van avançar uns mesos el pas a la reserva, una situació que ja estava prevista, i sense cap conseqüència legal o penal. Coneixent la fauna política que hi ha a UPyD no tinc cap dubte que estaran del costat del coronel.

El diari nord-americà The New York Times va fer-se ressò de les paraules del general Mena Aguado i va fer públic un article d’opinió molt contundent el 24 de gener de 2006, pocs dies després que el general pronunciés aquell discurs durant la Pasqua Militar on advertia de les conseqüències que tindria l’aprovació de l’Estatut de Catalunya i que ells, els militars espanyols, estaven allà per posar ordre. En un país amb la tradició colpista d’Espanya quan un militar diu que això ho arregla ell hi ha per preocupar-se. L’article es titula en anglès “Army Troglodytes in Spain”:

“És un principi bàsic de la democràcia que els oficials de l’Exèrcit no puguin desafiar públicament la legitimitat dels Governs electes o plantejar que les tropes puguin marxar per la capital per corregir decisions del Parlament. No obstant, això és el que ha succeït dues vegades en aquest mes a Espanya, un país la història del quals en el segle XX obliga a prendre’s seriosament tals amenaces, fins i tot quan les possibilitats que aquesta crida a la insubordinació provoqui una insubordinació siguin prou reduïdes. La resposta del Govern de centre esquerra del primer ministre José Luís Rodríguez Zapatero ha estat apropiada i ferma, el que ha inclòs la destitució i l’arrest d’un dels responsables, un important general. Lamentablement, el Partit Popular, de centre dreta, el principal partit de la oposició, sembla més interessat a disculpar els oficials que en defendre l’ordre democràtic del que tan depèn.”

En línies generals hi estic d’acord, puntualitzaria que el PP no és un partit de centre dreta sinó més aviat d’extrema dreta. Tampoc estic d’acord quan l’article diu que Zapatero va actuar fermament. Insisteixo, a Mena Aguado no el van destituir ni va tenir cap conseqüència greu el seu discurs, només li van avançar el pas a la reserva que ja estava prevista uns quants mesos.

“El pas ràpid i suau d’Espanya a la democràcia després de la mort de Francisco Franco l’any 1975 fa fàcil oblidar els horrors de la Guerra Civil i la brutal dictadura que va succeir-li. Aquests malsons van començar quan uns oficials dretans de l’exèrcit van rebel·lar-se contra un govern electe d’esquerres que consideraven il·legítim i molt permissiu amb els separatistes regionals.”

És curiós que el discurs de Mena Aguado, dels militars franquistes del 36 i del coronel Alamán coincideixin en el mateix argumentari per justificar el que és un delicte de sedició, en el cas de Franco realitzat, i en el cas de Mena Aguado i d’Alamán només d’intenció declarada independentment que realment tinguessin el propòsit de dur a terme el cop d’Estat. Ells es creuen els amos d’Espanya i els seus guardians, i si hi ha alguna cosa que destorba aquesta idea li disparen, que era el que feien abans, ara és molt probable que a més d’un d’aquests cretins li agradaria canonejar el Palau de la Generalitat, però això, i ells ho saben, avui tindria unes conseqüències per l’Estat espanyol molt greus. La idea d’una Espanya unitària política, lingüística i cultural, una Espanya uniforme en tots els aspectes és el que s’intenta imposar a canonades, lleis i sentències judicials des dels temps del Comte-Duc d’Olivares. Si quan podien passar-nos a tots a ganivet no van poder assolir aquest propòsit unificador i homogeneïtzador encara ho aconseguiran menys ara. Potser aquests militars troglodites haurien de pensar perquè hi ha pobles que decideixen un dia partir peres amb la metròpoli. I si creuen que les amenaces o dur a terme aquestes amenaces els permetrà imposar les seves tesis és que són més ximples del que creia.

“La societat espanyola, els polítics espanyols i, sobre tot, els oficials de l’exèrcit espanyol han recorregut un llarg camí des de llavors, moderant les seves postures i profunditzant en el seu compromís amb el joc democràtic. Però el Partit Popular no ha pogut assumir la seva derrota de fa dos anys, dies després dels atemptats contra els trens de Madrid. En realitat, mai ha acceptat la legitimitat democràtica d’aquella votació. Ha arribat l’hora que el Partit Popular miri endavant. La democràcia espanyola necessita i es mereix un suport vigorós per part dels dos principals partits.”

El PP no va acceptar mai la derrota electoral que va patir l’any 2004, i mai va acceptar els resultats electorals, de fet, l’actitud del PP ha estat molt lluny de la que s’espera d’un partit democràtic, i és comprensible que el PP no actuï, no pugui actuar com s’espera d’un partit democràtic perquè no ho és. El PP és un partit fundat per gent que va ser part del règim franquista, alguns van ocupar càrrecs de primera línia durant el règim, altres pertanyen a famílies molt lligades al règim dins del qual van medrar dins del règim com uns paràsits. Per això s’entén perfectament que quan surt un generalot a dir que “hay que tener mano dura con estos catalanes” surtin dirigents del PP aplaudint amb les orelles i fent onades al generalot. Espanya no només té un exèrcit de cavernícoles, el principal partit de l’Estat és tant o més cavernícola que els militars espanyols, i alguns periodistes de la capital d’Espanya necessitarien fer un curs de reciclatge per passar d’escriure diaris amb l’estil i el vocabulari tavernari casernari de principis del segle XX. Les declaracions del coronel Alamán deixaran tan retratats a aquells que li donin suport com aquells que no les condemnin.

 

 

 

Así hablaron los trogloditas de nuevo 

Hablábamos ayer del coronel Alamán del ejército español y de sus declaraciones abiertamente golpistas realizadas en el diario digital ultraderechista Alerta Digital, y comentamos que sólo dos partidos habían hecho alguna declaración al respecto, tanto SI como ERC condenaban las palabras del coronel Alamán y las criticaban. ERC pedía la comparecencia del ministro de defensa español y el cese en el cargo del militar. En el momento de escribir este artículo sólo PP y C 's han dicho algo y como no podía ser de otra manera ambos se han puesto del lado del militar golpista. No niego que el PP pueda haber algún demócrata, seguramente hay alguno, o quizás son una fantasía como los federalistas españoles que busca Pere "Indiana Jons" Navarro.

En el caso de C 's sospecho que el tema de la democracia no forma parte de su ideología. Esperaba que las palabras del militar golpista español tuvieran una respuesta contundente de todos los partidos democráticos catalanes y españoles, en el momento de escribir esto no tengo noticia de que ni PSOE, ni CiU, ni IU, ni UPyD, etc. hayan dicho nada en un sentido o en otro, y quien calla, otorga, quien pretende ser neutral ante una agresión así se hace cómplice del agresor. De CiU espero una dura condena y que apoye Izquierda en la petición de comparecencia del ministro de Defensa, de IU espero lo mismo además de una condena contundente a las palabras del ministro. No sé que puedo esperar del PSOE considerando que fue durante el gobierno del PSOE que el general Mena advirtió que si se aprobaba el Estatuto de Cataluña los militares deberían hacer algo. Al general Mena le adelantaron unos meses el paso a la reserva, una situación que ya estaba prevista, y sin ninguna consecuencia legal o penal. Conociendo la fauna política que hay en UPyD no tengo ninguna duda de que estarán del lado del coronel.

El diario estadounidense The New York Times se hizo eco de las palabras del general Mena Aguado e hizo público un artículo de opinión muy contundente el 24 de enero de 2006, pocos días después de que el general pronunciara aquel discurso durante la Pascua Militar donde advertía de las consecuencias que tendría la aprobación del Estatuto de Cataluña y que ellos, los militares españoles, estaban allí para poner orden. En un país con la tradición golpista de España cuando un militar dice que esto lo arregla él hay para preocuparse. El artículo se titula en inglés "Army Troglodytes inSpain":

"Es un principio básico de la democracia que los oficiales del Ejército no puedan desafiar públicamente la legitimidad de los Gobiernos electos o plantear que las tropas puedan marchar por la capital para corregir decisiones del Parlamento. Sin embargo, esto es lo que ha sucedido dos veces en este mes en España, un país cuya historia del que en el siglo XX obliga a tomar en serio tales amenazas, incluso cuando las posibilidades que esta llamada a la insubordinación provoque una insubordinación sean bastante reducidas. La respuesta del Gobierno de centro izquierda del primer ministro José Luis Rodríguez Zapatero ha sido apropiada y firme, lo que ha incluido la destitución y el arresto de uno de los responsables, un importante general. Lamentablemente, el Partido Popular, de centro derecha, el principal partido de la oposición, parece más interesado en disculpar a los oficiales que en defender el orden democrático del que tan depende."

En líneas generales estoy de acuerdo, puntualiza que el PP no es un partido de centro derecha sino más bien de extrema derecha. Tampoco estoy de acuerdo cuando el artículo dice que Zapatero actuó firmemente. Insisto, a Mena Aguado no le destituyó ni tuvo ninguna consecuencia grave su discurso, sólo le adelantaron el paso a la reserva que ya estaba prevista varios meses.

"El paso rápido y suave de España a la democracia tras la muerte de Francisco Franco en 1975 hace fácil olvidar los horrores de la Guerra Civil y la brutal dictadura que sucederle. Estos pesadillas comenzaron cuando unos oficiales derechistas del ejército rebelarse contra un gobierno electo de izquierdas que consideraban ilegítimo y muy permisivo con los separatistas regionales."

Es curioso que el discurso de Mena Aguado, los militares franquistas del 36 y del coronel Alamán coincidan en el mismo argumentario para justificar lo que es un delito de sedición, en el caso de Franco realizado, y en el caso de Mena Aguado y de Alamán sólo de intención declarada independientemente de que realmente tuvieran el propósito de llevar a cabo el golpe de Estado. Ellos se creen los dueños de España y sus guardianes, y si hay algo que estorba esta idea le disparan, que era lo que hacían antes, ahora es muy probable que a más de uno de estos cretinos le gustaría canonejar el Palacio de la Generalitat, pero esto, y ellos lo saben, hoy tendría unas consecuencias para el Estado español muy graves. La idea de una España unitaria política, lingüística y cultural, una España uniforme en todos los aspectos es lo que se intenta imponer a cañonazos, leyes y sentencias judiciales desde los tiempos del Conde-Duque de Olivares. Si cuando podían pasarnos a todos a cuchillo no pudieron alcanzar este propósito unificador y homogeneizador aún lo conseguirán menos ahora. Quizás estos militares trogloditas deberían pensar porque hay pueblos que deciden un día partir peras con la metrópoli. Y si creen que las amenazas o llevar a cabo estas amenazas les permitirá imponer sus tesis es que son más tontos de lo que creía.

"La sociedad española, los políticos españoles y, sobre todo, los oficiales del ejército español han recorrido un largo camino desde entonces, moderando sus posturas y profundizando en su compromiso con el juego democrático. Pero el PP no ha podido asumir su derrota hace dos años, días después de los atentados contra los trenes de Madrid. En realidad, nunca ha aceptado la legitimidad democrática de aquella votación. Ha llegado la hora de que el PP mire adelante. La democracia española necesita y merece un apoyo vigoroso por parte de los dos principales partidos."

El PP no aceptó nunca la derrota electoral que sufrió en 2004, y nunca aceptó los resultados electorales, de hecho, la actitud del PP ha sido muy lejos de la que se espera de un partido democrático, y es comprensible que el PP no actúe, no pueda actuar como se espera de un partido democrático porque no lo es. El PP es un partido fundado por gente que fue parte del régimen franquista, algunos ocuparon cargos de primera línea durante el régimen, otros pertenecen a familias muy ligadas al régimen dentro del cual medrar dentro del régimen como unos parásitos. Por ello se entiende perfectamente que cuando sale un generalot a decir que "hay que Tener mando dura con estos catalanas" salgan dirigentes del PP aplaudiendo con las orejas y haciendo olas en generalot. España no sólo tiene un ejército de cavernícolas, el principal partido del Estado es tanto o más cavernícola que los militares españoles, y algunos periodistas de la capital de España necesitarían hacer un curso de reciclaje para pasar de escribir diarios con el estilo y el vocabulario tabernario cuartelero de principios del siglo XX. Las declaraciones del coronel Alamán dejarán tan retratados a aquellos que lo apoyen como aquellos que no las condenen.