El patètic espectacle dels governs de Catalunya i Madrid
anant darrera d’Addelson s’ha acabat, per fi, el govern de la Generalitat ha
deixat de rebaixar-se miserablement per aconseguir portar a Catalunya un
projecte que la majoria dels catalans rebutgem perquè no volem el nostre país
convertit en una timba. Eurovegas podia acabar arruïnant el sector turístic i
el prestigi de tot el país. Amb Eurovegas hi ha molt més a perdre que a
guanyar.
El govern de la Generalitat ha dit que van donar a Addelson
un termini per prendre la decisió, el 31 d’agost, i que un cop complert aquest
termini la Generalitat ha retirar la candidatura catalana.
Sembla que Eurovegas ja té només un candidat, la Comunitat
de Madrid, però ara que Eurovegas – o com li acabin dient – ja ha escollit, ara
han dit que tot el projecte està sotmès a la situació econòmica.
Reconec que el cinema espanyol no és precisament el meu
cinema favorit però reconec que hi ha alguna sàtira costumista com “Bienvenido,
mister Marshall” que és un retrat satíric perfecte d’Espanya. Tot un poble que
espera l’arribada dels americans i arriben a rebaixar-se patèticament per fer
gràcia als americans, al final del film el patetisme de tota aquesta història
queda en evidència quan després de tot el que han fet aquells pobletans,
arribant-se a disfressar de “typical spanish” veuen com els americans passen de
llarg dels poble. I veurem a la senyora Esperanza Aguirre, tan carpetovetònica
ella, com si fos l’alcalde del poble de la pel·lícula de Berlanga abans citada,
disfressant-se del que calgui per fer gràcia al mister Addelson.
La senyora Aguirre és una trista i patètica pobletana amb
ínfules de “grandeur” hispànica, com la majoria dels polítics espanyols,
especialment del PP, i el pitjor és que es creuen que són la hòstia en vers
quan el que fan a ulls de tot el món el ridícul més patètic.
Eurovegas demanava ser una illa legal, amb drets laborals
reduïts, amb exempcions fiscals i l’incompliment de les lleis mediambientals
vigents, unes demandes que a parer meu són inacceptables en un país del primer
món com Catalunya, a Madrid estan disposats a abaixar-se els pantalons i a
concedir al magnat nord-americà – que últimament està tenint certes dificultats
amb la Justícia per la poca honestedat dels seus negocis – el que calgui, i
això és el que solen fer els països tercermundistes, i, Madrid és la capital
d’un Estat tercermundista. La senyora Aguirre es disfressarà de lagarterana o
de chulapa madrilenya si amb això aconsegueix atreure al “americano” i si
aquest demana que es canviïn lleis, encara que això sigui crear llimbs en mataria
de legislació laboral, sanitària o mediambiental, ells ho faran. La senyora
Aguirre ha afirmat que canviarà totes les lleis que calguin per atreure
Eurovegas, i això, és veritat que fa que Madrid sigui una Comunitat autònoma
més oberta que Catalunya, oberta de cames, però això els retrata de la mateixa
manera que la pel·lícula de Berlanga “Bienvenido, mister Marshall”. Quin país
de mones!
Goodbye, mister Addelson (Sept. 2012)
El patético espectáculo de los gobiernos de Catalunya y
Madrid yendo detrás de Addelson ha terminado, por fin, el gobierno de la
Generalitat ha dejado de rebajarse miserablemente para conseguir llevar a Catalunya
un proyecto que la mayoría de los catalanes rechazamos porque no queremos
nuestro país convertido en una timba. Eurovegas podía acabar arruinando el
sector turístico y el prestigio de todo el país. Con Eurovegas hay mucho más
que perder que a ganar.
El gobierno de la Generalitat ha dicho que dieron a Addelson
un plazo para tomar la decisión, el 31 de agosto, y que una vez cumplido este
plazo la Generalitat ha retirado la candidatura catalana.
Parece que Eurovegas ya tiene sólo un candidato, la
Comunidad de Madrid, pero ahora que Eurovegas - o como le acaben llamando - ya
ha escogido, ahora han dicho que todo el proyecto está sujeto a la situación
económica.
Reconozco que el cine español no es precisamente mi cine
favorito pero reconozco que hay alguna sátira costumbrista como "Bienvenido,
mister Marshall" que es un retrato satírico perfecto de España. Todo un
pueblo que espera la llegada de los americanos y llegan a rebajarse
patéticamente para hacer gracia a los americanos, al final del filme el
patetismo de toda esta historia queda en evidencia cuando después de todo lo
que han hecho aquellos aldeanos, llegándose a disfrazar de "typical
spanish" ven como los americanos pasan de largo los pueblo. Y veremos a la
señora Esperanza Aguirre, tan carpetovetónica ella, como si fuera el alcalde
del pueblo de la película de Berlanga antes citada, disfrazándose de lo que sea
necesario para hacer gracia a mister Addelson.
La señora Aguirre es una triste y patética pueblerina con
ínfulas de "grandeur" hispánica, como la mayoría de los políticos
españoles, especialmente del PP, y lo peor es que se creen que son la hostia en
verso cuando lo que hacen a ojos de todo el mundo es el ridículo más patético.
Eurovegas pedía ser una isla legal, con derechos laborales
reducidos, con exenciones fiscales y el incumplimiento de las leyes
medioambientales vigentes, unas demandas que a parecer mi son inaceptables en
un país del primer mundo como Catalunya, en Madrid están dispuestos a bajarse
los pantalones y a conceder al magnate norteamericano - que últimamente está
teniendo ciertas dificultades con la Justicia por la poca honestidad de sus
negocios - lo que sea necesario, y eso es lo que suelen hacer los países
tercermundistas, y, Madrid es la capital de un Estado tercermundista. La señora
Aguirre se disfrazará de lagarterana o de chulapa madrileña si con ello
consigue atraer al "americano" y si este pide que se cambien leyes,
aunque esto sea crear limbo en materia de legislación laboral, sanitaria o
medioambiental, ellos lo harán. La señora Aguirre ha afirmado que cambiará
todas las leyes que sean necesarias para atraer Eurovegas, y esto, es verdad
que hace que Madrid sea una Comunidad Autónoma más abierta que Catalunya,
abierta de piernas, pero eso les retrata al igual que la película de Berlanga
"Bienvenido, mister Marshall". ¡Vaya país de monas!
