La independència (I)

La independència (I)

Des de ja temps la independència ha deixat de ser cosa de quatre eixelebrats, comença ser un tema del qual parla la gent i que cada cop més gent ho assumeix com un fet possible, més encara, un fet necessari. Assolir la independència no serà fàcil, tothom n'és conscient, però ja no és un tema tabú.
Fins i tot persones que abans s'oposaven ho consideren no només factible sinó un fet cap al que estem avocats sense remei.
Persones com l'expresident de la Generalitat, el Molt Honorable senyor Jordi Pujol i Soley ha hagut de reconèixer públicament que ja no li queden arguments per oposar-s'hi, ell que sempre havia considerat aquesta possibilitat com un tema inassolible, i aquest canvi no s'ha degut a que les raons dels independentistes l'hagin convertit a les tesis independentistes, no, les raons d'aquest canvi provenen de l'actitud espanyola vers Catalunya. Arguments de pes han estat els continus incompliments dels acords firmats entre el govern espanyol i el català per la part espanyola, però la raó més important ha estat la sentència dictada pel Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut de Catalunya aprovat pel poble de Catalunya en referèndum. També influeix en aquest canvi de mentalitat l'hostilitat que promouen alguns mitjans de la premsa madrilenya. No és cap novetat que la premsa madrilenya mostri un odi cerval vers Catalunya, els catalans i la cultura i llengua catalanes, només cal repassar les hemeroteques de diaris com el monàrquicofalangista ABC.
La independència ja no la impulsen eixelebrats amb estelades sinó senyors amb corbata formats a prestigioses escoles de negocis i que dirigeixen empreses del nostre país, senyors que recolzen la independència amb fredes xifres comptables, no pas amb sentiments. Ja no són una colla de joves melenuts amb una samarreta amb l'estelada al pit, ara són senyors que impecablement vestits, amb un portàtil d'última generació demostren la viabilitat de la independència amb gràfics i estadístiques.
Els incompliments espanyols, la sentència del Tribunal Constitucional i que ens toquin la butxaca han convençut a gent que això de la independència no és cap broma.
L'actitud espanyola continua sent la mateixa de sempre quan Espanya ha hagut d'enfrontar-se a idèntiques situacions, la incredulitat i la incapacitat per entendre que està passant. I Espanya no és la primera vegada que s'enfronta a aquesta situació. Va perdre tots els seus territoris d'ultramar sense comprendre el perquè, ni el com ni les raons. Encara avui dia continuen sense entendre-ho malgrat que parlem de fets succeïts majoritàriament a tot el llarg del segle XIX.

El dia després de la Independència

Que passarà el dia després de la independència?. Doncs, després de les celebracions, perquè hi hauran celebracions, la gent tornarà a la seva vida normal, a treballar. La derrota de l'11 de setembre de 1714 hauria d'haver implicat l'enfonsament d'aquest país, caure en l'apatia, però el que va fer la gent va ser primerament enterrar els morts, i immediatament després obrir els negocis malgrat que Barcelona estigués en ruïnes i ocupada per les tropes enemigues. Probablement no hi havia gaire que vendre, tant era, la qüestió era dir-los als ocupants que potser havien vençut militarment però no havien vençut realment, que aquest poble mai es rendeix, sempre torna a alçar-se. Si havent estat vençuts i ocupats militarment, amb una repressió salvatge que va portar a la mort a molts i a l'exili a bona part de les èlits del país, la gent va fer una declaració d'intencions, no amb paraules sinó amb fets, que s'alçaria, i ho va fer després que la ciutat hagués quedat en ruïnes, amb milers de morts i de molts altres obligats a fugir per no patir la revenja de l'ocupant, el dia després de la independència no ha de ser diferent, haurem de reconstruir la nostra economia després desempallegar-nos de la tutela d'un Estat que es pensa que pot faltar-nos el respecte, espoliar-nos i incomplir els acords firmats sense que passi res.

Amenaces
Quan aquest assumpte es planteja a fòrums d'Internet, deixant a banda els comentaris escrits amb majúscules – això es considera per se un gest de mala educació perquè les majúscules a Internet s'entenen com crits - per trolls cibernètics espanyolistes que escupen la seva bilis anticatalana i de pas el seu desconeixement de les normes gramaticals de la llengua castellana – la seva llengua, per la que solen tenir molt poc respecte quan escriuen les seves opinions als fòrums, i segurament quan escriuen en qualsevol altre format – sempre apareixen els apocalíptics que ens anuncien totes les desgràcies que cauran al damunt nostre: l'expulsió de la UE, la sortida de l'euro, la pèrdua del mercat espanyol, la divisió de la societat catalana, etc.
Anem a pams
La Unió Europea ha anat integrant Estats sorgits del trencament d'altres Estats, nosaltres ja hi som dins, no ens faran fora per després integrar-nos dins la UE. No nego que hi haurà tensions, però creuen els espanyols que la UE no els donarà un clatellot a ells?. I no diguem els altres Estats de la UE que se'n podrien veure afectats directa o indirectament. Si Catalunya s'independitza d'Espanya creuen els espanyols que ells no tenen cap responsabilitat en aquest assumpte?. Doncs, estan ben equivocats. Ja ho sé que l'assumpció de responsabilitats per part dels governants espanyols no ha estat mai un fet que s'hagi produït. Els governants espanyols sempre han cregut que mai eren culpables de res. En cas de trencament d'un Estat la culpa és de totes dues parts, i l'Estat espanyol no fa més que donar arguments per a què es produeixi el trencament. La por a què es produeixi un efecte dòmino en altres membres de la UE pot fer que la UE a qui més responsabilitzi sigui a l'Estat espanyol, no només per no haver fet alguna cosa per impedir-ho sinó perquè en la seva estupidesa típicament carpetovetònica hagin fet tot el possible per causar-la.
No sortirem de l'euro per tornar a integrar-nos poc després. Haver de crear una moneda pròpia seria absurd quan ja en tenim una. Catalunya no té moneda pròpia des de meitat del segle XIX, quan Espanya va fer una unificació de tot el sistema creant la pesseta. Aquest fet tan rellevant és obra d'un ministre d'origen català que va abordar la creació d'un sistema monetari unificat per a tot l'Estat. Aquest ministre d'Hisenda nascut a Calaf, Laureà Figuerola fou el creador del sistema monetari espanyol unificat que tenia la pesseta com a moneda. Però el més sorprenent és que el nom pesseta té els seus orígens en una moneda catalana de principis d'aquell mateix segle, una moneda que es deia peceta, que va encunyar-se a Barcelona l'any 1808.
La divisió de la societat catalana si que pot ser un veritable problema, especialment si es instrumentalitzada pels partits polítics i per diversos grups mediàtics espanyols. No dubto que la nova situació generada impliqui que hi hagi persones que decideixin marxar de Catalunya per les més diverses raons, especialment les de no estar còmodes amb la nova situació. Siguem francs, a Catalunya en aquests moments li sobra població, si se'n van els que no se senten còmodes vivint en una Catalunya independent tots hi sortirem guanyant, i tampoc crec que siguin gaires, molts menys dels que alguns catastrofistes anuncien. En castellà diuen que a l'enemic que fuig se li ha de posar un pont de plata, és a dir, que qui no estigui còmode se li ha de facilitar la marxa. Són justament els partits espanyolistes els que fan onejar el fantasma de la divisió, curiosament uns partits que s'atribueixen una representació que en realitat no tenen ja que ells fan la trampa d'atribuir-se la representació de gent de la que no se sap que opinen perquè malgrat viure en el nostre país ni voten ni diuen mai res. Molts catalans tenim una part dels nostres gens vinguts de fora de Catalunya, però l'independentisme és un sentiment que creix tant entre aquells que tenen cognoms catalans com espanyols. Sentir-se català va més enllà de si has nascut al barri de Les Corts (un barri de la ciutat de Barcelona que havia estat municipi independent amb el nom de Les Corts de Sarrià), com qui us parla, o a qualsevol altre lloc del Món. A Espanya no entenen que els cognoms són una herència que ens identifica davant els altres però que som nosaltres els que decidim lligar-nos a un país o a un altre. Aquest país ha estat la suma de gent procedent d'arreu del món, tenim gens de quasi tots els pobles que des de l'antiguitat han trepitjat aquest país. N'hi ha catalans amb cognoms gens catalans que se senten catalans, i també hi ha gent que portant cognoms catalans de soca-rel menyspreen el país. I en podria dir noms de gent molt coneguda amb cognoms molts catalans que ara no paren de fer grans demostracions d'espanyolitat i d'odi contra Catalunya, però és molt lleig assenyalar, es diu el pecat però no el pecador.
Un temor que crec que podem descartar és la d'una intervenció militar espanyola per restaurar el que ells creuen que és la legalitat vigent, la seva, no pas la nostra. I l'hem de descartar perquè la UE no toleraria que un dels seus membres comencés a tirar bombes sobre la població civil d'un territori que creuen seu, i que a més és part de la UE. Tot i que tinc seriosos dubtes de la integritat mental dels governants espanyols i que potser el seu primer pensament seria enviar els tancs a la Plaça Sant Jaume, per una vegada, una vegada de la que no hi ha gaires precedents a la història espanyola, el seny, el senderi, la lògica i la raó s'haurien d'imposar a l'instint carpetovetònic que tradicionalment impulsa als governants espanyols a arreglar-ho tot amb els canons i no amb el cervell. I no perquè no volguessin fer-ho, és que això implicaria un trencament total entre tots dos països, suposant que aconseguissin imposar el seu desig al nostre per la força les conseqüències serien un trencament emocional amb Espanya total. Fins i tot aquells que encara dubten o que no volen prendre partit per cap opció en l'esperança que la situació pugui ser reconduïda acabarien assumint que amb aquella gent no hi ha res a fer. Es pot seguir el model txecoslovac, partir peres sense una sola canonada i mantenint les relacions o el model iugoslau. El model txecoslovac m'agrada més.
Un govern poc seriós i un futur govern no gaire amic dels catalans
Els acords firmats s'han de complir. I el govern socialista espanyol no només no compleix els acords que firma amb el govern català sinó que obertament diu que de moment no pensen acomplir els acords de finançament amb la Generalitat, que si ho fa serà en el 2013 i que la xifra acordada ja la podem anar oblidant. Considerant que d'aquí a un any és poc probable que governin els socialistes espanyols (jacobins), i que molt probablement governi el PP (centralistes), el partit que va presentar el gruix del recurs contra l'Estatut de Catalunya, ja podem suposar que ho tenim molt pelut. Els socialistes ja han deixat clar que ells no pensen acomplir els acords que ells van firmar, i el PP no crec que es consideri obligat a acomplir els acords del govern socialista, sinó ho fan els que els van firmar, ells quina obligació tenen de fer-ho?.
Ho tenim pelut amb aquesta gent. No ens podem refiar d'uns i no podem esperar res de bo dels altres. Si el PP aconsegueix majoria absoluta ja podem anar imaginant que provin de recentralitzar les competències de l'Estat, ho han dit moltes vegades, un fet que crearia friccions entre el govern català i l'espanyol. I no dubteu que ells tenen la batalla mediàtica guanyada a Espanya, però nosaltres podem guanyar la guerra sense fotre un sol tret, amb la raó, no sempre el que crida més i amb més agressivitat guanya, podem guanyar emprant la raó. No hem de tenir por, ja no ens poden bombardejar.

La independencia (I)

Desde ya tiempo la independencia ha dejado de ser cosa de cuatro alocados, empieza ser un tema del que habla la gente y que cada vez más gente lo asume como un hecho posible, más aún, un hecho necesario. Alcanzar la independencia no será fácil, todo el mundo es consciente, pero ya no es un tema tabú. Incluso personas que antes se oponían lo consideran no sólo factible sino un hecho hacia el que estamos avocados sin remedio. Personas como el ex presidente de la Generalitat, el Muy Honorable Sr. Jordi Pujol i Soley ha tenido que reconocer públicamente que ya no le quedan argumentos para oponerse, él que siempre había considerado esta posibilidad como un tema inalcanzable, y este cambio no se ha debido a que las razones de los independentistas lo hayan convertido a las tesis independentistas, no, las razones de este cambio provienen de la actitud española hacia Catalunya. Argumentos de peso han sido los continuos incumplimientos de los acuerdos firmados entre el gobierno español y el catalán por la parte española, pero la razón más importante ha sido la sentencia dictada por el Tribunal Constitucional español contra el Estatut de Cataluña aprobado por el pueblo de Cataluña en referéndum . También influye en este cambio de mentalidad la hostilidad que promueven algunos medios de la prensa madrileña. No es ninguna novedad que la prensa madrileña muestre un odio cerval hacia Cataluña, los catalanes y la cultura y lengua catalanas, sólo hay que repasar las hemerotecas de diarios como el monarquicofalangista ABC La independencia ya no la impulsan alocados con estrelladas sino señores con corbata formados en prestigiosas escuelas de negocios y que dirigen empresas de nuestro país, señores que apoyan la independencia con frías cifras contables, no con sentimientos. Ya no son un grupo de jóvenes melenudos con una camiseta con la estelada en el pecho, ahora son señores que impecablemente vestidos, con un portátil de última generación demuestran la viabilidad de la independencia con gráficos y estadísticas. Los incumplimientos españoles, la sentencia del Tribunal Constitucional y que nos toquen el bolsillo han convencido a gente que esto de la independencia no es ninguna broma. La actitud española sigue siendo la misma de siempre cuando España ha tenido que enfrentarse a idénticas situaciones, la incredulidad y la incapacidad para entender que está pasando. Y España no es la primera vez que se enfrenta a esta situación. Perdió todos sus territorios de ultramar sin comprender el porqué, ni el cómo ni las razones. Aún hoy siguen sin entenderlo a pesar de que hablamos de hechos sucedidos mayoritariamente a todo lo largo del siglo XIX.

El día después de la Independencia

Que pasará el día después de la independencia?. Pues, después de las celebraciones, porque habrá celebraciones, la gente volverá a su vida normal, a trabajar. La derrota del 11 de septiembre de 1714 debería haber implicado el hundimiento de este país, caer en la apatía, pero lo que
hizo la gente fue primeramente enterrar a los muertos, e inmediatamente
después abrir los negocios a pesar de que Barcelona estuviera en ruinas y ocupada por las tropas enemigas. Probablemente no había mucho que vender, tanto era, la cuestión era decirles a los ocupantes que quizás habían vencido militarmente pero no habían vencido realmente, que este pueblo nunca se rinde, siempre vuelve a levantarse. Si habiendo sido vencidos y ocupados militarmente, con una represión salvaje que llevó a la muerte a muchos y al exilio a buena parte de las élites del país, la gente hizo una declaración de intenciones, no con palabras sino con hechos, que se alzaría, y lo hizo después de que la ciudad hubiera quedado en ruinas, con miles de muertos y de muchos otros obligados a huir para no sufrir la revancha del ocupante, el día después de la independencia no debe ser diferente , tendremos que reconstruir nuestra economía tras deshacernos de la tutela de un Estado que se piensa que puede faltarnos el respeto, expoliar hacernos e incumplir los acuerdos firmados sin que pase nada.

Amenazas

Cuando este asunto se plantea en foros de Internet, dejando a un lado los comentarios escritos con mayúsculas - esto se considera por un gesto de mala educación para que las mayúsculas en Internet se entienden como gritos - para trolls cibernéticos españolistas que escupen su bilis anticatalana y de paso su desconocimiento de las normas gramaticales de la lengua castellana - su lengua, por la que suelen tener muy poco respeto cuando escriben sus opiniones en los foros, y seguramente cuando escriben en cualquier otro formato - siempre aparecen los apocalípticos que nos anuncian todas las desgracias que caerán sobre nosotros: la expulsión de la UE, la salida del euro, la pérdida del mercado español, la división de la sociedad catalana, etc. Vayamos por partes. La Unión Europea ha ido integrando Estados surgidos de la rotura de otros Estados, nosotros ya estamos dentro, no nos harán fuera para después integrarnos dentro de la UE. No niego que habrá tensiones, pero creen los españoles que la UE no les dará una colleja a ellos?. Y no digamos los demás Estados de la UE que podrían verse afectados directa o indirectamente. Si Cataluña se independiza de España creen los españoles que ellos no tienen ninguna responsabilidad en este asunto?. Pues, están bien equivocados. Ya sé que la asunción de responsabilidades por parte de los gobernantes españoles no ha sido nunca un hecho que se haya producido. Los gobernantes españoles siempre han creído que nunca eran culpables de nada. En caso de rotura de un Estado la culpa es de ambas partes, y el Estado español no hace más que dar argumentos para que se produzca la rotura. El miedo a que se produzca un efecto dominó en otros miembros de la UE puede hacer que la UE a quien más responsabilice sea en España, no sólo por no haber hecho algo para impedirlo sino porque en su estupidez típicamente carpetovetónica hayan hecho todo lo posible para causarla. No saldremos del euro para volver a integrarnos poco después. Tener que crear una moneda propia sería absurdo cuando ya tenemos una. Cataluña no tiene moneda propia desde mitad del siglo XIX, cuando España hizo una unificación de todo el sistema creando la peseta. Este hecho tan relevante es obra de un ministro de origen catalán que abordó la creación de un sistema monetario unificado para todo el Estado. Este Ministro de Hacienda nacido en Calaf, Laureano Figuerola fue el creador del sistema monetario español unificado que tenía la peseta como moneda. Pero lo más sorprendente es que el nombre peseta tiene sus orígenes en una moneda catalana de principios de ese mismo siglo, una moneda que se llamaba peceta, que acuñó en Barcelona en 1808. La división de la sociedad catalana si que puede ser un verdadero problema, especialmente si se instrumentalizada por los partidos políticos y por varios grupos mediáticos españoles. No dudo que la nueva situación generada implique que haya personas que decidan irse de Cataluña por las más diversas razones, especialmente las de no estar cómodos con la nueva situación. Seamos francos, en Cataluña en estos momentos le sobra población, si se van los que no se sienten cómodos viviendo en una Catalunya independiente todos saldremos ganando, y tampoco creo que sean muchos, muchos menos de los que algunos catastrofistas anuncian. En castellano dicen que al enemigo que huye se le debe poner un puente de plata, es decir, que quien no esté cómodo se le debe facilitar la marcha. Son justamente los partidos españolistas los que hacen ondear el fantasma de la división, curiosamente unos partidos que se atribuyen una representación que en realidad no tienen ya que ellos hacen la trampa de atribuirse la representación de gente de la que no se sabe que opinan que a pesar de vivir en nuestro país ni votan ni dicen nada. Muchos catalanes tenemos una parte de nuestros genes venidos de fuera de Cataluña, pero el independentismo es un sentimiento que crece tanto entre aquellos que tienen apellidos catalanes como españoles. Sentirse catalán va más allá de si has nacido en el barrio de Les Corts (un barrio de la ciudad de Barcelona que había sido municipio independiente con el nombre de Les Corts de Sarrià), como quien le habla, o en cualquier otro lugar del Mundo . En España no entienden que los apellidos son una herencia que nos identifica ante los demás pero que somos nosotros los que decidimos atarnos a un país oa otro. Este país ha sido la suma de gente procedente de todo el mundo, tenemos nada de casi todos los pueblos que desde la antigüedad han pisado este país. Hay catalanes con apellidos nada catalanes que se sienten catalanes, y también hay gente que llevando apellidos catalanes de pura cepa desprecian el país. Y podría decir nombres de gente muy conocida con apellidos muchos catalanes que ahora no paran de hacer grandes demostraciones de españolidad y de odio contra Catalunya, pero es muy feo señalar, se dice el pecado pero no el pecador. Un temor que creo que podemos descartar es la de una intervención militar para restaurar lo que ellos creen que es la legalidad vigente, su, no la nuestra. Y lo tenemos que descartar que la UE no toleraría que uno de sus miembros empezara a tirar bombas sobre la población civil de un territorio que creen suyo, y que además es parte de la UE. Aunque tengo serias dudas de la integridad mental de los gobernantes españoles y que quizás su primer pensamiento sería enviar los tanques a la Plaza Sant Jaume, por una vez, una vez de la que no hay muchos precedentes en la historia española, el diseño, el juicio, la lógica y la razón deberían imponer al instinto carpetovetónico que tradicionalmente impulsa a los gobernantes españoles a arreglarlo todo con los cañones y no con el cerebro. Y no porque no quisieran hacerlo, es que esto implicaría una ruptura total entre ambos países, suponiendo que lograran imponer su deseo a nuestro por la fuerza las consecuencias serían una rotura emocional con España total. Incluso aquellos que aún dudan o que no quieren tomar partido por ninguna opción en la esperanza de que la situación pueda ser reconducida acabarían asumiendo que con esa gente no hay nada que hacer. Se puede seguir el modelo checoslovaco, partir peras sin una sola tubería y manteniendo las relaciones o el modelo yugoslavo. El modelo checoslovaco me gusta más. Un gobierno poco serio y un futuro gobierno no muy amigo de los catalanes Los acuerdos firmados deben cumplirse. Y el gobierno socialista español no sólo no cumple los acuerdos que firma con el gobierno catalán sino que abiertamente dice que de momento no piensan cumplir los acuerdos de financiación con la Generalitat, que si lo hace será en el 2013 y que la cifra acordada ya la podemos ir olvidando. Considerando que dentro de un año es poco probable que gobiernen los socialistas españoles (jacobinos), y que muy probablemente gobierne el PP (centralistas), el partido que presentó el grueso del recurso contra el Estatut de Cataluña, ya podemos suponer que lo tenemos muy peludo. Los socialistas ya han dejado claro que ellos no piensan cumplir los acuerdos que ellos firmaron, y el PP no creo que se considere obligado a cumplir los acuerdos del gobierno socialista, sino lo hacen los que los firmaron, ellos qué obligación tienen de hacer -lo?. Lo tenemos crudo con esta gente. No nos podemos fiar de unos y no podemos esperar nada bueno de los demás. Si el PP consigue mayoría absoluta ya podemos ir imaginando que prueben de recentralizar las competencias del Estado, lo han dicho muchas veces, un hecho que crearía fricciones entre el gobierno catalán y el español. Y no dudéis que ellos tienen la batalla mediática ganada a España, pero nosotros podemos ganar la guerra sin pegar un solo tiro, con la razón, no siempre el que más grita y con más agresividad gana, podemos ganar usando la razón. No debemos tener miedo, ya no nos pueden bombardear.