El partidisme de la premsa

El partidisme de la premsa

Escoltava la tertúlia del programa El matí que emet Catalunya Ràdio ahir dijous en què intervenien Xavier Bru de Sala, Joan Major i Àlex Salmon. Àlex Salmon, director de El (in)Mundo va explicar les raons per les quals el diari que dirigeix dóna suport explícit al Partit Popular, ell explica que l'últim dijous de campanya electoral abans de les eleccions donen suport explícit des de l'editorial del seu diari obertament. Justifica que en les eleccions al Parlament de Catalunya de fa un any van donar suport al PP, CiU i Ciutadans. Segueix Salmon explicant que en el cas de les actuals eleccions ells donen suport al PP, partit al que consideren una bona opció però també a UPYD amb el propòsit d'aconseguir una tercera força potent.

Incís: Partit Popular y UPYD són dos partits ultranacionalistes espanyols, Ciutadans és un partit neolerrouxista que ha intentat diverses vegades coalitzar-se amb UPYD i UPYD se l'ha intentat empassar, fracassant tots els intents de concórrer junts a les eleccions per que ambdues forces competeixen per un mateix segment de votants.

Tornem a les paraules d'Àlex Salmon. Aquest diu que ells segueixen el model anglosaxó, un model que no és l'existent, segons ell a Espanya, per raons històriques, aquest model permet que un mitjà demani el vot obertament en un sentit o en un altre, és a dir, que fan campanya en favor d'un partit o candidat.

Incís: Sempre he dit que Pedrojota Ramírez, capitost de El (in)Mundo, aspirava a ser el William Randolph Hearst espanyol, és a dir, algú que com el magnat de la premsa americana immortalitzat per Orson Welles a Ciutadà Kane, posava i deposava alcaldes i governadors segons la seva voluntat, és a dir, feia política des dels seus mitjans, mitjançant la mentida, les mitges veritats, la tergiversació dels fets, la difamació o la lloança en funció de si el polític era dòcil a William Randolph Hearsts o no. Ramírez des dels seus mitjans ha provat de fer el mateix encara que sense aconseguir del tot els seus propòsits. Diu Salmon que a Espanya els diaris no es posicionen obertament demanant el vot. Això no és cert, tots veiem a quin partit dóna suport cada mitjà. Els diaris, i parlo dels diaris perquè és el format periodístic més antic dels quatre (premsa escrita, ràdio, televisió i premsa digital) tenen tots no només un biaix ideològic sinó que tots es posicionen cap a un partit polític o un altre. No cal que diguin “vota el partit X”, tots donen prioritat informativa al partit que prefereixen. I això no succeeix només en els països anglosaxons, ni és cosa d'ara, la premsa del XIX deia obertament no només a quin partit polític donava suport, de vegades, els diaris donaven suport a corrents determinades dins dels partits. Alguns diaris eren els òrgans de premsa dels partits o de faccions determinades d'aquests partits.

El partidismo de la prensa

Escuchaba la tertulia del programa La mañana que emite Catalunya Ràdio ayer jueves en que intervenían Xavier Bru de Sala, Juan Mayor y Àlex Salmon. Alex Salmon, director de El (in) Mundo explicó las razones por las que el diario que dirige da apoyo explícito al Partido Popular, él explica que el último jueves de campaña electoral antes de las elecciones dan apoyo explícito desde la editorial de su diario abiertamente. Justifica que en las elecciones al Parlamento de Cataluña de hace un año apoyaron al PP, CiU y Ciutadans. Sigue Salmon explicando que en el caso de las actuales elecciones ellos apoyan al PP, partido al que consideran una buena opción pero también a UPyD con el propósito de lograr una tercera fuerza potente.

Inciso: Partido Popular y UPyD son dos partidos ultranacionalistas españoles, Ciudadanos es un partido neolerrouxista que ha intentado varias veces coaligarse con UPyD y UPyD se le ha intentado tragar, fracasando todos los intentos de concurrir juntos a las elecciones para que ambas fuerzas compiten por un mismo segmento de votantes.

Volvemos a las palabras de Àlex Salmon. Este dice que ellos siguen el modelo anglosajón, un modelo que no es la existente, según él en España, por razones históricas, este modelo permite que un medio pida el voto abiertamente en un sentido o en otro, es decir, que hacen campaña en favor de un partido o candidato.

Inciso: Siempre he dicho que Pedrojota Ramírez, cabecilla de El (in) Mundo, aspiraba a ser el William Randolph Hearst español, es decir, alguien que como el magnate de la prensa americana inmortalizado por Orson Welles en Ciudadano Kane, ponía y deponía alcaldes y gobernadores según su voluntad, es decir, hacía política desde sus medios, mediante la mentira, las medias verdades, la tergiversación de los hechos, la difamación o la alabanza en función de si el político era dócil a William Randolph Hearst o no. Ramírez desde sus medios ha intentado hacer lo mismo aunque sin lograr del todo sus propósitos. Dice Salmon que en España los periódicos no se posicionan abiertamente pidiendo el voto. Esto no es cierto, todos vemos a qué partido apoya cada medio. Los diarios, y hablo de los diarios porque es el formato periodístico más antiguo de los cuatro (prensa escrita, radio, televisión y prensa digital) tienen todos no sólo un sesgo ideológico sino que todos se posicionan hacia un partido político u otro. No hace falta que digan "vota al partido X", todos dan prioridad informativa al partido que prefieren. Y esto no sucede sólo en los países anglosajones, ni es cosa de ahora, la prensa del XIX decía abiertamente no sólo a qué partido político apoyaba, a veces, los periódicos daban apoyo a corrientes determinadas dentro de los partidos. Algunos diarios eran los órganos de prensa de los partidos o de facciones determinadas de estos partidos.