PER L’ABC NO PASSA EL TEMPS

PER L’ABC NO PASSA EL TEMPS

 

 

 

 

 

Per l’ABC, el diari monàrquicofranquista espanyol, no passa el temps, vull dir que el calendari mental dels redactors d’ABC va quedar-se aturat un 18 de juliol de 1936. Són uns addictes a les portades amb fatxes, reis, militars, capellans colpistes i tirans fatxes. Dels capellans colpistes parlaré en un altre post.

La portada d’ABC del 17 de juliol de 2015 és delirant, en el més pur estil conspiranoïc ABC publica una portada amb la foto del rei Felip VI d’Espanya i el titular "Independentistas y extrema izquierda urden un plan para derrocar al Rey” i en el subtítol de la notícia de portada diu "Seguridad del Estado investiga movimientos de separatistras catalanaes y vascos para 'desgastar y atacar' a la Corona hasta 'acabar con ella y, por efecto cadena', con el resto del sistema". Això li costarà superar-ho a La Razón de Paco Marhuenda, però no podem descartar que La Razón aviat digui que els catalans tenim cues, banyes i mengem nens espanyols crus.

Aquesta mena d’articles conspiranoïcs són més propis d’altres èpoques però com he dit abans, per l’ABC no passa el temps. En el periodisme espanyol hi ha una competició per veure qui la diu més gruixuda sobre els catalans, tot i que l’ABC, diari amb 112 anys d’història, hi ha una llarga tradició catalanofòbica, d’espanyolisme ranci i de suport a qualsevol règim totalitari de dretes. És una llàstima que els mitjans de comunicació no provin de competir en qualitat i ètica, en lloc de fer-ho en vomitar odi contra bascos, catalans, gent d’esquerres i demòcrates, inclosos els de dretes, que suposo que també n’hi ha.

Històricament les portades d’ABC sempre han lloat feixistes, dictadors (especialment els dictadors autòctons), generalots i bisbes beneïdors de croades i cremadors d’heretges. L’ABC no ha estat mai un diari d’un Estat democràtic sinó el d’un Estat autoritari, no se sent còmode en un sistema democràtic. I no és rar que, fins i tot en un Estat (aparentment) democràtic faci portades lloant i defensant el colpisme.

Encara és més delirant quan s’inventa imaginàries conspiracions dels tradicionals enemics (a parer de l’ABC i del nacionalisme espanyol) contra l’Estat, el dictador de torn o la Corona.

Entendran que ens volem independitzar i que el que faci Espanya, el seu monarca, la seva Constitució, ens la porta molt fluixa? Ho dubto. I de totes maneres, que seria d’un pamflet monàrquicofranquista com ABC sense publicar portades i titulars d’aquesta mena?

Pallywood (I)

Pallywood (I)

Pallywood és un documental produït per Richard Landes l'any 2005 que demostra com els palestins i alguns mitjans occidentals manipulen les imatges del conflicte arabo-israelià muntant escenes fictícies per tal de desacreditar les polítiques israelianes davant l'opinió pública internacional, En aquest documental veurem com els palestins van manipular la mort del nen palestí Muhammad al Durah que va morir durant un enfrontament entre terroristes palestins i el Tzáhal o com un presumpte mort cau de la llitera en què el passejaven i ell mateix torna a pujar per continuar l'espectacle.

El terme Pallywood ha acabat servint per nomenar aquelles imatges procedents de Gaza que recreen escenes totalment falses que a Occident són presses per fets reals, parlant clar, les imatges que moltes vegades hem vist als telenotícies provinents de Gaza no interpretacions pròpies d'un film de sèrie b. El problema no és que els palestins vulguin fer pel·lícules exposant el seu punt de vista o la seva versió de la realitat, el problema és que pretenguin fer passar per real el que són recreacions, i que ens ho haguem passat. Els morts que s'aixequen del terra i tornen a enfilar-se a la llitera per fer creure que es tracta d'un pobre palestí assassinat per malvats sionistes ha quedat al descobert. O potser els morts terroristes tenen l'habilitat de tornar pels seus propis mitjans a la llitera que els porta al cementiri. La mort del nen Muhammad al Durah va donar la volta al món com a símbol de la malignitat sionista que mata innocents nens palestins però des del primer moment que vaig veure aquelles imatges vaig notar que hi havia alguna cosa que no m'encaixava. Podria ser que el nen hagués mort per les bales dels terroristes palestins que s'enfrontaven als soldats israelians, en molt millor posició que tocar el nen que no pas els soldats palestins, o això o els israelians usen bales que poden canviar de direcció. La dèria malaltissa dels islamistes de crear màrtirs potser els ha portat a sacrificar els seus propis fills, no només posant-los armilles explosives, si no si cal posant-los al mig d'una zona en què hi ha un tiroteig. Quan val la vida d'un nen palestí?. Potser el grapat de dòlars i una casa que Hamàs regala a la família del mort.

Vídeo: Pallywood: Un mort molt viu

Vídeo: PALLYWOOD 1 DE 7

Vídeo: PALLYWOOD 2 DE 7

Vídeo: PALLYWOOD 3 DE 7

Vídeo: PALLYWOOD 4 DE 7

Vídeo: PALLYWOOD 5 DE 7

Vídeo: PALLYWOOD 6 DE 7

Vídeo: PALLYWOOD 7 DE 7 

Pallywood (I)

Pallywood es un documental producido por Richard Landes en 2005 que demuestra como los palestinos y algunos medios occidentales manipulan las imágenes del conflicto árabe-israelí montando escenas ficticias con el fin de desacreditar las políticas israelíes ante la opinión pública internacional, En este documental veremos como los palestinos manipularon la muerte del niño palestino Muhammad al Durah que murió durante un enfrentamiento entre terroristas palestinos y el Tzahal o como un presunto muerto cae de la camilla en que el paseaban y él mismo vuelve a subir para continuar el espectáculo.
El término Pallywood ha terminado sirviendo para nombrar aquellas imágenes procedentes de Gaza que recrean escenas totalmente falsas que en Occidente son prisas por hechos reales, hablando claro, las imágenes que muchas veces hemos visto en los telediarios provenientes de Gaza no interpretaciones propias de un film de serie b. El problema no es que los palestinos quieran hacer películas exponiendo su punto de vista o su versión de la realidad, el problema es que pretendan hacer pasar por real lo que son recreaciones, y que nos lo hayamos pasado. Los muertos que se levantan del suelo y vuelven a subirse a la camilla para hacer creer que se trata de un pobre palestino asesinado por malvados sionistas ha quedado al descubierto. O quizás los muertos terroristas tienen la habilidad de volver por sus propios medios en la camilla que los lleva al cementerio. La muerte del niño Muhammad al Durah dio la vuelta al mundo como símbolo de la malignidad sionista que mata a inocentes niños palestinos pero desde el primer momento que vi aquellas imágenes noté que había algo que no me encajaba. Podría ser que el niño hubiera muerto por las balas de los terroristas palestinos que se enfrentaban a los soldados israelíes, en mucho mejor posición que tocar el niño que los soldados palestinos, o eso o los israelíes usan balas que pueden cambiar de dirección. La obsesión enfermiza de los islamistas de crear mártires quizá les ha llevado a sacrificar sus propios hijos, no sólo poniéndolos chalecos explosivos, si no si es necesario poniéndolos en medio de una zona en la que hay un tiroteo. Cuando vale la vida de un niño palestino?. Quizás el puñado de dólares y una casa que Hamás regala a la familia del fallecido.

La moral islamista i els mitjans de comunicació

La moral islamista i els mitjans de comunicació

Minnie Mouse amb vel integral?

Un jutge egipci ha decidit desestimar la denúncia que un islamista ultraconservador va presentar contra el copte Naguib Sauiris. El demandant islamista va considerar que la imatge de Minnie Mouse amb vel islàmic integral penjada al Twitter per Sauris era una ofensa a l'Islam, el jutge ha considerat que la demanda no tenia base legal i ha condemnat al demandant a pagar sis euros. Però el tema no està tancat perquè Sauiris que lidera un parit laic ha estat denunciat també per un diputat salafista.

El que és una ofensa és que en el nom de Déu es condemni a una dona a renunciar a la seva identitat com a persona i al dret a ser reconeguda per la resta de les persones, el que és una ofensa a Déu és que hi hagi uns bojos que decideixin autoimmolar-se en el seu nom matant a desenes, centenars o milers de persones innocents. És una ofensa que la religió sigui usada per atemorir i per justificar barbaritats.

El director d'un diari tunisià a la presó per immoral

Un jutge tunisià va decidir l'empresonament de tres periodistes del diari Atunia: el director, el cap de redacció i el redactor. La raó va ser la publicació en aquest diari tunisià de les fotos del jugador alemany d'origen tunisià Sami Khedira que apareixia a la portada de l'edició alemanya de la revista GQ abraçant la seva xicota, la model alemanya Lena Gercke que estava totalment despullada, i tapant-li els pits amb les mans. Finalment van quedar lliures el redactor i el cap de redacció però el director va ser enviat a la presó de Mornagia, i s'enfronta a una pena de sis mesos a cinc anys, i una multa de 60 a 600 euros per ofendre la moral i la decència pública.

Cal recordar que a Tunísia després del derrocament de Ben Alí van haver-hi unes eleccions en què van guanyar els islamistes.

Aquest diari tunisià publica una foto d'un jugador alemany d'origen tunisià que en realitat va publicar l'edició alemanya de la revista GQ. Acusen al director d'Atunia d'ofendre la moral i la decència pública. A la foto no es veu res malgrat que ella estigui nua. Estem en el segle XXI i ja no ens hauríem d'espantar de res però encara hi ha guardians de la moral que veuen actes immorals allà on no n'hi ha. Puritanisme hipòcrita i absurd que segurament aconseguirà l'efecte contrari al que pretenia aquest jutge tunisià. No seria la primera vegada que la portada d'una revista que només havien vist els seus lectors més habituals veia incrementat l'interés per veure-la per l'acció d'un guàrdia de la moral o un censor excessivament zelós de la seva feina que va donar una publicitat extra. A aquest pas, determinats mitjans desitjaran que els segrestin edicions judicialment, que els amenacin de mort o que els censurin si això fa pujar les vendes.

La moral islamista y los medios de comunicación

¿Minnie Mouse con velo integral?

Un juez egipcio ha decidido desestimar la denuncia que un islamista ultraconservador presentó contra el copto Naguib Sauiris.El demandante islamista consideró que la imagen de Minnie Mouse con velo islámico integral colgada en Twitter por Sawiris era una ofensa al Islam, el juez ha considerado que la demanda no tenía base legal y ha condenado al demandante a pagar seis euros. Pero el tema no está cerrado porque Sawiris que lidera un parido laico ha sido denunciado también por un diputado salafista.

Lo que es una ofensa es que en el nombre de Dios se condene a una mujer a renunciar a su identidad como persona y al derecho a ser reconocida por el resto de las personas, lo que es una ofensa a Dios es que haya unos locos que decidan autoinmolarse en su nombre matando a decenas, cientos o miles de personas inocentes. Es una ofensa que la religión sea usada para atemorizar y para justificar barbaridades.

El director de un diario tunecino en la cárcel por inmoral

Un juez tunecino decidió el encarcelamiento de tres periodistas del diario Atunia: el director, el jefe de redacción y el redactor. La razón fue la publicación en este diario tunecino de las fotos del jugador alemán de origen tunecino Sami Khedira que aparecía en la portada de la edición alemana de la revista GQ abrazando a su novia, la modelo alemana Lena Gercke que estaba totalmente desnuda , y tapándole los pechos con las manos. Finalmente quedaron libres el redactor y el jefe de redacción pero el director fue enviado a la cárcel de Mornagia, y se enfrenta a una pena de seis meses a cinco años, y una multa de 60 a 600 euros por ofender la moral y la decencia pública.

Hay que recordar que en Túnez después del derrocamiento de Ben Alí hubo unas elecciones en las que ganaron los islamistas.

Este diario tunecino publica una foto de un jugador alemán de origen tunecino que en realidad publicó la edición alemana de la revista GQ. Acusan al director de atunes de ofender la moral y la decencia pública. En la foto no se ve nada a pesar de que ella esté desnuda. Estamos en el siglo XXI y ya no nos deberíamos asustar de nada pero aún hay guardianes de la moral que ven actos inmorales allí donde no hay. Puritanismo hipócrita y absurdo que seguramente conseguirá el efecto contrario al que pretendía este juez tunecino. No sería la primera vez que la portada de una revista que sólo habían visto sus lectores más habituales veía incrementado el interés por verla por la acción de un guardia de la moral o un censor excesivamente celoso de su trabajo que dio una publicidad extra. A este paso, determinados medios desearán que les secuestren ediciones judicialmente, que los amenacen de muerte o que los censuren si esto hace subir las ventas.

El partidisme de la premsa

El partidisme de la premsa

Escoltava la tertúlia del programa El matí que emet Catalunya Ràdio ahir dijous en què intervenien Xavier Bru de Sala, Joan Major i Àlex Salmon. Àlex Salmon, director de El (in)Mundo va explicar les raons per les quals el diari que dirigeix dóna suport explícit al Partit Popular, ell explica que l'últim dijous de campanya electoral abans de les eleccions donen suport explícit des de l'editorial del seu diari obertament. Justifica que en les eleccions al Parlament de Catalunya de fa un any van donar suport al PP, CiU i Ciutadans. Segueix Salmon explicant que en el cas de les actuals eleccions ells donen suport al PP, partit al que consideren una bona opció però també a UPYD amb el propòsit d'aconseguir una tercera força potent.

Incís: Partit Popular y UPYD són dos partits ultranacionalistes espanyols, Ciutadans és un partit neolerrouxista que ha intentat diverses vegades coalitzar-se amb UPYD i UPYD se l'ha intentat empassar, fracassant tots els intents de concórrer junts a les eleccions per que ambdues forces competeixen per un mateix segment de votants.

Tornem a les paraules d'Àlex Salmon. Aquest diu que ells segueixen el model anglosaxó, un model que no és l'existent, segons ell a Espanya, per raons històriques, aquest model permet que un mitjà demani el vot obertament en un sentit o en un altre, és a dir, que fan campanya en favor d'un partit o candidat.

Incís: Sempre he dit que Pedrojota Ramírez, capitost de El (in)Mundo, aspirava a ser el William Randolph Hearst espanyol, és a dir, algú que com el magnat de la premsa americana immortalitzat per Orson Welles a Ciutadà Kane, posava i deposava alcaldes i governadors segons la seva voluntat, és a dir, feia política des dels seus mitjans, mitjançant la mentida, les mitges veritats, la tergiversació dels fets, la difamació o la lloança en funció de si el polític era dòcil a William Randolph Hearsts o no. Ramírez des dels seus mitjans ha provat de fer el mateix encara que sense aconseguir del tot els seus propòsits. Diu Salmon que a Espanya els diaris no es posicionen obertament demanant el vot. Això no és cert, tots veiem a quin partit dóna suport cada mitjà. Els diaris, i parlo dels diaris perquè és el format periodístic més antic dels quatre (premsa escrita, ràdio, televisió i premsa digital) tenen tots no només un biaix ideològic sinó que tots es posicionen cap a un partit polític o un altre. No cal que diguin “vota el partit X”, tots donen prioritat informativa al partit que prefereixen. I això no succeeix només en els països anglosaxons, ni és cosa d'ara, la premsa del XIX deia obertament no només a quin partit polític donava suport, de vegades, els diaris donaven suport a corrents determinades dins dels partits. Alguns diaris eren els òrgans de premsa dels partits o de faccions determinades d'aquests partits.

El partidismo de la prensa

Escuchaba la tertulia del programa La mañana que emite Catalunya Ràdio ayer jueves en que intervenían Xavier Bru de Sala, Juan Mayor y Àlex Salmon. Alex Salmon, director de El (in) Mundo explicó las razones por las que el diario que dirige da apoyo explícito al Partido Popular, él explica que el último jueves de campaña electoral antes de las elecciones dan apoyo explícito desde la editorial de su diario abiertamente. Justifica que en las elecciones al Parlamento de Cataluña de hace un año apoyaron al PP, CiU y Ciutadans. Sigue Salmon explicando que en el caso de las actuales elecciones ellos apoyan al PP, partido al que consideran una buena opción pero también a UPyD con el propósito de lograr una tercera fuerza potente.

Inciso: Partido Popular y UPyD son dos partidos ultranacionalistas españoles, Ciudadanos es un partido neolerrouxista que ha intentado varias veces coaligarse con UPyD y UPyD se le ha intentado tragar, fracasando todos los intentos de concurrir juntos a las elecciones para que ambas fuerzas compiten por un mismo segmento de votantes.

Volvemos a las palabras de Àlex Salmon. Este dice que ellos siguen el modelo anglosajón, un modelo que no es la existente, según él en España, por razones históricas, este modelo permite que un medio pida el voto abiertamente en un sentido o en otro, es decir, que hacen campaña en favor de un partido o candidato.

Inciso: Siempre he dicho que Pedrojota Ramírez, cabecilla de El (in) Mundo, aspiraba a ser el William Randolph Hearst español, es decir, alguien que como el magnate de la prensa americana inmortalizado por Orson Welles en Ciudadano Kane, ponía y deponía alcaldes y gobernadores según su voluntad, es decir, hacía política desde sus medios, mediante la mentira, las medias verdades, la tergiversación de los hechos, la difamación o la alabanza en función de si el político era dócil a William Randolph Hearst o no. Ramírez desde sus medios ha intentado hacer lo mismo aunque sin lograr del todo sus propósitos. Dice Salmon que en España los periódicos no se posicionan abiertamente pidiendo el voto. Esto no es cierto, todos vemos a qué partido apoya cada medio. Los diarios, y hablo de los diarios porque es el formato periodístico más antiguo de los cuatro (prensa escrita, radio, televisión y prensa digital) tienen todos no sólo un sesgo ideológico sino que todos se posicionan hacia un partido político u otro. No hace falta que digan "vota al partido X", todos dan prioridad informativa al partido que prefieren. Y esto no sucede sólo en los países anglosajones, ni es cosa de ahora, la prensa del XIX decía abiertamente no sólo a qué partido político apoyaba, a veces, los periódicos daban apoyo a corrientes determinadas dentro de los partidos. Algunos diarios eran los órganos de prensa de los partidos o de facciones determinadas de estos partidos.

El diari jueu ortodox novaiorquès Di Tzeitung va esborrar la secretària d'Estat Hillary Clinton d'una foto

El diari jueu ortodox novaiorquès Di Tzeitung va esborrar la secretària d'Estat Hillary Clinton d'una foto

El diari novaiorquès Di Tzeitung editat en jiddisch (dialecte de l'alemany parlat per la comunitat jueva de l'Europa oriental i central) de pensament ultraortodox va eliminar de la foto en que hi ha la plana major del govern dels Estats Units seguint l'operació militar que va acabar amb la vida de bin Laden a la secretària d'Estat Hillary Clinton. Aquest diari extremadament conservador té el costum de no publicar fotos en que apareguin dones per evitar,. segons ells, connotacions sexuals. Quina bestiesa. A veure, la secretària d'Estat Hillary Clinton és cert que és una senyora, però la raó per la que hi era en aquesta reunió és pel fet de ser un dels càrrecs més importants del govern dels Estats Units, diria que jeràrquicament seria la tercera, després del president i el vicepresident. El diari Di Tzeitung intenta justificar-se dient que "el nostre editor fotogràfic, conscient de la importància d'aquest moment històric va publicar la foto però amb les presses no va llegir la lletra petita que prohibia qualsevol alteració, i va publicar la foto ometent a les dones presents a la sala", seguint la seva política editorial perquè "volia honorar al president" i a les "forces armades per la importància històrica del moment" i per això van optar "per publicar la foto, però sense les dones". Quin disbarat. Eliminen a un dels càrrecs més importants del govern de la foto per ser dona. També van eliminar de la imatge a la directora de contraterrorisme del consell nacional de seguretat dels Estats Units Audrey Thomason pel mateix motiu, ser dona. Di Tzeitung va argumentar que "la nostra política editorial està dirigida per un consell rabínic, i degut a les lleis del pudor, no permeten la publicació de fotos de dones. Els lectors de Di Tzeitung creuen que les dones han de ser apreciades pel que són i pel que fan, no pel que semblen, i les lleis jueves de la modèstia són una expressió del respecte a la dona i no al revés". L'opinió que té Di Tzeitung sobre la llei jueva per justificar eliminar les dones de les fotos que publiquen no és compartida per altres membres de la comunitat jueva com Shmarya Rosenberg, autor del bloc Failed Messiah, que va ser qui va denunciar la supressió de la secretària d'estat Hillary Clinton i de la directora de contraterrorisme de la foto publicada per Di Tzeitung. Rosenberg diu que "no hi ha cap llei jueva que exigeixi treure a les dones normalment vestides de les fotos". El rabí Jason Miller, col·laborador de Jewish Week es preguntava: "És realment millor tergiversar la veritat i enganyar la gent que veure la foto de la secretària d'Estat modestament vestida?". Di Tzeitung ha ficat la pota fins el final. És totalment absurd eliminar d'una foto a una persona amb l'argument que ells no publiquen fotos de dones. Hillary Clinton no apareix en aquesta foto en qualitat de dona sinó de secretària d'Estat i per tant de càrrec del govern implicat en l'acció. Tot i que l'assumpte és greu i ha provocat una controvèrsia també s'ha començat a fer bromes sobre aquest assumpte i a plantejar que faria aquest diari - i altres - si Hillary Clinton guanyés la presidència dels Estats Units. Realment seria curiós que per aquells que només s'informin per aquest diari podria passar que ignoressin que el seu país el governa una dona i quin aspecte té. El rabí Shmuley Boteach que també és escriptor i locutor de ràdio va dir que "no hi ha res en el judaisme contrari a la publicació d'imatges de dones en el poder". Estem en el segle XXI, en el món hi ha algunes dones que són caps d'Estat, per exemple la reina Isabel II i si no m'equivoco a Holanda tenen la reina Beatriu, i hi ha moltes caps de govern com la cancellera Merkel. D'altra banda cap llei jueva prohibeix les imatges de dones que manen segons els rabins Miller, Rosemberg i Boteach.

El diario judío ortodoxo neoyorquino Di Tzeitung borró la secretaria de Estado Hillary Clinton de una foto

El diario neoyorquino Di Tzeitung editado en yiddish (dialecto del alemán hablado por la comunidad judía de Europa oriental y central) de pensamiento ultraortodoxo eliminó de la foto en que está la plana mayor del gobierno de los Estados Unidos siguiendo el operación militar que acabó con la vida de bin Laden a la secretaria de Estado Hillary Clinton. Este diario extremadamente conservador tiene la costumbre de no publicar fotos en que aparezcan mujeres para evitar,. según ellos, connotaciones sexuales. Qué tontería. A ver, la secretaria de Estado Hillary Clinton es cierto que es una señora, pero la razón por la que estaba en esta reunión es por ser uno de los cargos más importantes del gobierno de los Estados Unidos, diría que jerárquicamente sería la tercera, después del presidente y el vicepresidente. El diario Di Tzeitung intenta justificarse diciendo que "nuestro editor fotográfico, consciente de la importancia de este momento histórico publicó la foto pero con las prisas no leer la letra pequeña que prohibía cualquier alteración, y publicó la foto omitiendo a las mujeres presentes en la sala", siguiendo su política editorial porque "quería honrar al presidente" y a las "fuerzas armadas por la importancia histórica del momento" y por eso optaron "por publicar la foto, pero sin las mujeres". Qué disparate. Eliminan a uno de los cargos más importantes del gobierno de la foto por ser mujer. También eliminaron de la imagen a la directora de contraterrorismo del consejo nacional de seguridad de Estados Unidos Audrey Thomason por el mismo motivo, ser mujer. Di Tzeitung argumentó que "nuestra política editorial está dirigida por un consejo rabínico, y debido a las leyes del pudor, no permiten la publicación de fotos de mujeres. Los lectores de Di Tzeitung creen que las mujeres deben ser apreciadas por lo que son y por lo que hacen, no por lo que parecen, y las leyes judías de la modestia son una expresión del respeto a la mujer y no al revés". La opinión que tiene Di Tzeitung sobre la ley judía para justificar eliminar las mujeres de las fotos que publican no es compartida por otros miembros de la comunidad judía como Shmarya Rosenberg, autor del blog Failed Messiah, que fue quien denunció la supresión de la secretaria de Estado Hillary Clinton y de la directora de contraterrorismo de la foto publicada por Di Tzeitung. Rosenberg dice que "no hay ninguna ley judía que exija sacar a las mujeres normalmente vestidas de las fotos". El rabino Jason Miller, colaborador de Jewish Week se preguntaba: "¿Es realmente mejor tergiversar la verdad y engañar a la gente que ver la foto de la secretaria de Estado modestamente vestida?". Di Tzeitung ha metido la pata hasta el final. Es totalmente absurdo eliminar de una foto a una persona con el argumento de que ellos no publican fotos de mujeres. Hillary Clinton no aparece en esta foto en calidad de mujer sino de secretaria de Estado y por tanto de cargo del gobierno implicado en la acción. Aunque el asunto es grave y ha provocado una controversia también se ha empezado a hacer bromas sobre este asunto y plantear que haría este diario - y otros - si Hillary Clinton ganara la presidencia de Estados Unidos. Realmente sería curioso que para aquellos que sólo se informen por este diario podría ocurrir que ignoraran que su país lo gobierna una mujer y qué aspecto tiene. El rabino Shmuley Boteach que también es escritor y locutor de radio dijo que "no hay nada en el judaísmo contrario a la publicación de imágenes de mujeres en el poder". Estamos en el siglo XXI, en el mundo hay algunas mujeres que son jefes de Estado, por ejemplo la reina Isabel II y si no me equivoco en Holanda tienen a la reina Beatriz, y hay muchas jefes de gobierno como la canciller Merkel . Por otra parte ninguna ley judía prohíbe las imágenes de mujeres que mandan según los rabinos Miller, Rosemberg y Boteach.

Continuem parlant de toros un cop més

Continuem parlant de toros un cop més

Aquest article està format per dos articles diferents que en principi tenia intenció de publicar-los independentment però he decidit escriure'ls com un de sol. A efectes de publicació trobo menys feixuc fer un sol article de dos o més que tenen certa relació temàtica que publicar-los independentment.

De la premsa espanyola haig de dir que han reaccionat com esperava, s'han posat el vestit de torero i la montera, s'han embolicat a la “rojigualda” per defensar les corrides. Cap problema, ho respecto, però a alguns mitjans espanyols els ha sortit l'espanyolista prepotent i maleducat i han fet servir titulars grollers, com El (in)Mundo que qualificava d'animals als diputats del Parlament de Catalunya amb un titular que no amagava el seu disgust amb el resultat de la votació: “Han guanyat els animals” amb una foto del president i el vicepresident de la Generalitat. La veritat és que un titular així me l'esperava més aviat a La Gaceta, l'insult és més propi d'aquest diari del grup mediàtic ultradretà Intereconomía que de El (in)Mundo, més donat a falsejar, tergiversar i fabricar “veritats” que a l'insult gratuït, però tot s'encomana com les malalties venèries, l'estupidesa i la fatxenderia.

La premsa internacional s'ha fet ressò del fet malgrat que no han entés gaire, suposo que degut a que molts dels seus corresponsals estan a Madrid, no pas a Barcelona. Qui menys ho ha entés ha sigut el diari britànic Financial Times, que com mesos enrere ja va fer, va mostrar una absoluta incomprensió sobre la decisió del Parlament de Catalunya, agafant-se el tema d'una manera excessivament personal, ells “denuncien” un altre atac dels catalans a Espanya atacant les seves tradicions ancestrals. Potser haurien d'escoltar als catalans i així tindrien les dues versions, ara només tenen la versió espanyola d'aquesta història, i és la versió espanyola més allunyada de la realitat.

Que volen aquesta gent que maten toros amb fruïció

Els referèndums acostumen a plantejar una pregunta que pots respondre afirmativa o negativament, també pots votar en blanc o abstenir-te, però a efectes de decidir el que val és el nombre de SI i de NO que hi ha, l'abstenció i el vot en blanc queda per a l'estadística però no és una opinió en ella mateixa.

Les lleis serveixen per regular les relacions dels ciutadans entre ells i amb els governs – municipals, autonòmics, regionals, federals, confederals, estatals, nacionals i/o supranacionals, digueu-ho com més us agradi – i delimiten en un sentit o en un altre el nostre comportament per que no visquem en l'arbitrarietat. Diguem-ho clar, l'anarquisme no existeix, només és una teoria, allò que més s'acosta és l'arbitrarietat, és a dir, quan no saps que has d'atenir-te i el poder s'imposa segons el seu caprici.

Us imagineu que algú consideri que s'han d'eliminar els codis de circulació perquè considera que restringeixen la seva llibertat personal?. Doncs, un argument tan banal alguns pretenen defensar l'anomenada festa nacional espanyola, consideren que prohibir-la atempta contra la llibertat. De quina llibertat parlen?. La llei que dimecres passat va prohibir les corrides de toros a Catalunya prohibeix un espectacle basat en la tortura i mort d'un animal. Evidentment els protaurins i alguns polítics irresponsables que viatgen en cotxe sense cordar-se el cinturó de seguretat no defensen la llibertat del toro ni el dret d'aquest a viure fins que la natura decideixi, no, la llibertat que ells reclamen és per a ells mateixos, la llibertat de seguir comportant-se com uns bàrbars, més aviat sembla que advoquin pel seu dret al llibertinatge, i això venint de gent d'ordre ens hauria de sorprendre, sinó fos que la gent que es declara d'ordre només volen l'ordre que a ells els permet fer el brètol, això si, amb la llei a la mà que els protaurins i els partits que els donen suport pretenen fer-se a mida.

El trio de la Maestranza seria qui hauria de decidir sobre la llei de les corrides de toros

Sembla que la propera corrida del conegut trio de la Maestranza, després d'enllestir el toro Estatut podria ser contra la llei que prohibeix les corrides de toros. Us sonen Jiménez, Aragón i Rodríguez Arriba?. Són els tres magistrat del Tribunal Constitucional responsables de la sentència contra l'Estatut en el nom de la indivisible unitat de la nació espanyola reiterat fins a 14 vegades, També són coneguts per la seva afició a les corrides de toros com van demostrar amb la seva presencia en una corrida a la Maestranza de Sevilla setmanes abans de dictar sentència contra l'Estatut.

Si finalment el PP presentés el seu recurs contra la llei que prohibeix les corrides de toros al Principat - aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 28 de juliol a instàncies d'una iniciativa legislativa popular presentada per la plataforma antitaurina PROU amb el suport de 180.000 firmes – serien aquests tres magistrats reconeguts protaurins i aficionats a la festa nacional espanyola o corrides de toros, a qui correspondria decidir sobre la llei que va aprovar el Parlament. Algú no veu un problema?. Uns magistrats que han demostrat ser partidaris de les corrides de toros, són reconeguts aficionats, no poden decidir sobre una matèria de la que són part, és com si un jutge declaradament racista li toqués jutjar a una persona d'una raça diferent. No pot ser que aquests tres magistrats que són reconeguts protaurins i aficionats a les corrides de toros i que s'han mostrat com uns nacionalistes espanyols declarats i catalanòfobs exacerbats hagin de decidir una llei que prohibeix les corrides de toros a
Catalunya, llei aprovada pel Parlament de Catalunya, la mateixa institució que va redactar l'Estatut que aquests tres magistrats van escorxar en el nom d'una més que discutible indissolubilitat de la nació espanyola.

Portades dels diaris que han parlat de la notícia de la prohibició dels toros / Portadas de los periódicos que han hablado de la noticia de la prohibición de los toros: http://cid-4e77e401e5f9dcb0.skydrive.live.com/redir.aspx?page=play&resid=4E77E401E5F9DCB0!8487&Bpub=SDX.Photos&Bsrc=GetSharingLink

Continuamos hablando de toros una vez más

Este artículo está formado por dos artículos diferentes que en principio tenía intención de publicarlos independientemente pero he decidido escribir como uno solo. A efectos de publicación encuentro menos pesado hacer un solo artículo de dos o más que tienen cierta relación temática que publicarlos independientemente.
De la prensa española tengo que decir que han reaccionado como esperaba, han puesto el traje de luces y la montera, se han envuelto a la "rojigualda" para defender las corridas. No hay problema, lo respeto, pero a algunos medios españoles les ha salido el españolista prepotente y maleducado y han utilizado titulares groseros, como El (in) Mundo que calificaba de animales a los diputados del Parlamento de Cataluña con un titular que no ocultaba su disgusto con el resultado de la votación: "Han ganado los animales" con una foto del presidente y el vicepresidente de la Generalitat. La verdad es que un titular así me lo esperaba más bien en La Gaceta, el insulto es más propio de este diario del grupo mediático ultraderechista Intereconomía que de El (in) Mundo, más dado a falsear, tergiversar y fabricar "verdades "que en el insulto gratuito, pero todo se contagia como las enfermedades venéreas, la estupidez y la chulería.
La prensa internacional se ha hecho eco del hecho a pesar de que no han entendido mucho, supongo que debido a que muchos de sus corresponsales están en Madrid, no en Barcelona. Quien menos lo ha entendido ha sido el diario británico Financial Times, que como meses atrás ya hizo, mostró una absoluta incomprensión sobre la decisión del Parlamento de Cataluña, agarrándose el tema de una manera excesivamente personal, ellos "denuncian" otro ataque de los catalanes en España atacando sus tradiciones ancestrales. Quizá deberían escuchar a los catalanes y así tendrían las dos versiones, ahora sólo tienen la versión española de esta historia, y es la versión española más alejada de la realidad.
Que quiere esa gente que matan toros con fruición
Los referendos suelen plantear una pregunta que puede responder afirmativa o negativamente, también puedes votar en blanco o abstenerse té, pero a efectos de decidir lo que vale es el número de SI y de NO que hay, la abstención y el voto en blanco queda para la estadística pero no es una opinión en sí misma.
Las leyes sirven para regular las relaciones de los ciudadanos entre ellos y con los gobiernos - municipales, autonómicos, regionales, federales, confederales, estatales, nacionales y / o supranacionales, dígalo como más os guste - y delimitan en un sentido o en otro nuestro comportamiento para que no vivamos en la arbitrariedad. Digámoslo claro, el anarquismo no existe, sólo es una teoría, lo que más se acerca es la arbitrariedad, es decir, cuando no sabes a que tienes que atenerse tiene y el poder se impone a su capricho.
¿Os imagináis que alguien considere que se deben eliminar los códigos de circulación porque considera que restringen su libertad personal?. Pues, un argumento tan banal algunos pretenden defender la llamada fiesta nacional española, consideran que prohibir la atenta contra la libertad. ¿De qué libertad hablan?. La ley que el miércoles pasado prohibió las corridas de toros en Cataluña prohíbe un espectáculo basado en la tortura y muerte de un animal. Evidentemente los protaurinos y algunos políticos irresponsables que viajan en coche sin abrocharse el cinturón de seguridad no defienden la libertad del toro ni el derecho de éste a vivir hasta que la naturaleza decida, no, la libertad que ellos reclaman es para ellos mismos, la libertad de seguir comportándose como unos bárbaros, más bien parece que aboguen por su derecho al libertinaje, y eso viniendo de gente de orden debería sorprendernos, sino fuera que la gente que se declara de orden sólo quieren el orden que a ellos les permite hacer el
granuja, eso sí, con la ley en la mano que los protaurins y los partidos que los apoyan pretenden hacerse a medida.
El trío de la Maestranza sería quien debería decidir sobre la ley de las corridas de toros
Parece que la próxima corrida del conocido trío de la Maestranza, tras terminar el toro Estatuto podría ser contra la ley que prohíbe las corridas de toros. Os suenan Jiménez, Aragón y Rodríguez Arriba?. Son los tres magistrado del Tribunal Constitucional responsables de la sentencia contra el Estatut en el nombre de la indivisible unidad de la nación española reiterado hasta 14 veces, también son conocidos por su afición a las corridas de toros como demostraron con su presencia en una corrida en la Maestranza de Sevilla semanas antes de dictar sentencia contra el Estatut.
Si finalmente el PP presentara su recurso contra la ley que prohíbe las corridas de toros en el Principado - aprobada por el Parlamento de Cataluña el pasado 28 de julio a instancias de una iniciativa legislativa popular presentada por la plataforma antitaurina BASTA con el apoyo de 180.000 firmas - serían estos tres magistrados reconocidos protaurinos y aficionados a la fiesta nacional española o corridas de toros, a quien correspondería decidir sobre la ley que aprobó el Parlamento. ¿Nadie ve un problema?. Unos magistrados que han demostrado ser partidarios de las corridas de toros, son reconocidos aficionados, no pueden decidir sobre una materia de la que son parte, es como si un juez declaradamente racista le tocara juzgar a una persona de una raza diferente. No puede ser que estos tres magistrados que son reconocidos protaurins y aficionados a las corridas de toros y que se han mostrado como unos nacionalistas españoles declarados y catalanófobos exacerbados tengan que decidir una ley que prohíbe las corridas de toros en Cataluña, ley aprobada por el Parlamento de Cataluña, la misma institución que redactó el Estatuto que estos tres magistrados desollaron en el nombre de una más que discutible indisolubilidad de la nación española.

És l'ABC un diari feixista?

És l'ABC un diari feixista?

Doble commemoració fatxa

Fa 34 anys va morir-se el dictador espanyol Francisco Franco, data que els feixistes espanyols commemoren anant a fer actes d'exaltació feixista allà on està enterrat el dictador Franco i l'ideòleg i fundador de la Falange José Antonio Primo de Rivera. Aquests actes no s'han pogut celebrar perquè per fi algú en l'Estat espanyol ha tingut un moment de lucidesa mental i s'ha adonat que no és normal que en un país que diu ser democràtic es facin actes d'exaltació feixista. Això no ha agradat als partidaris d'aquesta ideologia.

Esquela amb propaganda inclosa

Però no els cal, tenen mitjans que publiquen l'esquela de l'ideòleg del feixisme espanyol, José Antonio Primo de Rivera, que va ser sepultat el 20 de novembre de 1939, curiosament 36 anys després moria el dictador Franco que va basar el seu règim en la ideologia del primer. Curiosa coincidència en les dates. Però anem a allò que volia referir-me i és el fet que el diari ABC del dia 20 de novembre publica l'esquela del fundador de la Falange aquest dia, una esquela en què aprofiten per convocar als seus fidels al lloc en el que va morir el seu fundador i a queixar-se que el govern socialista hagi prohibit celebrar actes feixistes.

ABC

Aquest diari dit conservador sempre s'ha destacat per defensar les mateixes idees que van ser les oficials de l'anterior règim i van destacar-se en les campanyes contra la Llei de la Memòria Històrica. Entre els seus principals columnistes hi ha – i hi ha hagut – destacats falangistes, furibunds catalanòfobs i vells monàrquics xarucs. Encara m'enrecordo d'aquella portada en què acusaven al president Pujol de fer el mateix que Franco però a la inversa o d'una altra portada en la que emparant-se en la figura del rei vestit d'uniforme invocaven el cop d'Estat.

Encara que a algú li pot fer gràcia quan qualifico aquest diari com diari monarquicofalangista no he usat aquest terme compost sense justificació, el terme defineix un diari que tot i haver nascut en el segle XIX com a diari molt conservador, molt monàrquic i molt espanyolista, en el segle XX va afegir la característica de ser molt feixista sense perdre les altres tres “qualitats”.

Es el ABC un periódico fascista?
Doble conmemoración facha

Hace 34 años murió en el dictador español Francisco Franco, fecha que los fascistas españoles conmemoran yendo a hacer actos de exaltación fascista donde está enterrado el dictador Franco y el ideólogo y fundador de Falange José Antonio Primo de Rivera. Estos actos no se han podido celebrar porque por fin alguien en el Estado español ha tenido un momento de lucidez mental y se ha dado cuenta que no es normal que en un país que dice ser democrático se hagan actos de exaltación fascista. Esto no ha gustado a los partidarios de esta ideología.

Esquela con propaganda incluida

Pero no los hay, tienen medios que publican la esquela del ideólogo del fascismo español, José Antonio Primo de Rivera, que fue sepultado el 20 de noviembre de 1939, curiosamente 36 años después moría el dictador Franco que basó su régimen en la ideología del primero. Curiosa coincidencia en las fechas. Pero vamos a lo que quería referirme y es el hecho de que el diario ABC del día 20 de noviembre publica la esquela del fundador de Falange este día, una esquela en la que aprovechan para convocar a sus fieles en el lugar en el que murió su fundador ya quejarse de que el gobierno socialista haya prohibido celebrar actos fascistas.

ABC

Este diario dicho conservador siempre ha destacado por defender las mismas ideas que fueron las oficiales del anterior régimen y destacaron en las campañas contra la Ley de la Memoria Histórica. Entre sus principales columnistas hay - y ha habido - destacados falangistas, furibundos catalanófobos y viejos monárquicos chochos. Todavía me acuerdo de aquella portada en la que acusaban al presidente Pujol de hacer lo mismo que Franco pero a la inversa o de otra portada en la que amparándose en la figura del rey vestido de uniforme invocaban el golpe de Estado.

Aunque a alguien le puede hacer gracia cuando califico este diario como diario monarquicofalangista no he usado este término compuesto sin justificación, el término define un diario que pese a haber nacido en el siglo XIX como diario muy conservador, muy monárquico y muy españolista, en el siglo XX añadió la característica de ser muy fascista sin perder las otras tres "cualidades".