La nostra llengua

La nostra llengua

Si no la defensem nosaltres no espereu que ho facin ells.

Enllaç

Estem matant la nostra llengua

Renúncia en un acte públic

Massa cops els catalans fem renuncia dels nostres drets en el nostre país, especialment en els nostres drets lingüístics. Un exemple seria l'acte de posada de la primera pedra del centre d'investigació de l'alzheimer promogut per l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall al que van assistir 150 persones. Tot i que tots els assistents eren catalans amb l'excepció d'una ministra del govern espanyol el 90% dels discursos van fer-se en castellà. No és un fet aïllat, malauradament tenim el vici de renunciar a la nostra llengua i passar-nos al castellà pel simple fet que hi hagi un castellanoparlant. Sembla que tenim por a ofendre i que haguem d'anar pel món demanant perdó per tenir una llengua.

Provincians?

Tant preocupa a les nostres autoritats que allò que pugui dir la caverna?. Si s'emprenyen perquè parlem en català que s'emprenyin. Si demostrem fermesa s'hi acostumaran i si no que s'hi posin fulles. Hem de deixar de ser provincians. Des de la caverna ens acusen de provincians per voler parlar, llegir, veure cinema, viure, estudiar i existir en català. Perquè ens limitem a aquesta llengüeta insignificant poder parlar la llengua de l'imperi, la llengua que parlen 400, 500 o 600 milions?. I ens diuen provincians per això. Si la seva llengua la parlen tants milions perquè els fa tanta por la nostra que la volen esborrar del mapa i han bolcat tants esforços per aconseguir-ho?. No, no som provincians quan parlem la nostra llengua, ens convertim en provincians quan ens passem a la llengua de l'imperi per por a fer emprenyar a la caverna.

Avantprojecte de la llei del cinema de Catalunya

Si aneu al cinema amb la intenció de veure una pel·lícula doblada al català us podeu endur una sorpresa molt desagradable, molt probablement la pel·lícula que voleu veure no té versió doblada al català perquè només un 3% de les còpies exhibides en els cinemes catalans són en català. Això si, si viviu fora de l'àrea metropolitana de Barcelona oblideu-vos de trobar una pel·lícula en català, abans trobareu una agulla en un paller o trebol de quatre fulles que una pel·lícula doblada al català.

Del 3% al 50%

La Generalitat de Catalunya vol que el 50% de les còpies exhibides siguin en català. Del compliment d'aquesta llei queden exemptes les pel·lícules rodades en català – lògicament – i en castellà. Per aconseguir això l'avantprojecte preveu des de les sancions als incentius. La gerent del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya, Pilar Serra afirma que “amb mesures impositives no es pot crear ni una demanda ni un hàbit que no existeix”. El que no hi ha és una oferta, i si un producte no s'ofereix no es ven. Pilar Serra diu que si s'introdueix el català tancaran moltes sales. O potser no, i si fos així dues pedres.

Les “majors”

Les “majors” són els grans distribuïdors americanes. Un percentatge molt alt de les pel·lícules que veiem són nord-americanes. Mai han estat gaire predisposats en favor del doblatge al català i fins i tot han amenaçat amb no distribuir pel·lícules si se'ls obliga a doblar al català les pel·lícules. El mercat català potser no és gaire rellevant en les comptes finals de les “majors” però per petit que sigui d'aquí alguns guanys treuen. Si ells es declaren en vaga i no exhibeixen les seves pel·lícules aquí seran ells els que perdran diners, nosaltres sempre podrem esperar que l'estrenin a TV3, llavors si, doblada.

Excuses de mal pagador ben pagat

Una de les raons que donen és el cost del doblatge i aquest argument falla en el moment que el doblatge no serà pagat ni pels distribuidors, ni pels cinemes, el pagarà la Generalitat. Les raons no són econòmiques, si ho fossin no serien tan patètics com els donats per la senyora Pilar Serra, les raons són polítiques. Si, és Una imposició que pretén corregir el dessastre causat per la nostra desgraciada pertinença a un Estat que no només vol ser monolingüe castellà imposant a cop de decrets de nova planta o lleis de la tercera hora el castellà i que veu el català, el gallec, l'euskera, l'asturià o l'aragonès com amenaces i l'única amenaça ha sigut el castellà, una amenaça, moltes vegades recolzada amb les baionetes, d'un Estat que es nega a ser plural en matèria lingüística i també en moltes altres matèries. No es tracta d'imposar el català sinó que el català recuperi el lloc que li correspon i que el castellà li va usurpar.

Nuestra lengua

Estamos matando nuestra lengua

Renuncia en un acto público

Demasiadas veces los catalanes hacemos renuncia de nuestros derechos en nuestro país, especialmente en nuestros derechos lingüísticos. Un ejemplo sería el acto de puesta de la primera piedra del centro de investigación del alzheimer promovido por el expresident de la Generalitat Pasqual Maragall al que asistieron 150 a personas. Aunque todos los asistentes eran catalanes con la excepción de una ministra del gobierno español el 90% de los discursos hicieron en castellano. No es un hecho aislado, desgraciadamente tenemos el vicio de renunciar a nuestra lengua y pasarnos al castellano por el simple hecho que haya un castellanoparlante. Parece que tenemos miedo a ofender y que hayamos de ir por el mundo pidiendo perdón por tener una lengua.

¿Provincianos?

¿Tanto preocupa a nuestras autoridades lo que pueda decir la caverna?. Si se enfadan porque hablamos en catalán que se enfaden. Si demostramos firmeza se acostumbrarán y si no que se pongan hojas. Debemos dejar de ser provincianos. Desde la caverna nos acusan de provincianos por querer hablar, leer, ver cine, vivir, estudiar y existir en catalán. ¿Porque nos limitamos a esta lengüecita insignificante pudiendo hablar la lengua del imperio, la lengua que hablan 400, 500 o 600 millones?. Y nos llaman provincianos por eso. Si su lengua la hablan tantos millones porque les da tanto miedo la nuestra que la quieren borrar del mapa y han volcado tantos esfuerzos para lograrlo?. No, no somos provincianos cuando hablamos nuestra lengua, nos convertimos en provincianos cuando nos pasamos a la lengua del imperio por miedo a hacer enfadar a la caverna.

Anteproyecto de la ley del cine de Catalunya

Si vais al cine con la intención de ver una película doblada al catalán os podéis llevar una sorpresa muy desagradable, mucho probablemente la película que queréis ver no tiene versión doblada al catalán porque solo un 3% de las copias exhibidas en los cines catalanes son en catalán. Eso si, si vivís fuera de la área metropolitana de Barcelona olvidaos de encontrar una película en catalán, antes encontraréis una aguja en un pajar o trébol de cuatro hojas que una película doblada al catalán.

Del 3% al 50%

La Generalitat de Catalunya quiere que el 50% de las copias exhibidas sean en catalán. Del cumplimiento de esta ley quedan exentas las películas rodadas en catalán – lógicamente – y en castellano. Para lograr eso el anteproyecto prevé desde las sanciones a los incentivos. La gerente del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya, Pilar Serra afirma que “con medidas impositivas no se puede crear ni una demanda ni un hábito que no existe”. Lo que no hay es una oferta, y si un producto no se ofrece no se vende. Pilar Serra dice que si se introduce el catalán cerrarán muchas salas. O quizá no, y si fuese así dos piedras.

Las “majors”

Las “majors” son los grandes distribuidores americanos. Un porcentaje muy alto de las películas que vemos son norteamericanas. Nunca han estado muy predispuestos en favor del doblaje al catalán e incluso han amenazado con no distribuir películas si se les obliga a doblar al catalán las películas. El mercado catalán quizá no es muy relevante en las cuentas finales de las “majors” pero por pequeño que sea de aquí algunas ganancias sacan. Si ellos se declaran en huelga y no exhiben sus películas aquí serán ellos los que perderán dinero, nosotros siempre podremos esperar que la estrenen en TV3, entonces si, doblada. Y quizá saldremos ganando porque las entradas cuestan 7 euros y cada día el cine estrena más bodrios.

Excusas de mal pagador bien pagado

Una de las razones que dan es el coste del doblaje y este argumento falla en el momento que el doblaje no será pagado ni por los distribuidores, ni por los cines, lo pagará la Generalitat. Las razones no son económicas, si lo fuesen no serian tan patéticos como los dados por la señora Pilar Serra, las razones son políticas. Si, es una imposición que pretende corregir el desastre causado por nuestra desdichada pertenencia a un Estado que no solo quiere ser monolingüe castellano imponiendo a golpe de decretos de nueva planta o leyes de la tercera hora el castellano y que ve el catalán, el gallego, el euskera, el asturiano o el aragonés como amenazas y la única amenaza ha sido el castellano, una amenaza, muchas veces apoyada con las bayonetas, de un Estado que se niega a ser plural en materia lingüística y también en muchas otras materias. No se trata de imponer el catalán sino que el catalán recupere el lugar que le corresponde y que el castellano le usurpó.