25 d’oct. 2009

“Espanya es trenca”


“Espanya es trenca”

Amb el naixement del catalanisme polític i la voluntat per part de Catalunya de recuperar el seu autogovern va néixer també un crit, un udol sorgit des de les més profundes cavernes de les Espanyes que va veure en aquesta voluntat dels catalans d'autogovernar-se com una amenaça contra l'existència d'Espanya i la demolició de les essències castellanes. Espanya havia vist com al llarg del segle XIX totes les antigues colònies hispanes s'havien anat independitzant, la garrotada final seria la pèrdua de Cuba, Filipines i Puerto Rico. Van voler buscar culpables del desastre però buscant en el lloc equivocat. Van ser totalment incapaços d'entendre el perquè de l'emancipació dels antics territoris hispànics d'ultramar, i quan no se sap i no es vol saber quin és el problema és impossible trobar la solució. Lluny d'entendre que tots els pobles tenen dret a governar-se per ells mateixos i que el govern espanyol de les seves colònies era un desastre total.

La mentalitat dels administradors imperials barrejava l'autoritarisme, la incompetència i la corrupció.

Encara que el cas de Flandes és diferent del de les colònies americanes si que és un bon exemple. Un detall curiós és que en aquella zona encara recorden el pas dels terços i també la presència d'un personatge que va quedar en l'imaginari popular associat a la imatge del coco: les mares flamenques quan volen que els seus fills facin bondat els amenacen que vindrà el Duc d'Alba. Sembla que aquest personatge era molt donat a cometre atrocitats contra la població civil.

Del pas dels soldats castellans – també dels francesos - a Catalunya hi ha un molt mal record que fins i tot ha sigut recollit per rondalles populars, tenim l'exemple de la versió antiga de “els Segadors”.

El segle XIX per Espanya va ser un absolut desastre en matèria colonial, el XX no va ser millor, el poc que els quedava ho van acabar de perdre. Lluny d'aprendre dels errors comesos van preferir seguir en el tan hispànic “sostenella” i “no enmendalla”. Si només ho patissin els responsables del disbarat reconec que sentiria llàstima però ja s'ho faran, el problema és que no només no recapaciten sinó que segueixen encaparrats en l'error i fan pagar les conseqüències als altres.

Corria 1885 quan un grup de catalans va presentar el Memorial de Greuges, un memorial que amb un exquisit llenguatge posava en evidència com la política espanyola afectava negativament l'economia catalana i que començava a ser el moment que l'Estat permetés un cert nivell d'autonomia política. No estem parlant d'uns bojos independentistes peluts, en aquella època no existien, eren uns senyors catalanistes i conservadors, la independència no se la plantejaven, simplement demanaven a l'Estat una mica de respecte cap a Catalunya. Catalunya era en aquell moment la zona més industrialitzada, en realitat, amb el País Basc eren les úniques on hi havia indústria, per tant, el més normal hauria estat o protegir-la o com a mínim no fer els possibles per enfonsar-la. Però sembla que Déu nostre Senyor no va beneir amb el do de la intel·ligència els homes que governaven a les Espanyes, en realitat, veient les coses amb la perspectiva que dóna el temps, arribo a la conclusió que la condició per governar les Espanyes és ser idiota integral, només així s'entén que tots els governants que Espanya ha tingut la desgràcia de patir sempre hagin optat per les decisions més errònies possibles. La visita d'aquells prohoms catalans que van presentar el memorial de greuges va ser percebuda per la premsa hispànica del moment com un atac contra les essències pàtries. Des d'alguns mitjans es “cridava” “Espanya es trenca”. Després ho hem pogut escoltar molts altres cops.

I l”Espanya es trenca” ressona avui des de certs mitjans igual que en el passat mentre partits polítics amb idees similars diuen que “Espanya es desmembra” cada vegada que el govern ha de negociar el traspàs d'una competència a Catalunya.

Però des del primer “Espanya es trenca” fins a l'últim han passat molt més de cent anys. Espanya ha anat perdent territoris – colònies – un darrera de l'altre quedant-se amb el territori peninsular, dues ciutats al nord d'Àfrica, alguns rocs com l'illot de Perejil – roc ple de matolls on els marroquins porten cabres a pasturar – pel qual els que llavors governaven les Espanyes – Ansar, Rajoy i el comandant Trillo “manda güevos” Figueroa - van ser capaços de muntar una mena de desembarcament de Normandia estil “pel·lícula de l'Ozores que va deixar al·lucinats a propis i estranys.

L'”Espanya es trenca” és el “despertaferro” de la caverna. Qualsevol nou avenç en matèria d'autogovern o de finançament que aconsegueix Catalunya es converteix en un motiu perquè la caverna entri en efervescència.

El passat setembre va celebrar-se la consulta popular d'Arenys de Munt. Com que crec que tots els que em llegeixen saben que és m'estalviaré d'explicar el tema. Ni al govern espanyol ni a la caverna els va fer cap gràcia i van intentar impedir-ho de totes les maneres possibles excepte enviant l'exèrcit – com haurien fet en altres èpoques – i traient les relíquies de l'Espanya eterna – la Falange - a passejar. Els mitjans hispànics – disculpeu-me els llatinoamericans per fer servir el terme hispànic – en el més pur estil de l'altiplà van clamar al cel i demanaven foc contra els heretges. No entengueu les meves paraules literalment, si us plau. El crit “Espanya es trenca” ressona des de la ultratomba fins a les carxofes, els partits i les capçaleres defensores de les essències pàtries.

A més de a Catalunya i a Euskadi hi ha un moviment independentista a Galícia, això és sabut. Amb això a l'altiplà castellà ja hi compten, no els agrada, no entenen que hi hagi gent rara que no vulgui ser ni se senti espanyola. Creuen que “amb lo bona que és Espanya” és incomprensible que la gent no vulgui ser-ho. A l'Altiplà castellà encara no entenen que els mexicans, argentins, xilens, i tots aquells països decidissin deixar de ser espanyols, no ho entenen, no van entendre llavors, i continuaran sense entendre-ho perquè estan convençuts que són els reis del mambo. I d'això res de res.

Un exemple d'aquesta manca d'enteniment que tenen allà dalt es pot veure amb el tema de Gibraltar. Amb motiu de la visita d'un ministre espanyol de l'actual govern des de la caverna i des del principal partit de l'oposició van criticar-li que no aconseguís recuperar Gibraltar per a la sobirania espanyola, per si de cas al costat espanyol s'hi van col·locar els habituals “ultrapitecus hispanicus” que fent onejar la bandera del pollastre entre increpació al ministre espanyol i increpació cridaven el tradicional “Gibraltar espanyol”. Mentrestant els gibraltarenys com sempre fan quan se'ls pregunta si volen ser espanyols responien que no en tenien cap gana de ser-ho amb el seu marcat accent andalús però ells se senten primer gibraltarenys, després britànics i mai espanyols.

Alguna cosa deuen haver fet malament els “ultrapitecus hispanicus” que han governat Espanya per aconseguir que a tants pobles diferents hagin tingut la mateixa idea, no voler ser espanyols ni per error.

La manca d'enteniment dels “ultrapitecus hispanicus” arriba a l'absurd de creure que fins i tot els portuguesos volen ser espanyols i entreveuen una unió ibèrica. Als portuguesos que van aconseguir deslliurar-se del jou castellà se'ls posen els pels de punta només de pensar que les decisions sobre les seves vides es prenguin en aquell poblet originalment nomenat Magerit que va quedar-se despoblat cap allà al segle XIII com a conseqüència d'una epidèmia i està poblat, ara, a més de pels seus honestos habitants, per una plaga de politicastres de tota condició i pelatge i altres paràsits funcionarials que ni viuen ni deixen viure als altres. I també de tota una plaga de “periodistes” que han fet de la predicació de la seva idea d'Espanya, la mateixa que ha demostrat ser un desastre total, a les conseqüències em remeto, des del púlpit radiofònic i televisiu el seu modus vivendi. Des d'allà criden als “fidels” a impedir la “desmembrament d'Espanya”, encara que cap d'ells sap que vol dir això. L'Estatut de Catalunya al que els “ultrapitecus hispanicus” acusaven de ser l'arma de destrucció massiva que destruiria les Espanyes va ser assenyalat pels profetes de l'”Espanya es trenca” com l'origen de tots els mals, mentre els fidels enfervorits i enganyats “s'esgarraven els vestits” convertint-los en parracs, els que els havien enganyat com un bon amanuense medieval copiava sense complexes ni vergonya el “text diabòlic”. Això de posar a parir als que fan alguna cosa per avançar i després demanar-se el mateix és molt habitual entre alguns dirigents polítics espanyols. Potser l'exemple de l'Estatut de Catalunya i del finançament serien els exemples més recents i coneguts però no els únics. El mateix sistema autonòmic existeix perquè va ser Catalunya qui volent recuperar el seu autogovern i les seves institucions va discutir amb l'Estat que ho va “concedir”, si, però immediatament aquells que s'havien oposat amb l'argument de l'”Espanya es trenca” van córrer a demanar-se el mateix que havien aconseguit els malignes catalans.

Ja fa temps que el govern català reclama les rodalies de Renfe i els aeroports. L'Estat diu que si, però no, però potser, i el temps va passant. Alguns anuncien que si Catalunya pot controlar els seus aeroports l'”Espanya aeroportuària es trenca”, amb les rodalies la que es “trenca” és l'Espanya ferroviària. Tots estan en contra, “Espanya es trenca” però per si de cas ja hi ha altres CCAA que se'n demanen també lo mateix.

Si fa uns mesos l'acord del finançament trigava a arribar enmig del tradicional “Espanya es trenca” perquè els catalans volen un nou finançament – que després tots han tingut fins i tot aquells que no el volien però que han agafat la pasta sense ruboritzar-se ni una mica – ara han aprovat el blindatge del concert basc, un sistema que permet a Euskadi recaptar els impostos i quedar-se'ls, i després són ells els que decideixen quan donen a l'Estat. I ningú crida “Espanya es trenca”. El mateix partit que ens acusa a nosaltres d'insolidaris – el PP – ha donat el seu vist i plau al blindatge del concert basc, que el govern basc recapti els diners dels seus ciutadans i pugui decidir no es vist amb cap reticència, si ho demana el govern català el mateix partit que aprova el blindatge del concert basc afirma que un concert català “trencaria Espanya”. En aquestes circumstàncies només a ells, als “ultrapitecus hispanicus”, els sorprén que hi hagi gent que voti SI en una consulta independentista.

I continuen sorpresos que tanta gent hagi volgut deixar de ser espanyola. Sorprenent és el fet que fins i tot a les Illes Canàries hi hagi un moviment independentista. Els canaris anomenen als peninsulars “gots”. Sorpresa haurà tingut més d'un got quan s'hagi assabentat que unes 3000 persones s'han manifestat en La Laguna demanant la independència. La manifestació va transcórrer en un ambient festiu encara que entre els organitzadors hi havia el temor de trobar-se amb ultres que intentessin rebentar l'acte. Va llegir-se un manifest en el que es deia “les raons socials, econòmiques, polítiques i històriques, entre d'altres, que justificarien la independència de les illes de la resta d'Espanya”. Entre la llista de problemes van destacar les “sagnants xifres de l'atur, que superen la mitjana nacional, una situació a la que ens ha portat ser encara una colònia”. Cal recordar que per la seva situació les Canàries són geogràficament parlant part d'Àfrica. Quan se'ls pregunta de quins recursos disposen per sobreviure responen que cal “fiscalitzar el diner que es generi a les Canàries” afegint que “no oblidem que els beneficis que genera el turisme, per exemple, va a parar a Madrid, perquè és allà on estan la majoria de les centrals o seus dels complexes hotelers, i no són reinvertits en les Canàries íntegrament ni molt menys”. L'Estat ha aconseguit que tots els recursos generats acabin anar a espetegar a Madrid i quasi mai beneficiin ni al territori ni les persones que els produeixen. Madrid s'ha convertit en un forat negre que engoleix els recursos que amb la seva feina i la seva suor generen altres. No és una pràctica nova, la “conquesta” d'Amèrica va servir per treure argent de les mines de Potosí però d'aquell argent ni se'n van beneficiar els que el van treure ni els que el van transportar, abans de ser extret el rei ja se l'havia gastat en guerres i palaus. L'argent que l'Estat extreu ara no és argent però si són grans quantitats de diners de les que els ciutadans canaris no se'n beneficien. Però els greuges canaris cap a l'Estat espanyol no són només de caràcter econòmic, afirmen que “Espanya tracta d'eliminar el sentiment nacional que puguem tenir, la nostra identitat, per això no es fomenta que la cultura canària en el propi sistema educatiu de les illes, i mitjançant la por tracta que creguem que sense ells (sense els espanyols) no seríem res, que seríem una presa fàcil per al Marroc, per exemple, En fi, les mateixes amenaces de sempre”. A tots llocs s'escolten els mateixos arguments. Alguna cosa falla. La idea d'unir en una confederació no era dolenta però van acabar conformant un bunyol que s'ha anat desfent ja que es basava en robar i concentrar tots els recursos a la capital despreocupant-se d'aquells que produïen els recursos. Un altre element en comú de tots els casos són els intents de crear una cultura destruint les existents. Fins i tot avui dia hi ha qui defensa aquesta unificació cultural i lingüística. Espanya no es trenca, es desfà perquè és un bunyol mal fet. Els “ultrapitecus hispanicus” han d'entendre que no poden robar als altres pobles els seus recursos econòmics i la seva identitat. Ells han volgut fer una identitat que ni ells mateixos saben com ha de ser. Van arribar a Amèrica i van enderrocar dos imperis, i el pitjor és que ni aprenen dels pobles que estan en contacte amb ells ni aprenen dels seus errors. Els bàrbars tot i que van acabar col·laborant a enfonsar l'Imperi Romà – que va anar desfent-se de mica en mica però impregnant a aquells bàrbars - van aprendre alguna cosa del vell imperi, els mongols van aprendre dels xinesos enlloc de portar-los a la barbàrie, fins i tot van adoptar el refinament de la cultura xinesa. Però Espanya va ensorrar els dos imperis precolombins sense aprendre ni voler aprendre res d'ells, als castellans els va enlluernar l'or i ja no van veure res més. Com he dit, Espanya no es trenca, es desfà, però la culpa no la tenim ni els catalans, ni els bascos, ni els gallecs, ni els canaris, la tenen aquells que han fet el bunyol.

"España se rompe"
Con el nacimiento del catalanismo político y la voluntad por parte de Cataluña de recuperar su autogobierno nació también un grito, un aullido surgido desde las más profundas cavernas de las Españas que vio en esta voluntad de los catalanes de autogobernarse como una amenaza contra la existencia de España y la demolición de las esencias castellanas. España había visto cómo a lo largo del siglo XIX todas las antiguas colonias hispanas se habían ido independizando, el varapalo final sería la pérdida de Cuba, Filipinas y Puerto Rico. Quisieron buscar culpables del desastre pero buscando en el lugar equivocado. Fueron totalmente incapaces de entender el porqué de la emancipación de los antiguos territorios hispánicos de ultramar, y cuando no se sabe y no se quiere saber cuál es el problema es imposible encontrar la solución. Lejos de entender que todos los pueblos tienen derecho a gobernarse por sí mismos y que el gobierno español de sus colonias era un desastre total.
La mentalidad de los administradores imperiales mezclaba el autoritarismo, la incompetencia y la corrupción.
Aunque el caso de Flandes es diferente del de las colonias americanas si que es un buen ejemplo. Un detalle curioso es que en esa zona aún recuerdan el paso de los tercios y también la presencia de un personaje que quedó en el imaginario popular asociado a la imagen del coco: las madres flamencas cuando quieren que sus hijos hagan bondad los amenazan que vendrá el Duque de Alba. Parece que este personaje era muy dado a cometer atrocidades contra la población civil.
Del paso de los soldados castellanos - también de los franceses - en Cataluña hay un muy mal recuerdo que incluso ha sido recogido por cuentos populares, tenemos el ejemplo de la versión antigua de "los Segadores".
El siglo XIX por España fue un absoluto desastre en materia colonial, el XX no fue mejor, lo poco que les quedaba lo acabaron de perder. Lejos de aprender de los errores cometidos prefirieron seguir en el tan hispánico "sostenella" y "no enmendalla". Si sólo lo sufrieran los responsables del disparate reconozco que sentiría lástima pero ya lo harán, el problema es que no sólo no recapaciten sino que siguen encaparrats en el error y hacen pagar las consecuencias a los demás.
Corría 1885 cuando un grupo de catalanes presentó el Memorial de Agravios, un memorial que con un exquisito lenguaje ponía en evidencia cómo la política española afectaba negativamente la economía catalana y que empezaba a ser el momento que el Estado permitiera un cierto nivel de autonomía política. No estamos hablando de unos locos independentistas peludos, en aquella época no existían, eran unos señores catalanistas y conservadores, la independencia no se la planteaban, simplemente pedían al Estado un poco de respeto hacia Cataluña. Cataluña era en aquel momento la zona más industrializada, en realidad, con el País Vasco eran las únicas donde había industria, por lo tanto, lo normal hubiera sido o protegerla o al menos no hacer lo posible por hundirla. Pero parece que Dios nuestro Señor no bendijo con el don de la inteligencia los hombres que gobernaban a las Españas, en realidad, viendo las cosas con la perspectiva que da el tiempo, llego a la conclusión de que la condición para gobernar las Españas es ser idiota integral, sólo así se entiende que todos los gobernantes que España ha tenido la desgracia de sufrir siempre hayan optado por las decisiones más erróneas posibles. La visita de aquellos prohombres catalanes que presentaron el memorial de agravios fue percibida por la prensa hispana del momento como un ataque contra las esencias patrias. Desde algunos medios se "llamaba" "España se rompe". Después lo hemos podido escuchar muchos otros golpes.
Y el "España se rompe" resuena hoy desde ciertos medios al igual que en el pasado mientras partidos políticos con ideas similares dicen que "España se desmiembra" cada vez que el gobierno debe negociar el traspaso de una competencia en Cataluña.
Pero desde el primer "España se rompe" hasta el último han pasado mucho más de cien años. España ha ido perdiendo territorios - colonias - uno detrás del otro quedándose con el territorio peninsular, dos ciudades en el norte de África, algunos de rocas como el islote de Perejil - roc lleno de matorrales donde los marroquíes llevan cabras a pastar - por el que los que entonces gobernaban las Españas - Ansar, Rajoy y el comandante Trillo "manda güevos" Figueroa - fueron capaces de montar una especie de desembarco de Normandía estilo "película de Ozores que dejó alucinados a propios y extraños.
El "España se rompe" es el "despertaferro" de la caverna. Cualquier nuevo avance en materia de autogobierno o de financiación que consigue Cataluña se convierte en un motivo para que la caverna entre en efervescencia.
El pasado septiembre se celebró la consulta popular de Arenys de Munt. Como creo que todos los que me leen saben que es m'estalviaré de explicar el tema. Ni al gobierno español ni en la caverna les hizo ninguna gracia e intentaron impedirlo de todas las maneras posibles excepto enviando el ejército - como habrían hecho en otras épocas - y sacando las reliquias de la España eterna - la Falange -- a pasear. Los medios hispánicos - disculpen que me los latinoamericanos para usar el término hispánico - en el más puro estilo del altiplano clamaron al cielo y pedían fuego contra los herejes. No entendáis mis palabras literalmente, por favor. El grito "España se rompe" resuena desde la ultratumba hasta las alcachofas, los partidos y las cabeceras defensoras de las esencias patrias.
Además de en Cataluña y Euskadi hay un movimiento independentista en Galicia, eso es sabido. Con ello en el altiplano español ya cuentan, no les gusta, no entienden que haya gente rara que no quiera ser ni se sienta española. Creen que "con lo buena que es España" es incomprensible que la gente no quiera serlo. En el Altiplano español todavía no entienden que los mexicanos, argentinos, chilenos, y todos aquellos países decidieran dejar de ser españoles, no lo entienden, no entendieron entonces, y seguirán sin entenderlo porque están convencidos de que son los reyes del mambo . Y de eso nada de nada.
Un ejemplo de esta falta de entendimiento que tienen allá arriba se puede ver con el tema de Gibraltar. Con motivo de la visita de un ministro español del actual gobierno desde la caverna y desde el principal partido de la oposición criticaron-le que no lograra recuperar Gibraltar para la soberanía española, por si acaso al lado español se colocaron los habituales "ultrapitecus hispanicus" que haciendo ondear la bandera del pollo entre increpación al ministro español y increpación gritaban el tradicional "Gibraltar español". Mientras los gibraltareños como siempre hacen cuando se les pregunta si quieren ser españoles respondían que no tenían ninguna gana de serlo con su marcado acento andaluz pero ellos se sienten primero gibraltareños, tras británicos y nunca españoles.
Algo habrán hecho mal los "ultrapitecus hispanicus" que han gobernado España para conseguir que a tantos pueblos diferentes hayan tenido la misma idea, no querer ser españoles ni por error.
La falta de entendimiento de los "ultrapitecus hispanicus" llega al absurdo de creer que incluso los portugueses quieren ser españoles y vislumbran una unión ibérica. Los portugueses que lograron librarse del yugo español se les ponen los pelos de punta sólo de pensar que las decisiones sobre sus vidas se tomen en aquel pueblecito originalmente nombrado Magerit que se quedó despoblado para allá en el siglo XIII como consecuencia de una epidemia y está poblado, ahora, además de por sus honestos habitantes, por una plaga de politicastros de toda condición y pelaje y otros parásitos funcionariales que ni viven ni dejan vivir a los demás. Y también de toda una plaga de "periodistas" que han hecho de la predicación de su idea de España, la misma que ha demostrado ser un desastre, las consecuencias me remito, desde el púlpito radiofónico y televisivo su modus vivendi . Desde allí llaman a los "fieles" a impedir la "desmembración de España", aunque ninguno de ellos sabe que significa eso. El Estatuto de Cataluña en el que los "ultrapitecus hispanicus" acusaban de ser el arma de destrucción masiva que destruiría las Españas fue señalado por los profetas del "España se rompe" como el origen de todos los males, mientras los fieles enfervorizados y engañados "s'esgarraven los vestidos" convirtiéndolos en harapos, los que les habían engañado como un buen amanuense medieval copiaba sin complejos ni vergüenza el "texto diabólico". Lo de poner a parir a los que hacen algo para avanzar y luego pedir lo mismo es muy habitual entre algunos dirigentes políticos españoles. Quizás el ejemplo del Estatuto de Cataluña y la financiación serían los ejemplos más recientes y conocidos pero no los únicos. El mismo sistema autonómico existe porque fue Cataluña quien queriendo recuperar su autogobierno y sus instituciones discutió con el Estado que lo "conceder", sí, pero inmediatamente aquellos que se habían opuesto con el argumento de la " España se rompe "corrieron a pedir lo mismo que habían conseguido los malignos catalanes.
Ya hace tiempo que el gobierno catalán reclama las cercanías de Renfe y los aeropuertos. El Estado dice que si, pero no, pero quizás, y el tiempo va pasando. Algunos anuncian que si Cataluña puede controlar sus aeropuertos el "España aeroportuaria se rompe", con las cercanías la que se "rompe" es la España ferroviaria. Todos están en contra, "España se rompe" pero por si acaso ya hay otras CCAA que se piden también lo mismo.
Si hace unos meses el acuerdo de la financiación tardaba en llegar en medio del tradicional "España se rompe" porque los catalanes quieren una nueva financiación - que luego todos han tenido incluso aquellos que no lo querían pero que han cogido la pasta sin ruborizarse ni un poco - ahora han aprobado el blindaje del concierto vasco, un sistema que permite a Euskadi recaudar los impuestos y quedarse con ellos, y luego son ellos los que deciden cuándo dan al Estado. Y nadie llama "España se rompe". El mismo partido que nos acusa a nosotros de insolidarios - el PP - ha dado su visto bueno al blindaje del concierto vasco, que el gobierno vasco recaude el dinero de sus ciudadanos y pueda decidir no es visto con ninguna reticencia, si lo pide el gobierno catalán el mismo partido que aprueba el blindaje del concierto vasco afirma que un concierto catalán "rompería España". En estas circunstancias sólo a ellos, los "ultrapitecus hispanicus", les sorprende que haya gente que vote SI en una consulta independentista.
Y siguen sorprendidos de que tanta gente haya querido dejar de ser española. Sorprendente es el hecho de que incluso en las Islas Canarias haya un movimiento independentista. Los canarios llaman a los peninsulares "godos". Sorpresa habrá tenido más de un vaso cuando se haya enterado de que unas 3000 personas se han manifestado en La Laguna pidiendo la independencia. La manifestación transcurrió en un ambiente festivo aunque entre los organizadores estaba el temor de encontrarse con ultras que intentaran reventar el acto. Leyó a un manifiesto en el que se llamaba "las razones sociales, económicas, políticas e históricas, entre otros, que justificarían la independencia de las islas del resto de España". Entre la lista de problemas destacaron las "sangrientas cifras del paro, que superan la media nacional, una situación a la que nos ha llevado ser todavía una colonia". Cabe recordar que por su situación Canarias son geográficamente hablando parte de África. Cuando se les pregunta de qué recursos disponen para sobrevivir responden a "fiscalizar el dinero que se genere en Canarias" añadiendo que "no olvidemos que los beneficios que genera el turismo, por ejemplo, va a parar a Madrid, porque es allí donde están la mayoría de las centrales o sedes de los complejos hoteleros, y no son reinvertidos en las Canarias íntegramente ni mucho menos ". El Estado ha conseguido que todos los recursos generados acaben ir a chasquear en Madrid y casi nunca beneficien ni al territorio ni las personas que los producen. Madrid se ha convertido en un agujero negro que engulle los recursos que con su trabajo y su sudor generan otros. No es una práctica nueva, la "conquista" de América sirvió para sacar plata de las minas de Potosí pero de aquel plata ni se beneficiaron los que lo sacaron ni los que lo transportaron, antes de ser extraído el rey ya se la había gastado en guerras y palacios. La plata que el Estado extrae ahora no es plata pero si son grandes cantidades de dinero de las que los ciudadanos canarios no se benefician. Pero los agravios canarios hacia el Estado español no son sólo de carácter económico, afirman que "España trata de eliminar el sentimiento nacional que podamos tener, nuestra identidad, por eso no se fomenta que la cultura canaria en el propio sistema educativo de las islas, y mediante el miedo trata de que creamos que sin ellos (sin los españoles) no seríamos nada, que seríamos una presa fácil para Marruecos, por ejemplo, En fin, las mismas amenazas de siempre ". En todas partes se escuchan los mismos argumentos. Algo falla. La idea de unir en una confederación no era mala pero acabaron conformando un buñuelo que se ha ido deshaciendo ya que se basaba en robar y concentrar todos los recursos en la capital despreocupándose de aquellos que producían los recursos. Otro elemento en común de todos los casos son los intentos de crear una cultura destruyendo las existentes. Incluso hoy día hay quien defiende esta unificación cultural y lingüística. España no se rompe, se deshace porque es un buñuelo mal hecho. Los "ultrapitecus hispanicus" deben entender que no pueden robar a otros pueblos sus recursos económicos y su identidad. Ellos han querido hacer una identidad que ni ellos mismos saben cómo debe ser. Llegaron a América y derribaron dos imperios, y lo peor es que ni aprenden de los pueblos que están en contacto con ellos ni aprenden de sus errores. Los bárbaros aunque acabaron colaborando a hundir el Imperio Romano - que fue deshaciéndose poco a poco pero impregnando aquellos bárbaros - aprendieron algo del viejo imperio, los mongoles aprendieron de los chinos en lugar de llevar a la barbarie, incluso adoptaron el refinamiento de la cultura china. Pero España derrumbó los dos imperios precolombinos sin aprender ni querer aprender nada de ellos, los castellanos los deslumbró el oro y ya no vieron nada más. Como he dicho, España no se rompe, se deshace, pero la culpa no la tenemos ni los catalanes, ni los vascos, ni los gallegos, ni los canarios, la tienen aquellos que han hecho el buñuelo.

3 comentaris:

Thor ha dit...

Llarg, però val la pena els minuts que he passat llegint-lo! ;)

Jaume C. i B. ha dit...

Sé que ha sortit un text massa llarg, no era la meva intenció inicial però al final fins i tot he hagut de suprimir parts.

Patric ha dit...

Bueno, leyendo tu artículo,que me parece bastante bueno, lo único que podría pensar o desear es que ustedes logren su independencia y Catalunya sea un Estado propio, independiente de España. No me pronuncio en relación a las otras comunidades autonómicas porque no se si ellos quieren ser independientes como ustedes, ya que ustedes son los únicos que por el momento han hecho consulta popular para ello, consulta en que la mayoría votó SI.

Bé, llegint el teu article, que em sembla bastant bo, l'únic que podria pensar o desitjar és que vostès aconsegueixin la seva independència i Catalunya sigui un Estat propi, independent d'Espanya. No em pronuncio en relació a les altres comunitats autonòmiques perquè no es si ells volen ser independents com vostès, ja que vostès són els únics que de moment han fet consulta popular per a això, consulta en que la majoria va votar SI.