4 de gen. 2010

Zapatero i la sentència de l'Estatut

Zapatero i la sentència de l'Estatut

Començarem pel començament. Ja sé que tota aquesta història es coneguda però val més explicar breument l'assumpte per si de cas. El 30 de setembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar el segon text estatutari des de la restauració de les institucions catalanes després dels 40 anys de dictadura franquista. Aquest nou text va ser aprovat pel Parlament amb el 90% dels vots a favor, és a dir, 120 a favor (PSC, CIU, ERC i ICV) i 15 en contra (PP). En compliment de la legislació espanyola el text va ser presentat per ser discutit per les Corts espanyoles. El PP va intentar impedir-ho però no se'n van sortir, i no sé fins a quin punt no van ser ells els qui van incórrer en alguna il·legalitat ja que el recurs previ d'inconstitucionalitat no existeix, i ells van voler impedir la discussió del text. Per no parlar de la recollida de signatures, un acte que també incorria en una clara il·legalitat. Cal dir, a més, que algunes de les signatures eren falses ja que aquesta recollida de signatures va patir el sabotatge de molta gent que va signar posant noms falsos. El text va ser discutit en comissió parlamentària, li van passar el ribot, això ja sabíem que passaria. Mentrestant el PP veient que no aconseguia imposar el seu parer mobilitzava les seves hordes i les feia manifesar-se en contra. Tot i així les Corts espanyoles van aprovar un text retallat. Entremig va sortir la proclama pseudocolpista del general Mena, que des del PP no van tenir problemes a aplaudir. El text va aprovar-se finalment, com ja he dit, i va ser votat en referèndum com obliga la llei, el PP mentrestant va voler impedir aquest referèndum legal alhora que ells intentaven organitzar un d'il·legal. L'Estatut va ser aprovat en referèndum pel 74,9% dels ciutadans. El PP va intentar al·legar que donada la baixa participació el referèndum no tenia validesa. Només els Estatuts d'autonomia de Catalunya i Andalusia han sigut votats en referèndum, els altres no consulten a la seva ciutadania. El referèndum de l'Estatut andalús va tenir una participació menor que el de Catalunya i un percentatge de vots favorables menors i molts dels articles que el PP ha recorregut en el de Catalunya el mateix PP els va acceptar en el d'Andalusia. Van presentar el recurs contra l'Estatut de Catalunya l'any 2006, ara ja fa tres anys i escaig. Cal afegir que aquesta llei orgànica que tots anomenem Estatut de Catalunya ha sigut sancionada pel cap de l'Estat. Per tant, l'Estatut ha acomplert tots els tràmits legals que marquen les normes.

El Tribunal Constitucional fa tres anys i escaig que discuteix sobre l'Estatut de Catalunya Un dels seus membres està mort, un altre està malalt, dos estan recusats i quatre tenen el seu mandat acabat ja fa molt de temps. Si ja és greu que una llei aprovada per tres cambres legislatives, els ciutadans de Catalunya i fins i tot el cap de l'Estat sigui recorreguda, més greu és encara que un tribunal sense cap legitimitat pugui grapejar-lo obscenament a petició d'un partit que en totes les votacions va quedar en minoria i que en una falta de respecte cap al poble de Catalunya pretén tombar-lo mentre ha copiat articles d'aquest mateix Estatut.

José Luís Rodríguez Zapatero: “La sentència no marcarà un abans i un després sobre l'Estatut de Catalunya, el que si espero és que sigui una gran sentència”.

S'equivoca Zapatero, si hi ha sentència si que hi haurà un abans i un després, no serà una gran sentència ja que aquells que l'han de dictar no tenen cap legitimitat. L'única cosa honesta que a hores d'ara li queda als membres del Tribunal Constitucional apart de dimitir, és inhibir-se.

A Catalunya una sentència que no acati la decisió dels ciutadans catalans hauria de tenir una resposta clara. Sortir al carrer queda molt bé però quan ens hem manifestat anteriorment en assumptes com els de les infraestructures a Madrid no han sabut llegir el missatge. Una possibilitat seria votar massivament opcions independentistes, que els partits espanyolistes rebin una bona patacada, molt especialment el PP però també el PSC per no haver sigut capaç de defensar davant del PSOE els interessos de Catalunya. No ens serveix de res tenir ministres catalans si quan arriba l'hora de fer alguna cosa per Catalunya callen i acoten el cap.

A hores d'ara l'única sentència emesa pel Tribunal Constitucional bona seria que aquest tribunal declarés que ells no tenen cap legitimitat per grapejar un text que han aprovat tres cambres legislatives, el poble de Catalunya i el cap de l'Estat, i amb un annex on tiressin de les orelles als (ir)responsables que van presentar els recursos.

Vídeo: ZAPATERO I LA SENTÈNCIA DE L'ESTATUT

Zapatero y la sentencia del Estatuto
Empezaremos por el principio. Ya sé que toda esta historia es conocida pero vale explicar brevemente el asunto por si acaso. El 30 de septiembre de 2005 el Parlamento de Cataluña aprobó el segundo texto estatutario desde la restauración de las instituciones catalanas después de los 40 años de dictadura franquista. Este nuevo texto fue aprobado por el Parlamento con el 90% de los votos a favor, es decir, 120 a favor (PSC, CiU, ERC e ICV) y 15 en contra (PP). En cumplimiento de la legislación española el texto fue presentado para ser discutido por las Cortes españolas. El PP intentó impedirlo pero no lo consiguieron, y no sé hasta qué punto no fueron ellos quienes incurrieron en alguna ilegalidad ya que el recurso previo de inconstitucionalidad no existe, y ellos quisieron impedir la discusión del texto. Por no hablar de la recogida de firmas, un acto que también incurría en una clara ilegalidad. Hay que decir, además, que algunas de las firmas eran falsas ya que esta recogida de firmas sufrió el sabotaje de mucha gente que firmó poniendo nombres falsos. El texto fue discutido en comisión parlamentaria, le pasaron el cepillo, eso ya sabíamos que pasaría. Mientras el PP viendo que no lograba imponer su opinión movilizaba sus hordas y las hacía manifesar en contra. Sin embargo las Cortes españolas aprobaron un texto recortado. En medio salió la proclama pseudocolpista del general Mena, que desde el PP no tuvieron problemas a aplaudir. El texto se aprobó finalmente, como ya he dicho, y fue votado en referéndum como obliga la ley, el PP mientras quiso impedir este referéndum legal al tiempo que ellos intentaban organizar un ilegal.El Estatuto fue aprobado en referéndum por el 74,9% de los ciudadanos. El PP intentó alegar que dada la baja participación el referéndum no tenía validez. Sólo los Estatutos de autonomía de Cataluña y Andalucía han sido votados en referéndum, los otros no consultan a su ciudadanía. El referéndum del Estatuto andaluz tuvo una participación menor que el de Cataluña y un porcentaje de votos favorables menores y muchos de los artículos que el PP ha recurrido en el de Cataluña el mismo PP los aceptó en el de Andalucía. Presentaron el recurso contra el Estatuto de Cataluña en el año 2006, hace ya tres años y pico. Hay que añadir que esta ley orgánica que todos llamamos Estatuto de Cataluña ha sido sancionada por el jefe del Estado.Por lo tanto, el Estatuto ha cumplido todos los trámites legales que marcan las normas.
El Tribunal Constitucional hace tres años y pico que discute sobre el Estatuto de Cataluña Uno de sus miembros está muerto, otro está enfermo, dos están recusados y cuatro tienen su mandato acabado ya hace mucho tiempo. Si ya es grave que una ley aprobada por tres cámaras legislativas, los ciudadanos de Cataluña e incluso el jefe del Estado sea recurrida, más grave es aún que un tribunal sin ninguna legitimidad pueda manosear-lo obscenamente a petición de un partido que en todas las votaciones quedó en minoría y que en una falta de respeto hacia el pueblo de Cataluña pretende tumbarlo mientras ha copiado artículos de este mismo Estatuto.
José Luís Rodríguez Zapatero: "La sentencia no marcará un antes y un después sobre el Estatuto de Cataluña, lo que sí espero es que sea una gran sentencia".
Se equivoca Zapatero, si hay sentencia si que habrá un antes y un después, no será una gran sentencia ya que aquellos que la deben dictar no tienen ninguna legitimidad. La única cosa honesta que a estas alturas le queda a los miembros del Tribunal Constitucional aparte de dimitir, es inhibirse.
En Cataluña una sentencia que no acate la decisión de los ciudadanos catalanes debería tener una respuesta clara. Salir a la calle queda muy bien pero cuando nos hemos manifestado anteriormente en asuntos como los de las infraestructuras en Madrid no han sabido leer el mensaje. Una posibilidad sería votar masivamente opciones independentistas, que los partidos españolistas reciban un buen batacazo, muy especialmente el PP pero también al PSC por no haber sido capaz de defender ante el PSOE los intereses de Cataluña. No nos sirve de nada tener ministros catalanes si cuando llega la hora de hacer algo por Catalunya callan y bajan la cabeza.
En estos momentos la única sentencia emitida por el Tribunal Constitucional buena sería que este tribunal declarara que ellos no tienen ninguna legitimidad para manosear un texto que han aprobado tres cámaras legislativas, el pueblo de Cataluña y el jefe del Estado, y con un anexo donde tiraran de las orejas a los (ir) responsables que presentaron los recursos.

4 comentaris:

Patric ha dit...

Yo sólo espero, y con impaciencia, que definitivamente haya una resolución acerca del Estatuto de Catalunya.

Jaume C. i B. ha dit...

Yo espero que no, que decidan inhibirse, si aún les queda algo de honor a estos magistrados lo mejor que pueden hacer es inhibirse o rechazar el recurso.

A.Smoke ha dit...

Básicamente estoy de acuerdo, pero después de tres años es tarde para inhibirse, deberían rechazar el recurso. Pero no por ese algo de honor, sino por que hace años que el Tribunal Constitucional debía haber sido renovado. Solo el escarnio a la independencia de la justicia que han hecho los partidos políticos nos ha llevado a esta situación de insulto al pueblo catalán.Un saludo.

Jaume C. i B. ha dit...

Bienvenido Ángel.
Ciertamente tienes razón en que la inhibición no es posible a estas alturas. En realidad hagan lo que hagan y decidan lo que decidan van a provocar un conflicto grave. La culpa es, sin duda, de los políticos, especialmente de los dos partidos mayoritarios, muy especialmente del PP, pero sus señorías, los magistrados, tienen una parte de la culpa muy importante al haber colaborado con los partidos que les pusieron ahí.