Polèmica a la Setmana Santa de Mataró

Polèmica a la Setmana Santa de Mataró

La Setmana Santa de Mataró ha estat esquitxada per una polèmica relacionada amb la Legió. En la processó del Silenci de Dissabte Sant va participar un grup d’exlegionaris. La presència d’aquests exlegionaris, segons la comissió de Setmana Santa no estava prevista, “no constava en el programa d’activitats consensuades”, segons la comissió i responsabilitzen l’entitat organitzadora d’aquella processó, la germandat Nostra Senyora de la Soledat, encara que la comissió considera que la germandat “no va valorar la repercussió, ni les lectures que hi hauria” ni que la desfilada dels legionaris “pretengués que això es convertís en un acte d’ostentació militar” però que no hi va haver intenció d’ofendre. La Setmana Santa sol ser una època de l’any en què es veuen escenes que semblen d’altres èpoques, en realitat ho són, però deixant al marge les processons en la seva vessant religiosa, les representacions de la Passió, etc. també hi ha de vegades escenes xocants. Veure uns legionaris i tota la seva parafernàlia portant una creu és una escena estranya, i fer-ho a Catalunya on aquestes exhibicions, no les religioses sinó les militars,  provoquen cert refús, especialment les exhibicions de militars espanyols encara més.

Polémica en la Semana Santa de Mataró

La Semana Santa de Mataró ha sido salpicada por una polémica relacionada con la Legión. En la procesión del Silencio de Sábado Santo participó un grupo de ex legionarios. La presencia de estos ex legionarios, según la comisión de Semana Santano estaba prevista, "no constaba en el programa de actividades consensuadas", segúnla comisión y responsabilizan la entidad organizadora de aquella procesión, la hermandad Nuestra Señora de la Soledad , aunque la comisión considera que la hermandad "no valoró la repercusión, ni las lecturas que habría" ni que el desfile de loslegionarios "pretendiera que esto se convirtiera en un acto de ostentación militar" pero que no hubo intención de ofender. La Semana Santa suele ser una época del año en que se ven escenas que parecen de otras épocas, en realidad lo son, pero dejando al margen las procesiones en su vertiente religiosa, las representaciones de la Pasión,etc. también hay a veces escenas chocantes. Ver unos legionarios y toda suparafernalia llevando una cruz es una escena extraña, y hacerlo en Cataluña dondeestas exhibiciones, no las religiosas sino las militares, provocan cierto rechazo, especialmente las exhibiciones de militares españoles aún más.

Els meus pensaments al voltant de l'art

Els meus pensaments al voltant de l'art

Fa unes setmanes vaig escriure un article sobre una obra d'art, una escultura abstracta, d'un museu alemany que va ser “netejada” per una senyora de la neteja que honestament va pensar que aquella andròmina estava bruta. Aquell acte de vandalisme involuntari va aparèixer als diaris i jo, com molta altra gent, me'n vaig fer ressò. Aquella obra d'art havia costat 800000 euros al museu. Jo vaig fer alguns comentaris que van molestar a algunes persones, tampoc és la primera vegada que alguna de les coses que escric treuen de polleguera algú, no sé si és una virtut o defecte, i quan creia que el tema estava més mort que els dinosaures, la polèmica ressorgeix arran de la mort de l'Antoni Tàpies. El més normal és que Òliba hagués deixat els seus desafortunats comentaris en aquell article i no en un que no tenia res a veure amb temes artístics, he dit que Òliba ha deixat uns comentaris desafortunats en pressuposar que jo, pel fet d'haver criticat amb una obra d'art abstracte, desitjo la mort o me n'al•legro de la mort dels artistes abstractes, i en concret que desitjava la mort de Tàpies. Res més lluny de la realitat, potser si que en la imaginació (desbordada) d'Òliba jo celebrava el decés d'Antoni Tàpies, però no és així. Encara que pels meus comentaris en altres temes algú pugui pensar-s'ho no soc tan cabró com per anar desitjant la mort de la gent, almenys no dels artistes, ni tan sols dels artistes abstractes. Òliba m'acusa de no entendre d'art perquè no entenc l'art abstracte. Doncs miri, Òliba, plantar-se davant d'un llenç en què hi ha quatre gargots i unes quantes taques de pintura i dir, coneixent el títol o no, que és una gran obra, i explicar en un llenguatge ampul•lós les virtuts de l'obra no és saber d'art, és ser un esnob que creu que sap d'art i que creu que saber d'art és fer comentaris buits sobre una obra que de fet no s'entén ni se sap que és perquè dir que no veu allò que l'artista pretén fer veure és passar a ulls dels altres, que en realitat tampoc veuen el que pretén que vegin l'artista, per ignorant. Tots deuen conèixer aquell conte del rei despullat, oi?. Resumint molt es tracta d'uns sastres que enreden el rei fent-li un vestit “que només poden veure els intel•ligents”, com que ningú vol passar per ignorant a ulls dels seus súbdits ningú reconeix que està veient despullat el rei perquè els sastres eren uns entabanadors. Fins que un nen gossa assenyalar que el rei està despullat. Fa uns quants anys en una exposició d'art abstracte hi havia una obra, tots els que passaven se la miraven, l'elogiaven i se'n meravellaven, perquè els altres ho feien, queda lleig dir que no sabien que era, i era evident que ningú sabia que era perquè ningú va adonar-se que el quadre estava posat cap per avall, només el conservador del museu que uns dies més tard va corregir l'error. Les persones que havien penjat el quadre pel fet que aquesta era la seva feina haurien de tenir l'ull educat però no van saber que estaven penjant el quadre cap per avall, ja ens podem imaginar que el públic encara menys. Que no m'agradi un estil artístic en què jo no veig allò que pretenen fer-me veure no vol dir que sigui un ignorant, simplement dic el que penso, l'ignorant és aquell que amaga sota un discurs ampul•lós i buit que no sap que està veient. Encara és més gran la ignorància d'aquell que no vol reconèixer que ho és i recorre a subterfugis retòrics per dissimular que no sap que és el que estan veient els seus ulls. En aquests últims anys hi ha hagut artistes que han pretès fer passar bou per bèstia grossa creant presumptes obres d'art que buscaven més la polèmica i la provocació que no pas l'admiració. Incomprensiblement criticar aquests artistes permet als seus presumptes seguidors llançar-se al coll de tot aquell que gossa criticar aquesta mena d'art. L'art actual, per molt que a alguns els molesti que es digui, ha perdut el senderi, un presumpte artista amuntega al mig de la sala d'un museu milers de llesques de pa de motlle que amb el pas dels dies va florint-se i diu que és art efímer. Efímer si, art no, si això ho fes jo a casa meva em dirien que soc un porc, però algú pretén convertir-ho en art només pel fet d'instal•lar-ho al mig de la sala d'un museu. L'artista alemany Gregor Schneider va voler exposar en una sala d'un museu un moribund amb l'argument que "la mort i el camí cap a la mort són desgraciadament hui en dia un patiment". La notícia és de fa quatre anys i sembla que la controvèrsia va ser tan forta que l'artista va rebre amenaces de mort. Ell defensava "exposar a una persona a punt de morir de forma natural o que acabi de morir", això si, algú que "doni prèviament el seu consentiment". Schneider pretenia situar el moribund o difunt “al centre de tot i tot es desenvoluparà amb el consentiment dels seus familiars". La seva intenció era exposar el moribund al museu Haus Lange de Krefeld.

Mis pensamientos en torno al arte

Hace unas semanas escribí un artículo sobre una obra de arte, una escultura abstracta, de un museo alemán que fue "limpiada" por una señora de la limpieza que honestamente pensó que aquella trasto estaba sucia. Aquel acto de vandalismo involuntario apareció en los periódicos y yo, como mucha otra gente, me hice eco. Aquella obra de arte había costado 800.000 euros al museo. Yo hice algunos comentarios que molestaron a algunas personas, tampoco es la primera vez que alguna de las cosas que escribo sacan de quicio a alguien, no sé si es una virtud o defecto, y cuando creía que el tema estaba más muerto que los dinosaurios , la polémica resurge a raíz de la muerte de Antonio Tàpies. Lo más normal es que Lechuza hubiera dejado sus desafortunados comentarios en ese artículo y no en uno que no tenía nada que ver con temas artísticos, he dicho que Lechuza ha dejado unos comentarios desafortunados en presuponer que yo, por haber criticado con una obra de arte abstracto, deseo la muerte o me n'Alis Allegro de la muerte de los artistas abstractos, y en concreto que deseaba la muerte de Tàpies.Nada más lejos de la realidad, quizás si que en la imaginación (desbordada) de Lechuza yo celebraba el deceso de Antoni Tàpies, pero no es así. Aunque por mis comentarios en otros temas alguien pueda pensarlo no soy tan cabrón como para ir deseando la muerte de la gente, al menos no de los artistas, ni siquiera los artistas abstractos. Lechuza me acusa de no entender de arte porque no entiendo el arte abstracto. Pues mire, Lechuza, plantarse ante un lienzo en el que hay cuatro garabatos y unas cuantas manchas de pintura y decir, conociendo el título o no, que es una gran obra, y explicar en un lenguaje ampuloso las virtudes de la obra no es saber de arte, es ser un esnob que cree que sabe de arte y que cree que saber de arte es hacer comentarios huecos sobre una obra que de hecho no se entiende ni se sabe que es porque decir que no ve lo que el artista pretende hacer ver es pasar a ojos de los demás, que en realidad tampoco ven lo que pretende que vean el artista, por ignorante. Todos deben conocer aquel cuento del rey desnudo, ¿no?. Resumiendo mucho se trata de unos sastres que enredan el rey haciéndole un traje "que sólo pueden ver los inteligentes", como que nadie quiere pasar por ignorante a ojos de sus súbditos nadie reconoce que está viendo desnudo al rey para que los sastres eran unos embaucadores. Hasta que un niño perra señalar que el rey está desnudo. Hace unos cuantos años en una exposición de arte abstracto había una obra, todos los que pasaban se la miraban, la elogiaban y se maravillaban, porque los demás lo hacían, queda feo decir que no sabían que era, y era evidente que nadie sabía que era porque nadie se dio cuenta de que el cuadro estaba puesto boca abajo, sólo el conservador del museo que unos días más tarde corrigió el error. Las personas que habían colgado el cuadro debido a que esta era su trabajo deberían tener el ojo educado pero no supieron que estaban colgando el cuadro boca abajo, ya nos podemos imaginar que el público aún menos. Que no me guste un estilo artístico en el que yo no veo lo que pretenden hacerme ver no quiere decir que sea un ignorante, simplemente digo lo que pienso, el ignorante es aquel que esconde bajo un discurso ampuloso y vacío que no sabe que está viendo. Aunque es mayor la ignorancia de aquel que no quiere reconocer que lo es y recurre a subterfugios retóricos para disimular que no sabe que es lo que están viendo sus ojos. En estos últimos años ha habido artistas que han pretendido dar gato por liebre creando presuntos obras de arte que buscaban más la polémica y la provocación que no la admiración. Incomprensiblemente criticar estos artistas permite a sus presuntos seguidores lanzarse al cuello de todo aquel que perra criticar este tipo de arte. El arte actual, por mucho que a algunos les moleste que se diga, ha perdido el tino, un presunto artista amontona en medio de la sala de un museo miles de rebanadas de pan de molde que con el paso de los días floreciendo- y dice que es arte efímero. Efímero si, arte no, si eso lo hiciera yo en mi casa me dirían que soy un cerdo, pero alguien pretende convertirlo en arte sólo por el hecho de instalarse lo en medio de la sala de un museo. El artista alemán Gregor Schneider quiso exponer en una sala de un museo a un moribundo con el argumento de que "la muerte y el camino hacia la muerte son desgraciadamente hoy en día un sufrimiento". La noticia es de hace cuatro años y parece que la controversia fue tan fuerte que el artista recibió amenazas de muerte. Él defendía "exponer a una persona a punto de morir de forma natural o que acabe de morir", eso si, alguien que "dé previamente su consentimiento". Schneider pretendía situar el moribundo o fallecido "en el centro de todo y todo se desarrollará con el consentimiento de sus familiares". Su intención era exponer al moribundo en el museo Haus Lange de Krefeld.

L'art ha perdut el senderi

L'art ha perdut el senderi

O el dictador “in effigiem” congelat

Diguin-me perepunyetes, però crec que l'art, especialment la pintura i l'escultura han perdut el senderi. Ja ho sé que fa unes setmanes un article meu sobre una escultura d'un museu de Dortmund ("Quan sigui gran vull ser artista") va provocar les ires d'una persona (o persones) que es va (o van) molestar per la meva crítica a una escultura a la que vaig titllar de pressa de pèl. Si, ja ho sé que l'art s'ha de renovar, encara que no sé si en el cas del que immediatament parlarem es pot parlar de renovació artística.

Un dictador dins d'una màquina de refrescos

L'artista Eugenio Merino va presentar a la fira ARCO de Madrid l'obra “Siempre Franco”, aquesta obra consisteix en una escultura del dictador (feixista espanyol i cabdill de les Espanyes) Francisco Franco dins d'una màquina de refrescos amb els colors que recorden a la marca de l'”espurna de la vida”. L'escultura del dictador sol estar exposada a la pinacoteca (exposició de quadres) barcelonina AND. L'escultura realista del dictador està valorada en uns 30000 euros. Però això només és la meitat de la notícia.

La Fundación Francisco Franco es querellarà contra l'autor

Jaime Alonso, vicepresident de la Fundación Francisco Franco, ha anunciat que anirà a l'exposició acompanyat per un notari i per a fer fotos amb el propòsit de demandar l'autor de l'obra, Eugenio Merino, a la fira ARCO – “responsable civil subsidiari”, segons el vicepresident de la fundació fatxa - i al recinte on se celebra la fira, IFEMA. Segons Alonso, aquesta escultura atempta contra el sentit de l'art i l'estètica. Té raó, però té el mateix sentit de l'estètica i l'art que el règim franquista, del qual la Fundació Francisco Franco és la principal apologista, que va sembrar les Espanyes d'escultures eqüestres del cabdill, i allò si que feia mal als ulls.

Ja no em miraré les màquines de refrescos de la mateixa manera

Que els partidaris d'un dictador que va fer-se construir un mausoleu que s'ha convertit en punt de peregrinació de tota la ultradreta carpetovetònica per a la major glòria del dictador es molestin per aquest particular homenatge al cabdill (per la gràcia de Déu) de les Espanyes amb una efígie del dictador dins d'una màquina de refrescos quan el de debò està ficat en un megàlit faraònic sembla una broma de mal gust, aquesta si. No és la FFF la que s'ha d'ofendre perquè un autor posi una escultura dins d'una màquina de refrescos de la coneguda marca de l'”espurna de la vida” sinó aquesta marca la que s'hauria d'ofendre pel fet que dins d'una de les seves màquines de begudes hi hagi l'escultura d'un tirà.

 

El arte ha perdido el tino

O el dictador "in effigiem" congelado

Díganme tiquismiquis, pero creo que el arte, especialmente la pintura y la escultura han perdido el tino. Ya sé que hace unas semanas un artículo mío sobre una escultura de un museo de Dortmund ("Quan sigui gran vull ser artista") provocó las iras de una persona (o personas) que se molestó (o molestaron) por mi crítica a una escultura a la que voy califiqué de tomadura de pelo. Si, ya sé que el arte se renovará, aunque no sé si en el caso del que inmediatamente hablaremos se puede hablar de renovación artística.

Un dictador dentro de una máquina de refrescos

El artista Eugenio Merino presentó en la feria ARCO de Madrid la obra "Siempre Franco", esta obra consiste en una escultura del dictador (fascista español y caudillo de las Españas) Francisco Franco dentro de una máquina de refrescos con los colores que recuerdan a la marca de la "chispa de la vida". La escultura del dictador suele estar expuesta a la pinacoteca (exposición de cuadros) barcelonesa AND. La escultura realista del dictador está valorada en unos 30.000 euros. Pero esto sólo es la mitad de la noticia.

La Fundación Francisco Franco se querellará contra el autor

Jaime Alonso, vicepresidente de la Fundación Francisco Franco, ha anunciado que irá a la exposición acompañado por un notario y para hacer fotos con el propósito de demandar al autor de la obra, Eugenio Merino, en la feria ARCO - "responsable civil subsidiario ", según el vicepresidente de la fundación facha - y en el recinto donde se celebra la feria, IFEMA. Según Alonso, esta escultura atenta contra el sentido del arte y la estética. Tiene razón, pero tiene el mismo sentido de la estética y el arte que el régimen franquista, del que la Fundación Francisco Franco es la principal apologista, que sembró las Españas de esculturas ecuestres del caudillo, y aquello si que hacía mal los ojos.

Ya no me miraré las máquinas de refrescos de la misma manera

Que los partidarios de un dictador que se hizo construir un mausoleo que se ha convertido en punto de peregrinación de toda la ultraderecha carpetovetónica para la mayor gloria del dictador se molesten por este particular homenaje al caudillo (por la gracia de Dios ) de las Españas con una efigie del dictador dentro de una máquina de refrescos cuando el de verdad está metido en un megalito faraónico parece una broma de mal gusto, esta sí. No es la FFF la que se ha de ofender porque un autor ponga una escultura dentro de una máquina de refrescos de la conocida marca de la "chispa de la vida" sino esta marca la que se debería ofender por hecho que dentro de una de sus máquinas de bebidas haya la escultura de un tirano.