Amb l’Església de Rouco hem topat (un altre cop)

Amb l’Església de Rouco hem topat (un altre cop)

Els Ajuntaments s’han començat a plantejar la possibilitat de cobrar l’Impost de Bens Immobles, l’IBI, a l’Església. I en aquest punt és on el cardenal Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal Espanyola ha tornar a demostrar el seu tarannà poc caritatiu i prepotent de sempre. Ha advertit que si els ajuntaments obliguen l’Església a pagar l’IBI, aquests diners sortiran de sacrificar serveis que ofereixen alguns entitats eclesiàstiques assenyalant a Càritas que podria veure minvada la seva partida econòmica. És curiós, potser no tant, que Rouco digui que si l’Església ha de pagar l’IBI ells sacrificaran la partida destinada a tasques socials i no pas a actes de propaganda i proselitisme, molt vistosos, cert, però que fan que l’Església estigui més discutida, fins i tot per gent creient que considera que l’Església – la jerarquia – s’ha allunyat totalment del món real i s’ha tornat insensible. La jerarquia eclesiàstica està més preocupada de fer política i de condemnar a l’infern les mares solteres, els homosexuals i els heretges de la idea d’Espanya que comparteixen amb alguns partits profundament espanyolistes, que no pas de vetllar per les persones. El fundador del cristianisme, tot i que ell probablement no pretenia fundar res sinó tornar a formes més pures i senzilles, va fer fora del Temple a tots els mercaders i canvistes a cops de fuet, ara, els mercaders i canvistes dirigeixen l’Església. Potser caldria entrar amb un fuet i fer fora aquests mercaders d’ànimes i simonies com Rouco Varela que acumula riquesa mentre al seu voltant creix la pobresa.

Con la Iglesia de Rouco hemos topado (otra vez)

Los Ayuntamientos han empezado a plantear la posibilidad de cobrar el Impuesto de Bienes Inmuebles, el IBI, en la Iglesia. Y en este punto es donde el cardenal Rouco Varela, presidente de la Conferencia Episcopal Española ha vuelto a demostrar su talante poco caritativo y prepotente de siempre. Advirtió que si los ayuntamientos obligan a la Iglesia a pagar el IBI, este dinero saldrán de sacrificar servicios que ofrecen algunos entidades eclesiásticas señalando a Cáritas que podría ver mermada su partida económica. Es curioso, quizás no tanto, que Rouco diga que si la Iglesia debe pagar el IBI ellos sacrificarán la partida destinada a tareas sociales y no a actos de propaganda y proselitismo, muy vistosos, cierto, pero que hacen que el Iglesia esté más discutida, incluso por gente creyente que considera que la Iglesia - la jerarquía - se ha alejado totalmente del mundo real y se ha vuelto insensible. La jerarquía eclesiástica está más preocupada de hacer política y de condenar al infierno las madres solteras, los homosexuales y los herejes de la idea de España que comparten con algunos partidos profundamente españolistas, que de velar por las personas. El fundador del cristianismo, aunque él probablemente no pretendía fundar nada sino volver a formas más puras y sencillas, echó del Templo a todos los mercaderes y cambistas a latigazos, ahora, los mercaderes y cambistas dirigen la Iglesia. Quizás habría que entrar con un látigo y echar estos mercaderes de almas y simonías como Rouco Varela que acumula riqueza mientras a su alrededor crece la pobreza.

La rocambolesca història d’una Copa del Rei que entregarà un príncep

La rocambolesca història d’una Copa del Rei que entregarà un príncep

Hi havia una vegada un equip basc, l’Athletic de Bilbao, i un equip català, el Futbol Club Barcelona, van classificar-se per jugar la final de la Copa d’un rei espanyol, i a Espanya va començar a tremolar tot perquè aquesta final s’havia de jugar a la capital de Regne. “Que venen els catalans (i els bascos), amagueu les criatures”, cridaven des de l’interior de les cavernes mediàtiques. Aquest partit s’havia de jugar a l’Estadi Santiago Bernabeu, seu de l’equip del règim, el Reial Madrid. El terratrèmol pujava d’intensitat, Madrid, Espanya, i qui sap, si potser també l’Univers, semblava (a parer d’alguns àugurs) que es destruirien. A Florentino, amo i senyor de l’equip del règim, se li va encendre una bombeta, va anunciar que el partit no es podria jugar perquè el dia del partit no hi hauria lavabos, no és que el Madrid estigui tan fotut que s’hagin de vendre les tasses de vàter de l’Estadi, no, aparentment, i per una casualitat estranya i misteriosa els lavabos del Santiago Bernabeu estarien en obres. Després hem descobert que al Bernabeu s’hi pot pixar de luxe. Mentrestant la RFEF va decidir buscar un altre Estadi, van escollir el Vicente Calderón, l’Estadi de l’altre equip de la capital del Regne, l’Atlètic de Madrid. La ciutat, però, no deixava de tremolar mentre albiraven des dels merlets de la vila i cort com s’apropaven les hordes de gudaris (bascos) i almogàvers (catalans).

A Madrid temen que, com ja va succeir en l’anterior partit, els aficionats bascos i catalans xiulin l’himne espanyol i al Borbó, això posa molt nerviosos als nacionalistes espanyols perquè un partit d’aquest nivell es veu a molts països del món i quedarà evidenciat que Espanya no és l’Estat sòlid, inalterable, monolític que ells volen presentar al món. Quan les aficions de dos equips diferents xiulen l’himne i al Cap de l’Estat és que hi ha un problema, un problema que els nacionalistes espanyols no voldrien que transcendís a nivell internacionalment.

Com tots recordareu, fa unes setmanes el rei d’Espanya va trencar-se la cama mentre estava caçant un elefant, això va descobrir que es trobava a Botswana. La monarquia està de capa caiguda, envoltada de diversos escàndols, i qui havia de donar bon exemple, se’l troben matant paquiderms i en braços d’una senyora alemanya.

Quan va conèixer-se aquest assumpte va començar a circular per la xarxa que els bascos proposaven cantar la tonada infantil “un elefant es balancejava”. El rei no té ganes d’escoltar “l’orfeó de l’Athletic de Bilbao”,qui sap si acompanyat per “Cors o l’Escolania del Barça” i ha decidit que delegava en l’hereu al tron.

Que la RFEF canviés d’estadi per culpa d’unes obres de remodelació imaginàries i que el convidat d’honor decideixi no anar-hi perquè no vol escoltar la tonada de l’elefant és prou delirant.

Només ens faltaven els fatxes i Esperanza Aguirre. La Falange va decidir aprofitar el circ per sortir a fer el pallasso i van convocar una manifestació contra bascos i catalans i en defensa de la unitat d’Espanya i la bandera (del pollastre, és clar). Sorprenentment, o no tant, considerant que estem parlant d’Espanya, la delegació del govern espanyol a Madrid va decidir autoritzar aquesta manifestació ultradretana malgrat tots els riscos que això suposa. Sembla que la irresponsabilitat d’aquesta administració de l’Estat, que abans coneixíem amb el nom de Govern Civil, no té límits. Recordareu que quan a Arenys de Munt va començar a parlar-se de la consulta pel dret a decidir la mateixa delegació del govern va intentar prohibir-la al·legant una presumpta il·legalitat que no existia, ja que va celebrar-se la consulta sense que acabés ningú imputat per cap delicte, però la mateixa delegació del govern va autoritzar el mateix dia una protesta de la Falange, amb tot el risc que això implicava. És irresponsable autoritzar dues manifestacions de caràcter oposat, però la delegació del govern espanyol a Barcelona ho va fer.

Sembla que la irresponsabilitat forma part del càrrec perquè la delegació del govern espanyol a Madrid va autoritzar una manifestació espanyolista i feixista convocada sota el lema "Contra el separatismo, una bandera". Si saps que tens a 20000 o 30000 bascos i a un nombre semblant de catalans, no autoritzis una manifestació espanyolista que pretén anar al xoc tant amb els bascos com amb els catalans a no ser que siguis tan irresponsable de voler que passi alguna cosa greu.

I la que ens faltava pel duro era Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid i lideressa espanyolista i musa del “cazalla party” (versió espanyola del Tea Party) que ha dit que ”Els ultratges a labandera o a l’himne són delicte al Codi Penal. No s’han de consentir i pertant, la meva opinió és que el partit s’ha de suspendre i celebrar-se a portatancada en un altre lloc” si es produeix la xiulada, és clar. Només hi ha uns quants problemes.

Encara no ha passat res. Suposant que passi seria una irresponsabilitat decidir que no es juga el partit fins que hagi sortit de l’Estadi tot el públic o ajornar el partit fins un altre dia. Només per una xiulada a un himne sense lletra i a un rei que ha perdut tot el seu prestigi davant dels seus súbdits espanyols, perquè bascos i catalans no teníem tan bona opinió del Borbó elefanticida, no es pot suspendre o ajornar un partit de futbol, l’aplicació del Codi Penal en aquest cas és (quasi) impossible, a no ser que pretenguin detenir a 60000 bascos i catalans. No estem a l’any 1925 quan Primo de Rivera va decidir tancar el Camp de Les Corts per la xiulada a l’himne espanyol, encara que la mentalitat d’alguns espanyols estigui encara ancorada en aquelles sinistres èpoques. Xiular l’himne espanyol o a un monarca desacreditat no és cap delicte, potser pot molestar a molts espanyols, el veritablement inacceptable és que apareguin a la xarxa missatges que parlen de posar bombes per matar bascos i catalans.

La rocambolesca historia de una Copa del Rey que entregará un príncipe

Había una vez un equipo vasco, el Athletic de Bilbao, y un equipo catalán, el Fútbol Club Barcelona, ​​que se clasificaron para jugar la final de la Copa de un rey español, y en España empezó a temblar todo porque esta final debía jugarse en la capital de Reino. "Que vienen los catalanes (y los vascos), escondan las criaturas", gritaban desde el interior de las cavernas mediáticas. Este partido debía jugarse en el Estadio Santiago Bernabeu, sede del equipo del régimen, el Real Madrid. El terremoto subía de intensidad, Madrid, España, y quién sabe, si quizás también del Universo, parecía (a juicio de algunos augures) que se destruirían. A Florentino, dueño y señor del equipo del régimen, se le encendió una bombilla, anunció que el partido no se podría jugar porque el día del partido no habría aseos, no es que el Madrid esté tan jodido que se tengan que vender las tazas de inodoro del Estadio, no, aparentemente, y por una casualidad extraña y misteriosa los lavabos del Santiago Bernabeu estarían en obras. Después hemos descubierto que el Bernabeu se puede mear de lujo. Mientras la RFEF decidió buscar otro Estadio, escogieron el Vicente Calderón, el Estadio del otro equipo de la capital del Reino, el Atlético de Madrid. La ciudad, sin embargo, no dejaba de temblar mientras divisaban desde los almenas de la villa y corte como se acercaban las hordas de gudaris (vascos) y almogávares (catalanes).
En Madrid temen que, como ya sucedió en el anterior partido, los aficionados vascos y catalanes piten el himno español y al Borbón, eso pone muy nerviosos a los nacionalistas españoles porque un partido de este nivel se ve en muchos países del mundo y quedará evidenciado que España no es el Estado sólido, inalterable, monolítico que ellos quieren presentar al mundo. Cuando las aficiones de dos equipos diferentes silban el himno y al Jefe del Estado es que hay un problema, un problema que los nacionalistas españoles no querrían que trascendiera a nivel internacional.
Como todos recordaréis, hace unas semanas el rey de España se rompió la pierna mientras estaba cazando un elefante, eso descubrió que se encontraba en Botswana. La monarquía está de capa caída, rodeada de varios escándalos, y quien tenía que dar buen ejemplo, se lo encuentran matando paquidermos y en brazos de una señora alemana.
Cuando se supo este asunto comenzó a circular por la red que los vascos proponían cantar la canción infantil "un elefante se balanceaba". El rey no tiene ganas de escuchar "el orfeón del Athletic de Bilbao", quién sabe si acompañado por "los Coros o la Escolanía del Barça" y ha decidido que delegaba en el heredero al trono.
Que la RFEF cambiara de estadio por culpa de unas obras de remodelación imaginarias y que el invitado de honor decida no ir porque no quiere escuchar la canción del elefante es bastante delirante.
Sólo nos faltaban los fachas y Esperanza Aguirre. La Falange decidió aprovechar el circo para salir a hacer el payaso y convocaron una manifestación contra vascos y catalanes y en defensa de la unidad de España y la bandera (del pollo, claro). Sorprendentemente, o no tanto, considerando que estamos hablando de España, la delegación del gobierno español en Madrid decidió autorizar esta manifestación ultraderechista a pesar de todos los riesgos que ello supone. Parece que la irresponsabilidad de esta administración del Estado, que antes conocíamos con el nombre de Gobierno Civil, no tiene límites. Recordaréis que cuando en Arenys de Munt comenzó a hablarse de la consulta por el derecho a decidir la misma delegación del gobierno intentó prohibirla alegando una presunta ilegalidad que no existía, ya que se celebró la consulta sin que acabara nadie imputado por ningún delito, pero la misma delegación del gobierno autorizó el mismo día una protesta de la Falange, con todo el riesgo que ello implicaba. Es irresponsable autorizar dos manifestaciones de carácter opuesto, pero la delegación del gobierno español en Barcelona lo hizo.
Parece que la irresponsabilidad forma parte del cargo porque la delegación del gobierno español en Madrid autorizó una manifestación españolista y fascista convocada bajo el lema "Contra el separatismo, una bandera". Si sabes que tienes a 20000 o 30000 vascos y a un número similar de catalanes, no autorices una manifestación españolista que pretende ir al choque tanto con los vascos como con los catalanes a no ser que seas tan irresponsable de querer que pase algo grave.
Y la que nos faltaba para el duro era Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunidad de Madrid y lideresa españolista y musa del "cazalla party" (versión española del Tea Party) que ha dicho que "los ultrajes a labandera o al himno son delito en el Código Penal. No se debenconsentir y por lo tanto, mi opinión es que el partido se suspenderá ycelebrarse a puerta cerrada en otro lugar" si se produce el silbido, claro. Sólo hay unos cuantos problemas.
Aún no ha pasado nada. Suponiendo que pase sería una irresponsabilidad decidir que no se juega el partido hasta que haya salido del Estadio todo el público o aplazar el partido hasta otro día. Sólo por una pitada a un himno sin letra y un rey que ha perdido todo su prestigio ante sus súbditos españoles, porque vascos y catalanes no teníamos tan buena opinión del Borbón elefanticida, no se puede suspender o aplazar un partido de fútbol, ​​la aplicación del Código Penal en este caso es (casi) imposible, a no ser que pretendan detener a 60.000 vascos y catalanes. No estamos en el año 1925 cuandoPrimo de Rivera decidió cerrar el Campo de Les Corts por la pitada al himnoespañol, aunque la mentalidad de algunos españoles esté todavía anclada en aquellas siniestras épocas. Pitar el himno español o a un monarca desacreditado no es ningún delito, tal vez puede molestar a muchos españoles, lo verdaderamente inaceptable es que aparezcan en la red mensajes que hablan de poner bombas para matar vascos y catalanes.

La Declaració de l'establiment de l'Estat d'Israel

La Declaració de l'establiment de l'Estat d'Israel

Govern Provisional d'Israel Diari Oficial: Número 1, Tel Aviv, 5 de Iyar 5708, 05/14/1948 Pàgina 1

La Terra d'Israel va ser el bressol del poble jueu. Aquí la seva identitat espiritual, religiosa i política es va formar. Aquí va aconseguir per primera vegada la seva sobirania, creant valors culturals de significat nacional i universal, i va llegar al món l'etern Llibre dels Llibres.
Després d'haver estat exiliat per la força de les seves terres, el poble li va guardar fidelitat durant tota la seva Dispersió i mai va cessar de pregar i esperar el seu retorn a ella per a la restauració de la seva llibertat política.
Impulsats per aquest històric i tradicional, els jueus van procurar en cada generació successiva a restablir en la seva pàtria encestar-l’en els últims decennis retornar en massa. Pioners, els repatriats desafiadors, i els defensors van fer florir el desert, reviure l'idioma hebreu, van construir pobles i ciutats, i ha creat una comunitat que controlava la seva economia i cultura pròpies, amant de la pau, però capaç de defensar-se, amb el que les benediccions del progrés per a tots els habitants del país, i que aspiren a una nació independent.
L'any 5657 (1897), responent a la crida del pare espiritual de l'estat jueu, Teodoro Herzl, el Primer Congrés Sionista va convocar i va proclamar el dret del poble jueu a la restauració nacional al seu propi país.
Aquest dret va ser reconegut en la Declaració Balfour del 2 de novembre de 1917, i reafirmat en el mandat de la Lliga de les Nacions Unides que, en particular, específicament sancionar internacionalment la connexió històrica entre el poble jueu i Eretz Israel i de la dret del poble jueu de reconstruir la seva Llar Nacional.
La catàstrofe que recentment va assotar al poble jueu - la massacre de milions de Jueus a Europa - va ser una altra clara demostració de la urgència de resoldre el problema de la seva falta de llar, restablint a Eretz Israel l'Estat Jueu, que haurà d'obrir les portes de de la terra a cada Jueu i conferir al poble jueu l'estatus de membre privilegiat de la comunitat de nacions.
Supervivents de l'holocaust nazi a Europa, així com Jueus d'altres parts del món, van continuar immigrant a Eretz Israel, impertèrrit davant les dificultats, restriccions i perills, i mai van cessar d'exigir el seu dret a una vida de dignitat, llibertat i treball en la seva pàtria nacional.
En la Segona Guerra Mundial, la comunitat jueva d'aquest país va contribuir amb totes les seves energies en la lluita per la llibertat de les nacions - i amant de la pau contra les forces de la iniquitat nazi, i, per la sang dels seus soldats i el esforç bèl·lic desplegat, li van valer el dret de a tenir en compte entre els pobles que van fundar les Nacions Unides.
El 29 de novembre de 1947, l'Assemblea General de Nacions Unides va aprovar una resolució que demanava l'establiment d'un Estat jueu en Eretz Israel, l'Assemblea General va requerir dels habitants d'Eretz Israel a prendre mesures que fossin necessàries per part d'ells per a la aplicació d'aquesta resolució. Aquest reconeixement per part de les Nacions Unides sobre el dret del poble jueu a establir el seu Estat és irrevocable.
Aquest dret és el dret natural del poble jueu de ser amo del seu propi destí, com totes les altres nacions, en un Estat sobirà propi.
Per tant nosaltres, membres del Consell del Poble, representants de la comunitat jueva de Eretz Israel i del Moviment Sionista, estem reunits aquí al dia de l'acabament del Mandat Britànic sobre Eretz Israel i, en virtut del nostre natural i històric dret i en la força de la resolució de l'Assemblea General de Nacions Unides, declara l'establiment d'un estat jueu a Eretz Israel, que es coneix com l'Estat d'Israel.
Declarem que, amb efecte des del moment de la terminació del Mandat, aquesta nit, la vigília de dissabte, el sisè Iyar, 5708 (15 de maig de 1948), fins a l'establiment de les autoritats electes de l'Estat, de conformitat amb la Constitució , que serà adoptada per l'Assemblea Constituent a ser escollida, com a molt tard l'1 d'octubre de 1948, el Consell del Poble actuarà com a Consell Provisional de l'Estat, i el seu òrgan executiu, l'Administració del Poble, serà el Govern Provisional de l'estat jueu , a ser anomenat "Israel".
L'Estat d'Israel estarà obert a la immigració jueva i el gresol de les diàspores, sinó que fomentarà el desenvolupament del país en benefici de tots els seus habitants, sinó que es basa en la llibertat, la justícia i la pau, a la dels profetes d'Israel, sinó que assegurarà la completa igualtat de drets socials i polítics a tots els seus habitants sense diferència de credo, raça o sexe, garantirà la llibertat de religió, consciència, idioma, educació i cultura, sinó que salvaguardin les Llocs Sants de totes les religions i serà fidel als principis de la Carta de les Nacions Unides.
L'Estat d'Israel està disposat a cooperar amb els organismes i representants de les Nacions Unides en l'aplicació de la resolució de l'Assemblea General del 29 de novembre de 1947, i prendrà les mesures necessàries per aconseguir la unió econòmica de tota Eretz Israel.
Fem una crida a les Nacions Unides per ajudar el poble jueu en la construcció en marxa del seu Estat i a admetre a l'Estat d'Israel a la comunitat de nacions.
Fem una crida - enmig de l'agressió sagnant llançada en contra nostra des de fa mesos - als habitants àrabs de l'Estat d'Israel a mantenir la pau i participar en la construcció de l'Estat sobre la base d'una ciutadania plena i igualitària, i una representació adequada en tots els seus institucions provisionals i permanents.
Estenem la nostra mà a tots els estats veïns i als seus pobles en una oferta de pau i bon veïnatge i els exhortem a establir vincles de cooperació i ajuda mútua amb el poble jueu sobirà assentat al seu poble. L'Estat d'Israel està disposat a fer la seva part en un esforç comú per a l'avenç de tot l'Orient.
Fem una crida al poble jueu a la diàspora per fer pinya al voltant dels Jueus d'Eretz Israel en les tasques de la immigració i l'edificació i estiguin junts a la gran lluita per la materialització del somni mil·lenari - la redempció d'Israel.
Posar la nostra confiança en el Totpoderós, ens subscrivim a aquesta proclamació en aquesta sessió del Consell Provisional de l'Estat, al terra de la Pàtria, a la ciutat de Tel Aviv, en la vigília de dissabte, el dia 5 de Iyar, 5708 ( 14 maig 1948).
David Ben-Gurion
Daniel Auster Mordekhai Bentov Itzjak Ben Zvi Eliyahu Berligne Fritz Bernstein Rabí Wolf Gold Meir Itzjak Grabovsky Gruenbaum Dr Abraham Eliyahu Dobkin Granovsky Meir Wilner-Kovner Zèrah Wahrhaftig Herzl Vardi Rachel Cohen Rabí Kalman Kahana Saadia Kobashi Rabí Itzjak Meir Levin Meir David Loewenstein Zvi Luria Golda Myerson Najum Nir Zvi Segal rabí Yehuda Leib Hacohen Fishman David Zvi Pinkas Aharon Zisling Moshe Kolodny Eliezer Kaplan Abraham Félix Katznelson Rosenblueth David Remez Berl Repetur Mordekhai Shattner Ben Zion Sternberg Bekhor Moshe Shapira Shitreet Moshé Shertok

 La Declaración del Establecimiento del Estado de Israel

Gobierno Provisional de Israel Diario Oficial : Número 1, Tel Aviv, 5 de Iyar 5708, 05/14/1948 Página 1 

La Tierra de Israel fue la cuna del pueblo judío. Aquí su identidad espiritual, religiosa y política se formó. Aquí logró por primera vez su soberanía, creando valores culturales de significado nacional y universal, y legó al mundo el eterno Libro de los Libros.

Después de haber sido exiliado por la fuerza de sus tierras, el pueblo le guardó fidelidad durante toda su Dispersión y jamás cesó de orar y esperar su retorno a ella para la restauración de su libertad política.

Impulsados ​​por este histórico y tradicional, Judios procuraron en cada generación sucesiva a reestablecerse en su patria ancestral. En los últimos decenios retornaron en masa. Pioneros, los repatriados desafiantes, y los defensores hicieron florecer el desierto, revivieron el idioma hebreo, construyeron pueblos y ciudades, y ha creado una comunidad que controlaba su economía y cultura propias, amante de la paz, pero capaz de defenderse, con lo que las bendiciones del progreso para todos los habitantes del país, y que aspiran a una nación independiente.

En el año 5657 (1897), respondiendo al llamado del padre espiritual del estado judío, Teodoro Herzl, el Primer Congreso Sionista convocó y proclamó el derecho del pueblo judío a la restauración nacional en su propio país.

Este derecho fue reconocido en la Declaración Balfour del 2 de noviembre de 1917, y reafirmado en el mandato de la Liga de las Naciones Unidas que, en particular, específicamente sancionó internacionalmente la conexión histórica entre el pueblo judío y Eretz Israel y de la derecho del pueblo judío de reconstruir su Hogar Nacional.

La catástrofe que recientemente azotó al pueblo judío - la masacre de millones de Judios en Europa - fue otra clara demostración de la urgencia de resolver el problema de su falta de hogar, restableciendo en Eretz Israel el Estado Judío, que habrá de abrir las puertas de de la tierra a cada Judio y conferirle al pueblo judío el status de miembro privilegiado de la comunidad de naciones.

Sobrevivientes del holocausto nazi en Europa, así como Judios de otras partes del mundo, continuaron inmigrando a Eretz Israel, impertérrito ante las dificultades, restricciones y peligros, y nunca cesaron de exigir su derecho a una vida de dignidad, libertad y trabajo en su patria nacional.

En la Segunda Guerra Mundial, la comunidad judía de este país contribuyó con todas sus energías en la lucha por la libertad de las naciones-y amante de la paz contra las fuerzas de la iniquidad nazi, y, por la sangre de sus soldados y el esfuerzo bélico desplegado, le valieron el derecho de a tener en cuenta entre los pueblos que fundaron las Naciones Unidas.

El 29 de noviembre de 1947, la Asamblea General de Naciones Unidas aprobó una resolución que pedía el establecimiento de un Estado judío en Eretz Israel, la Asamblea General requirió de los habitantes de Eretz Israel a tomar medidas que fueran necesarias por parte de ellos para la aplicación de esa resolución. Este reconocimiento por parte de las Naciones Unidas sobre el derecho del pueblo judío a establecer su Estado es irrevocable.

Este derecho es el derecho natural del pueblo judío de ser dueño de su propio destino, como todas las demás naciones, en un Estado soberano propio.

Por consiguiente nosotros, miembros del Consejo del Pueblo, representantes de la comunidad judía de Eretz Israel y del Movimiento Sionista, estamos reunidos aquí en el día de la terminación del Mandato Británico sobre Eretz Israel y, en virtud de nuestro natural e histórico derecho y en la fuerza de la resolución de la Asamblea General de Naciones Unidas, declara el establecimiento de un estado judío en Eretz Israel, que se conoce como el Estado de Israel.

Declaramos que, con efecto desde el momento de la terminación del Mandato, esta noche, la víspera del sábado, el sexto Iyar, 5708 (15 de mayo de 1948), hasta el establecimiento de las autoridades electas del Estado, de conformidad con la Constitución, que será adoptada por la Asamblea Constituyente a ser elegida, a más tardar el 1 de octubre de 1948, el Consejo del Pueblo actuará como Consejo Provisional del Estado, y su órgano ejecutivo, la Administración del Pueblo, será el Gobierno Provisional del estado judío, a ser llamado "Israel".
El Estado de Israel estará abierto a la inmigración judía y el crisol de las diásporas, sino que fomentará el desarrollo del país en beneficio de todos sus habitantes, sino que se basa en la libertad, la justicia y la paz, a la de los profetas de Israel, sino que asegurará la completa igualdad de derechos sociales y políticos a todos sus habitantes sin diferencia de credo, raza o sexo, garantizará la libertad de religión, conciencia, idioma, educación y cultura, sino que se salvaguarden las Lugares Santos de todas las religiones y será fiel a los principios de la Carta de las Naciones Unidas.

El Estado de Israel está dispuesto a cooperar con los organismos y representantes de las Naciones Unidas en la aplicación de la resolución de la Asamblea General del 29 de noviembre de 1947, y tomará las medidas necesarias para lograr la unión económica de toda Eretz Israel.

Hacemos un llamamiento a las Naciones Unidas para ayudar al pueblo judío en la construcción en marcha de su Estado ya admitir al Estado de Israel en la comunidad de naciones.

Hacemos un llamamiento - en medio de la agresión sangrienta lanzada en contra nuestra desde hace meses - a los habitantes árabes del Estado de Israel a mantener la paz y participar en la construcción del Estado sobre la base de una ciudadanía plena e igualitaria, y una representación adecuada en todos los sus instituciones provisionales y permanentes.

Extendemos nuestra mano a todos los estados vecinos ya sus pueblos en una oferta de paz y buena vecindad y los exhortamos a establecer vínculos de cooperación y ayuda mutua con el pueblo judío soberano asentado en su propia tierra. El Estado de Israel está dispuesto a hacer su parte en un esfuerzo común para el avance de todo el Medio Oriente.

Hacemos un llamamiento al pueblo judío en la diáspora para cerrar filas en torno los Judios de Eretz Israel en las tareas de la inmigración y la edificación y estén juntos en la gran lucha por la materialización del sueño milenario - la redención de Israel.

Poner nuestra confianza en el Todopoderoso, nos suscribimos a esta proclamación en esta sesión del Consejo Provisional del Estado, en el suelo de la Patria, en la ciudad de Tel-Aviv, en la víspera del sábado, el día 5 de Iyar, 5708 (14 de mayo de 1948). 

David Ben-Gurión

Daniel Auster Mordekhai Bentov Itzjak Ben Zvi Eliyahu Berligne Fritz Bernstein Rabino Wolf Gold Meir Itzjak Grabovsky Gruenbaum Dr. Abraham Eliyahu Dobkin Granovsky Meir Wilner-Kovner Zeraj Wahrhaftig Herzl Vardi Rachel Cohen Rabino Kalman Kahana Saadia Kobashi Rabino Itzjak Meir Levin Meir David Loewenstein Zvi Luria Golda Myerson Najum Nir Zvi Segal rabino Yehuda Leib Hacohen Fishman David Zvi Pinkas Aharon Zisling Moshe Kolodny Eliezer Kaplan Abraham Félix Katznelson Rosenblueth David Remez Berl Repetur Mordekhai Shattner Ben Zion Sternberg Bekhor Moshe Shapira Shitreet Moshé Shertok

El Patrimoni cultural i històric del país

El Patrimoni cultural i històric del país

L’aranès ja té la seva “acadèmia”

La Generalitat de Catalunya, representada per la vicepresidenta del Govern i cap del Departament i Relacions Institucionals, Joana Ortega i el Conselh Generau d’Aran, representat pel Síndic d’Aran, Carlos Barrera, han constituït el Consell de Política Lingüística de l’occità aranès. El Consell de Política Lingüística de l’occità aranès té com a tasca la protecció i promoció de la llengua aranesa i la seva constitució és considerada “un mecanisme institucional essencial” per a dur a terme aquesta tasca de protecció i promoció de la llengua aranesa.

El PP, la UNESCO i la Portalada de Ripoll

El PP imposa que només l’Estat pugui presentar la candidatura de la Portalada de Ripoll com a Patrimoni de la Humanitat. ERC va presentar una iniciativa davant la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats perquè l’Estat “doni suport i defensi amb tots els mitjans i davant totes les instàncies internacionals oportunes el nomenament de la portalada romànica de Santa Maria de Ripoll com a Patrimoni de la Humanitat”. En aquesta proposta ERC demanava que la Generalitat pogués defensar la candidatura però aquest segon punt ha estat suprimit per aconseguir el suport del PP a la candidatura. El PP ha imposat la supressió d’aquest punt i que només l’Estat pugui defensar la candidatura. Crec que no s’havia d’haver acceptat aquesta condició, si el PP volia donar-hi suport a la candidatura de la Portalada de Ripoll, benvinguts, però aquí ERC s’ha equivocat, no podem deixar en mans del govern espanyol, especialment en mans d’un govern del PP, la gestió del nostre patrimoni històric. El Partit Popular ha imposat amb el pes de la seva majoria absolutista que la redacció de la llista de candidatures a Patrimoni de la Humanitat sigui cosa del Consell de Patrimoni Històric espanyol, i la presentació de la llista la presenti el govern espanyol. La Generalitat de Catalunya hauria de presentar la seva pròpia llista a la UNESCO, al marge de la que presenti l’Estat espanyol i impedir que el nostre patrimoni se l’apropiï l’Estat espanyol.

El Patrimonio cultural e histórico del país

El aranés ya tiene su "academia"

La Generalitat de Cataluña, representada por la vicepresidenta del Gobierno y jefe del Departamento y Relaciones Institucionales, Joana Ortega y el Conselh Generau d'Aran, representado por el Síndic d'Aran, Carlos Barrera, han constituido el Consejo de Política Lingüística del occitano aranés. El Consejo de Política Lingüística del occitano aranés tiene como tarea la protección y promoción de la lengua aranesa y su constitución es considerada "un mecanismo institucional esencial" para llevar a cabo esta tarea de protección y promoción de la lengua aranesa.

El PP, la UNESCO y la Portalada de Ripoll

El PP impone que sólo el Estado pueda presentar la candidatura de la Portalada de Ripoll como Patrimonio de la Humanidad. ERC presentó una iniciativa ante la Comisión de Cultura del Congreso de los Diputados para que el Estado "apoye y defienda con todos los medios y ante todas las instancias internacionales oportunas el nombramiento de la portada románica de Santa María de Ripoll como Patrimonio de laHumanidad ". En esta propuesta ERC pedía que la Generalitat pudiera defender la candidatura pero este segundo punto ha sido suprimido para conseguir el apoyo del PP a la candidatura. El PP ha impuesto la supresión de este punto y que sólo el Estado pueda defender la candidatura. Creo que no se debía haber aceptado esta condición, si el PP quería apoyar la candidatura de la Portalada de Ripoll, bienvenidos, pero aquí ERC se ha equivocado, no podemos dejar en manos del gobierno español, especialmente en manos de un gobierno del PP, la gestión de nuestro patrimonio histórico. El Partido Popular ha impuesto con el peso de su mayoría absolutista que la redacción de la lista de candidaturas a Patrimonio de la Humanidad sea cosa del Consejo de Patrimonio Histórico Español, y la presentación de la lista la presente el gobierno español. La Generalitat de Cataluña debería presentar su propia lista a la UNESCO, al margen de la que presente el Estado español e impedir que nuestro patrimonio se le apropie del Estado español.

Problemes interns d’alguns mitjans de comunicació

Problemes interns d’alguns mitjans de comunicació

Els tres mitjans citats són ideològicament (molt) conservadors i (molt) espanyolistes però en matèria econòmica defensen polítiques ultraliberals. La crisi els afecta a ells com afecta tots els mitjans de comunicació per la caiguda d’ingressos publicitaris principalment, però també hi ha una responsabilitat per la gestió empresarial que han dut a terme. En el cas de les televisions el major problema és que cada dia hi ha més canals a la TDT però els televidents no es multipliquen com ho fa el nombre de canals. El discurs fatxa i ultranacionalista espanyol té un mercat limitat, molt més del que els propietaris d’aquests canals creien, a Espanya hi ha menys fatxes del que es podria arribar a creure, i a Catalunya són encara menys. Si a les grans cadenes sovint els costa que un dels seus programes sigui vist per un 10% o un 15% de l’audiència, en aquests canals, (diguem-ne) conservadors, sovint l’audiència no arriba a l’1%. Tots tres canals dels quals parlaré a continuació han donat en algun moment les culpes dels seus problemes al govern de torn, però potser és que aquests mitjans van expandir-se pensant que arribarien a ser grans mitjans quan la realitat és que en el cas de les televisions fatxes el seu problema és que tenen audiències minses. No n’hi ha tanta audiència per a tants canals de televisió.

La COPE retalla els sous dels seus treballadors

La COPE, l’emissora de la Conferència Episcopal Espanyola ha plantejat als seus treballadors una reducció salarial global d’uns 3,5 milions d’euros perquè que la crisi va provocar una pèrdua del 20% dels ingressos publicitaris el darrer trimestre. Amb aquesta rebaixa salarial volen evitar un altre ERO temporal. Amb aquesta mesura, una més, la COPE vol estalviar 6 milions d’euros. També retallaran en viatges, dietes, col·laboradors i altres despeses.

També Intereconomía retallarà els sous als seus treballadors

La cadena fatxa per antonomàsia fa temps que té problemes econòmics. Intereconomía acumula 39 milions d’euros en pèrdues, i deu 40 milions d’euros (15 dels quals els deu als bancs). Fa uns mesos demanaven als seus televidents que contribuïssin donant diners a la cadena. L’ERO que planteja Intereconomía afecta a 200 dels 700 treballadors de la cadena, i a la resta els rebaixaran el sou un 10%. La majoria d’aquestes retallades afecten a Intereconomía Corporación, que gestiona els canals de televisió, i també afecta els departaments d’administració i operacions. Les mesures afectaran el diari del grup, La Gaceta, amb un ERO entre el 20 i el 30% dels 147 treballadors. Segurament podrien vendre’s el “gat remullat”, el “gall afònic”, potser algun tertulià o algun presentador, però sospito que la gent ara no està per comprar andròmines inútils. Algú s’imagina tenir a Serrano en un racó del saló dient “puta” i “guarra” a les visites?

Canal Català tanca la seva emissora a Tarragona

El Canal Català de Tarragona s’ha vist forçat a tancar la barraca, la desena de treballadors d’aquest canal ja van rebre una comunicació on se’ls feia saber que dilluns tancaven. Des de dilluns aquest canal deixarà d’emetre programes realitzats a Tarragona. El propietari de la cadena, l’italià Nicola Pedrazzoli va viatjar a Tarragona per informar els treballadors del tancament i va donar les culpes a CiU del tancament: “Des de que va començar l’any, totes les institucions públiques governades per Convergència i Unió, com per exemple la diputació de Tarragona, han retirat el seu suport econòmic a Canal Català Tarragona. Pedrazzoli té molt clar que CiU volia tancar la televisió i que per això van decidir deixar de posar diners i els considera els únics culpables”, va dir algú pròxim a la cadena. No eren vostès partidaris de la lliure empresa?. Doncs, això és la lliure empresa, si no véns el teu producte tanques, i Canal Català sembla que no acaba de saber vendre el seu “producte”.

Problemas internos de algunos medios de comunicación
Los tres medios citados son ideológicamente (muy) conservadores y (muy) españolistas pero en materia económica defienden políticas ultraliberales. La crisis les afecta a ellos como afecta a todos los medios de comunicación por la caída de ingresos publicitarios principalmente, pero también hay una responsabilidad por la gestión empresarial que han llevado a cabo. En el caso de las televisiones el mayor problema es que cada día hay más canales en la TDT pero los televidentes no se multiplican como lo hace el número de canales. El discurso facha y ultranacionalista español tiene un mercado limitado, mucho más de lo que los propietarios de estos canales creían, en España hay menos fachas de lo que se podría llegar a creer, y en Cataluña son aún menos. Si en las grandes cadenas a menudo les cuesta que uno de sus programas sea visto por un 10% o un 15% de la audiencia, en estos canales, (digamos) conservadores, a menudo la audiencia no llega al 1% . Los tres canales de los que hablaré a continuación han dado en algún momento las culpas de sus problemas al gobierno de turno, pero quizá es que estos medios se expandieron pensando que llegarían a ser grandes medios cuando la realidad es que en el caso de las televisiones fachas su problema es que tienen audiencias bajas. No hay tanta audiencia para tantos canales de televisión.

La COPE recorta los sueldos de sus trabajadores
La COPE, la emisora ​​de la Conferencia Episcopal Española ha planteado a sus trabajadores una reducción salarial global de unos 3,5 millones de euros para que la crisis provocó una pérdida del 20% de los ingresos publicitarios en el último trimestre. Con esta rebaja salarial quieren evitar otro ERE temporal. Con esta medida, una más, la COPE quiere ahorrar 6 millones de euros. También recortarán en viajes, dietas, colaboradores y otros gastos.

También Intereconomía recortará los sueldos a sus trabajadores
La cadena facha por antonomasia hace tiempo que tiene problemas económicos. Intereconomía acumula 39 millones de euros en pérdidas, y diez 40 millones de euros (15 de los cuales los debe a los bancos). Hace unos meses pedían a sus televidentes que contribuyeran dando dinero a la cadena. El ERE que plantea Intereconomía afecta a 200 de los 700 trabajadores de la cadena, y al resto los rebajarán el sueldo un 10%. La mayoría de estos recortes afectan a Intereconomía Corporación, que gestiona los canales de televisión, y también afecta a los departamentos de administración y operaciones. Las medidas afectarán el diario del grupo, La Gaceta, con un ERE entre el 20 y el 30% de los 147 trabajadores. Seguramente podrían venderse el "gato remojado", el "gallo afónico", quizá algún tertuliano o algún presentador, pero sospecho que la gente ahora no está para comprar trastos inútiles. ¿Alguien se imagina tener a Serrano en un rincón del salón llamando "puta" y "guarra" a las visitas?

Canal Catalán cierra su emisora ​​en Tarragona
El Canal Catalán de Tarragona se ha visto forzado a cerrar la barraca, la decena de trabajadores de este canal ya recibieron una comunicación donde se les hacía saber que el lunes cerraban. Desde el lunes este canal dejará de emitir programas realizados en Tarragona. El propietario de la cadena, el italiano Nicola Pedrazzoli viajó a Tarragona para informar a los trabajadores del cierre y echar las culpas a CiU del cierre: "Desde que comenzó el año, todas las instituciones públicas gobernadas por Convergència i Unió , como por ejemplo la diputación de Tarragona, han retirado su apoyo económico en Canal Catalán Tarragona. Pedrazzoli tiene muy claro que CiU quería cerrar la televisión y que por eso decidieron dejar de poner dinero y los considera los únicos culpables ", dijo alguien cercano a la cadena. ¿No eran ustedes partidarios de la libre empresa?. Pues, esto es la libre empresa, si no vendes tu producto cierras, y Canal Català parece que no acaba de saber vender su "producto".

Jerusalem (I): Història breu de la ciutat / Jerusalem (II): Celebració de la reunificació de la ciutat

Jerusalem (I): Història breu de la ciutat

Jerusalem (I): Història breu de la ciutat


Història breu de la ciutat
Hi ha evidències arqueològiques anteriors a la conquesta de la ciutat pel Rei David. Entre elles es pot constatar que al Segle XVII AEC, els cananeus havien construït murs massius (4 i 5 tones de roques, de 26 metres d'altura) a la part oriental de Jerusalem per protegir el seu sistema antic d'aigua.
Pel 1550-1400 AEC, Jerusalem va caure sota domini egipci. Les inscripcions d'Amarna contenen correspondència entre Abdi-Heba, cap de "Urusalim" i el seu sobirà Amenhotep III.

El poder dels egipcis a la regió va començar a declinar al Segle XII AEC, durant el col · lapse de l'Edat del Bronze. La batalla de Djahy (Djahy era el nom egipci de Canaan) en 1178 abans de Crist, entre Ramsès III i els Pobles del Mar, va marcar l'inici d'aquesta disminució. La pèrdua gradual d'un poder central va donar lloc a regnes independents a la regió. Segons la Bíblia, Jerusalem en aquell moment era coneguda com Jebús i els seus independents cananeus que habitaven en aquest moment eren coneguts com els jebuseus.

Segons la Bíblia, la història d'Israel a la ciutat va començar en el 1000 AC, amb la conquesta del Rei David de Jerusalem, després d'això Jerusalem es va convertir en la ciutat de David i la capital del Regne Unit d'Israel. D'acord amb els llibres de Samuel, els jebuseus han aconseguit resistir els intents dels israelites de capturar la ciutat i el rei David es burla de tals intents, al·legant que fins als cecs i els coixos poden derrotar l'exèrcit israelita.

Quan el regne de Judà es va separar del regne més gran d'Israel (que la Bíblia col·loca prop del final del regnat de Salomó, 930 AEC, Jerusalem es va convertir en la capital del regne de Judà, mentre que el Regne d'Israel va tenir la seva capital en Shjem, en Shomrón (Samaria).
Tant la Bíblia com l'evidència arqueològica regional, suggereixen que a la regió havia inestabilitat política durant el període de 925-732 AEC. En el 925 AEC, la regió va ser envaïda pel faraó egipci que Sheshonk. Al voltant de 75 anys després, les forces de Jerusalem estaven implicades en una batalla indecisa contra el rei assiri Salmanasar III. Segons la Bíblia, Josafat de Judà, es va a Acab del regne del nord d'Israel en aquest moment.

La Bíblia registra que poc després d'aquesta batalla, Jerusalem va ser saquejada pels filisteus, els àrabs i etíops, que van saquejar la casa del rei Joram. Dues dècades més tard, la major part de Canaan, inclosa Jerusalem va ser conquerida per Hazael d'Aram, Damasc. Segons la Bíblia, Joaix de Judà, li va donar tots els tresors de Jerusalem com a tribut, però Hazael va procedir a destruir la ciutat. I mig segle més tard, la ciutat va ser saquejada per Joaix d'Israel, que va destruir els murs i va prendre presoner a Amasies, rei de Judà.

Al final del període del Primer Temple, Jerusalem era l'únic lloc sagrat en el qual era seu d'un regne i un centre de peregrinació habitual, fet que els arqueòlegs corroboren amb evidències.
L'any 538 AC, després de 50 anys de captiveri a Babilònia, rei persa Cirus el Gran va convidar els jueus a tornar a Judà per reconstruir el Temple. La construcció del Segon Temple va ser acabada en el 516 AC, durant el regnat de Darius, el Gran. Aquesta va ser la darrera reconstrucció fins a 1967 de la nostra era.

Jerusalem (II): Celebració de la reunificació de la ciutat

Celebració de la reunificació de la ciutat

“Si t'oblidés, oh Jerusalem "...
Iom Ierushalaim (Dia de Jerusalem) és la més recent addició al calendari hebreu. Cau aquest 20 de maig, equivalent al dia 28 de Iyar (sis setmanes després del sopar de la Pasqua, i una setmana abans de la vigília de Shavuot). L'enyorança de Sió i Jerusalem ha acompanyat el poble jueu en el seu exili durant més de 2.500 anys, des dels temps de Nabucodonosor i la captivitat de Babilònia (598-537 AEC), i més tard en la conquesta de Jerusalem i la destrucció del Temple per les legions de Tito en l'any 70 EC, amb les quals es va iniciar la gran dispersió del poble jueu. L'enyorança de Jerusalem s'esmenta més de mil vegades en la Bíblia, al Talmud i en les oracions quotidianes i festives. La seva expressió resumida d'anhel i esperança pot trobar en aquesta invocació de la Hagadà, el text ritual que es llegeix en el sopar de Pesaj: "L'any que ve, a Jerusalem". Algunes de les expressions més emotives d'aquest sentiment es deuen al salmista:

"Al costat dels rius de Babilònia, allà ens assèiem, i encara ploràvem, recordant de Sió. Sobre els salzes dins d'ella, pengem les nostres arpes "(137, 1-2).

"Si t’oblidés, oh Jerusalem, se m’oblidi la meva dreta. Enganxis la meva llengua al paladar si no us recordaré, si no aixeca a Jerusalem al capdavant dels meus alegries.

(137, 5-7).

"Lloa, oh Jerusalem, l'Etern, lloa al teu Déu, oh Sió" (147, 12).

Tot i Jerusalem ha estat considerada com la capital del poble jueu des dels temps del Rei David, en el 1000 aEC, tot i que la van conquistar diferents potències estrangeres - mai es va fixar un dia especial en honor de la ciutat fins que l'exèrcit israelià es va fer càrrec de la part antiga, a l'est de la ciutat en el tercer dia de la Guerra dels Sis Dies al juny de 1967. Después de la Guerra dels Sis Dies, la ciutat va ser reunificada, posant fi a 19 anys de separació vigent entre els barris predominantment àrabs i jueus, després de la Guerra de la Independència el 1948.
A causa de la curta edat d'aquesta festa, encara no hi ha molt del que la fa única en termes de costums i tradicions. S'està convertint gradualment en una "peregrinació", quan milers d'israelians viatgen (alguns fan caminada) a Jerusalem per mostrar la seva solidaritat amb la ciutat. Aquesta mostra de solidaritat és d'especial
importància per a l'Estat d'Israel, ja que la comunitat internacional no ha aprovat la "reunificació" de la ciutat sota sobirania israeliana, i molts països no han reconegut a Jerusalem com la capital de l'Estat jueu (les Nacions Unides en el seu pla de partició de novembre de 1947 (que consistia en l'establiment d'un estat jueu i un altre àrab) li assigna un estatus de "Ciutat Internacional" a Jerusalem).
Una cita bíblica habitual en les celebracions de Yom Yerushalayim a Israel és la cita del Salm 122:4: Anar shehubrah lah yahdaiv - "una ciutat que està unida entre si" o "una ciutat que uneix a tots". (Aquesta traducció està probablement influïda per un midrash rabínic sobre aquest versicle, que va interpretar la frase per reflectir els esdeveniments en els temps rabínics. En l'ús de la cita d'avui, un midrash modern s'ha construït sobre la interpretació rabínica).
Història de la batalla de Jerusalem
Jerusalem va estar dividida des de la Guerra de la Independència de 1948 i dinou anys més tard es va reunir com a conseqüència de la guerra de sis dies el 1967.
La batalla de Jerusalem va començar en el matí del 5 de juny de 1967, quan els jordans van obrir foc al llarg de tota la línia de cessament al foc. A la tarda, els jordans van ocupar el Palau del Governador.
El Comandament Central de l'Exèrcit israelià, sota el comandament del general Uzi Narkis, va traslladar el "Har'el", brigada al capdavant de Jerusalem. Aquesta força va travessar les posicions enemigues de "Har Adar" i "Abdul Aziz" i ha conquistat "Nebi Samuel".
En el matí del 6 de juny aquesta força va arribar a la carretera de Jerusalem a Rammalah i va prendre per assalt "Tel-El" i "Givat Hamivtar". A més, es va avançar una brigada de paracaigudistes. Les seves instruccions eren obrir el camí a la Muntanya Scopus i el Museu Rockefeller per tal de posicionar-se per obrir-se pas cap a la Ciutat Vella de Jerusalem, en un termini molt curt.
El 7 de juny l'Estat Major va donar l'ordre d'alliberar la Ciutat Vella. La comanda central va activar la brigada de paracaigudistes que havien conquistat la Muntanya de les Oliveres i la cresta de la Muntanya Scopus. Aquestes tropes es van obrir pas a la "Ciutat Vella", a través de la porta dels Lleons i va hissar la bandera d'Israel sobre el "Mur dels Laments" (l'últim vestigi supervivent del Segon Temple).
Després de la victòria en la Guerra de 6 dies, el 27 de juny de 1967, el Govern va presentar a la Knesset la llei que determina que Jerusalem és la capital d'Israel.

Historia breve de la ciudad

Hay evidencias arqueológicas anteriores a la conquista de la ciudad por el Rey David. Entre ellas se puede constatar que en el Siglo XVII AEC, los cananeos habían construido muros masivos (4 y 5 toneladas de rocas, de 26 metros de altura) en la parte oriental de Jerusalén para proteger su sistema antiguo de agua.

Por el 1550-1400 AEC, Jerusalén cayó bajo dominio egipcio. Las inscripciones de Amarna contienen correspondencia entre Abdi-Heba, jefe de de “Urusalim” y su soberano Amenhotep III.

El poder de los egipcios en la región comenzó a declinar en el Siglo XII AEC, durante el colapso de la Edad del Bronce. La batalla de Djahy (Djahy era el nombre egipcio de Canaán) en 1178 antes de Cristo, entre Ramsés III y los Pueblos del Mar, marcó el inicio de esta disminución. La pérdida gradual de un poder central dio lugar a reinos independientes en la región. Según la Biblia, Jerusalén en ese momento era conocida como Jebús y sus independientes cananeos que habitaban en este momento eran conocidos como los jebuseos.

Según la Biblia, la historia de Israel en la ciudad comenzó en el 1000 AC, con la conquista del Rey David de Jerusalén, tras lo cual Jerusalén se convirtió en la ciudad de David y la capital del Reino Unido de Israel. De acuerdo con los libros de Samuel, los jebuseos han logrado resistir los intentos de los israelitas de capturar la ciudad y el rey David se burla de tales intentos, alegando que hasta los ciegos y los cojos pueden derrotar al ejército israelita.

Cuando el reino de Judá se separó del reino más grande de Israel (que la Biblia coloca cerca del final del reinado de Salomón, 930 AEC, Jerusalén se convirtió en la capital del reino de Judá, mientras que el Reino de Israel tuvo su capital en Shjem, en Shomrón (Samaria).

Tanto la Biblia como la evidencia arqueológica regional, sugieren que en la región había inestabilidad política durante el período de 925-732 AEC. En el 925 AEC, la región fue invadida por el faraón egipcio que Sheshonk. Alrededor de 75 años después, las fuerzas de Jerusalén estaban implicadas en una batalla indecisa contra el rey asirio Salmanasar III. Según la Biblia, Josafat de Judá, se alió a Acab del reino del norte de Israel en este momento.

La Biblia registra que poco después de esta batalla, Jerusalén fue saqueada por los filisteos, los árabes y etíopes, que saquearon la casa del rey Joram. Dos décadas más tarde, la mayor parte de Canaán, incluida Jerusalén fue conquistada por Hazael de Aram, Damasco. Según la Biblia, Joás de Judá, le dio todos los tesoros de Jerusalén como tributo, pero Hazael procedió a destruir la ciudad. Y medio siglo más tarde, la ciudad fue saqueada por Joás de Israel, que destruyó los muros y tomó prisionero a Amasías, rey de Judá.

Al final del período del Primer Templo, Jerusalén era el único lugar sagrado en el que era sede de un reino y un centro de peregrinación habitual, hecho que los arqueólogos corroboran con evidencias.

En el año 538 AC, después de 50 años de cautiverio en Babilonia, rey persa Ciro el Grande invitó a los judíos a regresar a Judá para reconstruir el Templo. La construcción del Segundo Templo fue terminada en el 516 AC, durante el reinado de Darío el Grande. Esa fue la última reconstrucción hasta 1967 de nuestra era.

 

Jerusalén (II): Celebración de la reunificación de la ciudad

 

Celebración de la reunificación de la ciudad“

Si te olvidaré, oh Jerusalén”…

Iom Ierushalaim (Día de Jerusalén) es la más reciente adición al calendario hebreo. Cae este 20 de mayo, equivalente al día 28 de Iyar (seis semanas después de la cena de la Pascua, y una semana antes de la víspera de Shavuot). La añoranza de Sión y Jerusalén ha acompañado al pueblo judío en su exilio durante más de 2.500 años, desde los tiempos de Nabucodonosor y la cautividad de Babilonia (598-537 AEC), y más tarde desde la conquista de Jerusalén y la destrucción del Templo por las legiones de Tito en el año 70 EC, con las que se inició la gran dispersión del pueblo judío. La añoranza de Jerusalén se menciona más de mil veces en la Biblia, en el Talmud y en las oraciones cotidianas y festivas. Su expresión resumida de anhelo y esperanza puede encontrarse en esta invocación de la Hagadá, el texto ritual que se lee en la cena de Pesaj: “El año que viene, en Jerusalén”. Algunas de las expresiones más emotivas de este sentimiento se deben al salmista:

“Junto a los ríos de Babilonia, allí nos sentábamos, y aun llorábamos, acordándonos de Sión. Sobre los sauces en medio de ella, colgamos nuestras arpas” (137, 1-2).

“Si te olvidare, oh Jerusalén, olvídeseme mi diestra. Péguese mi lengua al paladar si no te recordare, si no alzare a Jerusalén a la cabeza de mis alegrías” (137, 5-7).

“Loa, oh Jerusalén, al Eterno, Alaba a tu Dios, oh Sión” (147, 12).

A pesar de Jerusalén ha sido considerada como la capital del pueblo judío desde los tiempos del Rey David, en el 1000 aEC, a pesar de que la conquistaron distintas potencias extranjeras- nunca se fijó un día especial en honor de la ciudad hasta que el ejército israelí se hizo cargo de la parte antigua, en el este de la ciudad en el tercer día de la Guerra de los Seis Días en junio de 1967.Después de la Guerra de los Seis Días, la ciudad fue reunificada, poniendo fin a 19 años de separación vigente entre los barrios predominantemente árabes y judíos, después de la Guerra de la Independencia en 1948.

Debido a la corta edad de esta fiesta, todavía no hay mucho de lo que la hace única en términos de costumbres y tradiciones. Se está convirtiendo gradualmente en una “peregrinación”, cuando miles de israelíes viajan (algunos hacen caminata) a Jerusalén para mostrar su solidaridad con la ciudad. Esta muestra de solidaridad es de especial

importancia para el Estado de Israel, ya que la comunidad internacional nunca ha aprobado la “reunificación” de la ciudad bajo soberanía israelí, y muchos países no han reconocido a Jerusalén como la capital del Estado judío (las Naciones Unidas en su plan de partición de noviembre de 1947 (que consistía en el establecimiento de un estado judío y otro árabe) le asigna un status de “Ciudad Internacional” a Jerusalén).

Una cita bíblica habitual en las celebraciones de Yom Yerushalayim en Israel es la cita del Salmo 122:4: Ir shehubrah lah yahdaiv - “una ciudad que está unida entre sí” o “una ciudad que une a todos”. (Esta traducción está probablemente influida por un midrash rabínico sobre este versículo, que interpretó la frase para reflejar los eventos en los tiempos rabínicos. En el uso de la cita de hoy, un midrash moderno se ha construido sobre la interpretación rabínica).

Historia de la batalla de Jerusalén

Jerusalén estuvo dividida desde la Guerra de la Independencia de 1948 y diecinueve años más tarde se reunió como consecuencia de la guerra de seis días en 1967.

La batalla de Jerusalén comenzó en la mañana del 5 de junio de 1967, cuando los jordanos abrieron fuego a lo largo de toda la línea de cese al fuego. Por la tarde, los jordanos ocuparon el Palacio del Gobernador.

El Comando Central del Ejército israelí, bajo el mando del general Uzi Narkis, trasladó el “Har'el”, brigada al frente de Jerusalén. Esta fuerza atravesó las posiciones enemigas de “Har Adar” y “Abdul Aziz” y ha conquistado “Nebi Samuel”.

En la mañana del 6 de junio esta fuerza llegó a la carretera de Jerusalén a Rammalah y tomó por asalto “Tel-El” y “ Givat Hamivtar ”. Además, se adelantó una brigada de paracaidistas. Sus instrucciones eran abrir el camino al Monte Scopus y el Museo Rockefeller con el fin de posicionarse para abrirse paso hacia la Ciudad Vieja de Jerusalén, en un plazo muy corto.

El 7 de junio el Estado Mayor dio la orden de liberar la Ciudad Vieja. El comando central activó la brigada de paracaidistas que habían conquistado el Monte de los Olivos y la cresta del Monte Scopus. Estas tropas se abrieron paso a la “Ciudad Vieja”, a través de la puerta de los Leones e izó la bandera de Israel sobre el “Muro de los Lamentos” (el último vestigio superviviente del Segundo Templo).

Tras la victoria en la Guerra de 6 días, el 27 de junio de 1967, el Gobierno presentó a la Knesset la ley que determina que Jerusalén es la capital de Israel.

El govern espanyol continua ficant la pota

El govern espanyol continua ficant la pota

Millor seria que el govern espanyol no fes absolutament res, no digués res, no respirés, bé, això si, que respirin, però que no moguin ni una cella, així potser aconseguiran no fer cap més cagada. Millor que no facin res i no diguin res o acabaran ficant-se ells i ficant-nos a nosaltres en un embolic dels grossos. Ja és greu que amb les mesures que estan prenent per sortir de la crisi tot continuï enfonsant-se més i més.

L’última errada del govern espanyol no afecta la crisi però si que demostra que aquest govern és barroer i poc inspirat. Anem a pams. L’escriptor mexicà Carlos Fuentes, una de les figures cabdals de la literatura mexicana ha mort, no és tan complicat enviar el condol a la família d’aquest escriptor i al poble i el govern mexicà, però fins i tot en això aquest govern incompetent ha demostrat la seva poca traça, han publicat una nota de premsa amb el següent text: “Condol del president del govern per la mort de l'escriptor Carlos Fuentes, pare d'Artur Mas”. El pare d’Artur Mas no és Carlos Fuentes, que és un escriptor mexicà (acabat de traspassar), però llavors, com ha estat que s’ha publicat aquest text?. Sembla que la persona que va escriure el text va fer un copia/enganxa del comunicat de condol amb motiu de la mort del pare del president Artur Mas. La secretaria d’Estat de comunicació va adonar-se de la ficada de pota i l’ha rectificat.

El gobierno español sigue metiendo la pata

Mejor sería que el gobierno español no hiciera absolutamente nada, no dijera nada, no respirara, bueno, eso si, que respiren, pero que no muevan ni una ceja, así quizás conseguirán no hacer ninguna cagada más. Mejor que no hagan nada y no digan nada o acabarán metiéndose ellos y metiéndonos a nosotros en un lío de los gordos. Ya es grave que con las medidas que están tomando para salir de la crisis todo siga hundiéndose más y más.
El último error del gobierno español no afecta la crisis pero sí que demuestra que este gobierno es torpe y poco inspirado. Vayamos por partes. El escritor mexicano Carlos Fuentes, una de las figuras capitales de la literatura mexicana ha muerto, no es tan complicado el pésame a la familia de este escritor y el pueblo y el gobierno mexicano, pero incluso en eso este gobierno incompetente ha demostrado su torpeza, han publicado una nota de prensa con el siguiente texto: "Pésame del presidente del gobierno por la muerte del escritor Carlos Fuentes, padre de Artur Mas". El padre de Artur Mas no es Carlos Fuentes, que es un escritor mexicano (acabado de traspasar), pero entonces, como ha sido que se ha publicado este texto?. Parece que la persona que escribió el texto hizo un copia/pega del comunicado de pésame con motivo de la muerte del padre del presidente Artur Mas. La secretaría de Estado de comunicación se dio cuenta de la metedura de pata y la ha rectificado.

Només un minut (#justoneminute)

Només un minut (#justoneminute)

El viceministre de Relacions Exteriors d’Israel, Danny Ayalon, ha tramés al COI una carta demanant que els Jocs Olímpics de Londres comencin amb un minut de silenci en honor als atletes israelians assassinats als Jocs Olímpics de 1972 a Munic per un comando terrorista palestí, aquest any se’n commemoren els 40 anys. El COI ha refusat en el passat aquesta petició al·legant que aquest és un assumpte que només afecta Israel. Vull recordar que els onze atletes israelians ho van ser durant la celebració d’uns JJOO, els de Munic de 1972, no va ser una cosa que només afectés als israelians, la responsabilitat del comitè organitzador, de les autoritats alemanyes i del COI són totals per no haver estat capaços de salvar aquells onze atletes ni garantir la seva seguretat. Va sent hora que el COI faci un acte d’homenatge, i els israelians estan demanant “només un minut”.

El COI accepta la participació d’atletes palestins, atletes d’un Estat que no existeix. El COI retorça les seves normes segons els diners amb que són corromputs els seus membres. Quan se li ha preguntat al COI sobre la participació d’atletes catalans sota la seva pròpia bandera, la Senyera, el COI ha respost que Catalunya no és un Estat. Però els diners amb què els àrabs deuen haver subornat generosament els membres del COI els permet acceptar els atletes d’un Estat que no existeix, atletes palestins que venen d’uns territoris controlats per organitzacions terroristes com la que l’any 1972 va assassinar 11 atletes israelians.

El COI pot acceptar atletes d’un país inexistent, d’un lloc que està controlat per terroristes, passant-se les seves pròpies normes pel folre, però es nega a concedir només un minut en honor d’onze atletes israelians assassinats fa 40 anys per terroristes palestins durant la celebració dels JJOO de Munic. L’argument donat pel COI és que no volen ofendre als àrabs. Els diners àrabs i la por als terroristes són la raó d’aquesta negativa del COI ha permetre un breu homenatge a 11 persones assassinades.

Sólo un minuto (#justoneminute)

El viceministro de Relaciones Exteriores de Israel, Danny Ayalon, ha remitido al COI una carta pidiendo que los Juegos Olímpicos de Londres empiecen con un minuto de silencio en honor a los atletas israelíes asesinados en los Juegos Olímpicos de 1972 en Múnich por un comando terrorista palestino, este año se conmemoran los 40 años.El COI ha rechazado en el pasado esta petición alegando que este es un asunto que sólo afecta Israel. Quiero recordar que los once atletas israelíes lo fueron durante la celebración de unos JJOO, los de Munich de 1972, no fue algo que sólo afectara a los israelíes, la responsabilidad del comité organizador, de las autoridades alemanas y del COI son totales por no haber sido capaces de salvar aquellos once atletas ni garantizar su seguridad. Va siendo hora de que el COI haga un acto de homenaje, y los israelíes están pidiendo "sólo un minuto".
El COI acepta la participación de atletas palestinos, atletas de un Estado que no existe. El COI retuerce sus normas según el dinero con que son corrompidos sus miembros. Cuando se le ha preguntado al COI sobre la participación de atletas catalanes bajo su propia bandera, la Senyera, el COI ha respondido que Catalunya no es un Estado. Pero el dinero con que los árabes habrán sobornado generosamente los miembros del COI les permite aceptar los atletas de un Estado que no existe, atletas palestinos que vienen de unos territorios controlados por organizaciones terroristas como la que en 1972 asesinó a 11 atletas israelíes.
El COI puede aceptar atletas de un país inexistente, de un lugar que está controlado por terroristas, pasándose sus propias normas por el forro, pero se niega a conceder sólo un minuto en honor de once atletas israelíes asesinados hace 40 años por terroristas palestinos durante la celebración de los JJOO de Múnich. El argumento dado por el COI es que no quieren ofender a los árabes. El dinero árabe y el miedo a los terroristas son la razón de esta negativa del COI de permitir un breve homenaje a 11 personas asesinadas.

L’Iran restringeix Internet

L’Iran restringeix Internet


La dictadura teocràtica iraniana ha prohibit serveis com Gmail, Hotmail o Yahoo. El règim ha enviat una ordre als bancs, universitats, companyies asseguradores i de telecomunicacions que els commina a usar serveis de correus electrònics iranians, els que usen la terminació .ir. Els iranians que vulguin accedir a la xarxa ho hauran de fer a través de serveis sota control del règim com gov.ir, iran.ir, post.ir i chmail.ir. Mentrestant aquests serveis es posen en marxa el règim va restringint l’ús dels serveis internacionals i l’accés a la xarxa.

Països com la Xina o Cuba limiten l’accés a la xarxa posant filtres que impedeixen accedir a webs que aquests règims no controlen, especialment webs estrangeres. Hi ha hagut alguna polèmica al voltant de les restriccions que el govern xinés volia imposar a Google i algunes condicions inacceptables, crec que Google es va arribar a plantejar el tancament de la seva seu a la Xina, però ara no recordo si va arribar a fer-ho.

El control de la informació sempre ha estat una preocupació principal dels governs autoritaris, abans limitant l’accés a llibres, però la xarxa et permet accedir a informació a qualsevol racó del món ràpidament, i el coneixement, o per ser exactes, l’accés al coneixement és una forma de poder.

Els règims totalitaris solien perseguir en el passat aquells llibres que eren considerats perillosos per les idees que podien contenir a les seves pàgines, però malgrat tot aquests llibres sempre acabaven arribant encara que fos a un petit grup. Que el règim totalitari iranià pretengui restringir Internet dins del seu territori és absurd perquè sempre hi haurà qui aconseguirà foradar aquest mur. La informació de dins arribarà però també la informació de fora de l’Iran acabarà penetrant dins de l’Iran.









Irán restringe Internet

La dictadura teocrática iraní ha prohibido servicios como Gmail, Hotmail o Yahoo. El régimen ha enviado una orden a los bancos, universidades, compañías aseguradoras yde telecomunicaciones que les conmina a usar servicios de correos electrónicosiraníes, los que usan la terminación. Ir. Los iraníes que quieran acceder a la reddeberán hacerlo a través de servicios bajo control del régimen como gov.ir, iran.ir, post.ir y chmail.ir. Mientras estos servicios se ponen en marcha el régimen restringió el uso de los servicios internacionales y el acceso a la red.

Países como China o Cuba limitan el acceso a la red poniendo filtros que impiden acceder a webs que estos regímenes no controlan, especialmente webs extranjeras. ¿Ha habido alguna polémica en torno a las restricciones que el gobierno chino quería imponer a Google y algunas condiciones inaceptables, creo que Google se llegó a plantear el cierre de su sede en China, pero ahora no recuerdo si llegó a hacer ello.

El control de la información siempre ha sido una preocupación principal de losgobiernos autoritarios, antes limitando el acceso a libros, pero la red te permite acceder a información en cualquier rincón del mundo rápidamente, y el conocimiento, opara ser exactos, el acceso el conocimiento es una forma de poder.

Los regímenes totalitarios solían perseguir en el pasado aquellos libros que eran considerados peligrosos por las ideas que podían contener en sus páginas, pero a pesar de todo estos libros siempre acababan llegando aunque fuera a un pequeño grupo. Que el régimen totalitario iraní pretenda restringir Internet dentro de su territorioes absurdo porque siempre habrá quien conseguirá taladrar este muro. La información de dentro llegará pero también la información de fuera de Irán acabará penetrando dentro de Irán.